Coll i Amargós, Joaquim

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

RESSENYES 
Estudi de la figura completa de Maurras 
 
Joaquim Coll i Amargós 
HISTORIADOR 
 
Stéphane GIOCANTI, Charles Maurras. El caos y el orden, Barcelona, El Acantilado, 2010. 
 
l març de 2010 es va celebrar a la Universitat de Girona un 
col·loqui internacional titulat «Maurras a Catalunya. Elements per a 
un debat», sota la direcció del professor de literatura Xavier Pla. 
Fou aquesta l’ocasió per presentar, amb el guiatge de l’editor Jaume 
Vallcorba, la traducció castellana de l’obra de Stéphane Giocanti, 
especialista en els orígens felibres de Maurras1 i autor també d’una 
biografia de T. S. Eliot. L’estudi que ara ressenyem havia aparegut el 2006 
a l’editorial parisenca Flamamarion, i s’afegia a una llista ja destacada de 
treballs centrats en la figura política i intel· lectual d’aquest escriptor i 
polític francès, entre els quals cal destacar el treball personalíssim d’un 
deixeble seu, Pierre Boutang,2 la síntesi útil però descriptiva d’Yves 
Chiron,3 i, finalment, l’estudi gegantí de Victor Nguyen sobre Maurras 
abans de l’Action Française.4 D’entrada, cal subratllar que el llibre de 
                                                     
1
 S. GIOCANTI, Charles Maurras felibre , París, Les Amis de la Langue d’Oc, 1995. 
2
 P. BOUTANG, Maurras, le destinée et l’oeuvre, París, Plon, 1984; reedició a La 
Différence, 1993. 
3
 Y. CHIRON, La Vie de Maurras, París, Perrin, 1991; edició revisada a Godefroy 
de Bouillon, 1999. 
4
 V. NGUYEN, Aux origines de l’Action française. Intelligence et politique vers 
1900, París, Fayard, 1991. 
E 
 Estudi de la figura completa de Maurras 263 
 
Giocanti és la primera traducció castellana sobre un personatge la importància 
del qual en la vida política i cultural francesa (i europea) de la primera meitat 
del segle XX no cal ja justificar. El recentment desaparegut historiador anglès 
Tony Judt va fixar la influència de Maurras en el món intel·lectual 
d’entreguerres comparant-la amb la que després dels anys quaranta exerciria 
Jean-Paul Sartre.5 A Catalunya, és un lloc comú afirmar que Maurras va tenir 
un gran predicament entre els escriptors noucentistes tot i que aquest ressò no 
ha estat sistemàticament analitzat. Amb tot, gràcies a Giocanti sabem, a més, 
que Maurras mai no es va prendre la molèstia de visitar Catalunya i que tan 
sols vingué a Espanya un cop: per anar a veure el general Franco durant la 
Guerra Civil, i no precisament a Barcelona. I és que per a Maurras els 
catalanistes havien agafat, en el tombant del segle XX, un camí polític 
d’afirmació nacionalista inimaginable per als seus cosins germans felibres. 
Diguem d’entrada que l’escriptor i polític de Martigues (Provença) 
continua sent encara una figura condemnada a l’ostracisme per raons 
múltiples. En general, per la tossuda i original defensa que féu de l’ideal 
monàrquic, però de manera més concreta i específica, pel suport intel·lectual 
que donà fins al final al mariscal Pétain, així com per algunes motxilles 
ideològiques avui del tot inacceptables, particularment pel seu antisemitisme, 
fonamentat no pas en idees racials però sí en la reiteració de vells arguments 
socials i polítics. Cal recordar que Maurras va ser condemnat després de la 
Segona Guerra Mundial, per la justícia francesa, a cadena perpètua per 
«col·laboració amb l’enemic». Com explica convincentment Giocanti, fou un 
judici polític en què els arguments i les proves pels quals fou sentenciat 
resulten avui altament qüestionables. Maurras va ser considerat en la 
postguerra com un dels pares intel·lectuals de Vichy, sobretot perquè va titllar 
de «divina sorpresa» l’establiment d’aquest nou règim sorgit de la derrota 
militar francesa. Posteriorment, una part de la historiografia va veure en 
l’Action Française una forma precoç de feixisme i, per tant, s’ha tendit a 
establir-hi un paral·lelisme amb el cas italià i el nacionalsocialisme alemany. 
El resultat d’aquest esquematisme i de certs malentesos ha convertit Maurras 
en un autor maleït. La cultura política sorgida del procés de depuració a 
                                                     
5
 Tony JUDT, Pasado imperfecto. Los intelectuales franceses 1944-1956, Madrid, 
Taurus, 2007. 
 Joaquim Coll i Amargós 
 
264
França, plegat d’oportunismes i de contradiccions que el nord-americà 
Herbert Lottman va ser un dels primers a il·lustrar, explica que la prestigiosa 
Biblioteca de la Pléiade no aculli encara l’ingent obra maurrasiana i que els 
seus assaigs polítics, històrics o literaris estiguin orfes avui de noves edicions. 
Paradoxalment, doncs, l’accés a la prolífica obra de Maurras esdevé avui molt 
difícil, mentre que l’estudi de la seva persona, idees, escrits i accions és 
objecte de noves aproximacions des de diferents punts de vista. Si això passa 
a França, en francès, no cal dir que Maurras està tot sencer per traduir a 
Espanya, en qualsevol de les nostres llengües, la qual cosa fóra un gran repte 
per als filòlegs, traductors i curadors perquè el seu altíssim nivell literari, el 
seu cultisme i les constants referències al món clàssic, no el fan precisament 
un autor fàcil. 
En aquest sentit, l’obra de Giocanti és principalment una reivindicació 
del «mestre» provençal a partir d’una aproximació en què el vessant literari 
en resulta clarament privilegiat. A l’estudi sobresurt l’escriptor, el poeta i el 
crític extraordinari que fou Maurras, hereu de la cultura provençal i del 
felibrisme, fill predilecte de Frederic Mistral, defensor d’un neoclassicisme 
original i enlluernador, que va exercir una fascinant influència sobre moltes 
personalitats del món cultural i científic francès, des de l’historiador Philippe 
Ariès fins a l’antropòleg Georges Dumézil o el psicoanalista Jacques Lacan. 
La reconstrucció biogràfica es fa en set capítols principals molt equilibrats, 
d’escriptura impecable, que mostren un reeixit esforç de contenció davant una 
biografia que inevitablement exigiria moltes més pàgines. La tria de Giocanti 
és clara i encertada: es proposa presentar-nos «una figura completa, más que 
la totalidad de cada una de sus facetas», escriu. Particularment interessant és 
l’explicació de quines són les lectures del jove Maurras i les influències 
ideològiques que més el van influir, entre les quals destaca el corrent 
positivista de Comte, Taine, Renan o Fustel de Coulanges, etc., molt per 
sobre dels autors d’afiliació tradicionalista o contrarevolucionària (Maistre, 
Bonald). En aquest sentit, Maurras arriba al nacionalisme de bracet de la 
cultura tardopositivista i des de l’eufòria per la ciència i el progrés típica de 
finals del dinou. La reinvenció que realitza de la idea monàrquica com a font 
de regeneració de la vida social i política francesa, i per la qual lluitaria en cos 
i ànima des de 1905, queda palesa en tractar De Chateaubriand en un assaig 
titulat Trois idées politiques (1898). En aquest llibre breu però de gran interès, 
 Estudi de la figura completa de Maurras 265 
 
Maurras advertia els lectors que no es deixessin seduir per la grandesa lírica 
de l’autor de les famoses Memoires d’outre-tombe: lluny de representar un 
suport segur per a les renovades conviccions monàrquiques, De 
Chateaubriand «es un verdadero sepulturero», concloïa, ja que de la 
monarquia francesa no estimava res més que el passat (i menystenia els 
Borbons!). Segons Giocanti, el seu biografiat s’adhereix a la idea monàrquica 
com a resultat de la cultura familiar, de la influència d’alguns dels seus amics, 
particularment del també felibre Frederic Amouretti, i després d’una profunda 
reflexió personal. Particularment influent en aquesta decantació 
antirepublicana que es produeix en Maurras és la constatació del fracàs dels 
diversos projectes descentralitzadors que s’intenten dur a França a la dècada 
dels noranta del segle XIX. «Federalista antes que monárquico», afirma 
Giocanti. Maurras creu que el retorn a la França tradicional permetria retrobar 
una fórmula d’organització territorial que respectés les llibertats regionals i 
les identitats locals. El felibrisme maurrasià és polític però sempre en clau 
francesa. En el tombant de la crisi provocada per l’afer Dreyfus, el crític 
provençal arriba a la conclusió que la república a França està ancorada en 
ideals jacobins i uniformitzadors, d’impossible reforma sense un canvi de 
règim polític. Al costat d’aquest anhel regional-federal, que es manté ferm al 
llarg de tota la seva vida política, hi ha dues influències culturals i polítiques 
que justifiquen la seva opció monàrquica, una antiga i l’altra moderna: la 
primera és l’exemple negatiu de Grècia («la anarquía hecha pueblo», escriu) 
i la segona és el model contemporani d’Anglaterra, en què la monarquia havia 
assolit un enorme prestigi com a font d’equilibri polític i social. 
Un altre aspecte meritori és que Giocanti construeix aquesta biografia 
sempre a partir del diàleg amb les fonts originals, mitjançant un coneixement 
molt aprofundit de la prolífica producció maurrasiana (dos-cents títols i prop 
de deu mil articles). Així mateix, la relació tortuosa i problemàtica de 
Maurras amb el món catòlic i el Vaticà està magníficament explicada i és 
d’una gran profunditat. En canvi, Giocanti no mostra cap interès per dialogar 
amb altres estudiosos, matisar-los o contradir-los, fins al punt que escriu la 
seva obra deliberadament al marge de l’establishment historiogràfic 
especialista en la III República (Jean-Pierre Rioux, Michel Winock o 
Madeleine Rebérioux). A Giocanti no li plau el judici que l’acadèmia 
universitària ha fet sobre el seu biografiat i el moviment monàrquic i, per 
 Joaquim Coll i Amargós 
 
266 
això, en un gest valent però també de certa arrogància intel·lectual, en 
prescindeix. Tampoc no hi ha cap reflexió sobre el gènere biogràfic, el seu 
caràcter híbrid i els seus riscos, o sobre les dificultats d’articular l’individu i 
el col·lectiu, tal com explica François Dosse a Le pari biographique (2005). 
Giocanti, doncs, ha escrit un llibre molt apreciable però una mica autista. 
Tot plegat fa que l’obra sigui una aproximació directa a Maurras, sense 
intermediaris, escrita des d’una admiració profunda pel personatge. 
Tanmateix, és cert que Giocanti en pren, quan cal, una clara distància crítica: 
diverses vegades deplora el seu antisemitisme o posa de manifest que el 
personatge perd totalment el sentit de la realitat a partir de 1943, moment en 
què Maurras continua defensant a ultrança la figura de Pétain i censurant 
durament les accions de la Resistència. D’altra banda, com a lector espanyol 
crec que Giocanti arrisca massa quan tracta la posició de Maurras davant la 
Guerra Civil: l’autor assumeix acríticament alguns dels arguments dels 
militars rebels, com ara l’afirmació d’una amenaça bolxevic, segons la qual 
«Stalin había trazado los planes españoles mucho antes de que Franco 
comenzara a desbaratarlos». Potser l’editor Vallcorba, la influència del qual 
és evident i encertada quan Giocanti tracta la influència de Maurras sobre la 
intel·lectualitat catalana noucentista, hauria hagut d’advertir-lo del perill 
d’aquest biaix i de la manca de contrast amb fonts historiogràfiques solvents. 
Que Giocanti, quan parla de Franco, citi Bartolomé Bennassar en lloc de Paul 
Preston és tota una declaració ideològica. 
Al llarg de l’obra l’autor ens il·lustra sobre la psicologia del 
personatge, en què la sordesa que el va afectar des de petit esdevé un element 
imprescindible per entendre la seva evolució personal. També ens detalla 
alguns dels aspectes íntims de Maurras, com ara la freqüentació de bordells, 
la successió d’amants o la seva vida austera a París, però que es compensa 
amb escapades periòdiques a la seva casa natal de Martigues, on durant 
l’estiu rep moltes amistats (Léon Daudet, Jacques Bainville, Maurice Barrès o 
Joseph Kessel), als quals regala el plaer d’una bona taula. En aquest sentit, 
Giocanti subratlla com era d’important per a Maurras el valor de l’amistat i el 
desconsol i l’aïllament que li produeix a partir d’un cert moment la successiva 
desaparició d’amics. En canvi, l’obra desatén l’anàlisi de Maurras com a 
protagonista de la vida política francesa. Giocanti no s’estén gaire sobre la 
dinàmica electoral que afecta l’Action Française, ni de quines són les opcions 
 Estudi de la figura completa de Maurras 267 
 
de Maurras en aquesta matèria, de manera que el lector no pot apreciar quina 
va arribar a ser la força real del moviment monàrquic. Igualment, el relat 
resulta insuficient en alguns episodis, com ara el perquè de la inacció de 
l’Action Française davant la crisi política de febrer de 1934, en què molts 
esperaven un cop de força. 
En definitiva, si el controvertit historiador alemany Ernest Nolte va 
privilegiar l’estudi de les idees i de la doctrina de Maurras i de l’Action 
Française en el seu tríptic sobre el feixisme, i Eugen Weber va privilegiar-ne 
els esdeveniments polítics en el seu esplèndid treball sobre el moviment 
monàrquic francès i el seu líder, la biografia de Giocanti ens ofereix un retrat 
acurat i intel·ligent de l’home, del seu esperit, però també del Maurras en carn 
i ossos. A l’últim, pel que fa a la traducció a càrrec de José Ramón Monreal 
cal dir que ha dut a terme un treball molt solvent, per bé que no entenem per 
quina raó ha traduït mecànicament al castellà tots els títols de la bibliografia 
maurrasiana, quan gairebé mai respon a l’existència d’una traducció editorial 
d’època o actual. És un esforç innecessari, que pretén ser una ajuda per al 
lector però que arriba a situacions absurdes; pressuposa, a més, que el lector 
d’una biografia de set-centes pàgines sobre Charles Maurras no té 
coneixements mínims de francès. Avui, si es tractés d’un autor anglès 
segurament aquesta hipertraducció no es produiria, la qual cosa, per al 
protagonista d’aquest apreciable estudi, constituiria un factor més de la seva 
persistent denúncia sobre la decadència de França. 


Estudi de la figura completa de Maurras

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert