Vilanova i la Geltrú acull un patrimoni vuitcentista residencial excepcional. Les cases que bastiren, en primer lloc, les famílies benestants vinculades a la plantació de vinyes i, anys més tard, a mitjans del segle XIX, els empresaris i els comerciants enriquits amb el comerç d’ultramar, conformen un conjunt arquitectònic homogeni que testimonia els moments de bonança econòmica de la ciutat. A més, constitueixen un llegat arquitectònic que ens permet copsar les característiques i els trets significatius de l’arquitectura d’aquells moments i posar-la en valor davant l’arquitectura fi de segle

Rosselló Nicolau, Maria Isabel

L'autora de l'artícle determinà les transformacions que es produïren en els interiors de l'arquitectura privada en aquest període, a la conferència realitzada a la sala de la Biblioteca Víctor Balaguer el 23 de gener de 2011, dins d'un cicle de conferències sobre la importància de la preservació de la ciutat del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XIX, organitzat per l'associació d'amics d'UnescoPostprint (published version

Rosselló i Nicolau, Maribel

UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC

Catalan

El valor dels interiors de l'arquitectura privada del segle XIX a Vilanova i la Geltrú

L'autora de l'artícle determinà les transformacions que es produïren en els interiors de l'arquitectura privada en aquest període, a la conferència realitzada a la sala de la Biblioteca Víctor Balaguer el 23 de gener de 2011, dins d'un cicle de conferències sobre la importància de la preservació de la ciutat del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XIX, organitzat per l'associació d'amics d'Unesc

UPCommons

79El valor dEls intEriors dE l’arquitEcturaprivada dEl sEglE XiX a vilanova i la gEltrúMaria Isabel Rosselló NicolauDepartament de Composició Arquitectònica. UPCVilanova i la Geltrú acull un patrimoni vuit-centista residencial excepcional. Les cases que bastiren, en primer lloc, les famílies be-nestants vinculades a la plantació de vinyes i, anys més tard, a mitjans del segle XIX, els empresaris i els comerciants enriquits amb el comerç d’ultramar, conformen un conjunt arquitectònic homogeni que testimonia els moments de bonança econòmica de la ciu-tat. A més, constitueixen un llegat arquitec-tònic que ens permet copsar les característi-ques i els trets significatius de l’arquitectura d’aquells moments i posar-la en valor davant l’arquitectura fi de segle.Les cases són per a aquestes famílies una mane-ra d’evidenciar la seva posició social i l’èxit eco-nòmic que ha acompanyat les seves empreses. I és en els interiors d’aquestes cases on millor es representa l’enriquiment i la nova posició; per això en aquests interiors s’aboquen molts esforços per demostrar l’èxit obtingut. Els interiors que hem analitzat a Vilanova ens mostren dos moments clarament dife-renciats. Per una banda, les cases bastides a finals del divuit i inicis del dinou, com són Can Papiol i Can Cabanyes, i per l’altra, les cases construïdes a partir de mitjans de segle XIX, com són la Casa Olivella, la Casa Fer-rer Vidal o Can Roig (o Casa Milà). A cavall dels dos moments ens trobem la Casa Jenaro Ferrer, que ens fa de lligam entre l’un mo-ment i l’altre. El que ens proposem en aquest article és mostrar com són aquests interiors en cada un dels moments. Els volem abor-dar des del punt de vista de com s’entenen en el moment en què es realitzen, quins són els valors que s’hi defineixen, quins són els professionals que els determinen i a partir de quins recursos ho fan.Amb aquests objectius hem estructurat l’arti-cle en dues parts: en la primera part analitza-rem els interiors esmentats de finals del divuit L’autora de l’article determinà les transformacions que es produïren en els interiors de l’arquitectura privada en aquest període, a la conferència realitzada a la sala de la Biblioteca Víctor Balaguer el passat 23 de gener, dins d’un cicle de conferències sobre la importància de la preservació de la ciutat del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XXI, organitzat per l’associació d’amics d’Unesco - Garraf.80BUTLLETÍ DE LA BIBLIOTECA MUSEU BALAGUER   Octubre 2011i inicis del dinou i en la segona ho farem amb els que hem mencionat de mitjans i de la se-gona meitat del dinou. Veurem el pas dels uns als altres a través de la Casa Jenaro Ferrer si-tuada al carrer de Sant Joan, que pel fet d’ha-ver-se bastit en ambdós moments ens serveix de frontissa entre l’un plantejament i l’altre. Els intEriors dE finals dEl divuit i inicis dEl dinou Els interiors de Can Papiol (1790-1801), bastida al carrer Major (fig.1), i Can Cabanyes(fig. 2), de finals del divuit, cons-truïda a la plaça de les Cols cantonada amb el carrer Comerç, constitueixen dos exemples ben representatius de l’arquitectura privada d’aquest moment. Les sales nobles i, sobretot, el saló de ball conformaven les estances de cai-re social de la casa, lloc on es feien les recepci-ons i les festes, lloc on els propietaris de la casa palesaven els seus èxits davant dels seus iguals. Per tant, els interiors d’aquestes estances havi-en d’estar d’acord amb aquestes pretensions, s’havien de dotar de recursos narratius amb aquest fi. Les pintures murals són un dels re-cursos més habituals: són unes pintures que narren, en diferents plafons pintats a la paret, episodis històrics o al·legòrics que enalteixen la família. És a dir, s’explica d’una manera directa la importància de la família i també, quan s’empren episodis al·legòrics, que aques-ta participa d’un món culte i exclusiu. Per po-der transmetre bé aquesta voluntat narrativa era necessari un marc adequat i digne. És per això que les pintures s’emmarquen dins d’una estança entesa com una gran escenografia que s’estructura a partir dels recursos de l’arqui-tectura clàssica. Els ordres clàssics, reals o fin-gits, constitueixen el marc adequat per narrar les proeses i bonances de la família. Així, els grans salons i les sales de l’àmbit públic de la casa estan resolts seguint els criteris propis de l’arquitectura clàssica. El sostre, com al saló de Can Papiol, rep les pintures més emblemàtiques; un sostre que recolza sobre una cornisa que alhora és su-portada per pilastres, entremig de les quals pilastres s’ubiquen els plafons murals. Tot plegat constitueix un escenari adient i ade-quat al que es vol explicar de la família.A mesura que ens endinsem en el segle XIX, amb exemples com la Casa Jenaro Ferrer (construïda a inicis del dinou al carrer de Sant Joan, fig.3), podem entreveure com es va dissolent la voluntat narrativa, malgrat que el plantejament global és el mateix. El tractament de sostres i parets no respon només a una voluntat explicativa d’episodis concrets sinó que també s’introdueixen ele-ments propis de les escenografies teatrals i del llenguatge neoclàssic que en aquells mo-ments s’estava estenent per Europa.Els cortinatges i tapissos representats en el parament de la sala principal de la casa els trobem en altres interiors de l’època com la Sala Rigalt del Museu d’Arts Decoratives de Barcelona (fig.4), que és un interior pintat per Pau Rigalt, autor també de les pintures de Can Papiol de forta voluntat narrativa. Però Rigalt també és capaç de pintar para-ments que s’han desprès de la literalitat d’allò que es vol dir; i busca obtenir la singularitat a partir de recursos més formals. És probable que les pintures de Casa Jenaro Ferrer siguin del mateix Rigalt o d’algun dels 81seus col·laboradors, encara que, com hem dit, les pintures de Can Papiol siguin subs-tancialment diferents.Fins ara hem intentat raonar el significat i els valors que s’aboquen a aquests interiors, però, com hem dit en la introducció de l’ar-ticle, també ens interessa saber el paper que pertoca a l’hora de definir els interiors a cada un dels professionals i a partir de quins recur-sos ho fan. És a dir, fins a quin punt els de-fineix l’arquitecte o mestre de cases o són re-solts pels artistes i artesans que hi intervenen. Com ja hem anat mostrant a partir del que s’ha dit fins ara, la qualificació d’aquests in-teriors recau justament en els artistes i arte-sans. Els arquitectes o mestres d’obres fan la disposició general, defineixen els espais, reglen la relació de buits i plens, però no entren en la definició dels interiors. Són els pintors, de manera generalitzada, però tam-bé els escultors i fusters, els que resolen, a partir dels seus recursos teòrics i conceptuals, el tractament de l’interior.Per tant, bona part dels interiors estan fets des del plantejament pictòric que, en aquests moments, està molt vinculat a l’escenografia. De fet, el mateix Pau Rigalt és escenògraf del Teatre de la Santa Creu a Barcelona i s’ha for-mat a l’escola de Llotja al costat d’altres pin-tors i escenògrafs com Bonaventura Planella. És per aquesta raó que les pintures murals de bona part dels interiors de les cases, com per exemple el saló de la Casa Jenaro Ferrer, respo-nen a la lògica escenogràfica, fent servir alguns recursos formals, com són els cortinatges i els domassos pintats, propis del món del teatre.També són freqüents els recursos caracterís-tics dels mestres fusters; a Can Cabanyes en trobem alguns, com són les pilastres de fusta que emmarquen les pintures murals.Hem de tenir en compte que la tradició dels ta-llistes i fusters estava molt arrelada durant el bar-roc en els retaules de les esglésies i que, en part, aquest ofici i tradició es traspassa als interiors.Per últim, ens hem de referir als recursos de producció que es fan servir. Com hem anat apuntant, les tècniques emprades en els interi-ors fets a finals del divuit i inicis del dinou són les pròpies de cada artesà i estan desvinculades del procés constructiu de l’edifici. La raciona-lització productiva és la pròpia de cada ofici, la sistematització respon a una bona organització i a un profund coneixement del procés. Així, són molt freqüents les pintures murals sobre tela, es-pecialment les del sostre, pintures que es poden fer al taller i a la casa només es fa el muntatge. De la mateixa manera que bona part dels ordres fets en fusta són elements tallats i daurats també al taller i a l’obra només es fixen.Fins aquí ens hem referit als interiors de fi-nals del divuit i inicis del dinou: ara enfoca-rem el nostre interès en els interiors de mit-jans i segona meitat del dinou per veure com són de diferents respecte als primers, tant pel que fa als valors que s’hi reflecteixen com pel que fa als professionals que els defineixen i als recursos que s’empren. Els intEriors dE mitjans i dE sEgona mEitat dEl dinou El que nosaltres volem explicar és com els interiors d’aquests habitatges que es constru-eixen a partir de mitjans de segle a Vilanova, 82BUTLLETÍ DE LA BIBLIOTECA MUSEU BALAGUER   Octubre 2011igual que els de les altres ciutats que creixen significativament en aquest període, mostren un plantejament nou d’aquests respecte a l’arquitectura anterior.Com ja hem esmentat, ens servirem de la Casa Jenaro Ferrer; més concretament, de l’ampliació que es fa a la crugia posterior de la casa, per introduir els nous plantejaments. Però, abans d’entrar a parlar d’aquestes es-tances, creiem important apuntar que l’estu-di que hem fet dels interiors ens ha dut a da-tar la casa Jenaro Ferrer, de manera diferent de com es feia fins ara. Al catàleg del patri-moni de la ciutat es data aquesta casa al 1865 ja que és la data que apareix a la clau de l’arc d’entrada i, a més, existeix un plànol origi-nal de l’arcada del jardí, signat pel mestres d’obres Josep Fabrés, de l’any 1871. Aques-tes dades havien portat a datar tot el conjunt de la casa en aquest moment. L’estudi que hem fet ens ha mostrat que les crugies da-vanteres de la casa eren preexistents i que en la dècada dels seixanta només es fa l’ampli-ació posterior. Una ampliació que acull una estança molt singular, que és el menjador (fig.5). Menjador que està plantejat des del punt de vista de la qualificació dels interiors d’una manera completament diferent de la dels del període anterior i apunta uns refe-rents plenament vigents a Europa a mitjans del segle XIX. Per tant, el que ens proposem, a partir d’ara, és palesar les diferències entre els interiors de l’un moment i de l’altre. Per singularitzar paraments i sostres del men-jador de la Casa Jenaro Ferrer ja no tenim es-cenes pintades o ordres clàssics, sinó que ens trobem amb uns paraments que s’estructuren de manera tripartida: cornisament, plafó de fons i arrambador, a partir de recursos formals que busquen en la repetició, en els relleus i en la policromia l’enriquiment de l’interior. Aquesta manera de definir els interiors és la que trobem també en les altres cases contem-porànies, com són la Casa Olivella, la Casa Ferrer Vidal o Can Roig (o Casa Milà). És a dir, els paraments i també els sostres, resolts a partir de recursos repetitius, ens mostren que s’està dissolent el referent acadèmic alhora que és molt important l’apetència sensorial. Això vol dir que ara no importa tant narrar episodis concrets de la vida de la família sinó que el que es vol és proporcionar a qui viu a la casa un espai de gaudi, de plaer. Aquest es-pai s’aconsegueix acudint a recursos sensorials (colors, relleus, llum, etc.) que ens proporci-onen plaer i que al mateix temps són capaços de provocar-nos una resposta emotiva. De fet, si posem aquests interiors al costat d’altres interiors fets en aquests moments a Europa poden veure que els recursos són els mateixos.D’aquí ve que puguem afirmar que els inte-riors d’aquest moment ens indiquen que es participa d’una manera de fer i unes modes que s’han anat estenent per Europa des del divuit a partir dels corrents de pensament que valoren l’arquitectura des de l’atenció a la subjectivitat. Es valora l’arquitectura des de la voluntat expressiva, allò que és capaç de transmetre, i des de la seva força sensitiva. Qui canalitza l’expressivitat i la comunicació d’aquests interiors és l’arquitecte. L’arqui-tecte és qui fa d’intermediari, qui concreta des dels recursos formals les aspiracions dels estadants de la casa. En el moment anteri-or veiem que el mestre d’obres o arquitecte només s’ocupava d’establir els volums de les estances i qui les singularitzava era l’artista o 83artesà. Ara, en canvi, és l’arquitecte qui ca-nalitza els recursos per obtenir els resultats volguts: pensa l’arquitectura amb tota la seva expressió formal. Entén les superfícies pinta-des, estucades, motllurades o empaperades, a través dels colors i de les textures com un feix d’estímuls que es dirigeixen als nostres sentits. Integra la superfície en el marc ar-quitectònic i aquella passa a veure’s com un element clau en la definició d’aquest. Aquests interiors, vists des de l’arquitectura i els recursos emprats, són els propis dels aca-bats arquitectònics. Papers pintats, guixos, escaioles i pintures repetitives fetes en trepa són els habituals en aquests interiors. Són re-cursos senzills i ben comuns en les obres; el que canvia és que estan emprats amb una fi-nalitat concreta definida i proposada a priori per l’arquitecte mateix perquè són necessaris per aconseguir l’expressivitat de l’interior. Són uns recursos que comporten una cer-ta sistematització. Si ens hem de referir a les formes de producció d’aquest moment el que primer hem d’apuntar és que són uns recursos sistematitzats i, fins i tot, es-tandarditzats. Hem vist com el paper pin-tat és habitual en totes les cases estudiades: la Casa Ferrer Vidal (Fig.6) i Can Roig (o Casa Milà) en són un exemple ben caracte-rístic. A partir de diferents tipus de paper (el de fons, el de sanefes i l’arrambador) s’organitza el parament. És un recurs que es produeix de manera seriada i que en cada una de les estances es retalla i s’adapta als paraments. En els sostres, el que ens trobem de manera habitual són guixos i escaioles que van conformant enquadraments o di-buixos geomètrics continus fets a base de motllures. Es tracta d’un material que es proporciona a l’obra per metres lineals i per unitats quan hi ha florons o elements or-namentals puntuals. Hem pogut consultar factures d’algunes de les cases fetes per Elies Rogent a Barcelona, amb solucions molt semblants a les que trobem a Vilanova, i es pot comprovar que tot el que fa referèn-cia als treballs d’escaiola està absolutament pautat i seriat.Per últim, ens queda parlar dels paviments, als quals no ens hem referit fins ara. En qua-si tots els interiors de Vilanova de mitjans de segle que hem estudiat les estances estan pavimentades amb un mosaic de gres mo-nocrom conegut popularment com a mo-saic Nolla (Fig.7), ja que aquesta marca és la que el va introduir a Espanya i va ser la que el va popularitzar. El mosaic Nolla és fet a base de peces monocromes, normalment de 5x5cm, que van dibuixant diferents formes geomètriques, majoritàriament inspirades en les catifes. Per tant el terra també con-tribueix aportant policromia i jocs formals a l’enriquiment de l’interior. És a dir, que el terra d’obra també participa en la definició de l’interior. Això, tot i que abans no ens hi hem referit, no passava a finals del divuit o inicis del dinou, ja que llavors el paviments eren estrictament funcionals. Era un pavi-ment molt comú de ceràmica vermella que es cobria -i aquí és on rau la diferència- amb catifes que tapaven tot el terra (tant d’hi-vern com d’estiu) i eren aquestes les que proporcionaven la singularitat. En canvi, a partir de mitjans de segle és el paviment mateix el que assumeix la qualificació de l’interior fent servir recursos que simulen aquelles catifes. 84BUTLLETÍ DE LA BIBLIOTECA MUSEU BALAGUER   Octubre 2011Fig.4. Museu Arts Decoratives. Sala RigaltFig.2. Can Cabanyes Fig.4. Museu Arts Decoratives. Sala Rigalt85Fig.5. Casa Jenaro Ferrer. MenjadorFig.3. Casa Jenaro Ferrer. Sala vermella86BUTLLETÍ DE LA BIBLIOTECA MUSEU BALAGUER   Octubre 2011Fig.1. Can Papiol. Sala de música. Pau RigaltFig.6. Casa Ferrer VidalFig.7. Can Roig. Casa MilàFig.6. Casa Ferrer Vidal

Revistes Catalanes amb Accés Obert

79
El valor dEls intEriors 
dE l’arquitEctura
privada dEl sEglE XiX 
a vilanova i la gEltrú
Maria Isabel Rosselló Nicolau
Departament de Composició Arquitectònica. UPC
Vilanova i la Geltrú acull un patrimoni vuit-
centista residencial excepcional. Les cases 
que bastiren, en primer lloc, les famílies be-
nestants vinculades a la plantació de vinyes 
i, anys més tard, a mitjans del segle XIX, els 
empresaris i els comerciants enriquits amb el 
comerç d’ultramar, conformen un conjunt 
arquitectònic homogeni que testimonia els 
moments de bonança econòmica de la ciu-
tat. A més, constitueixen un llegat arquitec-
tònic que ens permet copsar les característi-
ques i els trets significatius de l’arquitectura 
d’aquells moments i posar-la en valor davant 
l’arquitectura fi de segle.
Les cases són per a aquestes famílies una mane-
ra d’evidenciar la seva posició social i l’èxit eco-
nòmic que ha acompanyat les seves empreses. 
I és en els interiors d’aquestes cases on millor 
es representa l’enriquiment i la nova posició; 
per això en aquests interiors s’aboquen molts 
esforços per demostrar l’èxit obtingut. 
Els interiors que hem analitzat a Vilanova 
ens mostren dos moments clarament dife-
renciats. Per una banda, les cases bastides a 
finals del divuit i inicis del dinou, com són 
Can Papiol i Can Cabanyes, i per l’altra, les 
cases construïdes a partir de mitjans de segle 
XIX, com són la Casa Olivella, la Casa Fer-
rer Vidal o Can Roig (o Casa Milà). A cavall 
dels dos moments ens trobem la Casa Jenaro 
Ferrer, que ens fa de lligam entre l’un mo-
ment i l’altre. El que ens proposem en aquest 
article és mostrar com són aquests interiors 
en cada un dels moments. Els volem abor-
dar des del punt de vista de com s’entenen 
en el moment en què es realitzen, quins són 
els valors que s’hi defineixen, quins són els 
professionals que els determinen i a partir de 
quins recursos ho fan.
Amb aquests objectius hem estructurat l’arti-
cle en dues parts: en la primera part analitza-
rem els interiors esmentats de finals del divuit 
L’autora de l’article determinà les transformacions que es produïren en els interiors de 
l’arquitectura privada en aquest període, a la conferència realitzada a la sala de la 
Biblioteca Víctor Balaguer el passat 23 de gener, dins d’un cicle de conferències sobre la 
importància de la preservació de la ciutat del segle XIX, com a element revitalitzador de 
la ciutat del segle XXI, organitzat per l’associació d’amics d’Unesco - Garraf.
80
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
1
i inicis del dinou i en la segona ho farem amb 
els que hem mencionat de mitjans i de la se-
gona meitat del dinou. Veurem el pas dels uns 
als altres a través de la Casa Jenaro Ferrer si-
tuada al carrer de Sant Joan, que pel fet d’ha-
ver-se bastit en ambdós moments ens serveix 
de frontissa entre l’un plantejament i l’altre. 
Els intEriors dE finals dEl 
divuit i inicis dEl dinou 
Els interiors de Can Papiol (1790-1801), 
bastida al carrer Major (fig.1), i Can 
Cabanyes(fig. 2), de finals del divuit, cons-
truïda a la plaça de les Cols cantonada amb 
el carrer Comerç, constitueixen dos exemples 
ben representatius de l’arquitectura privada 
d’aquest moment. Les sales nobles i, sobretot, 
el saló de ball conformaven les estances de cai-
re social de la casa, lloc on es feien les recepci-
ons i les festes, lloc on els propietaris de la casa 
palesaven els seus èxits davant dels seus iguals. 
Per tant, els interiors d’aquestes estances havi-
en d’estar d’acord amb aquestes pretensions, 
s’havien de dotar de recursos narratius amb 
aquest fi. Les pintures murals són un dels re-
cursos més habituals: són unes pintures que 
narren, en diferents plafons pintats a la paret, 
episodis històrics o al·legòrics que enalteixen 
la família. És a dir, s’explica d’una manera 
directa la importància de la família i també, 
quan s’empren episodis al·legòrics, que aques-
ta participa d’un món culte i exclusiu. Per po-
der transmetre bé aquesta voluntat narrativa 
era necessari un marc adequat i digne. És per 
això que les pintures s’emmarquen dins d’una 
estança entesa com una gran escenografia que 
s’estructura a partir dels recursos de l’arqui-
tectura clàssica. Els ordres clàssics, reals o fin-
gits, constitueixen el marc adequat per narrar 
les proeses i bonances de la família. Així, els 
grans salons i les sales de l’àmbit públic de la 
casa estan resolts seguint els criteris propis de 
l’arquitectura clàssica. 
El sostre, com al saló de Can Papiol, rep les 
pintures més emblemàtiques; un sostre que 
recolza sobre una cornisa que alhora és su-
portada per pilastres, entremig de les quals 
pilastres s’ubiquen els plafons murals. Tot 
plegat constitueix un escenari adient i ade-
quat al que es vol explicar de la família.
A mesura que ens endinsem en el segle XIX, 
amb exemples com la Casa Jenaro Ferrer 
(construïda a inicis del dinou al carrer de 
Sant Joan, fig.3), podem entreveure com es 
va dissolent la voluntat narrativa, malgrat 
que el plantejament global és el mateix. 
El tractament de sostres i parets no respon 
només a una voluntat explicativa d’episodis 
concrets sinó que també s’introdueixen ele-
ments propis de les escenografies teatrals i 
del llenguatge neoclàssic que en aquells mo-
ments s’estava estenent per Europa.
Els cortinatges i tapissos representats en el 
parament de la sala principal de la casa els 
trobem en altres interiors de l’època com la 
Sala Rigalt del Museu d’Arts Decoratives de 
Barcelona (fig.4), que és un interior pintat 
per Pau Rigalt, autor també de les pintures 
de Can Papiol de forta voluntat narrativa. 
Però Rigalt també és capaç de pintar para-
ments que s’han desprès de la literalitat d’allò 
que es vol dir; i busca obtenir la singularitat a 
partir de recursos més formals. 
És probable que les pintures de Casa Jenaro 
Ferrer siguin del mateix Rigalt o d’algun dels 
81
seus col·laboradors, encara que, com hem 
dit, les pintures de Can Papiol siguin subs-
tancialment diferents.
Fins ara hem intentat raonar el significat i 
els valors que s’aboquen a aquests interiors, 
però, com hem dit en la introducció de l’ar-
ticle, també ens interessa saber el paper que 
pertoca a l’hora de definir els interiors a cada 
un dels professionals i a partir de quins recur-
sos ho fan. És a dir, fins a quin punt els de-
fineix l’arquitecte o mestre de cases o són re-
solts pels artistes i artesans que hi intervenen. 
Com ja hem anat mostrant a partir del que 
s’ha dit fins ara, la qualificació d’aquests in-
teriors recau justament en els artistes i arte-
sans. Els arquitectes o mestres d’obres fan 
la disposició general, defineixen els espais, 
reglen la relació de buits i plens, però no 
entren en la definició dels interiors. Són els 
pintors, de manera generalitzada, però tam-
bé els escultors i fusters, els que resolen, a 
partir dels seus recursos teòrics i conceptuals, 
el tractament de l’interior.
Per tant, bona part dels interiors estan fets 
des del plantejament pictòric que, en aquests 
moments, està molt vinculat a l’escenografia. 
De fet, el mateix Pau Rigalt és escenògraf del 
Teatre de la Santa Creu a Barcelona i s’ha for-
mat a l’escola de Llotja al costat d’altres pin-
tors i escenògrafs com Bonaventura Planella. 
És per aquesta raó que les pintures murals de 
bona part dels interiors de les cases, com per 
exemple el saló de la Casa Jenaro Ferrer, respo-
nen a la lògica escenogràfica, fent servir alguns 
recursos formals, com són els cortinatges i els 
domassos pintats, propis del món del teatre.
També són freqüents els recursos caracterís-
tics dels mestres fusters; a Can Cabanyes en 
trobem alguns, com són les pilastres de fusta 
que emmarquen les pintures murals.
Hem de tenir en compte que la tradició dels ta-
llistes i fusters estava molt arrelada durant el bar-
roc en els retaules de les esglésies i que, en part, 
aquest ofici i tradició es traspassa als interiors.
Per últim, ens hem de referir als recursos de 
producció que es fan servir. Com hem anat 
apuntant, les tècniques emprades en els interi-
ors fets a finals del divuit i inicis del dinou són 
les pròpies de cada artesà i estan desvinculades 
del procés constructiu de l’edifici. La raciona-
lització productiva és la pròpia de cada ofici, la 
sistematització respon a una bona organització i 
a un profund coneixement del procés. Així, són 
molt freqüents les pintures murals sobre tela, es-
pecialment les del sostre, pintures que es poden 
fer al taller i a la casa només es fa el muntatge. 
De la mateixa manera que bona part dels ordres 
fets en fusta són elements tallats i daurats també 
al taller i a l’obra només es fixen.
Fins aquí ens hem referit als interiors de fi-
nals del divuit i inicis del dinou: ara enfoca-
rem el nostre interès en els interiors de mit-
jans i segona meitat del dinou per veure com 
són de diferents respecte als primers, tant pel 
que fa als valors que s’hi reflecteixen com pel 
que fa als professionals que els defineixen i 
als recursos que s’empren. 
Els intEriors dE mitjans i 
dE sEgona mEitat dEl dinou 
El que nosaltres volem explicar és com els 
interiors d’aquests habitatges que es constru-
eixen a partir de mitjans de segle a Vilanova, 
82
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
1
igual que els de les altres ciutats que creixen 
significativament en aquest període, mostren 
un plantejament nou d’aquests respecte a 
l’arquitectura anterior.
Com ja hem esmentat, ens servirem de la 
Casa Jenaro Ferrer; més concretament, de 
l’ampliació que es fa a la crugia posterior de 
la casa, per introduir els nous plantejaments. 
Però, abans d’entrar a parlar d’aquestes es-
tances, creiem important apuntar que l’estu-
di que hem fet dels interiors ens ha dut a da-
tar la casa Jenaro Ferrer, de manera diferent 
de com es feia fins ara. Al catàleg del patri-
moni de la ciutat es data aquesta casa al 1865 
ja que és la data que apareix a la clau de l’arc 
d’entrada i, a més, existeix un plànol origi-
nal de l’arcada del jardí, signat pel mestres 
d’obres Josep Fabrés, de l’any 1871. Aques-
tes dades havien portat a datar tot el conjunt 
de la casa en aquest moment. L’estudi que 
hem fet ens ha mostrat que les crugies da-
vanteres de la casa eren preexistents i que en 
la dècada dels seixanta només es fa l’ampli-
ació posterior. Una ampliació que acull una 
estança molt singular, que és el menjador 
(fig.5). Menjador que està plantejat des del 
punt de vista de la qualificació dels interiors 
d’una manera completament diferent de la 
dels del període anterior i apunta uns refe-
rents plenament vigents a Europa a mitjans 
del segle XIX. Per tant, el que ens proposem, 
a partir d’ara, és palesar les diferències entre 
els interiors de l’un moment i de l’altre. 
Per singularitzar paraments i sostres del men-
jador de la Casa Jenaro Ferrer ja no tenim es-
cenes pintades o ordres clàssics, sinó que ens 
trobem amb uns paraments que s’estructuren 
de manera tripartida: cornisament, plafó de 
fons i arrambador, a partir de recursos formals 
que busquen en la repetició, en els relleus i 
en la policromia l’enriquiment de l’interior. 
Aquesta manera de definir els interiors és la 
que trobem també en les altres cases contem-
porànies, com són la Casa Olivella, la Casa 
Ferrer Vidal o Can Roig (o Casa Milà). És a 
dir, els paraments i també els sostres, resolts a 
partir de recursos repetitius, ens mostren que 
s’està dissolent el referent acadèmic alhora 
que és molt important l’apetència sensorial. 
Això vol dir que ara no importa tant narrar 
episodis concrets de la vida de la família sinó 
que el que es vol és proporcionar a qui viu a 
la casa un espai de gaudi, de plaer. Aquest es-
pai s’aconsegueix acudint a recursos sensorials 
(colors, relleus, llum, etc.) que ens proporci-
onen plaer i que al mateix temps són capaços 
de provocar-nos una resposta emotiva. De fet, 
si posem aquests interiors al costat d’altres 
interiors fets en aquests moments a Europa 
poden veure que els recursos són els mateixos.
D’aquí ve que puguem afirmar que els inte-
riors d’aquest moment ens indiquen que es 
participa d’una manera de fer i unes modes 
que s’han anat estenent per Europa des del 
divuit a partir dels corrents de pensament 
que valoren l’arquitectura des de l’atenció a 
la subjectivitat. Es valora l’arquitectura des 
de la voluntat expressiva, allò que és capaç 
de transmetre, i des de la seva força sensitiva. 
Qui canalitza l’expressivitat i la comunicació 
d’aquests interiors és l’arquitecte. L’arqui-
tecte és qui fa d’intermediari, qui concreta 
des dels recursos formals les aspiracions dels 
estadants de la casa. En el moment anteri-
or veiem que el mestre d’obres o arquitecte 
només s’ocupava d’establir els volums de les 
estances i qui les singularitzava era l’artista o 
83
artesà. Ara, en canvi, és l’arquitecte qui ca-
nalitza els recursos per obtenir els resultats 
volguts: pensa l’arquitectura amb tota la seva 
expressió formal. Entén les superfícies pinta-
des, estucades, motllurades o empaperades, 
a través dels colors i de les textures com un 
feix d’estímuls que es dirigeixen als nostres 
sentits. Integra la superfície en el marc ar-
quitectònic i aquella passa a veure’s com un 
element clau en la definició d’aquest. 
Aquests interiors, vists des de l’arquitectura i 
els recursos emprats, són els propis dels aca-
bats arquitectònics. Papers pintats, guixos, 
escaioles i pintures repetitives fetes en trepa 
són els habituals en aquests interiors. Són re-
cursos senzills i ben comuns en les obres; el 
que canvia és que estan emprats amb una fi-
nalitat concreta definida i proposada a priori 
per l’arquitecte mateix perquè són necessaris 
per aconseguir l’expressivitat de l’interior. 
Són uns recursos que comporten una cer-
ta sistematització. Si ens hem de referir a 
les formes de producció d’aquest moment 
el que primer hem d’apuntar és que són 
uns recursos sistematitzats i, fins i tot, es-
tandarditzats. Hem vist com el paper pin-
tat és habitual en totes les cases estudiades: 
la Casa Ferrer Vidal (Fig.6) i Can Roig (o 
Casa Milà) en són un exemple ben caracte-
rístic. A partir de diferents tipus de paper 
(el de fons, el de sanefes i l’arrambador) 
s’organitza el parament. És un recurs que 
es produeix de manera seriada i que en cada 
una de les estances es retalla i s’adapta als 
paraments. En els sostres, el que ens trobem 
de manera habitual són guixos i escaioles 
que van conformant enquadraments o di-
buixos geomètrics continus fets a base de 
motllures. Es tracta d’un material que es 
proporciona a l’obra per metres lineals i per 
unitats quan hi ha florons o elements or-
namentals puntuals. Hem pogut consultar 
factures d’algunes de les cases fetes per Elies 
Rogent a Barcelona, amb solucions molt 
semblants a les que trobem a Vilanova, i 
es pot comprovar que tot el que fa referèn-
cia als treballs d’escaiola està absolutament 
pautat i seriat.
Per últim, ens queda parlar dels paviments, 
als quals no ens hem referit fins ara. En qua-
si tots els interiors de Vilanova de mitjans 
de segle que hem estudiat les estances estan 
pavimentades amb un mosaic de gres mo-
nocrom conegut popularment com a mo-
saic Nolla (Fig.7), ja que aquesta marca és la 
que el va introduir a Espanya i va ser la que 
el va popularitzar. El mosaic Nolla és fet a 
base de peces monocromes, normalment de 
5x5cm, que van dibuixant diferents formes 
geomètriques, majoritàriament inspirades 
en les catifes. Per tant el terra també con-
tribueix aportant policromia i jocs formals 
a l’enriquiment de l’interior. És a dir, que el 
terra d’obra també participa en la definició 
de l’interior. Això, tot i que abans no ens hi 
hem referit, no passava a finals del divuit o 
inicis del dinou, ja que llavors el paviments 
eren estrictament funcionals. Era un pavi-
ment molt comú de ceràmica vermella que 
es cobria -i aquí és on rau la diferència- amb 
catifes que tapaven tot el terra (tant d’hi-
vern com d’estiu) i eren aquestes les que 
proporcionaven la singularitat. En canvi, 
a partir de mitjans de segle és el paviment 
mateix el que assumeix la qualificació de 
l’interior fent servir recursos que simulen 
aquelles catifes. 
84
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
1
Fig.4. Museu Arts Decoratives. Sala Rigalt
Fig.2. Can Cabanyes 
Fig.4. Museu Arts Decoratives. Sala Rigalt
85
Fig.5. Casa Jenaro Ferrer. Menjador
Fig.3. Casa Jenaro Ferrer. Sala vermella
86
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
1
Fig.1. Can Papiol. Sala de música. Pau Rigalt
Fig.6. Casa Ferrer Vidal
Fig.7. Can Roig. Casa Milà
Fig.6. Casa Ferrer Vidal


https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/15981/Article%20-%20Vilanova%20i%20la%20geltr%c3%ba.pdf?sequence=1&isAllowed=y

El valor dels interiors de l'arquitectura privada del segle XIX a Vilanova i la Geltrú

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC

UPCommons

UPCommons

UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC

Revistes Catalanes amb Accés Obert