L’objecte d’aquest treball és l’anàlisi urbanística de 30 espais on es desenvolupen les xarxes socials esportives analitzades. Per fer-ho, s’analitzen els mecanismes clau en l’aparició d’una pràctica esportiva; el disseny dels espais planificats i la seva relació amb les pràctiques esportives; i, en especial, la relació entre cada projecte urbà i el seu entorn, la permeabilitat dels límits i la continuïtat dels eixos de relació per als vianants, el caràcter perifèric o central de l’activitat esportiva en l’espai públic i el rol del mobiliari en les pràctiques esportives. Es posa en evidència el valor dels parcs com a espais de referència de la planificació urbana associada a l’esport en l’espai públic; el rol de les infraestructures viàries com a generadors d’espais per a pràctiques esportives informals, i també el dels equipaments esportius com a pols d’atracció de nous espais de pràctiques esportives al seu voltant. D’altra banda, es constata la relació amb la residència com un element clau per a la bona catalització d’una pràctica esportiva. Igualment, es valoren els espais oberts i l’existència d’uns eixos per als vianants, clars i llegibles, que travessin l’espai i que generin centralitat a les activitats, entre elles, les esportives. Es constata una tendència a situar les activitats esportives en posicions perifèriques, cosa que seria interessant d’evitar, igual com una certa tendència a repetir un mobiliari determinat (cistelles de bàsquet, taules per a tennis de taula i camps de petanca) davant d’altres pràctiques que tindrien bona acollida (frontó i futbol) i en els quals no cal anar a formats estàndard
