Bishop, Peter

Revistes Catalanes amb Accés Obert

«En cent anys, els
estudis de futur seran 
tan importants com 
els estudis del passat»
«El món està canviant i Catalunya ha de respondre a aquests canvis;
no es tracta de si canviar o no, sinó de veure quan i com fer-ho»,
afirma Peter Bishop, professor associat de Prospectiva Estratègica 
i coordinador del curs Future Studies de la Universitat de Houston. 
És un futurista que parla dels possibles diferents escenaris de futur,
però no en termes de què passarà. A partir de la creença que els
canvis són necessaris i difícils, considera que aprendre a estudiar 
el futur pot ajudar que el procés sigui menys traumàtic. També parla
de la importància dels líders a l’hora de dur a terme aquests canvis 
i de les qualitats essencials que han de tenir.
Entre gurus i professors d’universitat que parlen d’adaptar les
organitzacions empresarials als nous temps, la veu de Peter Bishop
apunta que, necessàriament, els canvis s’han de fer primer en
l’educació. El concepte d’estudis de futur que promou va ser creat
fa cinquanta anys i assegura que, de moment, no ha arribat ni a les
escoles ni a les professions.
EULÀLIA FURRIOL
Entrevista a Peter Bishop
02_Furriol-Bishop_DIGITAL.qxp:N4  16/6/10  09:57  Página 276
Què l’ha portat a impulsar els estudis de futur? 
En tots els meus anys d’escola ningú em va parlar 
del futur. Ni tan sols a la universitat quan estudiava
Sociologia. És sorprenent. La cultura predominant
en la societat occidental és bàsicament una cultura
científica en la qual només s’espera que estudiem i
aprenguem els coneixements sobre els quals tenim
certesa. Per tant, estudiem el passat perquè en
tenim evidències: documents, monuments, fotos...
Acceptem les afirmacions dels arqueòlegs sobre el
passat i també les dels estudiosos de la història 
més recent. Un passat del qual, malgrat que ja no
existeix, en tenim la informació que ens va deixar 
la població.
«En tots els meus anys d’escola 
ningú em va parlar del futur. Ni tan
sols a la universitat quan estudiava
Sociologia. És sorprenent.»
I el futur, com s’estudia? 
La clau dels estudis de futur són els escenaris, en el
sentit que nosaltres no sabem què passarà. Tots
estem d’acord en aquest tema, però necessitem
parlar-ne igualment, i en parlem en termes del 
que podria passar, no del que passarà. I seguim el
mateix procés que quan estudiem el passat, però
com que no tenim artefactes ni documents que ens
hagin pervingut, la majoria dels nostres pensa-
ments estan basats en la imaginació. També tenim
fets: tendències, plans governamentals, industrials, 
d’infraestructures... per la qual cosa podem dibuixar
tendències en un sentit o en un altre. A la gent no
li agrada parlar sobre allò del qual no en té una evi-
dència sòlida. Sobre el futur no en tenim evidències
consistents, i és per aquesta raó que no en parlem.
Això ens situa en una posició de gran risc, ja que
no parlem de canvis. 
I com s’afronten els processos de canvi?
Aquesta és una altra dificultat que tenim. Costa
d’entendre, però la gran majoria dels historiadors
eviten i esquiven tant com poden aquest tema. 
Prefereixen parlar d’èpoques concretes, persones i
indrets específics, de diferències entre els uns i els
altres, perquè tenen bones evidències per a donar
suport al que diuen. Molt pocs historiadors parlen
del procés d’evolució d’un període a un altre, per-
què implica fer assumpcions, ja que no en tenen
proves. I, en canvi, per descomptat, quan es parla
de futur, el que tenim són pocs fets i bàsicament
assumpcions.
Per què considera que és important parlar 
del futur?
Hi ha qui ens diu que l’únic que fem és crear
assumpcions, fer prediccions que, a més, sabem
que no es compliran. I tenen raó, ja que del que 
es tracta no és de fer prediccions, sinó de parlar 
del futur, de parlar dels escenaris que es podrien
produir segons si prenem unes assumpcions o 
unes altres. Per a mi és un tema obvi, però topa
amb la cultura de la gent, que és no parlar de quel-
com si no és segur. Perquè el futur és el que tenim
davant nostre. Oblidem-nos dels requisits de cer-
tesa i plantegem les coses en termes de què podria
passar, no del que passarà. I, en aquest sentit, par-
lem de diferents escenaris, d’alternatives. No sabem
quin serà el bo, és impossible saber-ho, però... no 
és millor exposar-ho així, obertament, en lloc d’ig-
norar el tema totalment? Pensar sobre el futur és
un avantatge intel·lectual.
Com s’exposa el futur?
El que fem és crear assumpcions. De fet, tots tenim
una imatge del futur, optimista, pessimista, tecno-
lògica... Així doncs, veiem les visions que van
dibuixant les diferents persones i construïm diver-
ses alternatives de futur. I bàsicament posem les
cartes sobre la taula dient: aquestes són les possibi-
litats. Però no podem donar percentatges de proba-
bilitat. No és com la previsió del temps, per
exemple, en què s’afirma que hi ha un 40 % de
probabilitat de pluja, perquè saben que en els
darrers deu anys, amb les mateixes condicions
ambientals, en un 40 % de les ocasions va ploure. 
I acceptem això perquè sabem que hi ha llargues
sèries de dades que ens diuen que aquesta en serà
la probabilitat. Al casino també sabem quines 
són les probabilitats que surti un número dels daus, 
i per això ens permetem dir que hi ha possibilitat
que surti el que volem.
I parlar ens ajuda a afrontar-ho?
Efectivament. Tenim mitja dotzena d’alternatives, i
la gent ens pregunta: què se suposa que he de fer
277paradigmes /  número 4 / juny 2010
02_Furriol-Bishop_DIGITAL.qxp:N4  16/6/10  09:57  Página 277
amb això? Doncs tenir mitja dotzena de futurs és
millor que no tenir-ne cap, o que tenir-ne només
un que esperem que s’acomplirà, però que difícil-
ment s’encertarà si és l’única opció. Això portarà a
la sorpresa i a una situació de risc, i inevitablement
a cometre errors.
«Oblidem-nos dels requisits de
certesa i plantegem les coses en
termes de què podria passar, no del
que passarà. I en aquest sentit,
parlem de diferents escenaris,
d’alternatives.»
I en això també ens costa canviar?
Aquest concepte d’estudis de futur que promovem
va ser creat fa uns cinquanta anys. Estem fent
esforços per introduir estudis de pensament de
futur en els diferents estudiants del campus de la
Universitat de Houston, i he d’admetre que és una
tasca molt complicada. Però espero que en cent
anys els estudis de futur seran tan importants com
els estudis del passat. Jo no ho veuré, però és la
visió que desitjo que es compleixi.
I el passat, quin paper té en relació amb els 
estudis de futur?
El passat és important. No es tracta d’ignorar-lo,
sinó de fer també un gir de 180 graus, d’ajudar els
estudiants a entendre els canvis com un procés
continuat i problemàtic, ensenyar com afrontar-los 
i les diferents vies de resposta possibles. Les esco-
les insisteixen a ensenyar coneixements, que són
importants, però sabem que tal com està canviant
el món, en deu anys, alguns coneixements ja esta-
ran desfasats. I a més, tots els coneixements es
troben –o es trobaran molt aviat– a Internet, per la
qual cosa, quin sentit té memoritzar tota aquesta
informació?
I quines propostes es donen?
S’hauria de fer una transició de l’educació i passar
de l’actual basada en el coneixement a una educa-
ció basada en les habilitats. Però topem amb la 
realitat que la majoria de professors tampoc saben
com fer allò que estan ensenyant a fer als seus
estudiants. Als EUA, els professors d’investigació a
la universitat –excepte en carreres com medecina,
dret i arquitectura, en les quals els professors estan
també en actiu de la seva professió– són molt pocs
els que posen a la pràctica allò que estan ensenyant.
Fins i tot n’hi ha que no ho han practicat mai.
Aquesta situació es repeteix en escoles de negoci,
de pedagogia o d’enginyeria, per exemple. Per tant,
hem de fer una gran transformació de l’educació.
Per això, quan es parla de canviar els models de
negoci, jo, en canvi, parlo de canviar el sistema 
d’educació.
Els canvis i la innovació són temes destacats
com a desitjables en els discursos teòrics, però,
a l’hora de la veritat, la majoria intenta eludir-ne
la responsabilitat. 
Aquí rau el problema, i és per això que els canvis
no són divertits, no agraden. Son difícils, cars, arris-
cats i, quan es comencen, no es té garantia que en
surti res de bo. Pot succeir que desmuntem el que
tenim per dur a terme un canvi, però que després
no aconseguim crear res de nou o crear quelcom
que tingui valor. M’agradaria que fos diferent, que
fos un procés més fàcil, però no és així.
Quan parlem de canvis, de què estem parlant 
en realitat?
Canvi és el procés de destruir una cosa per crear-ne
una de nova. S’ha de destruir força per tal de crear
espai per a la nova etapa. Això és el que fan els
líders. La gent no vol canviar, i la situació provoca
irritació, depressió, negació, parlar dels bons vells
temps... per després passar a una fase d’acceptació.
Com es pot dirigir un procés de canvi?
Es pot iniciar el procés, es pot guiar el procés...
però no es pot dirigir. Davant de la pregunta:
«Com acabarà això?», la resposta que tenim és:
«No ho sabem.» Tenim clar que fan falta canvis,
així que iniciem el procés i ja veurem on ens por-
ta. Però això no és el que ens han ensenyat a
l’escola. I no es pot pretendre crear un pla de
transformació de principi a fi perquè és quelcom
totalment nou, és quelcom que succeeix, que 
no pot ser dirigit. És dur liderar un procés que no
es pot controlar. És com cultivar un jardí: no es
pot decidir quin temps farà, quan creixeran les
flors..., un jardí té la seva pròpia organització. 
El que podem fer és crear les condicions òptimes
La internacionalització dels serveis278
02_Furriol-Bishop_DIGITAL.qxp:N4  16/6/10  09:57  Página 278
per a fer possible que una organització faci una
transició, una transformació per ella mateixa.
Però els directius tenen por de perdre el control. 
En aquest procés la confiança és cabdal. I, en 
tot cas, mai no s’ha de confondre autoritat amb
lideratge.
Per on s’ha de començar?
És com aprendre qualsevol altra cosa. Com s’a-
prèn a educar un fill? I a conduir un cotxe? Bus-
ques persones que ho hagin fet abans. També hi
ha assessors d’empreses que ajuden les organitza-
cions a adonar-se que simplement per la via de
l’autoritat no es pot funcionar. Canviar és crear
quelcom de nou, i si bé els directius de les empre-
ses ho intenten, no saben com fer-ho, repeteixen
el que han fet sempre. Per això és aconsellable
buscar una persona que pugui ajudar, que ja tin-
gui cert grau d’experiència en el tema, i amb la
qual es tingui una bona relació. De fet, estem par-
lant més aviat d’entrenar (coaching) i no tant d’en-
senyar. No s’aprèn a jugar a golf en una aula o a
conduir un cotxe en un estudi de cinema o amb
un PowerPoint, sinó que s’entra en un cotxe i,
amb el volant al davant i una persona de copilot al
costat, s’aprèn a conduir. Es tracta d’una habilitat,
i les habilitats s’aprenen amb mètodes diferents
que els coneixements.
En aquest context, què és un líder? Quins són
els ingredients que considera imprescindibles
per a afrontar un canvi amb possibilitats d’èxit?
El líder és una persona amb la intenció manifesta de
crear una nova etapa. Les actituds que jo considero
que són importants per a crear un canvi són:
Estar convençut que hi ha una bona raó per 
al canvi, que ha arribat l’hora d’actuar. I ara, en 
el moment actual, s’ha d’actuar.
Tenir una visió de futur, saber cap a on canviem.
Compromís de seguir fins a arribar a l’èxit. Això
és fonamental.
Capacitat de comunicació. En primer lloc per a
escoltar, ja que és més fàcil parlar a la gent que no
pas escoltar. I, alhora, seguir comunicant la pròpia
visió.
Confiança mútua entre les persones que partici-
pen en el canvi, i entendre que els errors que es
cometen són part del procés, que no són motiu de
penalització si realment s’està intentant, de manera
sincera, arribar a la visió. Es tracta d’experimentar.
«El passat és important, i no es tracta
d’ignorar-lo, sinó de fer també un gir
de 180 graus, d’ajudar els estudiants
a entendre els canvis com un procés
continuat i problemàtic.»
Quines oportunitats o quin paper tenen les 
petites empreses en els processos de canvi? 
El llarg solc1 de la tecnologia de la informació, par-
ticularment en l’economia intangible, fa que les
petites empreses tinguin un avantatge que no
havien tingut mai fins ara. Als anys cinquanta i sei-
xanta, en les èpoques de creixement de l’era del
petroli, de l’automoció, de les línies àries, les quími-
ques... les petites empreses no podien competir. En
canvi, ara és possible crear un petit negoci en qual-
sevol indret i competir amb els més grans, gràcies
al fet que es pot accedir a un mercat que abans
demanava recursos molt elevats. Actualment, el
cost de transacció d’oferir un producte al món a
través d’Internet és molt baix. Ara, fins i tot una
persona o empresa petita pot crear un producte
279paradigmes /  número 4 / juny 2010
Peter Bishop
Peter Bishop, doctor en sociologia per la Michigan State
University, és professor associat de Prospectiva
Estratègica i coordinador del curs Future Studies de la
Universitat de Houston. Una de les seves especialitats és
l’estudi de tècniques per a la previsió i planificació a
llarg termini. Col·labora i assessora sobre futur,
empreses, governs i organitzacions sense afany de lucre.
També treballa amb empreses per a ajudar a
desenvolupar escenaris de futur i planificació estratègica.
Entre els seus clients hi ha IBM, la Nasa Johnson Space
Center, Nestlé-USA, el Departament de Transport de
Texas, Tetra Pak, Shell Pipeline Corporation, l’Agència
Central d’Intel·ligència i l’Agència de Defensa
d’Intel·ligència als Estats Units, la família Waitt i
l’Agència de Protecció del Medi Ambient a Califòrnia. 
És membre fundador de l’Associació de Professionals
Futuristes, i presideix la seva pròpia empresa, Strategic
Foresight and Development.
02_Furriol-Bishop_DIGITAL.qxp:N4  16/6/10  09:57  Página 279
nínxol, adreçar-se al mercat global i convertir-se en
una empresa amb considerables beneficis econò-
mics, cosa que abans era impossible. És la hiper-
segmentació del mercat, en la qual, sovint, una
empresa petita pot servir millor que una de gran
que no té suficient mercat per a justificar tots els
costos que necessitaria per a entrar-hi.  
Quan es treballa amb el futur, quins períodes de
temps es consideren?
Depèn totalment del tema del qual es parli i de la
velocitat en la qual se succeeixin els canvis. En polí-
tica podrien ser un o dos anys, i quan parlem d’es-
calfament global podria ser un centenar o dos. Per
tant, no parlem de nombre d’anys, sinó de temps que
sorgeixen. Hi ha el curt, que són les decisions que
es prenen en el dia a dia, i que poden tenir un
impacte de dies, setmanes o mesos. Hi ha el temps
operacional, que suposa crear nous sistemes de
comptabilitat, d’impostos... que requereix anys 
de creació i el seu impacte és per a anys a venir. 
I finalment hi ha el temps ambiental estratègic, 
en què es crea quelcom de realment nou. 
«Es pot iniciar el procés de canvi, es
pot guiar... però no es pot dirigir. 
És dur liderar un procés que no es 
pot controlar. I no s’ha de confondre
autoritat amb lideratge.»
La internacionalització dels serveis280
Notes
1. «El llarg solc» és una expressió per a descriure el concepte de comercialització basat en la venda d’un ampli nombre de productes en
quantitats relativament reduïdes a un ampli nombre de clients. El concepte (en anglès The Long Tail) va ser popularitzat per un article de
Chris Anderson a la revista Wired l’octubre del 2004, en el qual es mencionà Amazon com a exemple de negoci. Anderson ha desenvo-
lupat el concepte Long Tail en el seu llibre The Long Tail: Why the Future of Business Is Selling Less of More. Nova York: Hyperion, 2006.
EULALIA FURRIOL
Llicenciada en Ciències de la Informació per la UB.
Periodista independent. Col·labora al diari La Vanguardia des de fa més de vint
anys, i ha publicat en molts mitjans de comunicació, entre els quals s’inclou el
diari The Guardian. Ha treballat al departament de premsa de diferents
esdeveniments internacionals, entre els quals cal citar els Jocs Olímpics del 1992 i
diferents edicions de jornades internacionals organitzades pel Departament de
Cultura de la Generalitat. També col·labora en revistes corporatives.
02_Furriol-Bishop_DIGITAL.qxp:N4  16/6/10  09:57  Página 280


En cent anys, els estudis de futur seran tan importants com els estudis del passat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert