Els mantons de Manila formen part inequívoca del Carnaval vilanoví. Tot i el nom, l’origen d’aquesta peça és xinès. Originalment es tractava de teles brodades amb dissenys que
imitaven les pintures tradicionals. A partir de la colonització de les illes Filipines, el vaixell galeón de Manila va garantir el comerç amb la metròpoli, que incloïa els mantons de seda que arribaven als ports catalans procedents de la Xina. A mitjan segle XIX ja hi ha constància de l’ús del mantó en el Carnaval, primer en les classes populars i més tard usat per tothom

Arenas, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

92
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
3
Els mantons de Manila formen part inequívoca del Carnaval vilanoví. Tot i el nom, l’origen 
d’aquesta peça és xinès. Originalment es tractava de teles brodades amb dissenys que 
imitaven les pintures tradicionals. A partir de la colonització de les illes Filipines, el vaixell 
galeón de Manila va garantir el comerç amb la metròpoli, que incloïa els mantons de 
seda que arribaven als ports catalans procedents de la Xina. A mitjan segle XIX ja hi ha 
constància de l’ús del mantó en el Carnaval, primer en les classes populars i més tard 
usat per tothom. 
ELS MANTONS 
DE MANILA
Mantó xinès on es representa 
arquitectura, figures humanes, 
detalls florals i paisatge.
Pere Arenas
93
Si hi ha un element que caracteritza el carnaval de 
Vilanova i la Geltrú, a primer cop d’ull, és l’ús del 
mantó de Manila.
Els mantons que anomenem de Manila són, en 
realitat, de la Xina, concretament de la zona de 
Canton. 
A la Xina, l’art de filar i teixir la seda és 
antiquíssim. L’any 1575 es va permetre l’entrada 
dels xinesos al port de Manila; va ser llavors quan 
la colònia espanyola de les Filipines va fer de pont 
entre l’Orient i la Península. En aquest context 
històric s’ha d’entendre la introducció del mantó 
a moltes zones d’Espanya i també l’adopció del 
nom.
De forma quadrada i brodat amb motius orientals, 
el mantó de Manila s’elaborava en seda, amb fil 
també de seda. S’executava en colors variats, dels 
quals els més clàssics eren el negre i el marfil, si 
bé posteriorment es va introduir tota una gamma 
de tonalitats que obeïa a les diferents modes. La 
decoració d’aquesta peça implicava un llarg procés 
que s’iniciava amb el disseny dels diferents motius 
que s’havien de traspassar al mantó.  Primer es 
feia el dibuix sobre un paper que es perforava. 
Posteriorment, es guixaven aquestes plantilles, 
de manera que la tela quedava marcada. Tot 
seguit, es col·locava en un bastidor per brodar-
la. La tècnica emprada era, generalment, la del 
brodat a matís o pintura d’agulla, perquè així 
s’aconsegueixen efectes molt similars a la pintura 
i al brodat pla, amb punts de matís xinès, pasado 
plano i cordoncillo.
Durant més de 300 anys, el Galeón de Manila, 
també conegut com la Nao de China, va garantir 
el contacte comercial entre Amèrica i Europa. 
A diferència d’altres possessions espanyoles, 
Filipines no era un territori ric en pedres precioses 
ni or. En canvi, era un punt privilegiat per la seva 
situació estratègica al Pacífic, on confluïen les 
rutes comercials. Aquest fet el va convertir en un 
centre cabdal dins la ruta més àmplia que unia 
aquesta illa, a través d’Amèrica, amb Espanya.
Al voltant del comerç que originava el Galeón de 
Manila, es creà una economia global que tenia les 
Filipines com a centre principal. La línia marítima 
del Galeón va ser la més llarga de la història. A 
més de portar-hi els seus productes, els xinesos 
també aprofitaven per facilitar materials per a 
la construcció, proveir les guarnicions militars i 
portar aliments als habitants de la capital filipina.
Els mantons de la Xina originàriament estaven 
acabats amb una simple vora doblegada i cosida 
(tipus basta). Tanmateix, quan es va convertir 
en una peça de vestir,  se’ls va voler  donar un 
acabament més ric i s’hi va afegir un vistós serrell 
(element heretat dels àrabs).
El serrell es feia amb fil o torçal de seda del mateix 
color que el mantó o d’un color que s’adigués 
amb el brodat. Més endavant, els serrells ja els 
incorporaven en els mateixos tallers de la Xina, 
per satisfer així el mercat espanyol.  
En els brodats xinesos els temes més preuats 
són els que es componen de figures humanes i 
elements arquitectònics que representen escenes 
quotidianes. Molt més populars són els brodats 
de flors, ocells i papallones de colors, que guanyen 
vistositat sobre el fons negre.
No es coneix en quin moment es va introduir el 
mantó al carnaval Vilanoví. La primera referència 
que se n’ha trobat és en un anunci al Diario de 
Villanueva, al començament de 1852. Es tracta 
d’un anunci en què s’ofereixen diferents articles 
importats de la Xina, entre els quals hi ha 
mantons brodats de nou pams, amb un pam i 
mig de serrell.
SEDA DE LA XInA
Fou a través de les colònies espanyoles que el 
comerç amb la Xina i les Filipines arribà, a 
94
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
3
través dels ports andalusos de Sevilla i Cadis, 
fins al nostre territori. Una de les rutes més 
emblemàtiques que es va establir en aigües del 
Pacífic va ser la que cobria el trajecte entre Manila 
i Acapulco amb l’anomenat Galeon de Acapulco. 
Aquest vaixell va originar, durant  250 anys 
(1565-1815), la ruta més llarga de durada en el 
trajecte Manila-Acapulco-Manila. La sortida des 
de Manila se solia fer entre els mesos de juny i 
juliol, durant l’època dels vents monsònics. El 
viatge durava uns sis mesos, ja que el trajecte era 
més difícil en aquest sentit. En canvi, d’Acapulco 
a Manila el viatge era més fàcil. Se sortia a finals 
de febrer o a principis de març i la ruta durava 
uns tres mesos.
De camí a Acapulco, el Galeón portava persones 
(missioners, oficials reials, mercaders i soldats) i 
mercaderies (barres de plata i pesos encunyats a 
La ruta dels Mantons de Manila 1r trajecte 
La ruta dels Mantons de Manila 2n trajecte
95
Mèxic o el Perú; animals: vaques i cavalls;  plantes 
americanes: cacau, moresc, canya de sucre, 
cacauet, etc.). De tornada a Orient, el vaixell 
portava de Filipines mercaderies procedents de 
la Xina, l’Índia, el Japó, les Moluques i d’altres 
mercats orientals. Entre aquestes mercaderies 
s’hi comptaven espècies, seda, ivori, porcellana, 
cotó, mantes, canyella, cera, catifes, tapissos, 
laques xineses i japoneses, ventalls, te, cigarrets, 
objectes d’or i orfebreria, etc. Quan s’arribava a 
Acapulco es feia una fira i des d’allà els productes 
es repartien al llarg de la geografia, fins a arribar a 
Europa i Espanya.
En aquella època, la Xina era el país de la seda per 
excel·lència. Una seda que sempre estava decorada 
amb brodats, un art amb més de 4000 anys 
d’antiguitat. La seda va ser el primer producte 
de luxe que va exportar la Xina a través de la 
coneguda Ruta de la Seda.
Poc després d’arribar a les illes Filipines, el 1565, 
els espanyols van començar a fer tractes amb 
mercaders que portaven porcellanes i sedes de la 
Xina. De fet, el producte més important que es 
transportava de Manila a Acapulco era la seda (en 
diferents estadis de manufactura i amb diferents 
varietats de teixits i dissenys). Així doncs, la seda i 
la porcellana eren els productes que la majoria de 
vaixells espanyols carregaven. 
Tot i això, les primeres sedes que van arribar a 
Mèxic eren de baixa qualitat. De mica en mica, 
però, els xinesos van millorar la qualitat de 
les sedes tal com demandaven els comerciants 
espanyols.  També van començar a copiar els 
dissenys espanyols més acceptats i a igualar en 
color les sedes d’Andalusia.
A finals del segle XVI, la seda xinesa havia abaratit 
molt els costos i n’havia augmentat la qualitat, de 
manera que va esdevenir una seriosa competència 
per a Andalusia en els mercats de l’Amèrica 
colonial. Fou aleshores quan es va originar a 
Espanya un moviment per controlar - i si és 
possible, anul·lar -  el comerç d’importació de 
seda xinesa. El 1593 es va instituir una legislació 
que restringia el comerç de la seda per a unes 
quantitats estipulades. En el segle XVII va tornar 
a sorgir la problemàtica, fins que un decret reial 
de 1718 va abolir el comerç de les sedes  xineses. 
Això no obstant,  davant de la protesta dels 
comerciants de Manila, el 1734 se’n va tornar a 
permetre el comerç. 
Mantó anomenat Negre MoscaCaixa lacada on es transportaven 
els mantons 
96
BU
TL
LE
TÍ
 D
E 
LA
 B
IB
LIO
TE
C
A
 M
U
SE
U
 B
A
LA
G
U
ER
   
O
ct
ub
re
 2
01
3
El que es coneixien com a “brodats de Manila” 
eren peces tèxtils que van arribar a Espanya 
procedents de Manila, tot i que venien de la Xina. 
Davant de l’èxit d’aquests teixits, les illes Filipines 
van intentar instaurar una industria de la seda, 
però la iniciativa no va reeixir.
A banda del Galeón de Acapulco, el comerç dels 
mantons de Manila i d’altres productes procedents 
de la Xina arribava a Espanya a través dels vaixells 
de la Real Compañia de Filipinas, la qual va 
operar directament entre Espanya i Manila entre 
els anys 1766 i 1834. Amb l’obertura del Canal 
de Suez, el 1769, també es va utilitzar la línia 
regular dels vapors, que eren correus que unien la 
península Ibèrica amb les Filipines.
Amb la pèrdua de Cuba, el 1898, va desaparèixer 
també el tràfic dels mantons xinesos. La ruta 
comercial amb el Pacífic passava pels ports 
caribenys.
Mèxic era una escala obligada dins la ruta 
d’aquests galions. Tan bon punt arribava la 
càrrega a Acapulco, s’inventariava i es muntava 
una fira d’exposició on es venien, entre altres 
manufactures, porcellanes, mobles, lacats, 
joies, tèxtils (mantons de Manila) i sàndal. Una 
part d’aquestes mercaderies es carregaven fins 
a Veracruz amb mules, per embarcar-les cap a 
Espanya. D’aquesta manera, Acapulco s’afegia al 
conjunt de ports caribenys que abastia els mercats 
del vell continent.
El Galeón de Manila va fer possible la unió 
comercial, política i cultural de Filipines amb 
l’Amèrica espanyola durant dos segles i mig, des de 
la inauguració per Andrés de Urdaneta, el 1565, 
fins poc abans de la independència de Mèxic, 
el 1815. Per tant, podem considerar aquesta 
embarcació com a precursora de la globalització 
econòmica, pel fet de vincular comercialment 
l’Extrem Orient amb Amèrica.
L’especial relació entre Espanya i Manila, a 
diferència de la resta d’Occident, va fer que se 
n’adoptessin alguns objectes i teles, principalment 
els vanos i els mantons, fins al punt que avui 
en dia estan perfectament integrats com un 
símbol d’identitat espanyola. La confluència 
de cultures que van propiciar aquestes rutes 
Gitana. Raimundo de Madrazo,1872.
Mantó de Manila tipus mocador
Antonia la gallega.
Ignacio Zuloaga,1911
97
comercials i marítimes, actives des del segle XV, 
va quedar reflectida en aquestes riques i exòtiques 
manufactures que van lluir les dones espanyoles 
en el segle XIX.
Els espanyols comencen a importar, un cop oberts 
els canals permanents del comerç d’ultramar, 
els grans tapissos quadrats, els cortinatges i els 
cobrellits de seda brodada, d’ús habitual a les 
cases de la classe alta xinesa, entre altres productes 
orientals.
Des de Manila aquestes teles luxoses arribaven 
a Espanya, però aquí no es van destinar a la 
decoració de la llar, sinó a l’ús personal com a 
mocador per cobrir les espatlles femenines. Així 
va néixer el mantó de Manila, les primeres a 
adoptar-lo com a peça de vestir van ser les classes 
populars, mentre que a les cases senyorials era 
considerat un element poc preuat.
Només a final del segle XIX es van començar a 
adquirir com a peces decoratives en els alts cercles 
socials.
Gitana. Raimundo de Madrazo,1872.
Mantó de Manila tipus mocador
Gitana. Raimundo de Madrazo,1872.
Mantó de Manila tipus mocador
Cartell de Ramon Casas


Els mantons de manila

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert