Reclama l'existència d'una xarxa de lideratges a diversa escala que actuïn amb criteris relativament autònoms, però amb una brúixola comun

Cardús, Salvador

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Mentalitats, líders
i projectes
Al final del 2005, la taxa d’estalvi s’enfonsava. La Fundació de les
Caixes d’Estalvis (FUNCAS) advertia que, en aquells moments, ja
era la més baixa en quaranta anys: s’esperava que al final de
desembre la taxa no arribaria ni al 7 % de la renda bruta disponible
de les famílies (RBDF), mentre que el 1965 havia arribat a ser del
15 %. La mitjana de deute contret per les famílies espanyoles era
de 50.000 euros. El director general de FUNCAS manifestava que,
si se seguia en aquella línia, «s’arribaria a una situació explosiva»
(ABC, 3 de novembre de 2005).
SALVADOR CARDÚS
142-147_18_OK.qxp:núm.2  11/11/09  12:24  Página 142
Fins a mitjan 2007, les pàgines d’economia de la
premsa especialitzada i d’informació general
advertien, en termes més aviat catastrofistes, els
nivells d’endeutament de les famílies espanyoles.
A la fi del mes de setembre del 2006, la taxa d’en-
deutament representava el 84,5 % del PIB amb un
increment de prop del 20 % respecte al mateix
període de l’any anterior, segons dades del Banc
d’Espanya. Només sis mesos després, a mitjan
2008, i davant els primers indicis de desaccelera-
ció, l’informe semestral de Caixa Catalunya ja
pronosticava que el sostre d’endeutament arriba-
ria al seu màxim aquell mateix any, fins a un
143 % de la RBDF, per anar-se reduint lentament
fins a arribar al 120 % el 2016 (al final dels anys
noranta del segle XX, l’endeutament havia estat
del 80 % de la RBDF). Però al cap d’un any just,
les famílies ja havien duplicat la seva taxa d’es-
talvi tot i ser en plena crisi, o precisament pel fet
de ser-hi. Segons les previsions de FUNCAS
(actualitzades l’octubre del 2009), si la taxa d’es-
talvi sobre la RDBF del 2008 havia estat del
12,9 %, es preveia que la del 2009 arribaria
al 18,9 %. Pel que fa a l’endeutament, la reducció
que un any abans Caixa de Catalunya preveia
per al 2016, segons FUNCAS ja s’aconseguiria
entre el 2009 i el 2010, amb unes previsions,
 respectivament, del 122,9 i el 117,9 %. Ras i curt:
en poc més d’un any passàvem del rècord d’en-
deutament1 i de la taxa d’estalvi més baixa en
quaranta anys a superar les previsions de reducció
de l’endeutament fetes per al cap de vuit anys, i
s’arribava a un màxim històric en la taxa d’estalvi.2
He agafat l’evolució ràpida d’aquestes dues
dades, endeutament i estalvi familiar, per il·lustrar
el que a mi em sembla una evidència però que
va en contra d’un cert tipus de discurs dominant
que sol atribuir fortíssims components ètics a les
decisions econòmiques individuals, atribuint-les
a principis sòlids –o a profunds dèficits morals–,
com si es prenguessin amb independència de
l’entorn. En síntesi, vull mostrar que dos dels
comportaments econòmics que més se solen
associar amb actituds bàsiques davant la vida
i amb valors vinculats amb una determinada
manera d’entendre el present i el futur, com són
estalviar i fer previsions o gastar més del que es
guanya, al contrari, van estretament lligats a les
regles de joc marcades per factors relativament
conjunturals: els tipus d’interès, la disponibilitat
de crèdit, l’allargament del termini en l’amortitza-
ció de les hipoteques, la disponibilitat de líquid
de les entitats financeres... 
Dos dels comportaments econòmics
que més se solen associar amb
actituds bàsiques davant la vida,
l’estalvi i el gastar més del que es
guanya, van estretament lligats a
les regles de joc marcades per factors
relativament conjunturals.
Certament, la resposta a les condicions del mercat
són vestides amb un llenguatge carregat de valors
retòrics com a conseqüència de la intermediació
que es deixa a mans de la publicitat. Encara tinc
fresc a la memòria aquell anunci de Caixa Catalu-
nya, que, en plena bogeria creditícia, s’adreçava
als joves amb un «ho veus, ho vols, ho tens», no
tan sols contrari a qualsevol noció d’estalvi i pre-
visió, sinó sobretot afavoridor d’un comporta-
ment consumista compulsiu absolutament
contradictori amb la responsabilitat social que se
sol atribuir a les caixes. Un anunci als antípodes
dels antics missatges d’aquestes institucions, com
ara els que lluïen els calendaris de la Caixa d’Es-
talvis de Terrassa de la dècada dels anys cin-
quanta i seixanta del segle XX, respectivament: «El
ahorro de hoy es el capital de mañana» i «Lo que se
tiene guardado, no hay que pedirlo fiado». Però no
ens enganyem: la publicitat de Caixa Catalunya
no «educava», en un sentit estricte, en el consu-
misme desenfrenat –com els calendaris de mitjan
segle passat tampoc no educaven en la previsió–,
sinó que simplement transmetia una informació,
naturalment maquillada i simplificada a efectes
comunicatius, respecte d’unes possibilitats reals
d’endeutament fàcil i fins i tot econòmicament
racionals, si es mirava des d’un punt de vista
estrictament individual o de l’interès de la institu-
ció en el curt termini.
En definitiva, el que sostinc és que les mentalitats,
si més no pel que fa als comportaments  econòmics,
avui dia es mostren extraordinàriament adaptables,
143paradigmes /  número 3 / desembre 2009
142-147_18_OK.qxp:núm.2  11/11/09  12:24  Página 143
sense presentar resistències, a les condicions can-
viants que imposa el mercat. Aquesta és una gran
diferència amb altres èpoques, com les que il·lus-
tren els calendaris abans esmentats, i en les quals
el comportament econòmic popular, a manca
d’altres intermediaris, estava molt directament
tutelat per una determinada cultura religiosa i
per una moral pública explícita, homogènia i
estable. En un cert sentit, el que ara observem
certifica el pronòstic de Max Weber, el qual, fa
més de cent anys, a L’ètica protestant i l’esperit del
capitalisme, advertia que en el moment en què els
principis religiosos que havien fonamentat la
moral econòmica secular del capitalisme «penja-
ven la sotana», l’ordre econòmic modern quedava
«lligat a les condicions tècniques i econòmiques
de la producció mecànica i maquinista que amb
força irresistible determina avui l’estil de vida de
tots els individus nascuts dins d’aquest sistema
[...], i que potser el continuarà determinant fins al
dia que s’hagi acabat de cremar la darrera tona de
combustible».3 En resum: el mercat ha aconseguit
despullar de qualsevol resistència moral el com-
portament econòmic dels individus, els quals hi
queden subjectats per una força irresistible que
determina el seu estil de vida.
Les mentalitats es mostren
extraordinàriament adaptables,
sense presentar resistències, a les
condicions canviants que imposa
el mercat.
La conseqüència d’aquesta ràpida adaptabilitat,
exempta de principis i resistències morals, és que
quan ha arribat un període de gravíssima recessió,
els comportaments també s’han tornat a ajustar
ràpidament a la imposició de les lleis econòmi-
ques, amb una frenada immediata del consum i
l’adopció de mesures d’estalvi davant de la incer-
tesa. Alguns analistes fins i tot sostenen que, pel
que fa al consum, ens hem passat de frenada.
Però el cas és que el canvi radical en la racionali-
tat del comportament econòmic, un cop s’ha pres
consciència de la gravetat de la crisi, no el podem
pas atribuir a cap lliçó apresa, a cap escarment
dolorós, a cap actitud reflexiva, sinó exactament a
la mateixa lògica que abans havia portat a un
endeutament perillós directament estimulat per
l’interès, entre d’altres, de les mateixes entitats
financeres. I, per tant, si no canvien les regles de
fons, el més probable és que, passada la mala
temporada, els comportaments tornin a canviar
ràpidament.
Els valors que s’atribueixen a les
conductes econòmiques fa temps que
no són resultat de principis sinó
d’interessos descarnats degudament
emmascarats de valors morals.
S’ha dit i repetit una i mil vegades que l’actual
crisi econòmica ha estat conseqüència d’aquest
mercat sense principis, d’allò que Francesc
Cabana ha descrit a La cultura de la cobdícia
(Cabana, 2009). Personalment, comparteixo del
tot la descripció de la situació: el mercat, a part de
les restriccions que marquen algunes normatives
legals, s’ha imposat al marge de principis ètics
d’autoregulació. I això encara és més significatiu si
tenim en compte que, al nostre país, la formació
dels alts executius empresarials està liderada per
escoles de negocis privades vinculades a organit-
zacions religioses, proclius als discursos sobre
valors! Però, per això mateix, del que no estic tan
segur és que el daltabaix actual s’hagi d’interpre-
tar com a resultat d’una crisi de valors prèvia i
externa a les pròpies regles de joc, en el sentit
que els valors que s’atribueixen a les conductes
econòmiques fa temps que no són resultat de
principis sinó, al contrari, d’interessos descarnats
degudament emmascarats de valors morals.
Sigui com sigui, però, les grans preguntes que es
deriven de la constatació de la volubilitat dels
nostres comportaments econòmics són dues. En
primer lloc, és convenient saber de quina manera
i fins a quin punt la racionalitat econòmica de les
nostres decisions influeix en altres terrenys que li
són fronterers. La segona pregunta és sobre si hi
ha possibilitats d’escapar d’aquest determinisme
weberià, que fa els individus esclaus d’una força
irresistible que en determina els estils de vida.
Pel que fa a la primera qüestió, l’afer toca molt
Oportunitats de futur per a l’economia catalana144
142-147_18_OK.qxp:núm.2  11/11/09  12:24  Página 144
especialment el món de l’educació i, en general,
les expectatives de benestar de societats avança-
des com la nostra. La pregunta és fins a quin
punt l’aturada de l’ascensor social, precisament
quan les polítiques d’igualtat d’oportunitats en
tots els terrenys han estat més avançades que
mai, no era la conseqüència d’un creixement eco-
nòmic excepcionalment llarg, que havia fet des-
aparèixer de l’horitzó vital de la majoria de
ciutadans la possibilitat d’una recessió. I, per tant,
la qüestió és si la crisi tornarà a fer interessant
l’ascensor i el tornarà a posar en marxa. La meva
sospita, ja ho anticipo, és que sí. I, per exemple,
en el terreny educatiu, crec que es pot dir que ja
s’està notant de manera rotunda amb un canvi
important d’actituds a les aules i una variació
notable en les estratègies que determinen les
eleccions curriculars. De la mateixa manera que
els pares s’han posat a estalviar desesperada-
ment, els fills tornen a estudiar amb intensitat.
Així mateix, és probable que canviïn determina-
des percepcions a propòsit de les amenaces dels
moviments migratoris, de les xifres d’inseguretat
ciutadana, en les actituds respecte les previsions
de futur, en els comportaments demogràfics i
altres. Tanmateix, per les raons abans exposades,
no preveig que es tracti de canvis llargs en el
temps sinó que es mantindran tant com durin les
circumstàncies econòmiques negatives, per molt
que aquests canvis tornin a ser interpretats errò-
niament, una altra vegada, com a canvis en els
valors socials i individuals.
Els valors no són el motor d’una
societat, sinó que en són l’horitzó.
La segona pregunta, però, encara és més relle-
vant. Hi ha possibilitats de fer sortir un país d’a-
questa mera submissió dòcil als vaivens de les
conjuntures econòmiques? És possible orientar
el futur sense haver d’estar subjectats a la amo-
ralitat d’un món, per tornar a Weber, que el veia
ple de «sibarites sense cor»? En definitiva, és
possible imaginar un art de navegar que, malgrat
la imprevisió dels corrents del vent, permeti
145paradigmes /  número 3 / desembre 2009
De la mateixa manera que els pares s’han posat a estalviar desesperadament, els fills tornen a estudiar
amb intensitat.
142-147_18_OK.qxp:núm.2  11/11/09  12:24  Página 145
avançar, ni que sigui en ziga-zaga, cap a un
horitzó concret? I la meva resposta torna a ser
que sí. Però aquesta possibilitat no es concreta
en el fet d’imaginar un procés educatiu centrat
en valors que facin possible un canvi de menta-
litat estable i majoritari en una direcció concreta,
sinó en l’existència d’una xarxa de lideratges a
diversa escala que actuïn amb criteris relativa-
ment autònoms però amb una brúixola comuna.
Vull dir, en definitiva, que els valors no són el
motor d’una societat, sinó que en són l’horitzó.
El motor són els lideratges orientats per projec-
tes concertats en els quals tothom, a mitjà i llarg
termini, hi ha de sortir guanyant, i que són
«relatats» en termes de valors. Sí: els valors no
són més que el relat que interpreta un estil de
vida, un sistema de «virtuts», en el sentit de les
forces i les capacitats transformadores disponi-
bles. Dit d’una altra manera: més que no pas
canvis de mentalitats, a l’hora actual, el que cal
és un canvi de lideratges. 
Les mentalitats, avui, són massa volubles per
voler-les modelar. Calen lideratges, doncs, i
sobretot un projecte que necessàriament ha
de ser de naturalesa política, ambiciós, que
generi adhesions àmplies, que defineixi un
interès general convincent, que permeti anar
més enllà dels daltabaixos que determinen
estils de vida massa volubles. Les expectatives i
les oportunitats de canvi, més en temps de crisi
que no pas de bonança, hi són. Però, hi ha
algun projecte polític de país que s’ho valgui?
Calen lideratges i, sobretot, un
projecte polític ambiciós, que generi
adhesions molt àmplies, que defineixi
un interès general convincent, que
permeti anar més enllà dels
daltabaixos que determinen estils de
vida massa volubles.
Oportunitats de futur per a l’economia catalana146
SALVADOR CARDÚS
Doctor en Ciències Econòmiques per la UAB.
Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB.
Col·labora regularment en diversos mitjans com l’AVUI i La Vanguardia.
El seu llibre més conegut és El desconcert de l’educació (Barcelona: La Campana,
2000).
És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Bibliografia
CABANA, F. (2009). La cultura de la Cobdícia. Pòrtic. Barcelona.
Notes
1. El Periódico, 22 de gener de 2007.
2. Cinco Días, 7 d’octubre de 2009.
3. Fragment extret de l'edició publicada per Edicions 62 l'any 1984, p. 263.
142-147_18_OK.qxp:núm.2  11/11/09  12:24  Página 146


Mentalitats, líders i projectes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert