Alcalde, Sergi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

23 El Sot de l’Aubó
article
El projecte inicial del
Santuari de la Misericòrdia
de Francesc Daniel Molina
om els lectors d’aquesta revista
comprendran, no sóc un articulista format,
ni amb l’experiència dels companys
d’aquesta revista, sóc arquitecte tècnic i
actualment estudiant d’Enginyeria en
Edificació i gran admirador del patrimoni
arquitectònic de Canet, que és el meu poble.
A conseqüència de la realització del Projecte Final de
carrera, em vaig decidir per l’edifici de Canet que té
l’admiració i l’afecte de la majoria de canetencs, no
només per fervor religiós, sinó també pel seu caràcter
històric i arquitectònic, atès que es tracta de l’única
obra neogòtica que té Canet i la primera vegada que
es va tornar a utilitzar aquest estil des de l’Edat
Mitjana.
Molts del lectors ja hauran endevinat que l’edifici al
qual m’estic referint és el Santuari de la Mare de
Déu de la Misericòrdia, obra del prestigiós arquitecte
barceloní d’origen vigatà,
Francesc Daniel Molina i
Casamajó, el qual, va arri-
bar a ser arquitecte mu-
nicipal de la ciutat de Bar-
celona. Entre les seves
obres més destacades.,
encàrrec de la mateixa
casa de la Ciutat, Molina
va fer el projecte del Saló
de la Reina regent i el
coronament de la façana,
i com a intervenció urba-
nística, la reforma i
adequació de la Plaça Reial
d’estil neorenaixentista
que avui encara podem
admirar, i fora de Barce-
lona, és clar, el Santuari de
la Misericòrdia del nostre
poble en estil neogòtic.
Espero que els lectors
admetran que, Daniel
Molina, no solament no ha
estat prou valorat per la
C
Sergi Alcalde Vilà
(Revalorització del patrimoni arquitectònic)
Imatge exterior del Santuari  en l’actualitat
posteritat, sinó que la seva obra resultà ombrejada
pel modernisme, el nou estil que va començar amb
una potència inigualable a Catalunya, pocs anys
després de la seva mort, esdevinguda a Barcelona
l’any 1867.
L’efecte produït per l’arquitectura modernista, el
podem observar també en el cas de Canet, on aquesta
gran riquesa patrimonial resulta innegable i digna
d’admiració, però a vegades no ens permet apreciar
la bellesa i l’encert d’altres estils, en d’altres obres,
que potser no tenen tant relleu, però que també tenen
pes i importància en el llegat arquitectònic de les
generacions passades.
Tornant al tema del Santuari, cal remarcar el fet que
una població de les proporcions del Canet de mitjans
del segle XIX, encarregués el disseny d’un nou tem-
ple a l’arquitecte de més prestigi i renom de la seva
època. També resulta interessant i sorprenent que
El Sot de l’Aubó
24 El Sot de l’Aubó
Secció del temple proposat per Molina a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona
Francesc Daniel Molina i Casamajó -gran dominador
de l’estil renaixentista utilitzés l’estil neogòtic per
fer el projecte d’aquest nou Santuari, un santuari
que, el 1853, no gaudia encara d’aquesta
denominació i només era l’ermita de la Misericòrdia.
No fou fins a la coronació del 1907 que s’autoritzà la
denominació de Santuari.
La primera de les qüestions, o sigui, la referida a
l’elecció de Daniel Molina com a arquitecte, cal bus-
car-la segurament en el fet que, davant de l’augment
de la devoció a la imatge de la Misericòrdia, igualment
creixia la necessitat d’espai i els responsables varen
decidir per raons de capacitat i per tant, també de
volum, que calia un projectista de la màxima
solvència. D’altra banda, també cal tenir present que
el temple originari de Sant Pere i Sant Pau reconvertit
en l’ermita de la Misericòrdia que n’era l’antecedent,
només feia 6,80 metres d’amplada per 12,40 de lon-
gitud, i havia quedat molt petit, degut a la gran
afluència de visitants no solament del poble, sinó
dels que venien a venerar la imatge de la Verge, en
família, colles i també en romeries des de la mateixa
capital de la comarca i, a partir de 1858 ,amb la
instal·lació del ferrocarril, fins i tot de Barcelona.
Finalment, doncs, aquestes noves expectatives, van
ser les que van decidir la construcció d’un temple,
exclusivament marià i d’advocació i estètica mari-
nera, amb capacitat adequada a la nova afluència de
visitants.
Això ens dóna a entendre doncs, que el patronat de
l’ermita, l’ajuntament i els mateixos fidels,
volguessin el millor i el més valorat dels arquitectes
per a projectar un temple tan ambiciós.
Desconeixem les condicions amb què s’acordà el
projecte, així com el pressupost global que va assolir
una obra tan emblemàtica. Si l’arxiu del Santuari
hagués arribat als nostres dies, i els estralls
ocasionats per la Guerra Civil no haguessin danyat
dit arxiu i el mateix temple, potser tindríem
constància del gran esforç econòmic que va suposar
per als canetencs i per a les institucions del moment.
El que aportà a Canet la construcció d’aquesta petita
joia neogòtica (permetin que a mode d’anècdota
reprodueixi les paraules que digué un company de
carrera, quan visità per primer cop Canet i veié el
Santuari, referint-se a mi: “M’havies parlat d’un
Santuari i això és una Catedral”) fou precisament
aquest efecte majestuós, que és el que buscaven els
impulsors d’aquest projecte i que tanta sorpresa
sempre ha despertat en els visitants, a l’entrar al
25 El Sot de l’Aubó
article
Firma de l’Arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó
seu interior.
És fàcil d’entendre que els esforços que comportà
l’edificació d’aquest temple fossin considerables,
com ho fa palès sobretot el fet que es va anar
construint esglaonadament, o sigui, a mesura que
els donatius anaven arribant, i no fou fins la
destinació de part de la fortuna que va llegar-hi el
canetenc establert a l’Havana (Cuba), Carles Pascual
i Puig, que no es va poder donar l’impuls definitiu
per a l’acabament de l’obra.
Pel que fa a l’elecció de l’estil neogòtic, la raó podem
localitzar-la en la carta que Francesc Daniel Molina
va trametre a la Reial Acadèmia de Belles Arts, per
exposar el seu projecte i, per tal que li fossin
atorgats els permisos i vist-i-plau per començar les
obres. Aquesta carta està datada el 23 de desembre
de 1852.
Les paraules concretes transcrites en aquell
document diuen: “He creido conveniente adoptar
la arquitectura Ojival (referint-se al l’estil gòtic)
por ser esta puramente religiosa, y por lo tanto la
mas adequada al edificio que se pretende levan-
tar”.
En aquesta mateixa carta, Molina es disculpa per
no haver dissenyat l’edifici en l’estil neoclàssic tal
i com s’estilava a l’època, i del qual ell era un
expert. I a mode de demostració pel seu interès
per l’obra, diu que per realitzar el projecte li ha
estat necessari l’estudi de l’estil i arquitectura
gòtica.
El projecte, després de passar per la censura
acadèmica corresponent, la secció d’Arquitectura
de la Reial acadèmia li va fer una sèrie de
modificacions en la longitud de la coberta i en detalls
de la façana, aquests últims no s’arribaren a
realitzar. Finalment el projecte va ser aprovat el
dia 9 de gener de 1853.
Si realitzéssim una anàlisi comparativa d’aquell
primer projecte amb l’edifici que finalment ha
arribat als nostres dies veuríem que els volums
generals no han variat gaire, exteriorment el tem-
ple presenta les mateixes referències que el del
projecte proposat a la Reial Acadèmia l’any 1852,
destacant-ne els colossals contraforts de les façanes
laterals, així com els dos grans rosetons de dites
façanes, i que gràcies a l’existència dels seus
vitralls aporten a l’interior un joc de colors,
m’atreviria a dir, gairebé místic, que ens trans-
porta als interiors de les grans catedrals gòtiques
centreeuropees; també la façana ens les recorda.
Altrament, s’aprecia en les torres–campanar de
cadascun dels laterals, que són algun metre superiors
que les plantejades en els plànols del desembre de
l’any anteriorment mencionat.
Pel que fa a la façana posterior, coincidint
amb la sagristia i el cambril, a part de la
diferència de les cobertes, tal i com es
pot apreciar en la imatge de la secció del
temple que acompanya aquest article, el
plantejament de la façana posterior es
realitzava amb una única coberta inclina-
da, mentre que finalment s’acabaren fent
unes petites terrasses i una cúpula amb
rajola vidriada de colors blanc i blau (colors
identificatius de la Mare de Déu) sobre el punt exacte
on es troba situada la imatge. Així mateix conserva
els finestrals apuntats que aporten llum al cambril.
També es pot apreciar que es conserva el campanar
anomenat comunament d’espadanya, i que segons
informacions parroquials és molt possible que sols
s’utilitzés per la seva finalitat en molt poques ocasions,
degut a que la seva orientació no afavoreix que el so
de les campanes es sentís des del poble. Segurament
a causa d’aquest efecte es decidí pocs anys mes tard
per la construcció d’un altre campanaret, també
d’espadanya, aquest cop però doble, i de dimensions
menors, situat en la façana lateral orientada a llevant,
molt a prop de la façana principal.
Pel que fa a la planta, el temple s’estructura en planta
basilical, una planta que manca de creuer i de naus
laterals, de 10,70 metres d’amplada per 20,25 metres
de longitud fins arribar al presbiteri. També,  i com a
referència anecdòtica, els murs laterals executats amb
maçoneria irregular i argamassa tenen un gruix de 95
cm, gairebé la unitat mètrica.
La metodologia per a cobrir el temple es realitzà amb
voltes de creueria marcant els nervis tant de les voltes
com dels arcs diafragmàtics que componen la unió entre
les successives voltes, i que com és d’entendre, ajuden
a transmetre els esforços d’aquestes cap als
contraforts exteriors, així com a  enfortir rígidament
la verticalitat de dits contraforts.
El conjunt de la nau, sense comptar el presbiteri es
componia de 4 voltes, i així es féu idènticament durant
la reconstrucció de l’època de la postguerra (principis
dels anys 40 del segle passat). Dites obres foren
dirigides pels arquitectes Josep M. Danès en els treballs
d’elaboració de la coberta i posteriorment per Pere
Domènech i Roura  en els treballs de cobriment de les
voltes i la reforma del presbiteri tal i com el vèiem en
la dècada dels anys 50.
Les 4 voltes independents de creueria que conformen
la nau, es divideixen en: la primera, l’existent en la
zona superior del cor és la més petita, raó pel qual si
observem la imatge de la secció longitudinal del
projecte de Francesc Daniel Molina veurem que ell
plantejava una doble façana, una de principal amb les
torres campanar i una posterior coincidint amb el pri-
mer arc diafragmàtic. D’aquesta manera la coberta
no hagués arribat a la façana principal i per tant, el
gran volum llis de parament que observem en
l’actualitat, just al darrera de les torres i del gran timpà
triangular central hagués quedat retrocedit d’aquests,
proporcionant una esveltesa òptica a dita façana prin-
cipal molt superior a l’actual. El fet d’eliminar aquesta
segona façana i allargar la coberta fins a la principal
és un dels canvis proposats per la Reial Acadèmia de
El Sot de l’Aubó
26 El Sot de l’Aubó
Façana actual del Santuari dibuixada per l’autor de l’article
Belles Arts i que s’ha esmentat
anteriorment.
La resta de la nau es cobreix amb
tres voltes, la central de les quals,
de major dimensió, coincideix amb
el tram dels grans rosetons.
Aquesta volta és la que assoleix la
major alçada del temple, fins a
18,60 metres des del paviment. Les
altres dues voltes restants són
idèntiques i es troben en simetria
a cadascun dels laterals de la de
major dimensió .
Finalment, quant a la descripció del
temple, cal remarcar el presbiteri,
cobert amb una sèrie de voltes
apuntades de dues cares que fan
intersecció en una única clau de
volta. Aquest fet proporciona a la
part inferior un presbiteri
arrodonit, amb un espai posterior
que recorda el deambulatori de les
catedrals gòtiques i que servia
perquè  els fidels poguessin donar
la volta al temple sense que l’altar
obstaculitzés el recorregut. En el
nostre cas, l’espai format pel
deambulatori s’aprofità, igualment
com en l’actualitat, després de la
remodelació dels anys 50, per a la
col·locació de les escales d’accés
al cambril, el qual consta d’una
única sala, amb una decoració de
major detall i riquesa artística,
obra dels pintors barcelonins Ribó
i Benabent, i que estava destinada
a custodiar la peça més valorada i
important per als fidels, la imatge
de la Verge.
Respecte al cambril, s’aprofità la seva projecció en
planta baixa per ubicar la sagristia, encara que
s’accedís a aquesta originàriament pel seu centre,
degut al fet que el retaule de l’altar es trobava més
avançat que l’actual. Tanmateix,  aquest accés quedà
tapat a conseqüència de les reformes de mitjans del
segle passat, i es crearen  dues  laterals simètriques
sota els arcs de les voltes que conformen l’escala
d’accés al cambril.
En l’actual arxiu municipal, entre la documentació
del fons Marià Serra i Font, es conserven alguns
documents on es pot constatar, la implicació
voluntària de la gent durant els processos
d’anivellació dels terrenys i de preparació dels
fonaments per a la construcció del nou temple.
Recordem que la primera pedra, es va col·locar el
dia trenta-un de gener de l’any 1853, a la una del
migdia concretament. Després d’haver rebut el dia
vint-i-quatre de juliol del 1852 les pertinents
autoritzacions eclesiàstiques del Bisbat de Girona.
Finalment el temple es consagrà el mes de setembre
de l’any 1857, amb grans celebracions, entre les quals,
l’esplèndida cerimònia de trasllat de la imatge de la
Verge des de l’antiga ermita a la nova ubicació dins
el recentment construït temple.
De la mateixa manera, gràcies als documents del fons
del Doctor Marià Serra, s’ha pogut identificar l’època
de construcció del característic pont d’unió entre la
casa dels capellans custodis i el temple, accés que
encara que originàriament no es trobava contemplat
en el primer projecte, almenys així ho plasmen els
plànols proposats a aprovació a la Reial Acadèmia,
no fou fins l’any 1918 que es demanà permís per a la
seva construcció, així com per a l’obertura de dues
finestres en la casa dels mencionats capellans.
SERGI ALCALDE
Arquitecte tècnic i estudiant
d’Enginyeria en edificació
Fonts:
Arxiu Municipal de Canet de Mar
Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barce-
lona
Canet de Mar, Història i Arquitectura. Col·lecció Es-
tudis de Patrimoni, núm. 3, desembre 2009


El projecte inicial del Santuari de la Misericòrdia de Francesc Daniel Molina

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert