L’esport és una construcció social que representa les idees i els valors dominants. Els estats nacionals han utilitzat l’esport d’alta competició per promoure interpretacions que pretenen demostrar com ha de funcionar la vida social i imposar els principis d’acció i les categories mentals que contribueixen a la construcció de la identitat nacional. Per tant, la crisi actual de l’Estat-Nació, provocada per fenòmens d’interdependència política i econòmica, ens ha portat a una recerca creixent d’identitats noves, bé a nivell local o a nivell global. Com a resultat, els estats nacionals estan sotmesos en l’actualitat a dos tipus de pressions que debiliten l’antiga capacitat de constituir subjectivitats nacionals. D’una banda, els processos supranacionals, econòmics o polítics, desvien les decisions més importants a les organitzacions internacionals i a les grans multinacionals, tot convertint el flux de capitals i de persones en un univers deslocalitzat (desterritorialitzat), davant l’antiga noció d’Estat-Nació; d’altra banda, els processos microculturals basats en moviments subnacionals o de les regions, grups, neotribus, famílies i llogarrets són senyals d’un món en moviment migratori permanent que busca formes d’afiliació i de lleialtat que fugen de l’antiga solidaritat de l’Estat. Aquestes lògiques neocomunitàries poden tenir característiques territorials o estar fundades en bases transnacionals, però qüestionen cada vegada amb més força la tradicional articulació entre Estat i Nació
