Arcas Ruscalleda, Francesc

Revistes Catalanes amb Accés Obert

17 El Sot de l’Aubó
L’epidèmia del còlera
del 1885 a Canet de Mar
vui dia la majoria de les malalties
epidemiològiques més greus han quedat
desterrades dels països desenvolupats. Una
d’aquestes malalties és el còlera, que s’ha
eradicat completament de la península. No
obstant, fins als darrers anys del segle XIX i principis del
XX no es va poder lluitar contra aquest bacteri amb uns
resultats satisfactoris.
Pel juny de 1884 la notícia d’una primera víctima mortal
de còlera al port francès de Toló va provocar l’alarma a
Catalunya a causa de la proximitat geogràfica de la
infecció. L’any 1885 aquest bacteri va creuar la fronte-
ra i va provocar una veritable epidèmia a l’Estat espanyol,
afectant especialment el País Valencià.
En el cas català hi va haver moltes poblacions i ciutats
afectades, entre les quals cal destacar Barcelona. La
gran mortaldat viscuda a Barcelona va provocar que les
famílies més benestants preferissin passar l’estiu i gran
part de l’hivern de 1885 als pobles d’estiueig.
Aquesta situació d’alarma va fer canviar la fisonomia de
Canet de Mar, que des del mes d’agost i fins a finals
d’any va veure com augmentava el nombre d’habitants.
Aquest és el cas de l’arquitecte Lluís Domènech i
Montaner i la seva família, que tot i viure la major part
de l’any a Barcelona, van preferir quedar-se a la vila per
evitar els efectes de la malaltia.
Marià Serra va ser un testimoni d’excepció. El metge va
observar amb preocupació la possible arribada del còlera
morbo asiàtic (el nom que se li donava en aquell moment)
a Canet. Serra explica a través del seu Dietari l’augment
del nombre de forasters i el fet que ja no quedessin
cases per llogar. Al mateix temps comenta que hi ha una
sensació al poble que el mal no arribarà gràcies
“a les bones condicions topogràfiques de la
vila i pel record de lo succeït el 1854, en què,
mentres Arenys de Mar passava per crudel
trànsit de veure morir els seus fills, a Canet,
distant-ne no més que tres quilòmetres, no
s’enregistrà cap cas, amb tot i estar ple de
forasters i ser molts los arenyencs que venien
a dormir a la nostra vila”.[1]
Tot i les desgràcies que es vivien en molts
punts del país, sembla ser que tant els
canetencs com els forasters van preferir eva-
dir-se amb festes i celebracions abans que
pensar en l’arribada del bacteri. El mateix
Marià Serra comenta en el seu Dietari que
els dos bàndols de la població es barallen per
organitzar el màxim nombre d’activitats com
ara funcions religioses o balls d’orquestra. Fins
i tot, les ganes de divertiment va arribar a les
llargues de nit de tardor, quan forasters i
A
Francesc Arcas Ruscalleda
autòctons van oferir representacions teatrals de gran
nivell com són La Jura de Santa Gadea, Guzman el Bue-
no o alguns fragments de l’òpera Faust.
Dos casos
L’epidèmia del còlera va deixar dos morts a Canet de
Mar l’agost de 1885. El primer a morir va ser el forner
Josep Istiu, que vivia a sota l’Ateneu Canetenc, l’actual
Biblioteca. El doctor Marià Serra es va presentar a la
casa (cal recordar que Serra vivia a davant mateix) i en
va treure la impressió que tenia el còlera. A més a més,
es donava la casualitat que pocs dies abans hi havia
hagut un incendi a l’Ateneu i molts canetencs pensaven
que l’edifici tenia malastrugança.
Pocs dies després va morir Joan Caballé, conegut com
en Ratet. El doctor Marià Serra el va anar a visitar i
novament va quedar convençut que estava infectat pel
còlera.
La malaltia
El còlera és una infecció aguda, a vegades fulminant i
sense període d’incubació, causada per una
enterotoxina molt potent produïda per Vibrio cholerae.
Actua damunt les cèl·lules epitelials de l’intestí prim,
produint la secreció per la mucosa de grans quantitats
de fluid isotònic.[2]
Al Dietari del doctor Marià Serra no es descriu la
simptomatologia que presentaven les dues víctimes. El
més probable és que els primers símptomes d’ambdós
fossin una diarrea molt líquida acompanyada d’un gran
Imatge microscòpica de Vibrio cholerae, el bacteri causant del còlera.
El Sot de l’Aubó
18 El Sot de l’Aubó
nombre de deposicions (fins a trenta o quaranta en un
dia), pèrdua de memòria, refredament de la pell,
hipotensió i rampes musculars. De fet, en el Dietari
s’explica que alguns canetencs creien que Istiu havia
mort per agafar una gran calorada o per haver begut
molta aigua estant cansat.
En el cas de no haver-hi tractament, tal com va passar
en aquests dos casos, la diarrea es torna aquosa com
aigua d’arròs. Això és conseqüència de l’alliberament
de productes de descamació, fragments de fibrina i
cèl·lules destruïdes. La diarrea ve acompanyada d’un
gran nombre de vòmits sense esforç, situació que pro-
voca una ràpida pèrdua d’aigua i electròlits (sodi,
magnesi, clorur, hidrogen, fosfat i bicarbonat). A causa
de la pèrdua de líquids per la boca i el tracte
gastrointestinal, s’acaba produint una ràpida
deshidratació i, sense un tractament, la mort pot ser
qüestió d’hores o pocs dies.
La causa de la infecció
Majoritàriament, el còlera es transmet per aliments i
aigua contaminada per femtes. En canvi, és poc comu-
na la transmissió directa d’una persona a una altra.
Naturalment és impossible dictaminar com es van poder
contaminar les dues persones, mentre que la resta de
la població canetenca va quedar indemne. En general,
en aquell temps els casos estaven relacionats amb la
manca d’un sistema de recollida i gestió de les aigües
residuals. En el cas de Canet, es va haver d’esperar fins
al 1913, vint-i-vuit anys després de l’epidèmia del còlera,
perquè l’alcalde Marià Serra decidís construir una xarxa
general de clavegueres, que encarregà a l’arquitecte
Pere Domènech i Roura, el qual elaborà el plànol gene-
ral i el plec de condicions per a la subhasta. Fins aquell
moment la quasi totalitat d’habitatges de Canet tenien
un pou negre, a on anaven els residus fecals de la família.
Com que tot sovint aquests pous no tenien una
impermeabilització adequada, es produïa una
contaminació cap a les aigües que discorrien pel subsòl.
És a dir, es contaminaven pous i mines, dels quals
s’abastia la majoria de la població. A més a més, no es
practicava ni la cloració ni l’ebullició de l’aigua.
Per aquesta raó, en poblacions com Canet de Mar eren
molt freqüents les diarrees provocades per bacteris
d’origen fecal. Un exemple el dóna el doctor Marià Serra,
quan essent alcalde, el novembre de 1913, va fer
examinar l’aigua de les mines i es va adonar que
l’aigua de la mina pública o de l’Ajuntament no te-
nia les condicions necessàries de potabilitat.[3]
Una altra possibilitat de contaminació era a través
dels productes consumits. En aquella època era
força usual adobar la terra amb les femtes
procedents dels pous negres. En conseqüència, no
era infreqüent que els bacteris entressin en
contacte amb els fruits. I, posteriorment, aquests
eren ingerits sense haver estat bullits abans.
Entre les poblacions catalanes que van patir el còlera
cal destacar Cornudella, on el metge del poble,
Joaquim Ferrandis,[4] va realitzar una anàlisi detalla-
da del pas del bacteri. Segons aquesta, les causes
que explicarien la severitat de l’epidèmia en algunes
poblacions eren la pèssima alimentació dels seus
habitants, la falta d’higiene, la dubtosa potabilitat
de les aigües i la terrible misèria d’alguns llocs.
En el cas de Canet de Mar no es descriuen les
mesures preventives que es van prendre per evitar
l’extensió del mal ja que només hi van haver dos
morts. No obstant això, en el cas que la mortaldat
s’hagués elevat, és possible que s’haguessin pres les
mesures d’altres poblacions. En el cas de Cornudella es
va restringir el pas pels carrers, es van desinfectar el
cementiri, els horts, els carrers i les cases i es van apli-
car fumigacions amb clor, àcid fènic i gas sulfurós; es
van aïllar els focus, es van suprimir les manifestacions
externes de culte funerari i es va desinfectar la roba
de llit i dormitoris.
La solució
Tot i no existir remeis eficaços, contraure el còlera el
1885 no significava una mort segura. No obstant això, a
l’Estat espanyol es van arribar a comptabilitzar 120.000
víctimes. A causa de l’alarma social, el biòleg Jaume
Ferran i Clua (1852-1929) va crear una vacuna contra el
còlera que va ser provada a València el 1885. L’aplicació
del mètode preventiu del doctor Ferran va provocar
aspres polèmiques que ben aviat van traspassar l’àmbit
científic. Com a conseqüència d’aquestes discussions,
el ministre de Governació, Moreno Robledo, va prohibir
la campanya de vacunacions que s’havia iniciat a València.
Actualment s’utilitzen dues vies per aturar la malaltia.
Per una banda, per tal d’evitar que el cos es deshidrati
es dóna una gran quantitat de sèrum (fins a un litre per
hora) per via oral i intravenosa. D’altra banda, també
s’actua a través de l’administració d’antibiòtics. Com a
primera elecció s’escullen doxiciclina, ciprofloxacina o
ofloxacina, com a segona elecció trimetprim-
sulfametoxazol i en tercera elecció cloranfenicol.[5]
[1]Serra i Font, Marià. Dietari del Dr. Marià Serra i Font.
Canet de Mar, Edicions Els 2 Pins, 2006, p.60
[2]Dorland Diccionario Enciclopédico Ilustrado de Medicina,
Mc Graw Hill Interamericana de España, 1997, p. 394
[3]Op, cit., Serra i Font, M., p.628
[4]Hervas, Carles. La epidemia de cólera de 1885 en
Cornudella según el testimonio del médico Joaquín
Ferrandis Piñol.
[5]Goodman Gilman, A. Las bases farmacológicas de la
terapéutica. México DF, Mc Graw-Hill Interamericana de
España, 1996, p.1104
FRANCESC ARCAS RUSCALLEDA
Llicenciat en Humanitats i Periodisme UPF
Estudiant del Grau de Farmàcia UB


L'epidèmia del còlera del 1885 a Canet de Mar

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert