Gelonch Solé, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Jordi Soldevila Roig
L’alcalde de Cervera afusellat. Domènec Puigredon (1874-1939)
El republicanisme cerverí: de la Restauració a la República
Lleida, Pagès editors, 2010
Anuari 2 · 2011 · Pàgines 187-193
El llibre de Jordi Soldevila i Roig (Linyola, 
1979) és una biografia política del cerverí Domè-
nec Puigredon Borruix. És, a la vegada, com anota 
el subtítol, una història del republicanisme segar-
renc des de les darreres dècades del segle xix fins la 
desfeta de 1939, perquè l’autor sap entroncar per-
fectament la trajectòria vital i política de Puigredon 
en la tradició i presència republicana a la capital i a 
la comarca de la Segarra. En un treball de recerca 
anterior que ha romàs inèdit, així com en diversos 
articles, l’autor ja s’havia ocupat del republicanisme 
urgellenc durant la Restauració. Tots aquests estudis 
de Soldevila s’afegeixen als treballs de Conxita Mir, 
Jaume Barrull, Joaquim Capdevila, que des d’àmbits 
diversos han analitzat la presència republicana a les 
terres de Lleida, des de la Restauració fins a la Guerra 
Civil, i han establert un marc d’anàlisi que resultaria 
ben interessant d’anar completant amb exhaustius i 
rigorosos treballs locals i comarcals com el que ens 
ocupa.
La carrera política de Domènec Puigredon, 
amb les seves llums i ombres, il·lustra perfectament 
la trajectòria històrica del republicanisme a Lleida i, 
en conjunt, a Catalunya. Nascut el 1874, Puigredon 
cursà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona els 
anys noranta del segle xix, on va coincidir amb futu-
res personalitats del republicanisme català: Francesc 
Layret, Lluís Companys, Pere Mias, Alfred Pereña o 
Humbert Torres, alguns dels quals crearen el 1898 
l’Associació Escolar Republicana. Aquesta serà la ge-
neració de joves que a les acaballes del xix i inicis del 
xx es proposaren de recompondre i de renovar una 
tradició republicana amb signes evidents d’esgota-
ment, que disposava de nuclis actius a les nostres 
comarques, a Lleida, Balaguer, les Borges Blanques, 
Agramunt, Mollerussa, Bellpuig, Tàrrega, Guissona, 
Linyola... Una generació que assolirà el seu zenit po-
lític als anys 30, una generació referencial que serà 
el pal de paller del projecte republicà, catalanista i 
demòcrata d’Esquerra Republicana de Catalunya. 
Enmig, tres dècades d’èxits i fracassos, errors i en-
certs, que apareixen ben resseguits des d’un àmbit 
local/comarcal en el llibre de Jordi Soldevila, que ha 
treballat amb una variada riquesa de fonts, entre les 
quals destaquen fonamentalment els fons munici-
pals i la premsa. 
Soldevila s’endinsa en la vida associativa re-
publicana a Cervera i comarca, la seva intensa acti-
vitat, en cerca les seves bases socials, les tradicions 
familiars. Relleu especial assolí el Centre Obrer Ins-
tructiu d’Unió Republicana, fundat el 1900, que va 
esdevenir l’espai de referència de la sociabilitat polí-
tica republicana a la Segarra. A més de cafè, tertúlia 
i ball, al Centre Obrer Instructiu s’hi va instal·lar una 
escola nocturna (1903), una biblioteca (1904), una 
societat de socors mutus, i s’hi van realitzar munió 
d’actes polítics i culturals. Sens dubte, al seu voltant 
es va refermar i consolidar la família republicana se-
garrenca durant tots aquests anys. 
En paral·lel, l’elecció com a regidor de Domè-
nec Puigredon, el 1901, inaugurà la presència re-
publicana al consistori municipal cerverí, presència 
continuada al llarg del període, en el qual obtindrà 
l’alcaldia amb Joan Aymerich (1910-1911), Josep 
Pedret (1911-1914), Antoni Herrera (1920-1922) i 
Pau Batalla (1922-1923). Aquells primers anys de 
segle són de gran activitat política per al jove advo-
cat Puigredon, figura emergent del republicanisme 
188  Ressenyes      Ressenyes
local: a més de regidor, dirigeix el quinzenal Repúbli-
ca (1903-1906) en què publica tot sovint, presideix 
les juntes municipal i comarcal d’Unió Republicana 
(1905-1907). Serà el principal impulsor de Solidari-
tat Catalana a la comarca, el 1906. De l’ensulsiada 
solidària en sortiran conformats els dos blocs polítics 
antagònics que es disputaran durant molt temps 
l’hegemonia política a la ciutat: carlins i integristes 
agruparan la dreta, que disposava d’un nodrit sub-
sòl clerical; els republicans capitanejaran l’esquerra. 
Uns i altres necessitaran el suport de les restes dels 
partits dinàstics (liberals i conservadors) per fer-se 
amb la majoria en el consistori. 
Als anys deu (fins el 1918) Puigredon adop-
ta una postura filodinàstica de col·laboració amb 
el liberal Josep Matheu, que tenia en la Cambra de 
Comerç i Indústria el seu puntal fonamental de su-
port a la ciutat. Es distancia i s’enfronta amb altres 
dirigents republicans (amb Ramon Riu es disputarà 
l’acta de diputat provincial el 1913 i 1917), així com 
amb el nucli dur del Centre Obrer Instructiu. Són 
anys de crisi interna del republicanisme cerverí: de 
la recent apareguda Joventut Republicana (1912) 
s’organitza el Partit Republicà Reformista a Cerve-
ra, encapçalat per Joan Aymerich, Joan Comorera 
i Jaume Magre. El distanciament de Puigredon del 
Centre Obrer Instructiu arriba fins al punt que en les 
eleccions municipals de 1922 encapçalà el Bloc Cer-
verí de Concentració Popular, candidatura oposada 
a la republicana, i va esdevenir oposició al consistori. 
Amb la instauració de la Dictadura, Puigredon con-
tinuà sent regidor fins a finals de 1926, àdhuc va 
exercir d’alcalde entre juny i setembre de 1924. Va 
ser expulsat del Centre Obrer Instructiu, casal mare 
al qual no serà readmès fins després de la proclama-
ció de la República.
En contrast amb el que succeí a nivell català, 
va ser la dreta local (lliguera, articulada al voltant del 
Casal Cerverí, amb suport de carlins) qui va mono-
politzar el poder municipal durant el període repu-
blicà. L’esquerra republicana viu un procés erràtic 
de radicalització, d’apropament a les forces obreres 
i sindicals, en especial a l’anarquisme, en un con-
text de profunda polarització política dreta/esquer-
ra, que troba en el debat religiós (entre d’altres) un 
element de discòrdia constant a Cervera. Puigredon 
surt i parlamenta al balcó de la Paeria el 14 d’abril de 
1931, en la proclamació de la República; és readmès 
i reubicat dins el republicanisme del Centre Obrer 
Instructiu, on recupera la seva influència d’home 
fort. És elegit regidor pels republicans el gener de 
1934, participa activament en els fets revolucionaris 
del 6 d’octubre de 1934 tot i haver estat nomenat 
delegat d’ordre públic a la comarca l’agost d’aquell 
any. El 28 de maig de 1936 Puigredon és nome-
nat alcalde després de la suspensió governativa de 
l’ajuntament de dretes, acusat de corrupció, en un 
procés ple d’irregularitats. Així, s’arriba al cop mili-
tar del 18 de juliol de 1936. El fracàs del cop des-
ferma una violència revolucionària inusitada que su-
posa la detenció i assassinat de guàrdies civils, dels 
claretians de la Universitat, d’altres persones de dre-
ta i d’entitats catòliques; s’assalten i es cremen els 
temples religiosos de Cervera. Puigredon és alcalde 
d’un ajuntament que ha perdut el poder real, ara en 
mans dels comitès locals que s’han constituït, for-
mats per anarquistes i republicans, amos i senyors 
del nou ordre revolucionari. En aquest escenari, el 
veterà republicà Puigredon intenta nedar i guardar 
la roba, opta per fer un mutis pel fons. Desbordat 
pels esdeveniments, l’agost de 1936 demanarà una 
excedència per malaltia i el 22 d’octubre de 1936, 
quan es constitueixi un nou ajuntament, amb els 
poders restablerts, ell ja no hi prendrà part. Des 
d’aquests moments, i fins que entrin les tropes fran-
quistes a la ciutat, el 16 gener de 1939, Puigredon 
intentarà passar desapercebut realitzant tasques 
d’assessorament jurídic, de mestre auxiliar. 
Els fets posteriors són dramàtics. Denunciat per 
membres de la dreta local, és detingut i empresonat 
a finals de febrer de 1939, acusat de ser el responsa-
ble dels excessos posteriors al 18 de juliol de 1936, 
de ser un dels mentors intel·lectuals de l’esquerra cer-
verina. És condemnat a mort en judici militar suma-
ríssim. El 28 de juliol de 1939, al cementiri de Lleida, 
de matinada, és afusellat en compliment de la sen-
tència. La seva mort, igual que la d’altres prohoms i 
líders republicans locals, comarcals o nacionals (com 
el junedenc Joan Olivé i Capdevila, el gironí Carles 
Rahola o el mateix president Lluís Companys, i tants 
altres que havien romàs al seu lloc, convençuts de la 
seva innocència), simbolitza l’aniquilació dramàtica 
del projecte republicà, catalanista i democràtic que, 
des de principis de segle xx, s’havia forjat a Catalunya 
i que havia aconseguit el seu punt culminant durant 
els anys de la Segona República. 
Un consell de guerra sumaríssim els havia jut-
jat i sentenciat a mort. Després, les condemnes per 
189 Ressenyes      Ressenyes
responsabilitats polítiques van comportar a les seves 
famílies la pèrdua de tots (o bona part) els seus béns. 
Una mena de damnatio post mortem, una voluntat 
d’arrancar de soca-rel el record d’una generació de 
polítics catalans que havien lluitat pels ideals de la 
República, Democràcia i Catalunya. El llibre de Sol-
devila constitueix un bon exercici de memòria his-
tòrica, tot restituint la figura de l’alcalde Puigredon 
afusellat pel franquisme, així com de tota una ge-
neració de polítics catalans que perderen la guerra 
i també, durant dècades, la batalla de la memòria. 
 Josep GelonCh Solé
 Universitat de Lleida
Carles Porta
El club dels perfectes
Barcelona, Edicions La Campana, 2010
Cinc anys després de publicar Tor, una de les 
sorpreses més gratificants de la literatura catalana 
dels darrers anys, traduïda a diverses llengües i amb 
fonamentades esperances que algun dia pugui con-
vertir-se en un film o, si més no, en sèrie televisiva, 
Carles Porta (Vila-sana, 1963) ens ha lliurat la seua 
segona novel·la, El club dels perfectes. L’èxit de crítica 
i vendes de Tor, imprevist i merescudíssim, ha su-
posat una empenta immillorable per continuar una 
carrera literària iniciada de manera tardana. Alhora, 
però, ha comportat l’exigència d’haver d’estar a l’al-
tura d’un llistó situat a molta altura. No és cap secret 
que ja fa uns anys que Carles Porta està treballant en 
una novel·la sobre l’assassinat de l’alcalde del poblet 
aragonès de Fago i la personalitat del seu proba-
ble assassí, Santiago Mainar. El punts de contacte 
amb la història de Tor semblen evidents. Entremig 
d’aquestes dues històries de temàtica sòrdida, de 
criminalitat primària i de ruralisme muntanyenc, El 
club dels perfectes és un oasi de placidesa. El descans 
del guerrer abans d’abatre’s sobre una nova presa 
de més envergadura. 
La novel·la sorgeix del dietari que Carles Porta 
va escriure arran d’una estada durant una setmana a 
Sant Feliu de Guíxols en companyia d’un tiet seu en 
un curhotel, una mena de balneari on el relax es com-
bina amb diversos tractaments terapèutics. Més tard 
li dóna la forma de novel·la i, a finals de 2010, gua-
nya el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira després de 
dos anys en què el concurs no havia tingut cap gua-
nyador. Cosa gens estranya en un premi que, proba-
blement, és el que durant més edicions ha considerat 
que no hi havia prou qualitat en les obres presenta-
des. En 24 edicions l’han deixat desert sis vegades. 
Sembla evident que treballar amb una matèria tan 
voluble i subjectiva com l’humor o la mateixa ironia, 
potser més sòlida, no és una feina gaire fàcil.
Al llarg de la història de la literatura, els bal-
nearis i, sobretot, els sanatoris han estat els llocs 
ideals per desplegar històries melancòliques o de-
cadents. Els escriptors hi han trobat un microespai 
(també un microclima) propici a les suavitats de la 
tortura intel·lectual elegant. La literatura és plena tí-
sics passant-hi els seus últims dies enmig d’un clima 
intel·lectual exigent. En aquest sentit Carles Porta 
capgira el tòpic i aprofita l’espai tancat del curhotel 
per omplir-lo de situacions amables en què els per-
sonatges despleguen el seu caràcter, sovint bonho-
miós, tot i que algunes vegades és tocat per l’agror 
que li proporciona un dejuni massa llarg.
Com a Tor, Carles Porta és un personatge més 
de la història. Si allí s’enfrontava, de vegades amb 
por, d'altres amb valentia inconscient, a una colla de 
personatges singulars i temibles, a El club dels per-
fectes, els Palanques, Sanses, Lázaros i companyia 
es converteixen en senyores, senyorasses, i alguna 
senyoreta, que no li portaran ni de bon tros la mul-
titud de maldecaps de què eren capaços els pallare-
sos i andorrans. Ara som a la vora del mar, ran d'un 
Mediterrani benigne, en sales límpides amb rajoles 
de colors relaxants, ben lluny de les punxegudes i 
misterioses muntanyes pirinenques. A més, Carles 
Porta, que també escriu la història en primera per-
sona, intenta no intervenir gaire en el seguit de pe-
tits esdeveniments que van succeint-se al llarg de la 
novel·la. Pretén ser l’ull que observa un món ple de 
personatges peculiars mentre van actuant al seu vol-
tant. Però hauríem de preguntar-nos si els personat-
ges de la novel·la posseeixen l’envergadura per do-
nar prou solidesa a una història que no va gaire més 
enllà de la descripció de la suau monotonia d’una 
setmana de finals d’hivern en un balneari. A part de 
Carles Porta, el personatge principal de la novel·la 
és son tiet Josep Maria, un home de 112 quilos que 


Jordi Soldevila Roig, L'alcalde de Cervera afusellat. Domènec Puigredon (1874-1939). El republicanisme cerverí: de la Restauració a la República

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert