Maideu i Puig, Eudald

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ANNALS DEL CENTRE D’ESTUDIS COMARCALS DEL RIPOLLÈS 2009-2010 1
145
Traslladaré al paper des de la meva memòria històrica els records que
tinc de quan era un nen, quasi un adolescent, d’un gran personatge ripollès, un
estudiós de la història local i un erudit de l’etnografia, com fou el senyor
Tomàs Raguer i Fossas.
Descripció física: el veig com si fos viu, al seu domicili, a l’antiga casa
del barri del raval de Sant Pere, al costat mateix dels «rentants». Una entrada
típica de volta de mig punt, amb uns llargs seients de pedra a banda i banda,
semblant a un obrador d’armer ripollès, millor dit, de canonaire, com havia
estat l’edifici veí de ca l’Ametller, on es conserva encara avui part de la presa
d’aigua que s’utilitzava per moure un tornall de barrinar canons.
EL «MEU»
TOMÀS RAGUER
DR. EUDALD MAIDEU I PUIG
Resum
«El “meu” Tomàs Raguer»: Instantànies íntimes de la personalitat
humana d’un gran etnògraf i d’un museu irrepetible, a través de la mirada
d’un nen, a finals de la dècada dels anys quaranta del segle XX.
Paraules clau: Tomàs Raguer, icona d’un museu, instantànies íntimes
d’un nen.
Abstract
«“My” Tomàs Raguer»: Intimate snap shots of a human persona-
lity, great etnograph and of an impossible to repeat museum, through the
eyes of a child, at the end of the forties, in the 20th century. 
Key words: Thomas Raguer intimate child snap shot.
12 - dr maideu  8/11/11  16:54  Página 145
Pujo les escales fins al primer pis, truco el timbre (em sembla que era
del tipus mecànic i giratori i es feia anar com qui dóna corda a una joguina),
la Teresa, la seva majordona, m’obre i diu: «Passa, maco». El saludo. Està
assegut, imponent, en la seva cadira de braços isabelina, enfront de la vidrie-
ra de la balconada del menjador amb un diari o una revista a la falda.
El senyor Tomàs, ja octogenari, m’impressiona vivament. Tranquil,
pausat, de veu lleugerament afònica, un xic més apagada no tan sols per l’e-
dat, sinó pel seu mostatxo. Una mirada cansada pels anys, les vicissituds i els
patiments, però també de tant llegir, escriure, contemplar i estudiar objectes.
Afable, m’acarona el clatell: «Hola trempat, què fas?» Jo havia anat,
doncs, tot sol, al raval de Sant Pere. Devia tenir vuit o nou anys i sovintejava
les visites perquè suposo que la Teresa també em vigilava i cuidava quan
venia a casa per auxiliar la meva
mare, que havia d’aguantar quatre
fills, tres dels quals eren més
petits que jo.
Encara ensumo en el record
una olor característica, la de la
casa del senyor Tomàs, a l’entra-
da, al pis, al jardí, tranquil i asso-
lellat, i un seguit de flaixos
interiors em retornen instants
fugissers: a l’hort on collia cebes,
al galliner, entretingut contem-
plant encuriosit com gallejava i
s’acoblava el gall; a provar de
seure en el dur seient de pedra del
doctor Raguer, o bé amb la corrio-
la penjada al mur del jardí fins a
baix, pouant aigua del canal del
monestir (o sèquia Molinar o de
Santa Maria)…
Damunt del trinxant del
menjador, una icona que tinc fixa-
da en el meu cervell: el ninot
mòbil de porcellana. En tocar-lo,
EL «MEU» TOMÀS RAGUER2
146
El senyor Tomàs baixant les escales del seu jardí,
1941 (ACRI)
12 - dr maideu  8/11/11  16:54  Página 146
ballava parsimoniosament i saludava. Situat al bell mig de l’aparador, m’em-
badocava quan dringava i es movia pausadament, tot imitant el gest de salu-
dar amb positura de submissió, com repetint: sí senyor!… i el senyor Tomàs
m’explicava que jo havia d’aprendre a dir: sí senyor!… i en mirar el mòbil
encantador, atraient com un imant, m’aplicava a dir: sí senyor!… No puc evo-
car gaires més coses de les que m’explicava, ja que solia repetir-me, suposo
que perquè no el cansés: «Apa, maco, vés cap a baix al jardí a prendre el
sol…»
Dels records de la seva majordona, que era filla de Torelló, «la Teresa
del senyor Tomàs» —així li dèiem a casa—, en servo una gran devoció. Un
cop traspassat ell, la Teresa, d’uns ulls verds i ametllats, menuts, bellugadis-
sos i fetillers —que curiosament no havien desmerescut amb el pas dels
anys— i de parla viva, fins que tingué la malaltia final venia a casa meva, com
ja apuntava abans, i va ajudar molts anys la meva mare en la compra i en altres
afers. Menjava a taula amb nosaltres.
Guardo com a peça entranyable, al meu despatx, el porta-cartes de l’es-
criptori del senyor Tomàs amb què la Teresa em va obsequiar en finalitzar la
carrera de medicina, a l’igual que la cadira de braços envellutada i també la
pedra on seia, que ella em féu portar a casa.
Com es pot veure, hi havia molta amistat entre la meva família i el se-
nyor Tomàs, majoritàriament per la part dels Puig, però també dels Maideu.
El tracte amb nosaltres m’atreviria a dir que era gairebé familiar. Aquesta és
la impressió que en tinc, i encara m’emociona pensar-hi.
Quan anava al Museu, hi arribava esbufegant per l’ascendent corregu-
da juvenil comptant els graons (aleshores pujava tots els trams de carrera, ara
ja és impossible) per la magnífica i cargolada escala d’ull —com l’estructura
d’un canó ripollès— realment una meravella de disseny arquitectònic, seguit,
més que no pas acompanyat, pel meu pare, pel meu oncle Zenon o pel meu
senyor oncle, mossèn Josep Maideu, a l’estiu, junt amb el doctor Roquer. Per
a mi, el més característic i impactant era l’entrada, amb el sorollar de les
esquelles, tan típic del nostre antic i gran museu, autèntic sancta sanctorum de
l’etnografia catalana, avui anorreat, però traslladat a un nou edifici. Un museu
que només de sentir-lo ja t’ambientava. El trobo a faltar, aquell so tan pecu-
liar…
Percebo encara la «veu del Museu»: el senyor Tomàs físicament pre-
sent, majestàtic, assegut. I el pas cap a les sales: la imatge idíl·lica dels pas-
DR. EUDALD MAIDEU I PUIG 3
147
12 - dr maideu  8/11/11  16:54  Página 147
tors al pla d’Anyella, les esquelles, el ramat i el firmament blau… ornamen-
tada amb els seus treballs de fusta, als quals em vaig afeccionar en les llargues
esperes junt al meu pare, acompanyant-lo a fer visites a cases de pagès de
Vallfogona o de les Lloses; així vaig treballar la fusta amb un ganivet, fins i
tot vaig arribar a fer una forquilla de boix en forma de cos de dona, que avui
custodia el museu i suposo que dorm en algun lloc de les seves reserves. Real-
ment el nostre actualíssim equipament a vegades em sembla més un aparador
que un museu —amb perdó: ho dic pel desequilibri entre una i altra zona i
entre allò que és antic i la fredor de la modernitat.
Seguint amb el relat de les sensacions que en conservo dins la memò-
ria infantil i juvenil: jo buscava els nius d’ocells, els vestits de les pabordes-
ses, les barretines, passava pel carrer del clavetaire, m’encantava amb l’home
del cigarret encès a la boca, el noi que feia de manxaire, els claus de totes clas-
ses dins de petites paneretes, l’accés pel carreró empedrat amb còdols arrodo-
nits, sota el petit balcó, cap a la secció del ferro, la maquinària del rellotge del
campanar, els neulers de can Puig, la ceràmica, el teler, el llit de pastor, i tan-
tes altres coses…
Del seu enterrament en tinc encara viva i colpidora memòria. Recordo
amb detall —aleshores jo tenia ja onze anys— el rodar silent, pausat i majes-
EL «MEU» TOMÀS RAGUER4
148
Tomàs Raguer va morir a Ripoll el 21 de març de 1946. Imatge 
del seu enterrament en arribar a la plaça de l’Abat Oliba (ACRI)
12 - dr maideu  8/11/11  16:54  Página 148
tuós de la carrossa negra guarnida amb domassos, i els cavalls també negres i
emplomallats —els únics que amb les seves ferradures feien soroll (seguits
pel recollidor dels fems dels animals)—, tal com es mereixia l’il·lustre perso-
natge, en passar per davant la gran finestra del menjador de casa meva, a la
planta baixa de can Puig, que donava a la plaça del Corral, continuant amb el
seguici de persones ennegrides pel dol, entre les quals jo buscava i trobava els
meus parents, tots i més dels que abans he citat… 
DR. EUDALD MAIDEU I PUIG 5
149
12 - dr maideu  8/11/11  16:54  Página 149


El "meu" Tomàs Raguer

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert