En aquest treball es fa un balanç del debat actual, en l’àmbit de la sociologia de l’esport, sobre globalització i esport, i s’argumenta que l’avenç mundial de l’esport en aquests començaments del segle xxi, s’entén millor en termes del fenomen de la glocalització, és a dir, com un procés mitjançant el qual les demandes i forces globals es conformen o adapten a les condicions locals (Robertson), tot contribuint així a la producció de “localitat” i “comunitat”, i a l’emergència d’identitats nacionals. Els Jocs Olímpics de Barcelona 92, el Campionat de Futbol Euro 93, i el Campionat del Món de Futbol Corea-Japó 2002, es presenten com a exemples del caràcter dual i paradoxal de l’esport contemporani en la seva capacitat de reforçament d’identitats locals - nacionals, mentre fomenta creixentment megaesdeveniments d’abast mundial
