Amenós, Lluïsa

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L’art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudesRACBASJ. Butlletí XXII, 2008 15
L’art de la forja: 
obres gòtiques desmuntades o desaparegudes
Lluïsa Amenós
Doctora en Història de l’Art. lluisaamenos@terra.es
Resum
En els darrers anys, s’han efectuat nombrosos avenços en l’estudi històric i artístic de l’art de la forja. La manca d’estu-
dis sobre aquesta tècnica artística va prioritzar en un primer moment les actuacions sobre el patrimoni conservat. No obs-
tant això, existeixen nombroses notícies d’obres monumentals de forja que no han arribat als nostres dies i que coneixem
a través de les fonts bibliogràfiques i documentals o dels testimonis gràfics. A través d’aquestes fonts, hem pogut conèi-
xer l’aparença de força obres desaparegudes –com la reixa de l’altar major de la Seu de Manresa o el penell en forma de
gall que coronava el cimbori de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès–, i localitzar els elements ornamentals
que actualment es troben custodiats en museus o muntats en altres edificis.
Abstract
The art of wrought iron: Dismantled or vanished Gothic works
In recent years, a great deal of headway has been made in historical and artistic studies of the art of wrought iron. The
lack of studies on this artistic technique meant that the initial focus was on actions on our conserved heritage. None-
theless, there is a substantial body of information on monumental works of wrought iron that do not survive today but
which we are aware of through either bibliographic and documentary sources or graphic testimony. These sources have
shed light on the appearance of a substantial number of vanished works – like the grille on the main altar in the cathedral
of Manresa or the rooster-shaped weathervane that crowned the dome in the monastery church in Sant Cugat del
Vallès – and helped us to locate the ornamental elements that are safeguarded today in museums or mounted on other
buildings.
Les reixes dels portals de la Seu d’Urgell
L’11 d’abril de 1491, se signà el contracte entre el capítol de la Seu d’Urgell i els serrallers de Vila-
franca de Conflent, Francesc i Bartomeu Nurris, per a obrar les reixes del portal major i del Portal
del claustre de la catedral de Santa Maria. El capítol es comprometia a pagar sis lliures per cada
quintar de ferro obrat «pesat en Vilafranca matex» i els serrallers a tenir-les a punt el mes de juliol
següent.2 Totes dues reixes es conservaren fins a l’inici del segle XX.3 La que tancava el portal del
claustre fou reparada l’any 1690 i mantinguda al seu lloc fins a la restauració del 1996-99, quan es
retirà a les reserves del Museu Diocesà.4 Les reixes dels portals de la Seu d’Urgell constaven de dos
panys sobreposats, cadascun dels quals era constituït per un entramat de barrots cilíndrics verticals
travats per tres travessers horitzontals de secció rectangular. Al centre, s’obria una porta de dos
batents, de perfil rectangular, constituïda per barres de secció quadrangular, motllurades, i
col·locades amb l’aresta vista, que efectuaven una graciosa torsió decorativa. Dos caps de drac
col·locats als carcanyols projectaven el coll ondulant cap enfora. Les frontisses presentaven sengles
topalls en forma de pinya. Aquests elements decoratius s’han reaprofitat en algunes reixes que
actualment tanquen el claustre i l’accés als absis.
Butlletí 22 interior _Butlletí 17 interior filmar  27/11/09  10:48  Página 15
L’any 1918 es vengueren a Joaquim Folch i Torres,
director dels Museus de Barcelona, uns fragments pro-
cedents d’una reixa desmuntada de la Seu d’Urgell,
entre els quals hi havia el floró que havia coronat la
reixa del cor.5 L’any 1936, la col·lecció de ferros de la
Junta de Museus es diposità al Museu Cau Ferrat de
Sitges i el floró de la reixa del cor de la Seu d’Urgell
s’instal·là en una de les finestres de la planta baixa del
Cau Ferrat6 (fig. 1, 2 i 4).
La reixa de l’Altar Major 
de la Seu de Manresa
El 29 de maig de 1389, el paborde i els obrers de la Seu
de Manresa acordaren amb el ferrer de Moià, Bernat
Parets, la construcció de la reixa que havia de tancar
l’Altar Major.7 El 28 de maig de l’any següent, Parets
rebé quaranta-dues lliures per «fabric atio ne  re xiarum
pe r m e  fac tarum  c irc a altare  m aius dic te  e c c le sie » i,
dotze florins d’or d’Aragó per fer i fabricar en dites
rexes «sive  in po rtali aliquo s flo re no s sive  flo re xe -
m e nts». El compte fou cancelat el 16 d’agost de 1390. Un
segle més tard, l’any 1499, el barceloní Jaume Sala, nomenat Conseller de la Ciutat l’any 1494, féu
tracte per obrar el portal de ferro d’aquest mateix reixat que es trobava darrere del tabernacle8 (fig.
3). Les reixes que tancaven l’Altar Major de la Seu de Manresa es mantingueren al seu lloc fins l’any
1921.9 Es tractava d’una obra senzilla, coronada per florons que representaven palmetes executades
amb força simplicitat. Es conserven restes d’aquest treball
al Museu Comarcal de Manresa i al Museu Cau Ferrat de
Sitges (núm. inv. 31.922 i 31.927).10 Les portes de la reixa,
situades a banda i banda de l’altar, constaven d’un simple
arc conopial rebaixat, coronat per dues espires oposades. El
portal obrat per Jaume Sala gairebé cent anys després, pre-
sentava l’estructura habitual dels portals barcelonins, és a
dir, una porta coronada per un arc conopial amb floró cen-
tral i flanquejada per sengles pilastres de secció rectangular
acabades en pinacles.
El 9 d’agost de 1409, el serraller de Manresa Pere Bertran,
associat amb el Solsoní Pere Guixer, contractà les reixes de
la capella de l’Esperit Sant de Santa Maria de Manresa
amb els confrares del Sant Esperit del gremi dels Blan-
quers.11 Al contracte s’especificava que el portal havia de
tenir «ro se s e  fullatge s stanyats, se go ns le s que  só n e n le s
re xe s de  l’Altar Majo r».
L’art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudes RACBASJ. Butlletí XXII, 200816
Fig. 1. Reixa de la Seu d’Urgell instal·lada en una
finestra del Cau Ferrat de Sitges. Fotografia: Lluïsa
Amenós.
Fig. 2. Reixa del portal major de la Seu d’Ur-
gell. Fotografia: Arxiu Mas.
Butlletí 22 interior _Butlletí 17 interior filmar  27/11/09  10:48  Página 16
Altres reixes desaparegudes
Tenim coneixement de l’existència d’altres reixes gràcies a
les fonts fotogràfiques del primer terç del segle XX. La
capella de Sant Miquel de l’església de Santa Maria de Vila-
franca del Penedès tancava amb una reixa gòtica, l’única
que subsistí arran de la gran reforma arquitectònia del 1879.
Malauradament però, es perdé durant l’incendi del l’any
1934 (Arxiu Mas, clixé A4669).12 Era una reixa de tres trams
iguals, amb un accés de dues portes coronades per un arc
conopial cadascuna. Un fris d’arquacions apuntades, fet de
planxa retallada, ornamentava la part superior de la porta i
de la reixa. Completava el conjunt un coronament de flo-
rons de lliri, de línies properes als de les reixes de la Seu de
Barcelona.13
Les fonts documentals ens palesen l’existència d’altres rei-
xes desaparegudes. Així per exemple, el mercader solsoní
Joan de Llobera disposà en el seu testament, signat el 22 de
novembre de 1437, la construcció d’unes reixes de ferro per
a la capella de Sant Pere Màrtir de la col·legiata de Santa
Maria de Solsona.14 L’any 1452, en una carta escrita a l’abat
de Poblet, Alfons el Magnànim determinà que la capella de
la Verge, Sant Miquel i Sant Jordi del monestir de Poblet
hauria de tancar-se amb una reixa de ferro.15 Vers 1420, Joan de Monclà o Montclar forjà la reixa
sobredaurada de la capella de Sant Nicolau de Bari, a l’església de Santa Maria de Cervera, que
pesà un total de divuit quintars, dues arroves i deu lliures.16
Arran de l’inventari efectuat a l’església de Santa Maria de l’Estany, el 26 d’octubre de 1541, conei-
xem l’existència de la reixa que tancava el presbiteri, possiblement d’època gòtica.17
El 8 de juny de 1536, el serraller de Puigcerdà, Perris
Moreau, forjà la reixa de la capella dels sants Cosme i
Damià del convent dels Predicadors de la Seu d’Ur-
gell, a semblança de la que aleshores existia a la cape-
lla de Santes Creus de la Catedral de Santa Maria.18
Havia d’estar acabada per Tots Sants de l’any següent
i es valorà en vint ducats d’or, a pagar-ne 10 en el
moment de signar el contracte i la resta quan s’hagués
finalitzat.
Gaietà Barraquer esmenta l’existència d’una reixa que
tancava la capella de Nostra Senyora dels Àngels, a
l’ala nord del claustre del Convent de Sant Francesc
d’Assís de Barcelona, situada al costat de la capella
promoguda per Pere Martí de Casserres, dedicada
L’art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudesRACBASJ. Butlletí XXII, 2008 17
Fig. 3. Porta de darrere del tabarnacle de la
Seu de Manresa. Fotografia: Arxiu Mas.
Fig. 4. Detall de la reixa del portal del Claustre de
la Seu d’Urgell. Fotografia: Lluïsa Amenós.
Butlletí 22 interior _Butlletí 17 interior filmar  27/11/09  10:48  Página 17
també a Nostra Senyora dels Àngels. Segons sembla, era una reixa gòtica de factura semblant a les
de la Catedral de Barcelona.19
Al presbiteri del Santuari de la Verge dels Socors, de Dosrius, es conservà una reixa de factura gòti-
ca, forjada possiblement poc després d’haver-se acabat el retaule contractat l’any 1531 per Joan de
Tours i Martí Díez de Liatzasolo.20 Coneguda per una fotografia conservada a l’Arxiu Mas, la reixa
presentava dues portes al pany central, decorades amb sengles arcs conopials rebaixats, i coronada
amb florons de lliri alternats amb puntes de sageta. A l’eix central, que coincidia amb el muntant
de les portes, tenia un gran floró elevat i rematat per una creu. 
Cal citar també la reixa que tancava la capella de la Magdalena, al claustre de la Seu de Tarrago-
na.21
Els penells ornamentals
El penell era una peça de metall giratòria que es col·locava a la part alta d’un edifici per tal que
assenyalés la direcció del vent. Els penells d’època gòtica no devien ésser gaire diferents als actuals.
Eren fets de planxa metàl·lica i dibuixaven siluetes antropomorfes, zoomorfes, o geomètriques.
Hem documentat penells en forma d’àngel, com el que rematava una torre edificada sobre la gali-
lea romànica de la Seu de Girona, pagat entre el 6 de juny i el 22 d’agost de 1383;22 en forma de creu
i sageta, com el que coronava la torre de la cambra dels àngels de la Seu de València, pagat a Fran-
cesc Giner l’11 de febrer de 1441;23 o en forma de gall, com el que coronava la torre del campanar
del monestir de Sant Cugat del Vallès, visible a l’escena
de la degollació de Sant Cugat del retaule major del
monestir de Sant Cugat del Vallès, pintat per Ayné Bru
entre els anys 1504 i el 1507 (MNAC 64.049) (fig. 5). A
l’interior de l’església del monestir es conserva un penell
daurat en forma de gall que la tradició diu que cantà en
el moment de l’assassinat de l’abat Biure, la nit de Nadal
de 1350, però de moment no tenim cap dada objectiva
que ens permeti datar-lo al període medieval.
Els penells de ferro s’estanyaven o es pintaven amb l’ob-
jectiu de protegir-los dels efectes nocius de la intempè-
rie, tal i com consta documentat, per exemple, al penell
del cimbori de la Seu de Barcelona, forjat per Bernat
Major i pintat per Ponç Colomer entre el 28 de maig i el
30 de juliol de 1430.24 A causa de la seva ubicació exterior,
calia adobar-los regularment.25
L’art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudes RACBASJ. Butlletí XXII, 200818
Fig. 5. Ayné Bru, De go llac ió  de  Sant Cugat,
1504-1507 (fragment). (MNAC 64.049).
Butlletí 22 interior _Butlletí 17 interior filmar  27/11/09  10:48  Página 18
NOTES
1. Sobre aquest tema, vegeu Lluïsa AMENÓS, «Reixeria gòtica a la Catedral de Barcelona» a Butlle tí de  la Re ial Ac adè m ia Catalana de
Be lle s Arts de  Sant Jo rdi, núm. XIX, 2005, pàg. 87-116 i Ibide m , «La forja» a L’Art G ò tic  a Catalunya, vol. 8: Le s Arts de  l’Obje c te ,
Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2008, pàg. 133-141.
2. El contracte fou transcrit per Pere PUJOL TUBAU, «Notes d’Arxiu. Reixes per a la Catedral d’Urgell» a Butlle tí de l Ce ntre  Exc ursio -
nista de  Vic , núm. III, 1918-1920, pàg. 94-95. [Reproduït a Obra Co m ple ta, Edicions Andorra, Valls d’Andorra, 1984, pàg. 110 i 111]. 
3. Una bona fotografia a Josep PUIG I CADAFALCH, Santa Maria de  la Se u d’Urge ll, Tallers d’Arts Gràfiques Henrich i Cia, Barcelona,
1918, fig. IV i V.
4. La Se u d’Urge ll. Re staurac ió  de  la Cate dral. 1996-1999, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Seu d’Urgell, 1999, [pàg.
14], fig. 10-11.
5. La Cate dral de  la Se u d’Urge ll, Angle Editorial, Barcelona, 2000, pàg. 250. En aquesta monografia les reixes dels portals consten com
a peces actualment no localitzades, Íbid., pàg. 167. Maria Josep BORONAT I TRILL, La po lític a d’adquisic io ns de  la Junta de  Muse us.
1890 -1923, Junta de Museus de Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999, pàg. 902.
6. Lluïsa AMENÓS, «L’origen de la col·lecció de ferros conservada al Museu Cau Ferrat de Sitges» a Butlle tí de  la Re ial Ac adè m ia Cata-
lana de  Be lle s Arts de  Sant Jo rdi, núm. XX, 2006, pàg. 117-118.
7. «Al 29 de  m aig, Be rnat Pare ts, fabe r de  la vila de  Mo yà, c o nfe ssa re bre  de  Bo nanat Ce ro la, 95 lliure s a pro rrata de  la c antitat que  li
pro m e te re n pe r las re xas de l Altar Majo r». Joaquim SARRET I ARBÓS, Art i artiste s m anre sans, Imprenta i Enquadernacions de Sant
Josep, Manresa, 1916, pàg. 113; Ibide m , Histo ria re lig io sa de  Manre sa. Ig lé sie s i c o nve nts [Monumenta Historica Civitatis Minorisae,
vol. IV], Imprenta i Enquadernacions de Sant Josep, Manresa, 1924, pàg. 90 i nota núm. 1. 
8. Joaquim SARRET I ARBÓS, Art i artiste s m anre sans… o p. c it., pàg. 114. Josep GUDIOL I CUNILL, «Ferrers catalans anteriors al segle XVI»
a De  l’Art de  la Fo rja, núm. 5, setembre de 1918, pàg. 75. [També es publicà a Pàgina Artístic a de  La Ve u de  Catalunya, núm. 461, 25
de novembre de 1918, pàg. 12]. Gudiol esmenta la data de 1490.
9. Una bona fotografia a Àlbum  Me rave lla. Llibre  de  be lle se s naturals i artístique s de  Catalunya, vol. I, Centre Excursionista de Cata-
lunya, Barcelona, 1931, fig. pàg. 26 i a Antonio GALLARDO, Manre sa, Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros
de Barcelona, Librería Francisco Puig, Barcelona, 1933, pàg. 38, fig. pàg. 29.
10. Lluïsa AMENÓS, «Els ferrers i els seus productes en època medieval: aproximació a través de la col.lecció de ferro del Museu Comar-
cal de Manresa» a Q uade rns de l Muse u Co m arc al de  Manre sa, núm. 17, 2002, pàg. 5-7.
11. «(...) le s re ixe s fae do re s e nto rn o  de vant de  la c ape lla de l Sant Espe rit situada dins la e sg le ya de  Mado na Sanc ta Maria de  Manre sa».
Josep GUDIOL I CUNILL, «Les reixes catalanes i els seus autors» a Pàgina artístic a de  La Ve u de  Catalunya, 28 de maig de 1914, pàg. 4.
12. Montserrat MIRET I NIN, El patrim o ni artístic  de  la basílic a de  Santa Maria de  Vilafranc a de l Pe ne dè s, Institut d’Estudis Penede-
sencs, Vilafranca del Penedès, 2000, pàg. 19. 
13. L’esmenta Santiago ALCOLEA GIL, «Artes decorativas en la España cristiana, (Siglos XI-XIX)» a Ars Hispaniae , Vol. XX, Editorial Plus
Ultra, Madrid, 1975, pàg. 22.
14. «Ítem, vull e man que per los damunt dits marmassors sien fetas unas rexes de ferre en la dita capella de Sant Pere Màrtir, les quals
rexes clouguen e se’n puxe tancar la dita capella, les quals sien fetas tals com a ells apparrà». Ramon PLANES I ALBETS, «El testament
del mercader Joan de Llobera (Barcelona 1437)» a O ppidum , núm. 2, 2002, pàg. 34 i 41.
15. Agustí ALTISENT, Histò ria de  Po ble t, Abadia de Poblet, L’Espluga de Francolí, 1974, pàg. 336. 
16. Crispí BORRÀS, «Iglesia de Santa Maria (Cervera)» a Àlbum  histò ric h, p into re sc h y  m o num e ntal de  Lle yda y  sa pro vínc ia, núm. 7,
1880, pàg. 59. 
17. «Ítem, unes rexes grans de ferro que tanquen la Capella ab unes cariofes y ab son pany y clau». Josep Maria MADURELL I MARIMON,
«Tres inventaris antics» a Ausa, vol. VII, 1972-74, pàg. 26.
18. El contracte fou transcrit per Agustí DURAN I SANPERE, «Documents d‘art antic Català: Perris Moreu, mestre serraller de Puigcerdà,
convé en fer unes reixes a l’església de la Seu d’Urgell. Any 1532» a Butlle tí de l Ce ntre  Exc ursio nista de  Catalunya, núm. 32, 1922,
pàg. 101 i 102; citat també per Josep Maria MADURELL I MARIMON, «El arte en la comarca alta de Urgel» a Anale s y  Bo le tín de  lo s
Muse o s de  Arte  de  Barc e lo na, Barcelona, 1946, pàg. 123, 326 i 327. 
19. Segons explica Gaietà Barraquer, Sanpere i Miquel li comunicà aquesta notícia l’any 1896. Cayetano BARRAQUER ROVIRALTA, Las
c asas de  re lig io so s e n Cataluña, vol. I, Imprenta Francisco J. Altés y Alabart, Barcelona, 1906, pàg. 450-451.
20. Joaquim GARRIGA, «L’època del Renaixement. S. XVI» a Histò ria de  l’Art Català, vol. IV, Edicions 62, Barcelona, 1989, pàg. 118.
21. Emili MORERA Y LLAURADÓ, Me m o ria o  de sc ripc ió n histó ric o -artístic a de  la Santa Ig le sia Cate dral de  Tarrago na de sde  su fundac ió n
hasta nue stro s días, Establecimiento Tipográfico F. Aris e hijo, Tarragona 1904, pàg. 145; Joaquim GARRIGA, «L’època del Renaixe-
ment… o p. c it., pàg. 160.
L’art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudesRACBASJ. Butlletí XXII, 2008 19
Butlletí 22 interior _Butlletí 17 interior filmar  27/11/09  10:48  Página 19
22. El mestre Joan Tornay acerà i llimà diversos elements de ferro que fixaven i articulaven l’àngel, i el gironí Vidal, feu les bagues, la
«clavadura que féu a obs del torn del pou», la creu que duia l’àngel a la mà i dos pius per què «no pusca sortir del pern de ferra». El
cost total fou de vint-i-vuit sous i sis diners. Joan DOMENGE I MESQUIDA, «Guillem Morey a la seu de Girona (1375-1397). Seguiment
documental» a Lam bard, núm. IX, 1997, pàg. 126-127.
23. José SANCHÍS SIVERA, «Contribución al estudio de la ferretería valenciana en los siglos XIV y XV» a Arc hivo  de  Arte  Vale nc iano , 1922,
pàg. 85.
24. «(...) Ítem, al dit Bernat Major, per un panel que ha de fer per lo simbori (...)». «(...) paguam a·n Ponç Colomer, pintor, per pintar lo
panel del simbori (...)». Arxiu Capitular de Barcelona (ACB), Llibre  de  l’Obra 1429-31, fol. 70 i 72. Vegeu també Francesc CARRERAS
CANDI, «Las obras de la Catedral de Barcelona. 1298-1445» a Bo le tín de  la Re al Ac ade m ia de  Bue nas Le tras, núm. 53, 1914, pàg. 315.
25. 9 d’octubre de 1485. «Diumenge, a VIIIIº de octubre, donam e pegam a·n Enthoni Fabre, ferrer, tres sous, per lo panell del sembori
que adobà, qui hera trencat». ACB, Llibre  de  l’Obra 1485-87 (2), fol. 96v.
L’art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudes RACBASJ. Butlletí XXII, 200820
Butlletí 22 interior _Butlletí 17 interior filmar  27/11/09  10:48  Página 20


L'art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert