Baucells i Colomer, Jordi

Martorell i Gendra, Carles

Pou Sarreta, Ramon

Roca Elias, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

26
Detall d’una salaman-
dra (salamandra sala-
mandra), on s’observa 
la glàndula paròtide 
ben desenvolupada i 
els porus glandulars.
Foto: Josep Roca
el collsacabra pertany a la catalunya sub-
mediterrània amb influència centreuropea. 
en aquesta serralada, d’altituds entre 900 i 
1300 metres, els fronts d’aire humit prepi-
rinenc hi deixen caure unes precipitacions 
de 800 a 900 mm anuals. Ací hi conflueixen 
dues regions bioclimàtiques diferents: la 
mediterrània,que irra dia des de les guille-
ries i la vall del ter al sud i l’eurosiberiana o 
centreeuropea, més freda i humida, que im-
pera al nord, al vidranès. els rangs de tempe-
ratura i humitat d’aquest espai condicionen 
la presència d’una fauna herpetològica rica, 
que inclou fonamentalment les espècies amb 
una distribució eurosiberiana, mesoeuropea i 
europea occidental, és a dir, les que mostren 
preferència per un clima humit i fred. a més, 
s’hi troben també algunes espècies de distri-
bució bàsicament mediterrània, però dotades 
d’una gran capacitat d’adaptació a diverses 
condicions microambientals, fet que els per-
met poblar també ambients eurosiberians. 
D’altra banda, la diversitat d’ambients 
d’aquest territori: prats i pastures, boixedes, 
bosc esclarissat i bosc més tancat, afavoreixen 
l’existència de diferents hàbitats i, per tant, la 
diversitat d’hèrptils que hi poden viure.
Dintre del grup dels amfibis, al Collsaca-
bra s’han trobat quatre espècies d’urodels 
(tritons i salamandres) i 6 espècies d’anurs 
(granotes i gripaus), que queden especificats 
a la taula i. no es pot descartar, però, la pre-
sència d’alguna població no coneguda d’al-
tres espècies no citades al massís, però pre-
sents en àrees veïnes. tal és el cas del gripau 
corredor, abundant a la plana de vic.
els urodels
Entre els urodels, o amfibis amb cua, el més 
abundant i fàcil d’observar, amb diferència, 
és la salamandra. amiga de la humitat, és 
relativament fàcil de trobar si la busquem els 
dies de pluja després d’amagar-se el sol, en 
els camins o carreteres que travessen àrees 
de bosc, sobretot si no fa massa fred. enca-
ra més fàcils de veure són les seves larves, 
presents quasi tot l’any a les basses, fonts, 
rierols i torrents d’aigües netes del massís. 
Quan acaben el seu desenvolupament, les 
petites salamandres surten de l’aigua i por-
ten una vida completament terrestre durant 
la resta de la seva vida. Mascles i femelles 
viuen i s’aparellen al bosc. un cop l’any, les 
femelles tornen a la vora de la bassa o del 
rierol, submergeixen només la meitat poste-
rior del cos a l’aigua i pareixen les larves. 
si cauen a l’aigua i no poden sortir, les sala-
mandres adultes moren ofegades.
els altres urodels del cabrerès són tritons. 
el tritó verd i el palmat són diferents de 
mida, forma i coloració però tenen uns hàbits 
biològics força semblants, i molt diferents 
als de la salamandra. a diferència d’aquesta, 
aquests tritons passen una part de l’any, més 
o menys de febrer a juny, dins l’aigua de bas-
ses i rierols, on s’alimenten i s’aparellen. en-
cara que visquin a l’aigua, han de pujar a la 
superfície de tant en tant ja que respiren per 
pulmons. Durant aquests mesos, les femelles 
ponen dotzenes de petits ous enganxats un 
a un a les plantes submergides. la resta de 
l’any els adults viuen a terra, molt amagats 
sota pedres i en forats de tota mena. tan 
amagats, que durant aquests mesos de vida 
terrestre és quasi impossible trobar un tritó 
verd o palmat. així, si volem veure aquests 
animals, els hem de buscar a l’aigua durant 
els mesos de vida aquàtica. Quan les seves 
larves acaben el desenvolupament, surten de 
els AMFibis Del cOllsAcAbrA
27
Gripau comú (Bufo 
bufo) en actitud d’aler-
ta durant la recerca 
nocturna de preses. 
Foto: Josep Roca
Parella de tritons 
verds (triturus mar-
moratus). A sota el 
mascle, amb la cresta 
dorsal i a dalt la feme-
lla amb la típica línia 
vertebral de color 
taronja.
Foto: Carles Martorell
l’aigua on tornaran com adults sexualment 
madurs al cap de 3 o 4 anys.
el tritó pirinenc és escàs al collsacabra, es 
troba únicament als torrents del vessant est. 
es tracta d’un endemisme pirinenc i, junta-
ment amb la granota roja, es troba ací a prop 
del seu límit meridional de distribució. viu 
als torrents d’orografia accentuada amb ai-
gües molt fredes i oxigenades i riberes fores-
tades. se’l sol observar als gorgs pedregosos 
amb poc corrent. ací, a la primavera, es po-
den trobar mascles i femelles entortolligats 
en l’aparellament o amagats sota pedres. 
els anurs
Els anurs o amfibis sense cua són les grano-
tes i els gripaus. n’hi ha alguns relativament 
fàcils de veure, com el gripau comú, la gra-
nota verda i la reineta i d’altres d’hàbits més 
secrets com la granoteta de punts i el tòtil.
el gripau comú és l’amfibi més gran d’Eu-
ropa. Pot mesurar fins 20 cm. El podem veu-
re, sempre de nit, mentre caça invertebrats 
de tota mena o, més fàcilment, durant l’apa-
rellament a l’aigua de basses o àrees de riu 
amb poc corrent. Després de la granota roja, 
és l’anur que es reprodueix més aviat, ja que 
pot començar al febrer, quan l’aigua de les 
basses i tolls encara pot estar glaçada. la 
femella enganxa a les plantes aquàtiques un 
cordó gelatinós de 3 o 4 metres de llarg que 
conté milers d’ous. els petits capgrossos, ben 
negres, trigaran uns 4 mesos en fer la meta-
morfosi i sortir de l’aigua com petits gripa-
uets. el gripau comú és, amb la salamandra, 
l’amfibi atropellat amb més freqüència als 
camins i carreteres del collsacabra.
el gripauet o granoteta de punts és un am-
fibi petit i d’hàbits molt discrets. Només se’l 
sol trobar els mesos de març i abril quan va a 
l’aigua a aparellar-se i pondre els ous. Fins i 
tot llavors és més fàcil sentir-lo que veure’l. 
la resta de l’any viu molt secretament a ter-
ra i és molt difícil d’observar. probablement 
és més abundant del que ens pensem, però a 
causa dels seus costums, poca gent s’adona 
de la seva presència.
el tòtil és un petit gripau, relativament abun-
dant, que té dos trets d’especial interès: el seu 
peculiar hàbit reproductor i la seva veu. És 
l’únic anur de catalunya que no s’aparella a 
l’aigua. Mascle i femella, que viuen a boscos 
i camps, s’aparellen a terra i quan la femella 
pon els ous, el mascle se’ls lliga a les potes 
posteriors. així els transporta durant unes 
setmanes, fins que, quan els capgrossos són a 
punt de néixer, va l’aigua i els deixa anar. es 
poden trobar capgrossos de tòtil a basses i rie-
rols durant tot l’any. Quant al seu cant d’apa-
rellement, consisteix en una sola nota aguda, 
repetida cada 5 o 6 segons, molt diferent de la 
resta d’anurs i que ningú poc entès relaciona-
ria amb un amfibi. S’assembla molt al cant del 
xot, un petit rapinyaire nocturn.
la granota roja es troba en uns pocs punts 
del massís. com a típic representant de la fau-
na eurosiberiana, prefereix obagues humides 
i fresques. se la pot trobar a pastures humi-
des, fagedes, rouredes i pinedes de pi roig. 
per reproduir-se tria basses o rierols d’aigua 
neta, on deixa unes pilotes d’ous que, de ve-
gades, queden sota una capa de glaç, puix 
que comença a aparellar-se al gener o febrer. 
Com la majoria d’amfibis, és difícil de veure 
fora de l’època de reproducció.
28
les altres dues granotes presents al collsa-
cabra, la reineta i la granota verda, són molt 
més abundants que la roja. són molt més 
aquàtiques que els gripaus i, a diferència 
d’aquests, és rar trobar-les gaire lluny de 
l’aigua. també al contrari dels gripaus, les 
granotes poden ser observades de dia i, es-
pecialment la verda, sovint assolellant-se al 
costat mateix de l’aigua, preparada per saltar-
hi al menor perill. ambdues espècies s’apa-
rellen a l’aigua i les femelles ponen els ous 
agrupats en sacs gelatinosos, més grans els 
de la granota verda. aquestes dues espècies 
són bàsicament amfibis de distribució medi-
terrània, però tenen la capacitat de penetrar 
en ambients de caire netament euro-siberià, 
encara que poblant preferentment els indrets 
més assolellats. 
Globalment, els amfibis del Collsacabra 
són encara abundants. si bé no els podem 
considerar seriosament amenaçats, sí que 
es poden identificar potencials perills per 
a la persistència d’unes bones poblacions. 
amb l’augment de la freqüentació humana, 
en els darrers anys han crescut notablement 
els atropellaments de salamandres i gripaus. 
aquest procés, perpetuat en àrees concretes, 
pot fer minvar algunes poblacions. D’altra 
banda tenim la creixent urbanització del ter-
ritori i la pèrdua de bons hàbitats aquàtics, 
sigui per abandonament de basses agrícoles, 
introducció de peixos al·lòctons que depre-
den ous i capgrossos, o per eutrofització greu 
de l’aigua, per raó de l’excés de densitat de 
la ramaderia extensiva.
en el context del greu declivi global dels 
amfibis, caldria valorar-ne adequadament 
els possibles efectes negatius de qualsevol 
actuació sobre el territori, així com mirar 
de preservar punts d’aigua de bona qualitat 
ecològica. podem i hem d’intentar aturar 
la davallada d’uns animals antics i fascina-
dors que, dissortadament, van desaparèixer a 
molts indrets del món.
carles Martorell i gendra
 ramon pou sarreta
 Jordi Baucells colomer
 Josep roca elias.
grup de naturalistes d’osona
societat catalana d’Herpetologia
Parella de granotetes 
de punts (pelodytes 
punctatus) en ample-
xus. La femella, a sota, 
té l’abdomen ple d’ous. 
Foto: Josep Roca.
 Amfibis del Collsacabra
urodels
salamandra (Salamandra salamandra)
tritó verd (Triturus marmoratus)
tritó palmat (Lissotriton helveticus)
tritó pirinenc (Calotriton asper)
Anurs
gripau comú (Bufo bufo)
granoteta de punts (Pelodytes punctatus)
tòtil (Alytes obstetricans)
granota roja (Rana temporaria)
reineta (Hyla meridionalis)
granota verda (Pelophylax perezi)
29
www.fondamarsal.com.es — Rupit@fondamarsal.com 
Un veí de
 l ’Esquirol anònim 
que col·labora


Els amfibis del Collsacabra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert