Verrié, Frederic-Pau

Revistes Catalanes amb Accés Obert

In m e m o riam d’Eduard Ripoll Perelló
Frederic-Pau Verrié
Acadèmic de número. secretaria@racba.org
Més de tres-cents (389) entre llibres i articles, més de dues-centes (237) recensions, gairebé un cen-
tenar d’edicions, pròlegs, col·laboracions i traduccions... Qui podria resumir breument, en pocs
minuts, l’obra bibliogràfica del que fou col·lega nostre el Dr. Eduard Ripoll Perelló a qui avui ens
toca recordar? I, encara més, la seva participació en l’edició de revistes i col·leccions o la direcció
de tesis doctorals?
I, al costat d’això, gairebé sis dècades d’intensa vida professional repartida entre l’activitat arqueo-
lògica, l’organització museística, la labor docent i en una bona part l’activisme cultural que englo-
bava, a més, la defensa del patrimoni monumental i la representació acadèmica?
Un dinamisme vital infatigable, una amplitud d’interessos i perspectives culturals i científiques que
van guanyar-li a nivell local com a nivell internacional una estima i un prestigi indiscutibles.
Nascut a Tarragona el 1923, llicenciat en Història el 1953 i doctorat en Prehistòria el 1956 a Barce-
lona i amb premis extraordinaris, Eduard Ripoll va començar la seva carrera de museòleg el 1947
com a conservador del Museu d’Arqueologia de Barcelona del qual esdevindria director el 1966, un
càrrec que comportava al mateix temps la direcció de les excavacions d’Empúries i del nucli
arqueològic d’Olèrdola; tres llocs en què el seu pas representà una dinamització de la institució, la
millora de les seves estructures i activitats com també l’actualització de les seves publicacions cien-
tífiques i de divulgació i, a més, un element fonamental per a la nostra cultura: una estreta conne-
xió amb el món universitari. Aquesta llarga carrera professional culminà amb la direcció del Museo
Arqueológico Nacional de Madrid entre els anys 1981 i 1986.
Pel que fa al seu cursus pedagògic cal recordar que el mateix any que es doctorava amb una tesi
sobre El Arte  Pale o lític o  Españo l, dirigida pel Dr. Martín Almagro Basch, era introduït per aquest
mateix i pel Dr. Lluís Pericot, que van ser des de l’inici els seus dos grans mentors i valedors, a la
Universitat de Barcelona com a professor ajudant.
Va ser, però, a la nova universitat anomenada Autònoma, creada el 1968 durant el ministeri de Villar
Palasí, on el Dr. Ripoll desplegà, primer a Sant Cugat i després a Bellaterra, i del 1969 al 1981, la
seva gran tasca docent.
Havia obtingut la categoria de professor agregat i després d’una fugaç estada a la Universitat d’O-
viedo s’havia incorporat a l’Autònoma de Barcelona com a professor de Prehistòria i com a vicede-
gà de Lletres.
La qualitat de la seva docència, la humanitat del seu tracte amb l’alumne, l’ajut que sempre prodi-
gà als seus seguidors i col·laboradors són encara amplament recordats.
El 1981 instal·lat a Madrid era nomenat catedràtic de la Universidad Nacional de Educación a Dis-
tancia, càtedra en la qual continuà després de la seva jubilació, com a catedràtic emèrit, fins al 1993.
In m e m o riam d’Eduard Ripoll PerellóRACBASJ. Butlletí XXI, 2007 197
Butlletí 21 interior filmar_Butlletí 17 interior filmar  12/07/11  12:46  Página 197
Mentrestant, l’any 1974 havia estat elegit membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Bar-
celona de la qual esdevindria president el 1996. Hi havia ingressat efectivament el 1978 amb la lec-
tura del seu discurs sobre “Els orígens de la ciutat romana d’Empúries”.
El 1974 havia estat elegit també membre d’aquesta Reial Acadèmia de Belles Arts, però no en llegí
el discurs d’ingrés fins al 1981; de la nostra Acadèmia en va ser Secretari General del 1994 al 1996 i
Bibliotecari del 1996 al 1998. Una tasca que li hem d’agrair especialment va ser l’ambiciós rellança-
ment del seu Butlletí.
El seu discurs d’ingrés versava “Sobre els orígens i significat de l’art paleolític”, un tema, entre tots
els que tractà al llarg de la seva vida que dominà hegemònicament; fou com una gran passió, fruit
d’una rauxa juvenil i d’un c o up  de  fo udre intel·lectual: el 1951 Eduard Ripoll havia interromput els
seus estudis universitaris de Barcelona per anar-se’n amb la seva muller, com una gran aventura, a
París. La coneixença, que de seguida va esdevenir mestratge, que hi va fer amb l’abbé Henri Breuil,
el primer gran estudiós de les pintures d’Altamira i màxima figura dels estudis de prehistòria en
aquell moment, va resultar decisiva per l’encaminament d’ Eduard Ripoll cap a una especialització
en la qual, ampliant els horitzons de la recerca a tots els àmbits europeus i aprofundint en els his-
pànics, esdevingué en poc temps una autoritat en la matèria.
Hereu d’una tradició que amb Bosch Gimpera al cap venia signada per Schulten, Obermaier, Peri-
cot i fins i tot Almagro, Ripoll es significà sobretot, i més directament, com a continuador de Breuil,
que venerà com un gran mestre del qual no deixà mai de difondre’n els valors científics.
Fou, doncs, el tema de l’art prehistòric el que des d’aquell primer encontre a París fins als darrers
anys de la seva carrera omplí, amb notables aportacions pròpies, el seu ininterromput interès d’es-
tudiós; el paleolític de la península ibèrica sobretot, amb una atenció especial al període solutrià,
té singular rellevància en el conjunt de la seva bibliografia.
No hem d’oblidar, però, el ressò de la seva labor científica en el simposi austríac de Wartenstein del
1964 que, amb la inestimable ajuda del Dr. Pericot, representà l’acceptació general de la cronolo-
gia post-paleolítica de l’art rupestre de les vores del nostre mediterrani peninsular, en bona part als
Països Catalans, establerta pel nostre col·lega.
S’havia interessat també pel neolític arran de les seves excavacions a la gruta ligur dei Pipistrelli
(1950) i per la cultura megalítica catalana i els sepulcres de fosa; la seva aportació més important va
ser, però, l’excavació, l’estudi i la publicació de la Cueva de Ambrosio de Vélez Málaga, a la pro-
víncia d’Almeria.
Tarragona i Empúries van ser igualment punts fixos de les seves recerques des d’un punt de vista
històrico-arqueològic que no excloïa l’interès pels monuments i el seu valor artístic i una partici-
pació activa en la seva recuperació material.
Tot plegat, evidentment, molt més del que calia per justificar la seva elecció com a membre d’a-
questa erudita Acadèmia ara fa gairebé un quart de segle.
A aquest degut i obligat record acadèmic no puc deixar d’afegir-hi, però, abans d’acabar, el de la
relació personal i d’amistat que hi vaig mantenir durant molts anys.
Eduard Ripoll va ser amic i company d’excursions del meu germà de qui era coetani i per mitjà del
meu germà vaig fer-hi coneixença als anys 40; van venir tot seguit els encontres ocasionals, cada
In m e m o riam d’Eduard Ripoll Perelló RACBASJ. Butlletí XXI, 2007198
Butlletí 21 interior filmar_Butlletí 17 interior filmar  12/07/11  12:46  Página 198
cop més freqüents, amb amics comuns del món de l’arqueologia, a Empúries principalment, i al
final de la dècada dels 60, a Empúries mateix, va començar la meva col·laboració en els Cursos d’es-
tiu on a més de cridar-m’hi com a professor a donar cada any alguna conferència va tenir la defe-
rència de demanar-me més d’una vegada consell sobre la participació en aquells cursos d’alguns
professors estrangers i d’acceptar també la proposta d’algunes beques per a estudiants que vaig per-
metre’m de suggerir-li.
Anys després essent ja director del Museo Arqueológico Nacional de Madrid m’invità a participar
en el cicle de conferències sobre ciutats antigues perdudes o retrobades, parlant de les descober-
tes arqueològiques de la nostra romana Barcino.
Menys encara puc deixar de recordar que als inicis de la dècada dels 70, en un moment particu-
larment difícil de la meva vida professional, Eduard Ripoll va intervenir espontàniament en defen-
sa i en ajuda de la meva persona; espontàniament i de forma decidida; que la seva intervenció no
reeixís a aturar una conjura enverinada ni a resoldre el meu problema favorablement no podria
rebaixar als ulls de ningú el mèrit del seu gest, marcat per una actuació generosa –que a ell li va
semblar obligada– en un greu afer d’ètica professional.
I dir finalment, per acabar, que si avui puc retre-li, com acadèmic, aquest record d’homenatge pòs-
tum és degut, justament, al fet que ell va ser una de les persones que van proposar-me com a mem-
bre d’aquesta docta Corporació.
La nostra relació va ser intermitent; no va arribar a ser un amic íntim però va ser, sempre, un amic
fidel.
24 de gener del 2007
In m e m o riam d’Eduard Ripoll PerellóRACBASJ. Butlletí XXI, 2007 199
Butlletí 21 interior filmar_Butlletí 17 interior filmar  12/07/11  12:46  Página 199


In memoriam d'Eduard Ripoll Perelló

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert