Roig Llort, M. Soledat

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ecentred’estudisalcoverencs 21
Asseguts al menjador de casa seva, al costat d’una taula bonica i gran (còpia exacta de la 
del refugi de Mont-ral), vaig estar xerrant amb l’Anton Torrell dels records i de les vivènci-
es d’uns anys molt difícils per a tothom. Així també, parlàrem una mica del seu ofici.
Conegut com l’Anton de Maseter i paleta des que té ús de raó, poques cases del poble 
deuen ser desconegudes per a ell.
Va néixer el 12 de març de 1922. Es va casar amb la M. Lluïsa Camps, amb la qual va 
tenir deu fills, ara tenen dotze néts.
Com la majoria dels nens d’aquells anys, va anar poc a l’escola. A les cases hi havia moltes ne-
cessitats i mancances i l’estudi no era pas una prioritat. Només en la república l’ensenyament 
va ser obligatori, però per desgràcia, va durar poc. L’Anton va tenir la sort d’aprendre, poc o 
molt, el català. M’explica que encara conserva una gramàtica catalana d’aquells anys.
Quan va esclatar la guerra, ja havia deixat els estudis. Però a causa de la seva curta 
edat no li calgué anar al front, tot i així al poble va descobrir molt aviat totes les 
penúries i desgràcies de viure una confrontació armada.
Ell ja feia de manobre, començà molt jovenet, amb els paletes Joan Ral i Martí Maideu, 
tots ells treballaven per l’empresari Josep Pàmies Papiol.
La primera feina que va fer va ser reparar i netejar el rec de l’aigua de dalt, que passa 
per l’antic convent de Santa Anna.
La paleta i la gaveta eren les seves eines professionals.
En el transcurs de la guerra, van col·lectivitzar el gremi dels paletes. Tots els estris 
de treball i materials dels empresaris Pàmies, Barberà i Tombas van ser traslladats a 
L’Anton Torrell, memòries de guerra 
i postguerra
M. Soledat Roig Llort
22
115
2008
núm
any
l’església Nova, la qual ja havia estat cremada. La direcció d’aquest col·lectiu estava 
instal·lada a ca Xen, a la plaça de l’Església Vella núm. 1. A més, ja que gairebé tots els 
professionals havien estat cridats a files o bé van haver de refugiar-se, el poble es va 
quedar sense efectius en mestres d’obres. 
Empès per aquestes circumstàncies, l’ajuntament i el col·lectiu de paletes van haver 
de requerir els serveis del Sr. Torrell. Tot i la seva joventut, l’Anton va respondre prou 
bé fent d’ajudant d’un manobre professional, Joan Ferré, un home vell de ca Xompi, el 
qual va haver de fer la feina de paleta. Tots dos feren totes les reparacions que se’ls va 
encomanar, es van trobar, fins i tot, el cas d’haver de reparar una teulada, la qual cosa 
també solucionaren amb èxit. El propietari de la casa comentà que uns professionals 
no ho haurien fet millor.
Paleta i manobre no cobraven pas en diners, els pagaven amb espècies, cosa que en 
aquells anys tan durs també era molt d’agrair.
Quan va ajudar un vell anomenat Pino, i conegut com el Tortosí, ja que aquesta era 
la seva procedència, també li tocà fer la desagradable feina d’enterramorts. Entre 
tots dos i en Josep Simó, que feia les caixes dels difunts, ajudaven a donar cristiana 
sepultura al finat; ja que no podien ni tenir el consol de l’església. Fins i tot en aquests 
tristos esdeveniments, es veia la precarietat de la situació que s’estava vivint.
Aquests exemples ens ajuden a comprendre fins on havien arribat les necessitats vitals 
del nostre poble. Tots els homes aptes havien deixat la vila. O bé eren al front, o bé 
morts a les cunetes, o amagats per por de la guerra i per por de les represàlies.
Els records de l’Anton continuen fluint, i m’explica que a l’església Nova també portaren 
els materials recuperables (com les bigues, portes, teules, etc.) de l’antic hospital, que 
més tard va ser escola, i el qual estava adherit a la paret de l’església Vella. La demolició 
d’aquest edifici fou la causa de l’enfonsament, uns anys més tard, de l’església Vella.
Al costat de les escales de caragol, que encara podem contemplar en una de les 
parets enderrocades, que conduïen a un terrat construït damunt de les voltes de l’es-
glésia, s’hi poden veure, actualment, uns traços gravats a la pedra, doncs pertanyen a 
les escales que pujaven al primer pis de l’antic hospital. Quan va arribar el telèfon al 
nostre poble, en aquest lloc instal·laren la primera central telefònica.
A l’església Nova, a més, anaren a parar els materials de la capella de la Concepció, que 
fou enderrocada per poder ampliar la carretera de Reus, i de dues diguem-ne torres que 
donaven a la muralla Anselm Clavé, per fer més ampla l’esmentada via urbana. En pregun-
tar-li si recordava quan va cremar l’església Nova, em respon que sí. A més, em diu:
 Tinc un record molt clar d’un fet que vaig presenciar. En el primer intent de 
cremar-la, encara guardo la visió claríssima del mossèn, que portava galledes 
d’aigua des de l’abeurador que hi havia adossat a la cantonada, fins que un 
home, a punta de pistola, li ho va impedir.
Ja cap al final de la guerra, traslladaren, un cop més, els estris dels paletes a l’edifici 
de les peixateries, que estaven ubicades al carrer Amorós número 11. El motiu fou 
l’emmagatzematge d’oli a l’església Nova destinat a les tropes.
23
115
2008
núm
any
En aquells anys, la intendència també havia requisat el Cercle d’Amics. Allí arribava tota 
classe de subministraments per a l’exèrcit. L’oli, que va arribar més tard, el destinaren, 
com ja hem dit, a l’església.
Els xicots del poble, entre ells l’Anton, van treure profit d’aquest fet, cada cop que 
arribaven camions plens d’avituallaments, ajudaven els soldats a descarregar-los, ells, 
a canvi, els donaven roba, sabates i els tan buscats cigarrets.
Els últims mesos de la guerra, per por dels bombardejos i com moltes famílies del 
poble, l’Anton, els seus pares i dues germanes estaven refugiats en un tros de terra 
que tenien a la carretera del Milà. No hi havia mas, només hi havia un rafal i per 
poder passar la nit aixoplugats, anaven a dormir a una masia propera. Es pot dir que 
aquesta circumstància fou la causa per la qual l’Anton es dediqués definitivament a la 
construcció, encara que a ell sempre li havia agradat més la mecànica.
Al mas de les Tosques, que era on anaven a dormir, va conèixer Baltasar Abelló, un 
gendre dels propietaris del mas. Aquest senyor, amb la seva família, vivia a Reus i era 
paleta. Tots dos van fer molta amistat, i en Baltasar, quan acabà la guerra, oferí a l’An-
ton d’anar a treballar amb ell. L’antic empresari del senyor Torrell, Pàmies Papiol, fou 
nomenat alcalde quan entraren els nacionals, i el Tombas es quedà amb la feina d’ell. 
Així, com que amb aquest últim no hi tenia cap compromís, l’Anton se’n va anar cap a 
Reus on va estar gairebé tres anys, una bona part fent reformes a l’hort del Ros. En va 
aprendre molt, de l’ofici, durant aquells anys. Recorda amb molt d’orgull una glorieta 
que construïren, amb volta de quatre puntes i rajoles amb forma d’espiga.
Durant la nit tampoc perdia el temps. Anava a aprendre delineació a l’escola del tre-
ball, en una dependència de l’institut de Reus. A més, anava a l’acadèmia de dibuix i 
pintura que tenia el senyor Ferrer Revascall al raval Martí i Folguera. Quan s’acabà el 
curs de dibuix, per poder fer oficial el títol, els alumnes hagueren de pagar, de la seva 
pròpia butxaca, el segell que confirmava tal fet.
Tot aquest aprenentatge li va servir a l’hora de fer el servei militar, ja que l’agafaren de 
delineant. Va arribar a fer fins i tot de cambrer al bar dels oficials. Com a bon català, 
aconseguí que la cantina funcionés amb superàvit. De tres anys i mig que durava la 
“mili” en la postguerra, l’Anton només en va servir dos i mig per “padre sexagenario”.
Un cop llicenciat, començà a treballar per l’empresari Joan Ribé Figuerola, el qual feia 
obres a la Riba, i a Picamoixons. Els desplaçaments els feia amb bicicleta.
L’any 1946 es casà, com que és una data important en la seva vida, recorda que just un 
any després començaren les obres de reconstrucció de l’església Parroquial del nostre 
poble, en la qual cosa el meu entrevistat va tenir una part molt activa. Parlar, explicar 
i escriure envers aquesta empresa, creiem que és tan important com per dedicar-hi 
un escrit en exclusiva. Per aquest motiu, deixarem aquest fet en la vida del Sr. Anton 
Torrell, per a una ocasió més propícia.
Per separar aquí l’abans i el després de la seva feina, li pregunto si recorda el que 
cobrava en aquells anys, em somriu, i com si fos ahir, em respon:
“Abans de la guerra, 18 pessetes al dia; després de la guerra, 25. Entre els anys 46-50, 
210 a la setmana”.
24
115
2008
núm
any
Entre els anys 47 i 51, aquest últim fou l’any en el qual l’Anton va crear la seva pròpia 
empresa, va tenir la gran sort de conèixer el decorador Josep Roquerol. Aquest Sr. va 
dissenyar la casa que en Cosme Berguelló té a la plaça Vella i l’escala de l’edifici que 
la Llúcia Busquets tenia al carrer de l’Estela.
Amb ell va aprendre com col·locar coses tan delicades com: llars de foc, arcades, 
portalades de pedra i altres motius de decoració en una llar.
La primera feina que acceptà, un cop va ser autònom, fou la construcció de la fàbrica 
del Sr. Jové, a l’hort de sant Antoni. Aquest senyor es dedicava a fer mitges i mitjons, 
tenia la seva empresa enmig del poble, entre els carrers Amorós i d’en Perxes. La 
instal·lació se li quedà petita i l’Anton va tenir la sort de poder començar en una obra 
de gran envergadura. De no menys envergadura també van ser les construccions per 
les quals va ser contractat al mas de Gomis. Durant molt temps va estar treballant pel 
Sr. Hoff, amo de l’esmentat mas.
Va reconstruir, fent una meravella, la masia que hi havia. Construí corrals per als 
vedells, una bassa, en fi, ell i els seus treballadors tingueren feina llarga.
Procedent de Bèlgica, hi ha qui diu que refugiat de la segona guerra mundial, aquest 
Sr. Hoff també va donar molta feina a pagesos del poble, els quals ho havien perdut 
quasi tot l’hivern del 56, l’hivern en què el fred va matar els garrofers. També va llogar 
molts immigrants arribats d’Extremadura.
Molts d’aquests pagesos, com ara Joan Ferré, Joan Sanromà, Joan Gomis, Joan Cata-
là, Joan Ribelles, Josep Basora, Gaspar Caparó, Lluís Parete i d’altres, es trobaren amb 
la necessitat de buscar la manera de fer entrar un sobresou a casa seva i trobaren 
aquesta oportunitat a la pedrera anomenada del mas de Gomis. Molts d’ells només hi 
anaven a treballar tres dies a la setmana. El sou que rebien, tant ells com els immi-
grants, era de 50 ptes. el dia; quan el sou base es pagava només a 30 ptes.
Aquesta pedrera ja havia estat oberta uns anys abans quan l’arquitecte Monravà, l’amo 
del mas que encara porta el seu nom, estava construint, a la nostra capital, una gran 
obra, coneguda com Residencial de Tarragona. Era una obra social d’estiueig per a 
treballadors, diguem-ne “addictes al règim”.
Aquest senyor Monravà buscava pedres per a l’acabat de l’esmentada obra, i ho comentà 
al senyor Joaquim Barberà amb el qual tenia amistat. Posat en contacte Barberà amb 
l’Anton, van parlar amb el Sr. Hoff de la possibilitat d’extreure pedres de la seva lloera, 
ja que la pedra d’Alcover, tot i que en aquells anys no es comercialitzava, feia segles que 
era coneguda. Arribats a un acord, va començar l’explotació. Els dos primers treballadors 
que arrencaren la pedra foren José García i Àngel Clares, ambdós estaven llogats per 
l’Anton, i ell els deixà a la pedrera perquè comencessin a treballar-hi. Al cap de poc 
temps ja hi havia una nombrosa plantilla: els germans Antiller, Ceferino, Tomás, José i 
Juan; Francisco Martinez; Cristóbal Giménez; Josep Prades; Tomás Manelic; Fernando 
García Gutiérrez; Tomás Ramos; Emilio Vera, i d’altres. Pere Prats i Joan Martí baixaven 
les lloses en carros fins a la carretera, on Manel Juncosa i el seu xofer Cristóbal Invernon 
carregaven el camió. Això durà fins que els germans Requena van construir, era el seu 
ofici, un bon camí, per on poder fer arribar els camions fins a la mateixa pedrera.
25
115
2008
núm
any
L’Anton també va treure benefici d’aquesta producció. Gràcies als contactes que tenia 
a causa de la seva feina, aconseguia nous clients. Les primeres 25.000 ptes. que va 
cobrar de comissió van servir per a comprar-se una Vespa. Per cada tona venuda, 
cobrava 25 ptes.
Mentre treballà al mas de Gomis, va coincidir, encara que no recorda bé l’any, amb el 
VIII centenari de l’alliberació musulmana, per part dels cristians, de Siurana. L’esmentat 
Sr. Roquerol dissenyà un monòlit per a tal ocasió. El Sr. Torrell va ser l’encarregat 
de dur a terme aquesta obra. Alguns dies a la setmana, després de visitar les obres 
del mas de Gomis, pujava a la bicicleta i continuava per la carretera en direcció a 
Mont-ral, seguia cap a Capafonts, i rodejant la roca del Pi Coronant, continuava cap 
a Prades. Es desviava en una pista de bosc, la qual, després de 12 km, arribava a Siu-
rana. Allí, juntament amb el Cisco Alumà, Joan Magrané i l’Antoni Invernon, construïen 
el monòlit. Quan acabava la jornada, altre cop pujava a la bicicleta i enfilava cap a 
Cornudella de Montsant, un cop allí, es carregava la bici al coll i passant per les Ventes, 
que era parada de traginers, arribava a Alforja. Altre cop rodolant avall, arribava a 
les Borges, d’allí a Reus i finalment, Alcover. Una bona cursa. Com podem comprovar, 
encara no s’havia comprat la moto.
En els seus millors anys va tenir 50 persones al seu càrrec. Això li donà l’oportunitat 
de poder construir fins i tot fora del poble (a més de trenta poblacions, entre elles 
Barcelona). El Sr. Torrell està molt agraït al Sr. Joan Llensó de Vinyals, enginyer en cap 
d’obres públiques de la província en aquells anys. Gràcies a aquesta persona, obtingué 
un pis a la capital on es traslladà amb la seva família, on van viure uns anys, a causa 
de la feina del pare.
Sempre va estar al servei de l’ajuntament com a mestre d’obres. Va fer moltíssimes 
obres públiques, però d’una n’està especialment orgullós: construir la xarxa de distri-
bució d’aigua corrent a tot el poble. També la d’alimentació des de la font de la Boixa. 
L’empredat actual de la plaça Nova també és obra seva. El primer engrandiment que es 
féu a les escoles públiques, va anar a càrrec seu.
Com a cosa curiosa, m’explica que en aquells anys, per aconseguir un contracte de 
treball d’obres públiques, s’havia d’anar a Madrid, davant d’un notari, el qual ho feia 
constar en acta oficial.
Com a empresari va edificar: el mas Rosell, antic mas de la Fam; el refugi de Mont-
ral, patrocinat pel Centre de Lectura de Reus; bona part de les cases de nova planta 
de la plaça del Portal; el Bar Nou, primer punt d’encontre del jovent, fa uns anys; la 
remodelació de l’antiga fàbrica manipuladora d’avellanes de la senyora Marina Tomàs, 
en habitatges. Podríem seguir amb una llista llarguíssima de construccions, però crec 
que ens podem fer una bona idea que el Sr. Torrell va ser un gran professional.
Quan rondava la cinquantena, van diagnosticar-li que hauria de deixar la feina, a causa 
del deteriorament dels seus genolls. Contra tota previsió, va plegar al 63 anys, tenia 
encara al seu servei 26 treballadors, 17 de fixos i 9 d’eventuals. És ara, a la seva edat, 
que continua fent algun pedaç per a coneguts i distraient-se fent de pagès.
Déu li conservi per molts anys l’energia.


L'Anton Torrell, memòries de guerra i postguerra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert