En aquest article s’analitzen dos assaigs de Theodor W. Adorno sobre la pedagogia musical publicats l’any 1956 a Dissonanzen, una recopilació on aborda una gran part de les problemàtiques de la música contemporània. En aquests assaigs, Adorno dibuixa la seva concepció de l’educació musical distingint les consideracions pròpiament pedagògiques de la crítica en el pla estètic i social. Per al filòsof alemany, l’objectiu de la pedagogia musical, com a resposta als condicionaments de la societat contemporània, és el desvetllament de la dimensió espiritual de l’home per arribar a entendre el sentit autèntic de la música i de l’art en general
