En la tragèdia Safo, Víctor Balaguer presenta, estrafeta, la històrica personalitat de Safo, la recrea sota l’eròtica dominant de la seva època, que tant com masculina és masclista, i, per tant, el text no resulta modern, com potser caldria esperar en un home avançat al seu temps. Balaguer mostra el personatge de Safo tradicional, no pas real: una dona sotmesa, esclafada per la circumstància de l’abandó de l’amant i amb penediment per la seva anterior llibertat amorosa

Costa-Gramunt, Teresa

Revistes Catalanes amb Accés Obert

22
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
0
23En la tragèdia Safo, Víctor Balaguer presenta, estrafeta, la històrica personalitat de Safo, 
la recrea sota l’eròtica dominant de la seva època, que tant com masculina és masclista, 
i, per tant, el text no resulta modern, com potser caldria esperar en un home avançat al 
seu temps. Balaguer mostra el personatge de Safo tradicional, no pas real: una dona 
sotmesa, esclafada per la circumstància de l’abandó de l’amant i amb penediment per la 
seva anterior llibertat amorosa.
LA SAfO
DE VÍCTOR BALAGUER
Teresa Costa-Gramunt
Clos Sucot, Vilanova i la Geltrú, febrer de 2010
En la reedició, de l’any 2001, de les Tragèdies 
de Víctor Balaguer amb motiu del centenari 
de la seva mort, en el text introductori Pere 
Farrés escriu que «Balaguer no crea del no-res 
els seus personatges; s’assegura prou, amb notes i 
advertiments previs a la tragèdia, de fonamentar 
històricament, citant les fonts, l’existència del 
personatge i del fet que són objectius en l’obra. 
Podrà manipular més o menys els fets, sense caure, 
però, en la traïció d’aquests fets.»
A mi em sembla que sí que hi va haver 
una certa ‘traïció’ per part de Víctor 
Balaguer quan va ‘recrear’ la imatge de 
la poeta Safo, la protagonista històrica a 
qui va dedicar una de les seves tragèdies 
publicades l’any 1876. De fet, ve a ser 
una traïció al personatge històric de Safo, 
no a les diverses versions llegendàries 
de la seva vida, com reconeix Balaguer 
en les paraules introductòries a l’edició 
castellana de les Tragèdies, l’any 1892: 
«Sobre la tercera y última versión de la vida de 
Safo [de les tres que Balaguer esmenta en el seu 
text], compuse yo el monólogo, soliloquio o 
mejor tragedia, que he traducido al castellano y 
puede leerse a continuación de estas líneas.»
Aquesta “tercera i última” versió de la vida de 
Safo que Balaguer esmenta fa de la poeta una 
hetaira que quan va enamorar-se de Faó va 
abandonar la seva vida desordenada i la seva 
homosexualitat femenina. Però si la veritable 
Safo, nascuda a l’illa  de Lesbos, és la figura 
històrica més famosa de l’amor lèsbic, l’amor 
entre dones!, crec que en aquesta figuració de 
Safo per part de Balaguer més aviat cal veure-
hi la projecció d’una idea androcèntrica, si no 
d’un prejudici general en contra dels amors 
femenins, malvistos i encara ara incompresos 
per bona part de la societat.
La tragèdia Safo de Balaguer, una peça breu 
escrita en vers, es concreta en el monòleg que 
Safo dirigeix a Faó i a ella mateixa al caire de 
la Lèucada, la roca que s’avança sobre el mar, 
abans de llançar-se a les aigües que, segons 
l’oracle, l’han de guarir del mal d’amors: 
24
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
0
Safo llançant-se al mar
Miquel Carbonell i Selva (1881)
Museo Nacional del Prado
25
Lo foc que et crema, oh Safo, 
Lèucada apagarà.
La Safo de Víctor Balaguer, doncs, mor per 
l’amor d’un home pels besos redemptors del 
qual s’aixecava redimida. 
Víctor Balaguer, que reconeix l’enorme vàlua 
de Safo com a poeta lírica, la vol redimir 
‘patriarcalment’ (i pel camí de la literatura) 
de la seva vida de bacant impúdica:
Safo l’hetàrea 
ha mort per donar vida a una altra Safo,
la Safo de Faon, que, papallona
de gais colors i d’ales reluzentes,
impura ahir i avui purificada,
deixa en lo clot dels vicis ses despulles
per remuntar-se als cels immaculada.
Safo o Sapfa, tal com li van ensenyar a dir a 
l’escriptora Maria Àngels Anglada quan va 
visitar Lesbos o Mitilene, lloc de naixença 
de la desena musa (o de la musa entre les 
muses, tal com ja la van reconèixer els 
mateixos contemporanis d’aquesta poeta 
grega nascuda cap al 640 a.C.: «Oh, Safo 
divina, ornada de violetes, de somriure de mel…» 
–va escriure el poeta Alceu, a qui ella va 
guanyar nombroses vegades en diversos 
certàmens públics).
De l’obra de Safo, tal com també reporta 
Balaguer en les paraules d’introducció en 
l’edició castellana d’aquesta tragèdia de l’any 
1892, només se’n conserven alguns poemes 
i fragments i constitueixen una mostra de 
referència de la primera poesia lírica que es 
va fer a Europa.
La poesia de Safo té un rerefons filosòfic, tot 
i que ben encarnat en la vida quotidiana. La 
seva és una poesia viva, de l’experiència. 
«Amb Safo –escriu Aurora Luque, i tradueixo– ens 
trobem amb una situació paradoxal: el sostingut 
prestigi del personatge contrasta amb l’escassa 
fortuna dels seus textos.»
En efecte: només podem llegir 168 fragments 
dels nou llibres de Safo conservats, havent 
estat trobats a Alexandria. 
«En les rutes de transmissió, els agents destructius 
han estat múltiples: la sorda indiferència, les larves, 
l’atzar, els avenços mateix de l’escriptura, els climes, 
les religions, les rates» –continua Aurora Luque. 
No obstant això, a través d’aquests fragments 
i poemes mutilats ens arriba l’aura de Safo, 
la seva veu fresca, la seva ploma àgil, la seva 
cançó avançada en el temps. 
«Que se’m perdoni si parlo de Safo com d’una 
contemporània meva. En la poesia, com en els 
somnis, no envelleix ningú» –ha escrit el poeta 
neogrec del segle XX Odiseas Elitis.
De Safo ens ha arribat la flama incandescent 
de la seva poesia i la seva història personal, 
posteriorment confosa amb una llegenda plena 
de «misteris i escabrositats», com diu Balaguer. 
Una història esfilagarsada i composta de 
pedaços, sí, però història al cap i a la fi i de 
la qual es coneixen prou detalls. El cercle on 
es va moure Safo –que es va casar i va tenir 
una filla, Cleis, a qui va dedicar poemes, un 
dels quals s’ha conservat– era un cercle de 
dones: un cor líric, un grup de joves solteres 
que es dedicaven, com era costum en les 
26
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
0
classes altes de l’època, a activitats musicals 
amb una finalitat ritual i amb implicacions 
religioses i educatives. Safo instruïa les noies 
fins que es casaven, com es pot deduir dels 
seus versos més autobiogràfics.
«La cultura grega arcaica era una cultura del cant: la 
poesia cantada o recitada era el vehicle per conèixer la 
història, per fixar les regles socials i per determinar el 
significat de tot allò que és religiós» –relata Luque. 
I aquí és on trobem Safo com a poeta i com 
a mestra, no com a sacerdotessa (com també 
s’ha escrit, emparant-se en el poema que Safo 
dedica a Afrodita, la deessa de l’amor).
A la “casa de les Muses” (el temple d’Apol·lo) 
és «on Safo guiava els cors de noies que agermanaven 
poesia, música i dansa. I on s’enamorava d’aquelles 
radiants adolescents que, així i tot, ensenyava i 
acompanyava fins al matrimoni. El culte a Afrodita, 
la daurada Afrodita, ombrejava benèvolament 
aquests amors» –ha dit Maria Àngels Anglada.
De la vida de Safo sabem el que ella mateixa 
va escriure i el que altres han escrit sobre 
ella. Safo, que va ser esposa i mare com era 
tradició, dóna fe a través dels seus poemes 
abrandats de com va estimar també algunes 
noies deixebles seves amb l’amor que Afrodita 
li inspirava.
Ara bé: a Safo, que va envellir (i prou que 
li dolia, com es constata en el poema La 
meva vellesa), la tradició oral posterior li 
va inventar una mort tràgica, novel·lesca. 
Potser feia estrany que una dona amb una 
vida literària i eròtica excepcionals tingués 
un final massa casolà. 
La tradició, o més aviat la llegenda (que es 
va difondre basada en la comèdia perduda 
de Menandre Leucàdia, s. IV a.C.), li va 
inventar una mort dramàtica, per suïcidi: 
«Safo va envellir, doncs; els papirs trobats a Egipte 
ens han lliurat aquests fragments [el poema sobre 
la seva vellesa], testimonis de l’edat ja avançada de 
la gran lírica. S’han esmicolat les llegendes entorn 
d’una Safo que es llença al mar en un ritual amorós» 
–va escriure Maria Àngels Anglada.
Safo, doncs, no s’hauria llençat al mar des de 
la roca Lèucada en veure’s menyspreada pel 
seu estimat Faó (que, d’altra banda, sí que 
sembla que és un personatge llegendari). 
Faó és un personatge vinculat al cicle mític 
d’Afrodita. Es diu que a Faó, barquer de 
Lesbos, Afrodita li va concedir joventut i 
poder de seducció. Totes les dones de Lesbos 
se n’enamoraven, fins i tot Afrodita mateix. 
Safo era de Lesbos. Podia, doncs, com les 
altres dones, estar enamorada ‘platònicament’ 
d’aquest ésser mitològic semblant a Adonis o a 
Endimió, joves mortals que per la seva bellesa 
i atractiu van ser estimats per deesses poderoses, 
decidides i actives en l’amor com la mateixa Safo.
L’anomenada Safo
Fresc trobat a Pompeia (Nàpols)
27
BIBLIOGRAfIA
Anglada, Maria Àngels. Paradís amb poetes. Barcelona: Destino, 1993.
Balaguer, Víctor. Tragèdies. Tarragona: Arola, 2001.
Luque, Aurora. Safo. Poemas y testimonios. Barcelona: Acantilado, 2004.
Safo. Poemas y fragmentos. Madrid: Hiperión, 1997.  
Víctor Balaguer escriu la seva tragèdia en base 
no a la història real d’aquella Safo sinó en base 
a una llegenda de les que han anat circulant 
durant segles per emmascarar l’heterodòxia 
d’una vida d’amors lèsbics. Segons el patró 
ortodox, Víctor Balaguer ens presenta Safo 
com una penedida dels seus amors desviats, 
com una pecadora que només pot salvar-se 
de la condemna social en braços de Faó.
El Faó que Víctor Balaguer recrea de la 
llegenda, després de prendre Safo com a 
amant –com a estimada no, altrament no 
l’hauria abandonada– la menysprea. Mentre 
que Safo, que no sap estimar si no és amb tot 
el seu ésser, si no té l’amor del seu estimat 
desitja morir.
Aquesta Safo balagueriana no respon a 
la mestra Safo, com li deien, que, sense 
allunyar-se dels costums de l’època, es va 
permetre ser amant de jovenetes aprenents 
de recitadores, de dansarines i de futures 
mares de família. 
Víctor Balaguer ens mostra així la seva 
mudança de Safo: 
Safo l’hetàrea 
ha mort per donar vida a una altra Safo, 
la Safo de Faon
Víctor Balaguer bé hauria pogut vestir 
l’ànima de la poeta amb uns altres 
ornaments. Però, recolzat en el que avui en 
diríem “allò que és políticament correcte”, 
segons una mirada androcèntrica de la 
realitat, basant-se en una llegenda que 
s’havia fossilitzat i que ja anava bé a la gent 
benpensant de la seva època, construeix, sí, 
una tragèdia per a Safo, però no tal com 
habitualment és llegida. 
Al meu entendre, Balaguer ens presenta 
la personalitat de Safo totalment estrafeta 
(traint els fets) a causa de la projecció 
eròtica dominant que més que masculina 
és masclista, i converteix no sabem si prou 
conscientment Safo en una dona sotmesa, 
esclafada per la circumstància de l’abandó 
de l’amant i amb penediment per la seva 
anterior llibertat amorosa. Però llibertat que 
ho va ser també poètica i que testimonia 
amb força una subjectivitat vital i creativa 
sense prejudicis.   
Posats a imaginar, fóra interessant poder 
dialogar amb don Víctor sobre aquesta seva 
visió de Safo. Qui sap si, amb ulls d’avui, 
no retornaria a la poeta grega Safo la seva 
identitat real; si ell, que era un lliurepensador, 
no seria ara un partidari, també en això, de la 
seva llibertat de cor i de pensament.


La Safo de Víctor Balaguer

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert