Benedetto, Nancy de

Revistes Catalanes amb Accés Obert

NANCY DE BENEDETTO
Università di Bari
MArAgAll TOrNA A ITàlIA
Vaig presenciar la trobada de Lello Voce amb l'escriptura de Joan Maragall amb la intenció de fer-ne 
matèria de reflexió i traducció, quan, ara fa gairebé un any, vam voler participar, d'Itàlia estant, a les 
celebracions del Centenari del poeta català. En aquella circumstància, vaig preparar la publicació del 
volumet Elogio della parola e della poesia (Nàpols, 2011). Quan hom tradueix un clàssic injustament 
desconegut —com ho són molts dels més importants autors en llengua catalana—, és indispensable 
presentar-lo al públic «estranger» de la manera més significativa, perquè pugui tenir una difusió ade-
quada. Per això vaig demanar a Francesco Ardolino que en redactés un pròleg i vaig decidir que els Elo-
gis havien de tenir, com a proemi, la versió italià del «Cant Espiritual» portada a terme per un torsimany 
de la talla de Lello Voce. D'aquí a poc, el mateix «Canto Spirituale» apareixerà, en forma de còmic, a la 
secció «WordKlouds» (coordinada per Voce) de la revista on-line Satisfiction de l'editorial Feltrinelli que, 
aquest mes d'abril, ja ha publicat una notícia sobre Gabriel Ferrater amb una traducció inèdita: http://
www.satisfiction.me/gabriel-ferrater-inedito-non-voglio-puzzare-di-vecchio.
Posats a escollir un text breu dins la producció poètica de Joan Maragall, amb el respecte del principi 
de representativitat, he tornat a pensar, com ja havia fet amb els Elogis, en Barcelona, en les bombes 
al Liceu i en aquell somriure satisfet —domèstic, cruel i innocent alhora— de «Paternal»; però tampoc 
no volia renunciar a la imatge d'una altra indiferència tràgica, la de les muntanyes majestuoses davant 
del dolor d'una insignificant vaca cega que, solitària, s'arrossega topant contra els arbres: carn i pietat, 
ànima infinita de la terra i formes de vida que n'esberlen el vel intranscendent. És, segons la meva opi-
nió, Maragall en el seu millor estat de gràcia. 
L'experiència d'aquesta col·laboració a quatre mans ha estat molt interessant al llarg d'aquest recor-
regut maragallià en llengua italiana, fins al punt que ens hem posat altres fites per assolir de cara a 
un futur molt proper. Com a mínim, és d'esperar que, de Maragall, també se'n publiqui la traducció del 
poema més emblemàtic i palingenètic de la poesia catalana del segle xx: qui sap quantes coses noves 
podria explicar el Comte Arnau a uns lectors italians.
125Testimonis. Quadern de traduccions
Haidé, núm. 1, 2012 p. 125-127
Nancy de Benedetto. Maragall torna a Itlàlia
126
«Paternità»
Di ritorno dal Liceu la sera del 7 novembre 1893
 
 
Furioso deflagra l’odio sulla terra,
stillano sangue le abbattute teste,
e occorre andare alle feste
a petto in fuori, come si va alla guerra.
Ad ogni scoppio mortale — la gente tremante si gira:
la crudeltà che avanza, — la paura che si ritira,
        si van spartendo il mondo...
Guardando il figlio che allatta, — la madre che sospira,
        il padre alza le ciglia.
           Il bimbo, però, innocente,
che lascia, soddisfatto, vuota la mammella
   guarda lui, — guarda lei,
        e ride barbaramente.
«Paternal» 
Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 
1893
 
Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
 A cada esclat mortal ― la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, ― la por que s’enretira,
se van partint el món...
Mirant al fill que mama, ― a la mare que sospira,
el pare arruga el front.
 Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, ― se mira an ella.
i riu bàrbarament.
«La vacca cieca» 
Urtando il capo all’uno e all’altro tronco,
d’istinto avanza sulla via dell’acqua,
la vacca solitaria. È cieca.
La frombola di un sasso lanciato malamente,
dal pastore le cavò un occhio e l’altro
offusca un velo. La vacca è cieca.
Va ad abbeverarsi alla solita fonte;
ma non col passo fermo d’altre volte
né con le sue compagne, no: è tutta sola.
Le sue compagne dalle cime, dalle alture,
nel silenzio dei prati e sulla riva,
vagando alla pastura d’erba fresca
La vaca cega
 
 
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
127
fan suonare il campanaccio… Ella cadrebbe.
 Il muso sbatte all’usurata vasca
e rincula spaventata... Ma torna
e il capo all’acqua abbassa e calma beve.
Beve poco, ma senza sete... 
Le corna sulla testa alza poi al cielo, 
enorme, con un gran gesto tragico
le palpebre sulle pupille morte serra
e torna orfana di luce nel sole che brucia,
vacillando su indimenticati sentieri,
muovendo languida la lunga coda.
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica                                                     
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca                           
 
al cel, enorme, l’embanyada testa 
 
amb un gran gesto tràgic; parpelleja  
 
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema, 
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
(Les traduccions són de Nancy De Benedetto i Lello Voce)
Testimonis. Quadern de traduccions
Haidé, núm. 1, 2012 p. 125-127


Maragall torna a Itàlia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert