L’objectiu del nostre estudi és determinar les exigències fisiològiques i les característiques estructurals més rellevants de la pràctica del pàdel. Un total de 12 jugadors, barons, de categoria nacional (edat, mitjana ± dt: 16,57 ± 1,51 anys) van participar de forma voluntària en l’estudi. Vint-i-quatre hores abans de competir, els subjectes van realitzar una prova màxima i incremental en tapís rodador; es van determinar diferents paràmetres cardiorespiratoris, com ara el consum d’oxigen (VO2) i la freqüència cardíaca (FC). En la competició es va registrar el temps total de joc (TT), el temps real de joc (TR) i el temps de pausa (TP), i es van comptabilitzar tots els copejaments efectuats pels subjectes analitzats. A més a més, es van obtenir els valors relatius al VO2 i FC durant l’esforç competitiu. El VO2 en competició va assolir xifres inferiors al 50% del valor màxim assolit en la prova sobre tapís, mentre que la FC mitjana va representar, aproximadament, un 74 % de la FC màxima assolida en la prova de laboratori. D’altra banda, la proporció TP:TR va ser d’1:0,79 segons; hi ha un predomini dels copejaments directes, entre els quals destaca la volea. Després de la definició de les característiques estructurals i funcionals del pàdel de competició, aquestes últimes molt semblants a les del tennis individual, es possibilita un més bon disseny dels programes d’entrenament dels jugadors; es recomana, a més a més, aquesta pràctica, a un ampli espectre de la població
