A través del testimoni de la seva filla Mercè, l’article repassa la trajectòria teatral d’un dels prohoms del teatred’aficionats a Sabadell: Josep Maria Gil. El cognom Gil està vinculat a èpoques glorioses de l’escena local, desdels anys vint fins ben entrada la dècada dels cinquanta del segle xx, quan la ciutat comptava amb una diversificadaoferta escènica i no havia entrat encara en ferotge competició amb la televisió. En la implicació de JosepMaria Gil amb el teatre local destaca una iniciativa agosarada que ha perviscut en el temps: la construcció, gràciesa una campanya de subscripció popular, del Teatre La Faràndul

Cabeza, Anna

Revistes Catalanes amb Accés Obert

142
     A R R A O N A
N Ú M .  3 5  /  2 0 1 5
P. 1 4 2 - 1 4 9
Mercè Gil: “El teatre 
a les venes”
te
st
im
on
is
Anna Cabeza, escriptora i periodista / annamariacabeza@gmail.com
A través del testimoni de la seva filla Mercè, l’article repassa la trajectòria teatral d’un dels prohoms del teatre 
d’aficionats a Sabadell: Josep Maria Gil. El cognom Gil està vinculat a èpoques glorioses de l’escena local, des 
dels anys vint fins ben entrada la dècada dels cinquanta del segle xx, quan la ciutat comptava amb una diversi-
ficada oferta escènica i no havia entrat encara en ferotge competició amb la televisió. En la implicació de Josep 
Maria Gil amb el teatre local destaca una iniciativa agosarada que ha perviscut en el temps: la construcció, gràcies 
a una campanya de subscripció popular, del Teatre La Faràndula 
Paraules clau
Aficionat, escena local, Faràndula, Gil, teatre
143
“Tenia 13 anys i vaig debutar a l’escenari amb l’obra 
Muset i Bernadeta, de Josep Maria Folch i Torres. El 
meu cosí Francesc de Paula Gil feia de Muset i jo, 
de Bernadeta, i el meu pare, Josep Maria Gil, era el 
director. Tinc un record boirós d’aquell dia, només 
em ve a la memòria que jo cantava una cançó, i tam-
bé que el Teatre Alcázar de Sabadell era ple de gom 
a gom”. Així explica Mercè Gil (Sabadell, 1934) els 
seus primers passos com a cantant i actriu. Poc es 
podia imaginar aquell dia –23 de novembre de 1947– 
que allò només era el principi d’una intensa carrera 
artística que s’ha desenvolupat al llarg de gairebé se-
tanta anys. 
La música sempre ha estat molt important per a 
Mercè Gil, que, de ben jove, triomfava en les revistes 
per als estiuejants de Sant Feliu del Racó i, més enda-
vant, a la Faràndula i a Palestra. Anys a venir, desta-
caria interpretant personatges carismàtics, dels quals 
guarda un record inesborrable, en obres com Ponç Pi-
lat, Diálogos de Carmelitas, Romeo i Julieta, La feri-
da del temps o Les bruixes de Salem. Però l’etapa que 
més l’ha marcat –com confessa ella mateixa– és la 
que va viure com a matriarca de la Família Picarol, el 
grup que va crear a principis de la dècada dels setanta 
junt amb els seus fills Mercè, Marc, Marta, Oleguer i 
Oriol. Amb un repertori de cançons pensades expres-
sament per al públic familiar, la Mercè i els seus fills 
eren coneguts com “la família Trapp catalana” i, a 
banda d’enregistrar nombrosos discs, van recórrer tot 
el país oferint actuacions. 
Però la trajectòria de Mercè Gil a l’escena va 
comptar amb la guia, des de la més tendra infantesa, 
del seu pare. “Això del teatre ho vaig mamar a casa. 
Ho vivíem d’una manera molt intensa”, comenta. I és 
que la dels Gil és una nissaga imprescindible a l’hora 
de fer un recorregut per la història del teatre a la ciu-
A N N A  C A b E z A     M E R C è  g I l :  “ E l  T E AT R E  A  l E S  V E N E S ”
Mercè Gil: “El teatre 
a les venes”
Fotografia 1. Josep M. Gil a “Los intereses creados”, [s.d.]. Autor desconegut (AHS. Fons Josep M. Gil Sanchís).
144
     A R R A O N A
N Ú M .  3 5  /  2 0 1 5
tat. Aquest cognom està vinculat a èpoques glorioses 
de l’escena local –parlem dels anys vint, trenta i qua-
ranta i inicis dels cinquanta del segle xx, quan la ciu-
tat comptava amb una gran oferta escènica i no havia 
de competir amb la televisió– i a iniciatives agosa-
rades que han perviscut en el temps, com la creació 
de la Joventut de la Faràndula, un grup amateur que 
va emprendre la titànica tasca de construir un teatre 
mitjançant subscripció popular. 
L’iniciador de la nissaga teatral, en Josep M. Gil, 
va néixer a València el 19 de març de 1900 i va viure 
els primers anys a Xàtiva. Va ser en aquesta localitat 
on va trepitjar l’escenari per primera vegada quan te-
nia 9 anys, fent de Gedeó (tenor còmic) en una ver-
sió antiga d’Els pastorets, un títol que, amb el pas 
del temps, tindria un pes importantíssim en la seva 
vida. El verí del teatre va irrompre amb força a les 
seves venes i ja mai més les abandonaria. El 1914 es 
va traslladar a viure a Sabadell i, amb ganes de seguir 
desenvolupant el seu talent artístic, va entrar a l’Orfeó 
de Sabadell. Aquí va conèixer Josep Mas, que va te-
nir l’encert de presentar-lo a Tomàs Penalva, director 
de la Secció Dramàtica de l’Acadèmia Catòlica. Amb 
aquest grup va estrenar la sarsuela El sant de l’amo, 
iniciant així una trajectòria intensíssima i decisiva per 
a la història teatral sabadellenca. 
La família Gil vivia al carrer de la Borriana, da-
vant mateix del local de l’Acadèmia Catòlica, i dels 
15 als 24 anys en Josep M. va actuar en nombrosos 
espectacles de la Secció Dramàtica de l’entitat. En-
tre altres, l’estrena sabadellenca d’Els pastorets, de 
Josep Maria Folch i Torres, que després representa-
rien per tots els teatres de la ciutat. Paral·lelament 
a l’activitat teatral sempre com a aficionat, Gil va 
Fotografia 2. Josep M. Gil a “El Monge blanco”, [s.d.]. Autor (AHS. Fons Josep M. Gil Sanchís).
P. 1 4 2 - 1 4 9
145
A N N A  C A b E z A     M E R C è  g I l :  “ E l  T E AT R E  A  l E S  V E N E S ”
Fotografia 3. Josep M. Gil a “Els Pastorets”, 25 de desembre de 1948. Autor desconegut (AHS. Fons Josep M. Gil Sanchís).
146
     A R R A O N A
N Ú M .  3 5  /  2 0 1 5
aprendre l’ofici de guixaire i arribà a ser un expert 
de fer motllures per a sostres i teginats amb guix. El 
seu treball es pot admirar al sostre del cambril i el 
cambrilet del santuari de la Salut i les columnes i els 
capitells de l’església d’Els Padres van sorgir també 
del seu taller. “El meu pare”, explica Mercè, “es po-
dria haver dedicat professionalment al teatre, moltes 
vegades li ho van oferir, però ell mai va voler. L’ofici 
de guixaire li agradava molt, era un artista total. La 
seva dedicació al teatre amateur (amb assajos als ves-
pres i representacions els caps de setmana) mai no va 
suposar un problema per a la vida familiar. Al contra-
ri, tots ens hi vam implicar”.
De la seva etapa a l’Acadèmia Catòlica hi ha mol-
tes vivències que el pare va transmetre a la filla, com 
el fet que les dones no podien fer teatre perquè es 
considerava que era un ambient dissolut. “El pare ens 
havia explicat que triaven els nois més bufonets per 
fer de Mare de Déu, com un tal Casañas, que s’havia 
de tapar el bigoti amb la caputxa per fer de verge. Als 
centres parroquials es funcionava així, tant abans com 
poc després de la Guerra Civil”, recorda Mercè. En 
una entrevista que Víctor Colomer li va fer per al Di-
ari de Sabadell, el mateix Gil recordava que a l’obra 
Flor de la immortalitat “cantava a una noia que no hi 
era, cantava a una finestra buida”. I afegia: “Als Sa-
lesians canviaven totes les obres teatrals en versions 
masculines. Així, el galant es declarava al germà de 
la núvia i li deia ‘digues-li que l’estimo molt i que em 
vull casar amb ella’, mentre que a l’original això ho 
deia directament a ella”.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, 
l’Acadèmia Catòlica va patir les conseqüències de 
la seva catalanitat i va ser clausurada. Una part dels 
components de la Secció Dramàtica –Gil entre ells– 
van ser acollits al local de la Lliga Regionalista i van 
continuar representant Els pastorets i moltes altres 
obres a gairebé tots els teatres de la ciutat, com el 
Principal, els Camps de Recreu, el Casinet de la Creu 
Alta i Les Delícies. El 1929, Gil va ser cridat per la 
prestigiosa Companyia Carbonell –que representava 
els seus espectacles al Casinet– per fer les sarsueles 
La alegría de la huerta i La marcha de Cádiz. Va ser 
amb aquesta companyia que el 23 d’abril de 1933 va 
debutar en la direcció teatral, amb l’obra La casa de 
la Troya, en què, a més, feia un paper còmic que li 
encantava: el de Casimiro Barcala. Però el seu èxit 
més sonat va arribar el 3 de març de 1935, quan, amb 
la Companyia Carbonell, estrena l’obra de teatre en 
vers El divino impaciente, de José Maria Pemán, que 
recrea la vida de sant Francesc Xavier. “Aquesta obra 
la va representar moltíssimes vegades, gairebé in-
comptables, al llarg de la seva vida”, comenta la filla. 
“Era una obra que li venia com anell al dit. Ell feia de 
Javier i hi posava molta passió. Però, en temps de la 
Guerra Civil, fer aquella obra de Pemán, que era molt 
conservador, el va perjudicar. Des del bàndol republi-
cà se’l va perseguir”.
Aquesta és una etapa que el mateix Josep Maria 
Gil passa per alt en els seus escrits autobiogràfics, 
però la seva filla (que aleshores era molt petita), co-
neix bé les dificultats que es van viure a la família a 
causa de la persecució política. “Ell era una persona 
que es feia amb tothom, tant és així que un col·lega 
del teatre, que era del bàndol republicà, el va avisar i li 
va dir ‘Gil, vés-te’n de la ciutat, que avui et vindran a 
buscar’. I ell va marxar a Barcelona i va anar al Teatre 
Romea, on el seu amic Joan Suñé actuava, i allí es va 
quedar tota la nit, amagat al camerino. També durant 
la guerra, i per fugir de represàlies, anava pels pobles 
fent fotografies (amb la màquina de retratar del seu 
sogre), i així aconseguia menjar”. En una de les seves 
estades d’estranquis a la ciutat, es va produir un fet 
que la Mercè ha sentit explicar moltes vegades en les 
trobades familiars: “Va venir a dur-nos menjar i algú 
el devia veure, perquè van venir a fer un escorcoll. 
Aleshores vivíem en una casa a la Rambla, al número 
159. Ell va ser ràpid i va saltar al pati del costat, on 
vivia un adobador de sabates que en aquells moments 
no hi era. Es va posar el davantal de cuir, va agafar el 
martell i va començar a picar el taló d’una sabata. Els 
que el perseguien li van preguntar si havia vist passar 
algú i ell va dir que no. Va interpretar el paper de saba-
ter; fer teatre, en aquell moment, el va salvar”.
Però la detenció, finalment, es va produir i Josep 
M. Gil va passar gairebé un any empresonat per la 
Federació Anarquista Ibèrica i el Comitè Central de 
Milícies Antifeixistes a la txeca de Sant Elies, situa-
da a l’antic Convent de les Clarisses, al barri de Sant 
Gervasi de Barcelona. 
Acabada la guerra i recobrada la llibertat, Gil 
va tenir molta pressa per tornar a trepitjar escenari. 
P. 1 4 2 - 1 4 9
147
“En poder reunir-nos de nou un bon grup dels an-
tics companys, vàrem procedir immediatament a 
l’organització d’una nova companyia, que després de 
les primeres representacions vam batejar amb el nom 
de La Faràndula”, escriu en la semblança que va pre-
parar, anys més tard, a demanda del biògraf Ricard 
Simó Bach. El 23 de març de 1939, Gil es tornava a 
posar en la pell del protagonista d’El divino impacien-
te al Teatre Euterpe. 
A partir d’aquesta represa, Josep M. Gil va ser im-
parable. El Nadal de 1939, després de la representació 
d’Els pastorets i ja instal·lada al Teatre Alcázar (ante-
riorment conegut com a Teatre Esbarjo), La Faràndula 
va posar en marxa el que en deien “obres de nit”, és a 
dir, per a adults. Es van succeir una rastellera de títols, 
tots en castellà, evidentment: Yo quiero, Malvaloca, 
Los intereses creados, Anacleto se divorcia, Don Juan 
Tenorio, La boda de Quinita Flores, El monge blanco, 
La educación de los padres i un llarguíssim etcètera. 
Gil es prodiga com a actor i com a director. La seva 
filla recorda com li agradava veure’l fer de Rovelló 
a Els pastorets, quan ella era ben menuda: “Jo, quan 
arribava al teatre, anava als camerinos i em posava la 
primera túnica que trobava. Ell em deia: ‘Mercè, on 
vas així?’, perquè em guarnia de qualsevol manera. 
Tenia ganes de sortir a escena amb ell”. 
Paral·lelament, Josep M. Gil continua impulsant 
el teatre infantil a la ciutat i, a més dels imprescin-
dibles Els pastorets, al Teatre Alcázar es representen 
títols com La Ventafocs, El rei que no reia, Les aven-
tures d’en Titelleta, El General Bum Bum, etc. S’hi 
implica molta jovenalla, que s’aplega sota el nom de 
la Faràndula Juvenil, a la qual Gil dóna suport dirigint 
alguns dels espectacles. El 18 de setembre de 1947 
A N N A  C A b E z A     M E R C è  g I l :  “ E l  T E AT R E  A  l E S  V E N E S ”
Fotografia 4. Josep M. Gil a “El Divino impaciente”, 14 d’abril de 1957. Autor desconegut (AHS. Fons Josep M. Gil Sanchís).
148
     A R R A O N A
N Ú M .  3 5  /  2 0 1 5
es produeix la fusió entre la Secció de Teatre de la 
Congregació Mariana amb La Faràndula i la Faràndu-
la Juvenil, que dóna lloc a una nova formació que es 
coneix com a Joventut de la Faràndula, que presideix 
Antoni Llonch Gambús. A la nova entitat Josep M. 
Gil comparteix responsabilitats amb diferents direc-
tors escènics i artístics, i més endavant serà nomenat 
director honorari. 
En el seu esbós autobiogràfic, Josep M. Gil es re-
fereix a la ingent tasca que la Joventut de la Faràndula 
va emprendre a principis de la dècada dels cinquanta 
del segle xx: “No va ser fàcil, doncs vam tenir la tasca 
a càrrec nostre d’anar a cercar, casa per casa, sense 
defallença, les subscripcions precises per a cobrir, en 
principi, el que crèiem necessari per aconseguir la 
construcció del teatre”. La seva filla Mercè té ben pre-
sent la frenètica activitat desplegada pel pare a l’hora 
de vendre subscripcions, a mil pessetes el títol. Així es 
va cobrir el pressupost de set milions i mig de pesse-
tes, amb el qual es va construir el teatre, en només nou 
mesos. El desembre de 1956 s’inaugurava.
El nou teatre va ser testimoni del treball escènic 
conjunt de Josep M. Gil i els seus fills Joaquim i Mer-
cè. “Es feia una revista a final de temporada i jo era 
una mica la vedet. Sempre sortia interpretant alguna 
cançó”, comenta Mercè, que va alternar les seves ac-
tuacions entre la Joventut de la Faràndula i Palestra. 
Les rivalitats entre grups, segons ella, no eren remar-
cables. Es va acabar casant amb el president i actor de 
Palestra, Josep Maria Alguersuari.
Un dels moments àlgids de la trajectòria de Josep 
M. Gil en l’àmbit del teatre amateur es va produir 
Fotografia 5. Josep M. Gil amb José María Pemán (els dos del centre) durant el banquet celebrat en honor a Maria Grau Tarruell, reina de la festa 
1960. 20 de novembre de 1960. Autor desconegut (AHS. Fons Josep M. Gil Sanchís).
P. 1 4 2 - 1 4 9
149
el 20 de novembre de 1960. L’escriptor José María 
Pemán va venir a Sabadell com a convidat d’honor 
de la Joventut de la Faràndula, que el va nomenar 
“Mantenedor del X Concurso de Obras Teatrales de 
Espectáculo Infantil”, un certamen que tenia com a 
objectiu aconseguir nou repertori. L’autor va ser tes-
timoni de la brillant interpretació que Gil feia a El 
divino impaciente i el va obsequiar amb una dedica-
tòria: “Al mejor Javier de mi Divino, porque lo decía 
con el corazón”. 
El 1992, Josep M. Gil rep la Medalla de la Ciutat 
al Mèrit Escènic, una distinció que enalteix una tra-
jectòria de vuitanta anys. La seva filla Mercè recorda 
que el pare havia rebut molts homenatges al llarg de 
la seva vida, però cap de tan emotiu com aquest. En 
aquell març de 1992 encara ressonava l’èxit que Josep 
M. Gil havia assolit, pocs mesos abans, al Teatre del 
Sol, interpretant el paper del vell lacai Fiers a L’hort 
dels cirerers. Ja era tota una institució.
Josep M. Gil va morir el 6 de desembre de 2000, 
quan li faltaven prop de tres mesos per complir 101 
anys. La nissaga teatral que ell va iniciar va trobar 
bons hereus en els seus fills, Joaquim i Mercè, i ara ha 
trobat continuïtat en els néts. Un d’ells, Oriol Alguer-
suari, exerceix d’actor i director.
En l’entrevista concedida al Diari de Sabadell 
amb motiu del lliurament de la Medalla de la Ciutat 
al Mèrit Escènic, se li preguntava quina frase, de les 
moltes que havia pronunciat dalt de l’escenari al llarg 
de la seva vida, li havia quedat gravada. I, com no 
podia ser d’altra manera, en va dir una d’El divino 
impaciente: “No hay obra que valga nada si no es del 
amor	reflejo”. l
A N N A  C A b E z A     M E R C è  g I l :  “ E l  T E AT R E  A  l E S  V E N E S ”


Mercè Gil: “El teatre a les venes”

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert