Torres i Gros, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

-67-
Monòlits, esteles, làpides i creus 
 sepulcrals de Bellpuig
per Jaume torres i gros
L’estudi vol ser un recull i memòria en pro de les esteles existents a la vila de 
Bellpuig.
Pels historiadors i arqueòlegs, un menhir o monòlit és una gran pedra que 
destaca com a monument fet per l’home, des d’una remota antiguitat, per indicar 
el lloc on reposen les despulles d’un ser humà del qual volgueren deixar me-
mòria, sense cap més senyal ni descripció. Quan l’home ja les utilitza en  format 
d’esteles, làpides i pilarets, ja hi ha inscripcions gravades, i són d’ús corrent en 
les civilitzacions antigues com a Egipte, Síria, etc., les quals tenen principalment 
caràcter commemoratiu o funerari.
Les civilitzacions prehistòriques de Catalunya també en feren ús. Hom pot 
considerar com monòlit o estela algunes lloses de pedra amb gravats, de l’edat 
del Bronze, com la troballa a la veïna població de Preixana. No sembla que fossin 
gaire corrents en els temps dels ibers, ni durant la romanització, i molt menys 
ho feren els visigots i àrabs.
La seva difusió és, però, en el temps de la reconquesta i cristianització del país, 
temps en què reapareixen els signes d’influència pagana de les cultures de l’home 
de l’antiguitat i les seves creences noves, heretades de la creença prehistòrica que 
mescla i adapta llur simbolisme, que cristianitza i fa desenvolupar, amb l’anomenat 
art romànic, una varietat d’esteles funeràries en forma de pilarets cimats d’un gran 
disc, conegudes per esteles discoïdals, escampades arreu del nostre país durant 
els segles XIV a XVII; l’historiador Josep M. Miró analitza la variada simbologia 
dels cercles, com un sol, creus, símbols de la flor de la vida de sis pètals, l’arbre 
de la vida, els senyals de l’heràldica o d’oficis, etc., que deixaré ara a part. La seva 
difusió es concentra per tota la Península Ibèrica, des de l’Oceà Atlàntic al mar 
-68-
Esteles discoïdals trobades a la casa del senyor Francesc Grañó, a l'avinguda de Preixana.
Estela discoïdal apareguda a l'enderroc de la casa Elíes, carrer Homenatge a la Vellesa.
-69-
Mediterrani, tot seguint els Pirineus, des de Galícia, Portugal, Castella, Navarra, 
País Basc, Aragó i Catalunya, que avui han despertat l’interès per tot arreu, tal com 
hauria de correspondre aquí, crec jo, amb les pròpies del municipi de  Bellpuig.
Les esteles acostumen a ésser realitzades amb material de pedra del país, 
majorment ací ho són de pedra arenisca, de poca qualitat, que té tendència a 
exfoliar-se i desintegrar-se amb el pas dels anys. L’erosió produïda per les pluges 
i altres inclemències meteorològiques en la superfície d’aquests humils monu-
ments funeraris fa que el seu relleu escultòric desaparegui. S’ha de constatar que 
aquestes obres foren realitzades majoritàriament per humils picapedrers locals.
Aquestes esteles discoïdals eren bastides als fossars, al redós de les petites 
esglesioles romàniques de cada població, com les aparegudes a les contrades i 
veïnes poblacions de la nostra comarca, com Preixana, Belianes, Maldà, Vallbona 
de les Monges, els Omells de Na Gaia i Bellpuig.
L’estela ocupava i evitava la destrucció d’una altra sepultura senyalitzada, en 
obrir una fossa al terra del cementiri, i algunes foren possiblement reaprofitades 
diverses vegades pels familiars tot fent seguir i complint aquesta primera funció, 
però, en no ser ja necessàries, sembla que a mitjans del segle XIX, a l’imposar-se 
nous cementiris amb la moda dels nínxols sobreposats, acabaren amb aquell cos-
tum ancestral, essent ben aviat oblidades, maltractades i separades del seu lloc. I 
sort que hom tingué cura, a moltes poblacions, de situar-les damunt de les parets 
dels nous cementiris com un element decoratiu o com a materials d’aprofitament 
de construcció de noves cases, com és el cas de Bellpuig.
La primera vegada que vaig escriure sobre esteles funeràries va ser en publicar 
el  meu llibre titulat Història de Bellpuig dins el Principat de Catalunya, l’any 1980, 
on feia esment de les localitzades personalment al desmunt de casa dels meus 
pares, situada al carrer Homenatge a la Vellesa, l’any 1970, al que ningú donà im-
portància. A la nostra població, uns anys després, l’historiador Josep M. Miró, el 
difunt amic de Maldà, presentà el seu llibre Esteles funeràries discoïdals de la  Segarra, 
1986, que edità el Grup de Recerques de les Terres de Ponent, des de Tàrrega.
És però una altra gran troballa d’esteles discoïdals a Bellpuig que em fa escriure 
un article a la revista El Pregoner d’Urgell, núm. 286-287, del 10 de setembre de 
1991, amb motiu d’uns enderrocaments de dues cases velles situades a l’avinguda 
de Preixana, al costat de l’edifici del Sindicat Agrícola de Bellpuig, on antigament 
havia estat ubicat l’edifici de les escoles públiques municipals i l’antic hospital, 
havent passat la propietat a mans de Francesc Grañó. Allí foren trobades una 
important quantitat d’esteles funeràries discoïdals, procedents dels enterra-
ments de l’antic fossar de la població de Bellpuig, i gràcies a aquest propietari 
i família es pogueren rescatar de l’oblit i evitar que fossin llançades a les runes; 
els Amics de l’Art de la Baronia de Bellpuig van anar a recollir les esteles que ja 
-70-
eren a l’abocador. Amb tot, avui estem esperant que el Departament de Cultura 
de l’Ajuntament un dia vulgui acollir-les en un espai digne per a perpetuar la 
memòria històrica local.
La troballa tingué ressonància i l’historiador i arqueòleg Josep Gallar, un altre 
amic meu i cap del serveis d’arqueologia de la Generalitat de Catalunya,  vingué 
a Bellpuig, verificà la troballa i publicà un molt bon article anomenat “Esteles 
discoïdals” a l’apartat de La comarca d’Urgell, que publica l’Enciclopèdia Catalana, 
on resumint, diu: “...a la vila de Bellpuig s’ha localitzat darrerament un dels conjunts 
d’esteles discoïdals funeràries més nombrós i important de les comarques de la Catalunya 
occidental, actualment es guarden en una casa particular format per uns 37 exemplars... 
Les esteles de Bellpuig formen un conjunt homogenat, bàsicament estan construïdes per una 
part alta discoïdal suportada per un peu troncopiramidal amb base més o menys piramidal, 
el cap discoïdal i els seus laterals de coll, o sigui, la zona de contacte d’ambdues parts amb 
unes protuberàncies arrodonides, a manera d’espatlleres”.1
Esbrinant els cementiris antics de Bellpuig, crec que el més antic era ubicat 
entre la plaça de sota el castell senyorial i els carrers St. Antoni i St. Josep, als 
entorns de l’església antiga i hospital de St. Nicolau vell, on han aparegut tros-
sos d’esteles discoïdals, i que canvia d’ubicació a partir del segle XVI, després 
de la construcció del temple parroquial de St. Nicolau nou, i als seus entorns 
s’hi fa el nou fossar o cementiri nou; a mitjans del segle XIX aquest lloc sagrat 
es trasllada als afores de la població per motius de salubritat pública, tot obeint 
una ordre governativa.
Del segon cementiri deurien ser les esteles trobades a la casa Hospital i Escoles 
públiques ubicades a l’avinguda de Preixana, o sigui al fons i sota la costa i carrer 
del temple  parroquial. Hom creu que aquest cementiri hauria tingut un camp 
d’esteles i monòlits tipus discoïdals de gran gruix  i format, obrades sobre pedra, 
1) Diversos Autors, Catalunya Romànica, Volum XXIV. El Segrià, les Garrigues, el Pla d'Urgell, la Segarra, l'Urgell. 
Barcelona, 1997,  pàg. 524-525
-71-
en forma de pilaret cimat amb un disc còsmic o rodó, simbologia de la vida solar; 
amb l'estela, el difunt deixarà constància de la seva existència i recordança pels 
seus familiars, tot representant el disc com el seu propi cap i cos del difunt que 
busca la perpetuïtat amb el pas dels temps, del més enllà amb l’esperança de salvar 
l’ànima eterna, amb senyals i inscripcions cristianes de record generalment amb 
el símbol de la creu. Malauradament aquest desig no ha estat possible d'acomplir-
se per la modernitat del pensament i la inconsciència dels homes i dones d’avui, 
i de tot un país que s’oblida del respecte que devem als propis difunts que ens 
precediren i que són els parents i avantpassats propis.
El fet és que avui aquestes esteles funeràries es troben en mans de vilatans 
particulars que les recolliren, per si un dia les nostres autoritats se n’ocupen i es 
fan responsables d’aquesta part del nostre patrimoni local, com un deure de dret 
moral del record i memòria històrica, com han fet altres poblacions, per refermar 
la seva pròpia cultura. Últimament, en el transcurs d’aquest any 2014, en tirar 
Mausoleu de 
Ramon de Cardona 
i Anglesola, 
parroquia de Sant 
Nicolau. 
(Foto Eudald)
-72-
a terra una altra casa ubicada al casc antic de Bellpuig, al carrer Homenatge a la 
Vellesa, ha tornat a aparèixer una altra estela discoïdal. 
En altre temps, les autoritats de la població feren un gran esforç per salvar de 
l’abandó i venda el més gran monument patrimonial local funerari reconegut 
amb orgull a la vila de Bellpuig, si bé poc divulgat per les autoritats culturals go-
vernatives del nostre país, com és el mausoleu del nostre compatrici, el Virrei de 
Nàpols, Ramon de Cardona-Anglesola, un dels millors sepulcres com a exemplar 
i representatiu de l’art del renaixement italià de tota la Península Ibèrica, obra de 
marbre blanc i que es guarda dins del temple parroquial de St. Nicolau.
Bé que alguns dels nostres avantpassats més afortunats o adinerats tingueren 
el privilegi de soterrar-se a les capelles del temple parroquial durant els segles 
XVII i XVIII, si més no, la majoria foren enterrats al cementiri comú exterior, 
fins al segle XIX, en què es traslladen els sepelis al cementiri nou, que és l’actual 
cementiri municipal; a ell es transportaren les restes mortuòries del cementiri 
vell i es dipositaren en una gran sitja ossari; durant aquests afers, però, és quan 
desapareixen les esteles del vell cementiri.
El nou cementiri municipal, cal datar-lo als inicis del segle XX, així que tan 
sols té un centenar d’anys, i ocuparia la meitat de terreny de l’actualitat. S’hi feren 
nínxols com era moda, i es deixà espai al camp de terra, on es continua col·locant 
les noves esteles de l’època, que imiten les antigues; la més vella porta la data de 
1912, igual que els nínxols. Aquests últims, els deixaré a part de l’estudi, ja que 
el vull centrar en les esteles-làpides que vull continuar, doncs n’hi ha alguna que 
sembla haver estat reaprofitada, per la qual cosa ens mostra la seva evolució a 
làpides com he dit, imitant les antigues esteles discoïdals. És comprovat que es 
generalitza el col·locar els cadàvers dins de nínxols per ser a l’abast familiar; així 
s’habitua el lloc com a dipositari de les despulles dels seus avantpassats, sempre 
que es pagui el lloguer municipal, ja que en cas contrari aquest pot apropiar-se’n 
i fer desaparèixer sepultat i làpida dels antics propietaris, com passa en el cas de 
les esteles dels antics fossars de la població. Ull, el patrimoni en perill altre cop.
Així és com són els nínxols que van ocupant a poc a poc tot el cementiri, 
mentre les esteles, làpides i creus del camp de terra veuen com es redueix el seu 
espai; per tant és visible el perill de la seva presència en ell i poden desaparèixer 
del sòl esteles, làpides, creus i mausoleus familiars grans.
La millora i l'engrandiment del cementiri data de l’any 1953, any en què es tanca 
i al centre s’hi col·loca l’Àngel de les Ànimes; el recinte té la forma d’un parc en 
forma de creu; un conjunt remarcat de quatre espais, dos són camps de terra que 
ocupen les làpides i creus, les quals són voltades per avingudes amb arbres (xiprers) 
que ornen el recinte amb les sepultures i els pisos de nínxols posats sota porxos o 
no. Si bé es deixen de posar esteles i làpides amb molta facilitat al cementiri, les 
-73-
que hi són tenen un barreig d’estils artístics interessant que es desenvoluparen 
entre els anys 1912 i 1942; en aquest període és quan desapareixen les esteles i 
apareixen les làpides i les creus en tot el subsòl del camp de terra.  S’hi compten 
un total de 103 sepultures des de l’any 1912 al 2009; de les inventariades, 59 són 
fetes amb material de pedra arenosa, 12 de marbre blanc, 30 de  ciment Portland, 
11 de ferro i 2 de fusta; a més a més, hi ha 4 grans mausoleus familiars.
Les esteles-làpides existents, com he dit, són imitacions de les antigues i 
segurament estan fetes per encàrrec dels familiars dels difunts; per altra part hi 
apareixen, si deixem les creus, pilars monumentals de gran format i estil modernista 
de l’època; amb elles es pot visionar una gran mostra de l’art artístic i patrimonial 
del segle XX existent al cementiri municipal de Bellpuig; hi faré referència pel 
seu gran interès, ignorant les obrades en motlle amb el ciment Portland, i les de 
fusta –la seva conservació és molt precària, i van caient a trossos per manca de 
cura, mentre les làpides-creus de marbre i les dels pilarets estan ben conservades 
i és interessant tenir-les dins el nostre patrimoni i conservar-les.
Tipus d'esteles discoïdals, làpides i creus del cementiri de Bellpuig.
-74-
Sepultura discoïdal (tipus 1), any 1941 Puig, i creu 
sense dades.
Làpida (tipus 7) Panadés any 1940. (Al fons 
làpides tipus 7, 8, 11)
Làpida (tipus 7) Caselles, any 1923.
Creu (tipus 10) Gimeno, any 1942, i làpida (tipus 7) J. Roig, any 1940.
Làpides (tipus 7) M. Farré, any 1923, i Puig, any 1944.
-75-
Al fons, làpida (tipus 8) Camins, any 1913, làpides (tipus 7) 
Berdegué, any 2008. Davant, làpida (tipus 7) Aubach, any 
1941, i creu Santiveri.
Creu, Oliveres, any 1928, 
inclou foto dins el cercle.
Làpida (tipus 2) 
sense dades. 
Creu (tipus 11) 
sense dades. 
Creu (tipus 11), 
Aubach, any 1918.
Creu de ciment, sense 
dades.
Creu de ciment, Serra, any 
1959.
Creu (tipus 11) Sobrevals, any 1931.
-76-
Mausoleu de la família Esquius, any 1919.
Mausoleu de la família Florensa. Mausoleu família Font-Huguet, any 1988.
Mausoleu de la família Pifarré.
-77-
Concretant, de les esteles discoïdals de l’època antiga existents dels vells 
cementiris de Bellpuig, en podem catalogar de tres tipus: A, B, i C. De les 
esteles-làpides discoïdals existents al cementiri de Bellpuig, actualment són de 
tres variants o tipus de format, 6 són imitacions i altres 7 són un conjunt de va-
riacions i d’estils de traspàs, si bé totes elles porten la simbologia de la creu dins 
el cercle i cap decoració repetida; altre tipus, 8, és una làpida de punta gòtica, i 
del tipus 9 al tipus 11 són grans pilarets amb creu o monòlits coronats per una 
gran creu d’una sola peça, un altre tipus, el 12 és una làpida gran molt curiosa, 
les mostraré fotogràficament (com se sol dir la imatge val més que mil paraules 
i escrits). Caldria estudiar i catalogar aquests petits monuments sepulcrals com a 
peces patrimonials locals que no han de desaparèixer per cap motiu i deixar-les 
per sempre al seu lloc, al cementiri municipal.
Creu (tipus 10), Farrerons, any 1918 Creu (tipus 12), Bertran, any 1917
-78-
Cronologia de les sepultures, esteles, làpides i 
Creus
1912 Dues, la de Rovira i la de R. Oliva
1913 Una, la de Camins
1914 Dues, la de Bernades i la de Sala Piqué (músic)
1915 Dues, la de Bertran i la de Gardenyes
1917 Una, la de Bertran
1918 Tres, la de Farrerons, la d'Oroles i la d'Aubach
1919 Tres, la de Font, la de Majós i la d'Esquius (mausoleu)
1920 Una, la de Pollina
1921 Una, la de M. Font
1926 Una, la de Amat
1927 Una, sense nom
1928 Tres, la d'Oliveres, la de Solsona i la de Florensa
1931 Una, la de Sorrevals
1932 Una, la de Castellsol
1934 Una, la de T. Aixalà
1938 Una, la d'Agulló
1939 Una, la de J. Bonet
1940 Tres, la de Panadés, la de Casas i la de J. Roig
1941 Tres, la d'Aubach, la de Bellmunt i la de F. Puig
1942 Una, la de Gimeno
1943 Dues, la de Salat i la de M. Farré
1944 Una, la de J. Puig
1946 Una, la de Grañó
1949 Una, la de R. Pinent
1953 Dues, la de Santiveri i la de Llobet
1954 Tres, la de Sala, la d'I. Farré i la de Perez
1956 Tres, la de Kirikopoulo, la de P. Roig i la de Prudenci Roig
1957 Una, la de T. Roig
1959 Una, sense nom
1960 Una, sense nom
1962 Una, la de Calafell
1965 Dues, la de Vilaltella i Bori
1971 Una, la de Borabia
1980 Una, de la filipina
1983 Dues, la de Ferran i la de Panadés
1988 Una, la de M. Font Rius (Mausoleu)
2008 Dues, la de Berdegué i Llobera
2009 Una, la d'Isidor Cònsul


Monòlits, esteles, làpides i creus sepulcrals de Bellpuig

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert