Mas i Gibert, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

19 El Sot de l’Aubó
Microhistòria local:
De jugar a botxes i
fer rodar la virolla
Xavier Mas Gibert
Q
can Mir venien a passar-hi els estius i s’exhibien a
l’entrada de la mansió mentre prenien la fresca. En-
cara recordo el que devia ser el darrer hereu
d’aquesta família, que presidia una tertúlia de
senyores de pergamí assegudes en butaques de vímet
i abillades del segle dinou. Aquest Mir fill, amb veu
de contratenor emprenyat, sempre estava en ús de
la paraula. Igual que les seves acompanyants també
vestia a l’antiga com per estar en concordança amb
l’anacronisme d’aquell entorn d’escenificació de
teatre. El franquisme va conservar aquesta mena de
fòssils molt més enllà del temps històric que els
corresponia.
Abans d’aquesta reforma de 1905/6, el mas Cabanyes
tenia una gran era de batre al bell mig del que ara és
la calçada actual del carrer Ample. Als diumenges, a
la sortida de missa major, a l’era de can Cabanyes
s’hi feia rodar la virolla i hi havia la tertúlia setmanal
de tot l’element tradicionalista del poble. Sempre he
pensat que es tractava d’una reminiscència de les
antigues sessions públiques dels jurats de l’antiga
universitat (ajuntament en termes anteriors als del
liberalisme), les quals, sempre que el temps ho
permetia, es feien a l’aire lliure. En general les
antigues reunions del Consell de la Vila es solien fer
al davant mateix de la casa del primer Jurat (alcalde
en la terminologia actual). Com que durant llargs
períodes de temps, els membres de la família
Cabanyes van ser una mena de jurats perpetus, l’antic
costum de reunir-se el Consell al davant de casa seva,
devia derivar o va convertir-se en aquesta reunió
informal, segurament ja despolititzada, o potser no
tan despolititzada, perquè s’hi parlava de tot el que
havia passat al poble durant la setmana i aquesta
mena de converses poden esllavissar-se fàcilment
cap al vessant polític. Cada setmana s’hi rifava una
coca ensucrada mitjançant la virolla. La virolla era
una mena de ruleta molt primitiva que cadascun dels
assistents feia girar amb la mà fins que algú
aconseguia que s’aturés a l’espai designat com a
“premi”. Si l’afortunat no era un garrepa descarat,
en lloc d’emportar-se la coca a casa seva, ell mateix
la repartia entre els assistents, els quals en
correspondència i entre tots i a escot, pagaven un
Quan el mas Cabanyes de Canet, va passar
a mans de Ricard de Mir de Barnola, va
encomanar una reforma al mestre de ca-
ses Martí Isern Fors, el qual va dur-la a
terme els anys 1905/6. Com que Ricard
de Mir se les donava de noble es va in-
ventar una segona residència historiada que és la
versió que encara es pot contemplar al costat de
l’ajuntament actual. Ricard de Mir, un destacat
membre del moviment tradicionalista, va fer
exactament amb el mas Cabanyes el mateix que
l’editor Ramon Montaner amb la casa forta de Canet,
convertint-la en el castell de Santa Florentina. Els de
El Mas Cabanyes,  reformat i ampliat per la família Mir (AMCNM)
article
El Sot de l’Aubó
20 El Sot de l’Aubó
porró de vi bo que anava d’una mà a
l’altre. Aquesta segurament era la pri-
mitiva manera comunal de fer el ver-
mut o l’aperitiu a la catalana. Com
que a les antigues reunions del Consell
els Jurats s’obsequiaven amb coca i
vi bo, no seria res d’estrany que
aquest costum de sortejar la coca a la
virolla també vingués d’això. Aquest
costum comunal de beure amb porró
que anava d’una mà a l’altre, també
repetia allà on es jugava a les botxes.
A Canet hi havia dos llocs on es jugava
a botxes i un a bales (baletes per a
gent gran eh!). En això dels pagesos
subsistia l’antiga i aferrissada divisió
entre mariners i terrassans. Els
mariners jugaven al carrer de Xaró baix
que era al límit dels seus dominis. Al
carrer de Xaró Baix hi havia la taverna
de can Targa, un dels centres socials
de la antigament nombrosa casta ma-
rinera; concretament, can Targa era el lloc de reunió
dels mestres d’aixa, un dels col.lectius més
importants del poble que, durant els segles XVII, XVIII
i fins a la meitat del XIX, sostenia la construcció na-
val. Aquesta colla es deia exactament “Botxes Mari-
na” i la dels pagesos que jugaven a darrere la plaça
del Mercat actual, “Botxes Misericòrdia” que era un
eufemisme per no dir dels pagesos, atès que el barri
dels pagesos per antonomàsia era el carrer de la
Misericòrdia. A botxes s’hi jugava matí i tarda dels
diumenges i a baletes només el diumenge a la tarda
al carrer del Castellet. Aquest devia ser el més vell
de tot els jocs comunals de la vila que jo vaig arribar
a conèixer. A la canalla ens feia gràcia veure la gent
gran jugant a baletes com les criatures que érem
nosaltres.
Les botxes dels pescadors van ser les primeres a
desaparèixer perquè
van ser els primers en extingir-se (parlo de la colla
per si mateixa, perquè a botxes encara hi ha qui hi
juga). Els pagesos van durar més i durant anys van
tenir un camp en un cós que els deixava el fabricant
Lloveras a l’actual carrer Clausell. No cal dir que, en
aquestes reunions la gent hi anava fonamentalment
a xerrar i el joc era poc menys que una excusa. Cada
any feien un àpat societari al qual, en aquest sí, hi
anaven tots els socis, perquè n’hi havia que només
n’eren per anar al tiberi. Com que el menú havia de
ser sempre el mateix, la societat havia comprat unes
peroles semblants a les dels soldats, que servien per
cuinar en pro-porcions panta-gruèliques. Després
d’aquest tiberi onomàstic, els socis “artistes”
amenitzaven la sobretaula. N’hi havia dos que
brillaven amb veu i llum pròpia, a les Botxes Marina
en Joanet Dulsat que era el millor baix cantant que
ha tingut la història del poble, i a les botxes
Misericòrdia, eren famoses les gloses que escrivia
l’Hereu i que sempre tenien relació amb els afers de
la terra. Encara en recordo una de llarguíssima que
començava:
“Els fumadors d’avui dia
tenen la ditxosa mania
de fumar car i dolent
i aquesta gran companyia
que té el tabaco arrendat
té la ditxosa mania
de vendre’l falsificat”.
Només recordo que concloïa que la solució seria do-
nar als pagesos la llibertat per plantar tabac i així
podríem tornar a fumar “barat i bo”. Això, era en
plena autarquia i quan el tabac estava subjecte a
racionament, per tant, l’Hereu Catà, encara que fos
carlí ensenyava l’orella liberal. Aquestes musiquetes
versificades eren molt del gust de la gent i, a
qualsevol lloc i a la menor oportunitat, la gent li
demanava que la “recités” i ell s’engegava sense
manies. Aquesta del tabac i les “Labores” infumables
de “La Tabacalera”, em va quedar només de sentir-
la recitar a la barberia de can Pinya, de la qual potser
un dia hauríem de parlar perquè s’ho mereix com a
antecessora nostra en això de la història local. Ara,
això hem de deixar-ho aquí, si els sembla, i tornarem
al tema del mas Cabanyes.
Això del mas Cabanyes de Canet, m’ho havia contat
el meu avi patern, Salvador Mas Vila (Canet de Mar
1877-1966), que ho recordava perfectament. Segons
em va contar, quan era jove, cada diumenge a l’hora
que tenia lloc aquesta reunió, ell passava pel carrer
Ample per anar per anar a aprendre “de lletra” a la
classe d’adults que feia el matalasser Ramon Buixalleu
a l’Ateneu Obrer. Quan li vaig demanar fins quan
devia durar aquest costum em va dir que no ho sabia
exactament, però que a l’època de la República ja no
es feia. Potser se la va carregar la Dictadura de Pri-
mo de Rivera, la qual va prohibir les reunions de
més de tres persones a la via pública. O sigui que no
en vaig treure l’aigua clara.
XAVIER MAS GIBERT
Virolla del segle XVII de l’església de Tavertet


De jugar a botxes i fer rodar la virolla

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert