Scientific and technical Spanish terminological studies, especially in the 18th and 19th centuries, are very little developed. This is clearly seen due to the lack of a Spanish historical dictionary. In this paper a project on the elaboration of a scientific and technical dictionary of the time is presented on the basis of the texts provided. Special attention is paid to the contributions to the Spanish scientific language by some 18th and 19th centuries Catalan authors, through outstanding texts for the spread of the scientific and technical disciplin

Rodríguez Ortiz, Francesc

Diposit Digital de Documents de la UAB

LA DOCUMENTACIÓ D’AUTORSCATALANS EN EL DHEMCYT1FRANCESC RODRÍGUEZ; CECILI GARRIGAGRUP NEOLCYT, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.Paraules clau: lexicografia, llengua de la ciència, diccionari històric, segles XVIII-XIXText Documents by Catalan Authors in the DHEMCYTSummary: Scientific and technical Spanish terminological studies, especially inthe 18th and 19th centuries, are very little developed. This is clearly seen due to thelack of a Spanish historical dictionary. In this paper a project on the elaboration ofa scientific and technical dictionary of the time is presented on the basis of thetexts provided. Special attention is paid to the contributions to the Spanish scienti-fic language by some 18th and 19th centuries Catalan authors, through outstan-ding texts for the spread of the scientific and technical discipline.Key words: lexicography, scientific language, historical dictionary, 18th & 19thcenturiesIntroduccióLa llengua espanyola és una de les poques llengües del nostre entornque no disposa d’un diccionari històric, és a dir, un diccionari que tin-gui com a objectiu explicar la història de les paraules, l’evolució delsseus significats, documentant aquesta evolució als textos. L’anglès,amb l’Oxford English Dictionary; el francès, amb el Trésor de la langueIII JORNADA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I ENSENYAMENTNOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (2) / 2008, p. 339-345DOI: 10.2436/20.2006.01.871. Aquest estudi s’emmarca dins del projecte «Diccionario histórico del español modernode la ciencia y de la técnica», finançat pel MEC (HUM2004-00486 i HUM2006-60012), i de-senvolupat pel grup Neolcyt (<http://seneca.uab.es/neolcyt>).33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 339française o el Dictionnaire Robert Historique són els exemples més clars. Fins i tot en l’àmbitdel català, es pot considerar que el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll és undiccionari històric (Seco, 2003).La Real Academia Española ha iniciat, dues vegades al segle XX, sengles projectes de dic-cionari històric, però en ambdós casos ha abandonat davant plantejaments massa ambicio-sos i metodologies antiquades, més pròpies de la lexicografia del segle XIX.Davant aquesta mancança, el nostre grup s’ha plantejat omplir una part d’aquesta llacu-na elaborant un diccionari històric, limitat, d’una banda, a la llengua de la ciència i de la tèc-nica, i d’una altra, a una època, l’època moderna (segles XVIII i XIX), moment en què es for-men les terminologies científiques i tècniques en moltes disciplines.Aquest objectiu té un doble interès per a la ciència lingüística, ja que els estudis sobre lahistòria del lèxic espanyol s’han centrat tradicionalment en la llengua literària, deixant debanda la llengua de la ciència i de la tècnica, i, a més, l’atenció dels filòlegs ha estat dirigidade forma quasi bé exclusiva als primers segles de formació de la llengua, ja que s’ha consi-derat que a l’època moderna, a partir de la Il·lustració, la llengua és transparent i no neces-sita interpretació. Per últim, la idea, tan consolidada, que a Espanya no hi havia ciència ique, per tant, l’espanyol era una llengua apta per a la literatura però no per a la ciència, hatingut un paper decisiu a l’hora de deixar de banda l’estudi de la història de la llengua dela ciència i de la tècnica. Val a dir, en aquest sentit, que el desenvolupament dels estudisd’història de la ciència en la segona meitat del segle XX han permès als filòlegs conèixer mi-llor la realitat científica peninsular i adonar-se que hi ha un corpus de textos de ciència i tèc-nica d’alt valor filològic, que poden servir per a interpretar la història d’una part importantde la llengua espanyola moderna.En aquesta comunicació, ens proposem explicar un aspecte de la metodologia seguidaper a l’elaboració del Diccionario histórico del español moderno de la ciencia y de la técnica(DHEMCYT), el de la selecció dels textos, i mostrar el valor que la història de la ciència téper als filòlegs, com a eina que ens permet interpretar la importància d’aquests textos. I hoexemplificarem en uns quants autors catalans, els textos dels quals són fonamentals per a lapenetració de diversos vocabularis especialitzats en espanyol.La importància de les fonts documentals: els corpusLa lexicografia actual és una de les disciplines lingüístiques que més ha aprofitat l’avenç deles noves tecnologies. És impensable l’elaboració d’un diccionari seriós sense un corpus lin-güístic que serveixi de base a la descripció del lèxic.Però els corpus disponibles en espanyol no són de gran ajut en el nostre cas. Es tracta decorpus de textos generals, en els quals els textos de ciència i tècnica són escassos, i sovint nosón els més representatius. A més, com és sabut, la llengua de la ciència i de la tècnica és unsubsistema subsidiari de la llengua general, de manera que en un text especialitzat la majorpart de les unitats lèxiques són paraules no especialitzades. Així les coses, es necessitaria in-340 F. RODRÍGUEZ; C. GARRIGA33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 340troduir una enorme quantitat de textos especialitzats perquè estadísticament el lèxic de laciència i de la tècnica fos representatiu.Respecte a la selecció dels textos que han de formar part del corpus, només des del co-neixement que ens subministren els historiadors de la ciència es pot determinar quins sónels més adequats. Veiem-ne un exemple.Un dels corpus més complets en l’àmbit de l’espanyol és el Corde (Corpus diacrónicodel español), elaborat per la Real Academia Española i disponible per mitjà de la seva pà-gina web.2 Es tracta d’un corpus escrit, de text complet, que pretén recollir 125 milions deparaules des del començament de l’idioma fins al 1975. En aquest corpus, els textos dedi-cats a ciència i tècnica suposen el 15 %. A més, els textos estan classificats segons una pe-riodització; un dels talls és el que va de 1714 a 1812, i un altre el que va de 1813 a 1898.Doncs bé, si busquem quins textos hi ha en l’àmbit de la física, trobarem que se’n recullendos:— CASAS BARBOSA, José (1881), Manual de electricidad popular, Madrid, Editorial de G.Estrada. [44.185 paraules]— VICUÑA, Gumersindo (1881), Manual de física popular, Madrid, Biblioteca Enciclo-pédica Popular Ilustrada. [57.414 paraules]Com es pot observar, per a un període de pràcticament dos-cents anys, se seleccionendos textos del mateix any, del final del període. Però, a més, és dubtós que aquests autors si-guin els més representatius. És cert que Casas Barbosa va publicar obres de divulgació comLas maravillas de la telefonía (1879) o Las maravillas de la electricidad (1880), i que Vicuña vaocupar importants càrrecs institucionals (catedràtic de Física Matemàtica de la Facultad deCiencias de Madrid, membre de l’Academia de Ciencias, diputat a Corts, director generaldel govern conservador, etc.),3 però hi ha textos més representatius en la història de la físi-ca espanyola de l’època, com ara la traducció de Vázquez y Morales de l’Ensayo para la elec-tricidad de los cuerpos (1747), de J. A. Nollet, text que introdueix nombrosos tecnicismes al’espanyol, o com les obres de Sigaud de la Fond (traduït per Tadeo Lope, 1787), el Diccio-nario universal de física de Brisson (traduït per Cristóbal Cladera, 1797) o els informes imemòries de Gimbernat o de Juglà i Font... (Rodríguez Ortiz & Garriga, 2005).Així les coses, amb un bon coneixement dels textos fonamentals de la ciència, el filòlegpot determinar, per mitjà d’una lectura atenta, i amb el suport de les obres lexicogràfiquesque proporcionin els primers testimonis disponibles, els termes de ciència i tècnica amb unesforç menor del que suposaria constituir un corpus d’aquestes característiques.És en aquest sentit que hi ha una sèrie d’obres de ciència i tècnica escrites o traduïdes perautors catalans que esdevenen fonamentals per a la descripció de la història de la llengua es-LA DOCUMENTACIÓ D’AUTORS CATALANS EN EL DHEMCYT 3412. <www.rae.es>.3. Vicuña va mantenir un dura polèmica amb Ramon Manjarrés perquè defensava el trasllat de l’Escola d’Enginyers In-dustrials de Barcelona a Madrid, tal com explica Lusa Monforte (s. d.).33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 341panyola de la ciència moderna. Vegem-ne alguns casos, molts dels quals han estat treballatsamb finalitats lingüístiques, encara que d’altres estan pendents de ser estudiats:4— Benet Bails (1730-1797): matemàtic barceloní, autor de diversos tractats de matemà-tiques i arquitectura, va destacar per la seva formació humanística i la sensibilitat lingüísti-ca que va demostrar en les seves obres. Va ser membre de la Real Academia Española.— Antoni de Martí i Franquès (1750-1832): científic tarragoní, nascut a Altafulla, que vapracticar diferents ciències, però que des del punt de vista lingüístic destaca per ser el pri-mer en el qual es poden documentar termes de la nova nomenclatura química de Lavoisier,fins i tot abans que es publiqués en francès (Garriga, 1996).— Francesc Salvà i Campillo (1751-1828): metge, físic i enginyer barceloní. Des del puntde vista lingüístic, destaquen les seves aportacions sobre l’electricitat aplicada a la telegrafia(Moreno Villanueva, 1995-1996).— Francesc Sanponts i Roca (1756-1821): enginyer barceloní fundador i director del’Escola de Mecànica de Barcelona, per a la qual va publicar, com a llibre de text, els Princi-pios de mecánica, text fonamental de la disciplina, juntament amb la traducció del francès delTratado elemental de mecánica e hidrodinámica de l’abat Saury.— Antoni Juglà i Font:5 la seva obra Memoria sobre la construccion y utilidad de los para-ra-yos (1788) és fonamental per a descriure la història del primer lèxic de l’electricitat en es-panyol (Moreno Villanueva, 1995-1996).— Francesc Carbonell i Bravo (1768-1837): farmacèutic que va estudiar química aMontpeller amb Chaptal i que va ser un dels més importants divulgadors de la nova quími-ca per mitjà de les seves classes a la Reial Junta de Comerç de Barcelona. La seva obra Ele-mentos de Farmacia va ser llibre de text a les facultats de farmàcia espanyoles. També va sermolt important, des del punt de vista lèxic, la traducció de la Química aplicada a las artes deChaptal, el Curso analítico de química de Mojón (Gutiérrez Cuadrado, 1998) i la publicacióde l’Arte de hacer y conservar el vino (1820), considerat el primer tractat d’enologia en es-panyol (Bajo, 2001).— Pere Vieta i Gibert (1778-1856): catedràtic de Física Experimental del Real Seminariode Nobles de Madrid. A petició seva, la Junta de Comerç de Barcelona va acordar establirl’escola gratuïta de Física Experimental i el va nomenar catedràtic. Traductor del Tratado defísica completo y elemental (1827-1828) (Moreno Villanueva, 1995-1996).— Josep Garriga i Buach (1787-?): químic i metge gironí, va estudiar a Montpeller i Pa-rís. Amb José María San Cristóbal va publicar el Curso de química general aplicado a las artes,en dos volums, considerada com la primera obra escrita originalment en espanyol amb342 F. RODRÍGUEZ; C. GARRIGA4. Les referències bibliogràfiques que apareixen són únicament d’estudis lingüístics d’aquests textos. Les referències aestudis d’historiadors de la ciència no les podem afegir ateses les limitacions d’espai. En altres treballs del grup, consul-tables a <http://seneca.uab.es/neolcyt>, s’hi poden trobar.5. Ni a l’Enciclopedia Espasa ni a la Gran enciclopèdia catalana se’n dóna la data de naixement ni de la mort.33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 342aquest enfocament, i en la qual es manifesta ja una llengua plenament normalitzada,d’acord amb la nova nomenclatura química (Garriga, 2004).— Josep Roura i Estrada (1787-1860): enginyer gironí. Es va formar a Montpeller i Bar-celona i va succeir Carbonell al capdavant de la càtedra de la Reial Junta de Comerç de Barce-lona. La popularitat li va arribar pel fet d’haver fet possible la primera instal·lació de gas aEspanya. Com a catedràtic de Química Aplicada també certificà la qualitat mineralògica enel prospecte Camino de hierro titulado de la serenísima Infanta Doña Maria Luisa Fernanda des-de las Minas de Carbon de Piedra inmediatas a San Juan Las Abadesas al puerto de Rosas (1844),un dels primers projectes ferroviaris peninsulars.— Melcior de Guàrdia i d’Ardèvol: disposem de poques dades sobre aquest autor. Segonsla Gran enciclopèdia catalana, va ser magistrat de l’audiència i alcalde de Barcelona (1812-1813). Destaca lingüísticament per ser autor d’una de les dues traduccions dels Elementosde química teórica y práctica de Morveau – Maret – Durande (1788), obra que contrasta perles solucions lèxiques adoptades en front la traducció de Tadeo Lope Aguilar, un any méstard (Garriga, 1998).— Agustí Yáñez i Girona (1789-1857): científic barceloní que es va dedicar a diversesdisciplines: història natural, mineralogia, química, farmàcia, etc. Destaca per la publicacióde les seves Lecciones de historia natural (1820), primera obra didàctica d’aquest tipus en es-panyol.— Joaquim Hysern i Molleras (1804-1833): metge gironí que va ser professor de fisiolo-gia del Real Colegio de Cirugía de San Carlos, i va destacar en especialitats com la urologia,l’oftalmologia i l’homeopatia. Va ser també un dels tres traductors de Daguerre, amb l’obraExposición histórica de los procedimientos del daguerrotipo y del diorama (1839), obra a travésde la qual va penetrar a l‘espanyol el lèxic de la fotografia (Gállego, 2003).— Pere Mata i Fontanet (1811-1877): metge i polític tarragoní. La seva obra més impor-tant va ser el Tratado de medicina y cirugía legal (1846), però té un interès lingüístic especialper ser un dels tres traductors de la primera obra de Daguerre, Historia y descripción de losprocederes del darregotipo y del diorama (Gállego, 2003).— Narcís Monturiol i Estarriol (1819-1885): conegut per ser un dels inventors del sub-marí, va ser autor de l’Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), text en quèes documenten per primera vegada paraules com ictíneo, escafandra, etc.— Jaume Ferran i Clua (1852-1929): metge tarragoní famós per la seva dedicació a la mi-crobiologia. Va ser un dels primers d’administrar vacunes a humans. Però el seu interès lin-güístic deriva de ser l’autor, juntament amb el seu col·laborador Innocent Paulí, del manualLa instantaneidad de la fotografía (1879), un dels textos essencials per a la divulgació de la fo-tografia a Espanya, incorporant una part fonamental del lèxic fotogràfic a l’espanyol (Gálle-go, 2003).— Eduard Maristany i Gibert (1855-1941): enginyer de camins barceloní, implicat en eldesenvolupament de les primeres línies ferroviàries catalanes i autor entre 1885 i 1889 deLA DOCUMENTACIÓ D’AUTORS CATALANS EN EL DHEMCYT 34333 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 343mitja dotzena de projectes i manuals com Enclavamientos entre señales, agujas y otros apa-ratos de vía, que van introduir gran part del lèxic del ferrocarril en espanyol (Rodríguez Or-tiz, 1997).Aquests són només alguns exemples que des del punt de vista lingüístic ens semblen re-llevants. Per a la història de la llengua, ens mostren una altra cara d’una realitat lingüísticaque cal descriure sense prejudicis, amb el suport dels historiadors. Per a la lexicografia, ensforneix d’un conjunt de textos que permetran descriure els processos d’introducció de lesterminologies en espanyol. Per a la història de la ciència, en fi, posa de manifest la necessi-tat d’establir lligams entre historiadors i filòlegs per tal de poder donar una imatge més com-pleta de la importància de determinats científics i dels seus textos.6344 F. RODRÍGUEZ; C. GARRIGA6. En aquest sentit va la introducció de Blecua et al. (2003) al dossier monogràfic d’Asclepio «Historia, lengua y ciencia:un encuentro necesario», així com l’estudi de Gutiérrez Rodilla (2003) en el mateix volum.33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 344BibliografiaBAJO, F. (2001), «El arte de hacer y conservar elvino de Francisco Carbonell y Bravo: primer ma-nual de enología científica española». A: BRUM-ME, J. (ed.), La historia de los lenguajes iberromá-nicos de especialidad, Barcelona, Frankfurt amMain, Madrid, IULA (UPF), Vervuert, Iberoamerica-na, 131-144.BLECUA, J. M. et al. (coord.) (2003), «La historiade los textos científicos en la mirada del filólogo ydel científico», Asclepio, 55 (2), 3-5.GÁLLEGO, R. (2003), «El léxico de la fotografía enlos textos del siglo XIX en España», Asclepio, 55(2), 135-157.GARRIGA, C. (1996), «Apuntes sobre la incorpora-ción del léxico de la química al español: la influenciade Lavoisier»,Documents pour l’Histoire du FrançaisLangue Étrangère ou Seconde, 18, 419-435.— (1998), «Química, enseñanza y divulgación dela terminología: las Lecciones de química teórica ypráctica de Morveau, Maret y Durande». A: BRUM-ME, J. (ed.), La historia de los lenguajes iberorro-mánicos de especialidad (siglos XVII-XIX); solucio-nes para el presente, Barcelona, UPF, 163-174.— (2004), «El curso de química general y la estan-darización del léxico químico a principios del si-glo XIX». A: ALSINA, V.; BRUMME, J.; GARRIGA, C.;SINNER, C. (ed.), Traducción y estandarización,Madrid, Frankfurt amMain, Vervuert, Iberoamerica-na, 127-141.GUTIÉRREZ CUADRADO, J. (1998), «F. Carbonelly Bravo y su texto Curso analítico de química escri-to en italiano por F. Mojón». A: GARCÍA TURZA etal. (ed.), Actas del IV Congreso Internacional deHistoria de la Lengua Española, Logroño, AHLE,Gobierno de La Rioja, Universidad de La Rioja,219-230.— (2002), «La lexía gas del alumbrado». A: PÖLL,B.; RAINER, F. (ed.), Vocabula et vocabularia:Études de lexicologie et de (méta-) lexicographieromanes en l’honneur du 60è anniversaire deDieter Messner, Frankfurt am Main, Peter Lang,161-182.GUTIÉRREZ RODILLA, B. (2003), «La historia dellenguaje científico como parte de la historia de laciencia», Asclepio, 55 (2), 7-25.MORENO VILLANUEVA, J. A. (1995-1996), «La re-cepción del léxico de la electricidad en el DRAE:de Autoridades de 1884», Revista de Lexicografía,2, 73-97.RODRÍGUEZ ORTIZ, F. (1997), Introducción y de-sarrollo del léxico del ferrocarril en la lengua espa-ñola, tesi doctoral, Barcelona, Publicacions Univer-sitat de Barcelona.RODRÍGUEZ ORTIZ, F.; GARRIGA, C. (2005), «Lalengua de la ciencia y de la técnica moderna en elCORDE: los Anales de química de Proust». A: BER-NAL, E.; DECESARIS, J. (ed.), Palabra por palabra.Estudios ofrecidos a Paz Battaner, Barcelona,IULA, 291-232.SECO, M. (2003), «Las palabras en el tiempo: losdiccionarios históricos», Estudios de lexicografíaespañola, Madrid, Gredos, 109-156.LA DOCUMENTACIÓ D’AUTORS CATALANS EN EL DHEMCYT 34533 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 34533 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 346

La Documentació d'autors catalans en el DHEMCYT

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA DOCUMENTACIÓ D’AUTORS
CATALANS EN EL DHEMCYT1
FRANCESC RODRÍGUEZ; CECILI GARRIGA
GRUP NEOLCYT, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: lexicografia, llengua de la ciència, diccionari històric, segles XVIII-XIX
Text Documents by Catalan Authors in the DHEMCYT
Summary: Scientific and technical Spanish terminological studies, especially in
the 18th and 19th centuries, are very little developed. This is clearly seen due to the
lack of a Spanish historical dictionary. In this paper a project on the elaboration of
a scientific and technical dictionary of the time is presented on the basis of the
texts provided. Special attention is paid to the contributions to the Spanish scienti-
fic language by some 18th and 19th centuries Catalan authors, through outstan-
ding texts for the spread of the scientific and technical discipline.
Key words: lexicography, scientific language, historical dictionary, 18th & 19th
centuries
Introducció
La llengua espanyola és una de les poques llengües del nostre entorn
que no disposa d’un diccionari històric, és a dir, un diccionari que tin-
gui com a objectiu explicar la història de les paraules, l’evolució dels
seus significats, documentant aquesta evolució als textos. L’anglès,
amb l’Oxford English Dictionary; el francès, amb el Trésor de la langue
III JORNADA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I ENSENYAMENT
NOVA ÈPOCA / VOLUM 1 (2) / 2008, p. 339-345
DOI: 10.2436/20.2006.01.87
1. Aquest estudi s’emmarca dins del projecte «Diccionario histórico del español moderno
de la ciencia y de la técnica», finançat pel MEC (HUM2004-00486 i HUM2006-60012), i de-
senvolupat pel grup Neolcyt (<http://seneca.uab.es/neolcyt>).
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 339
française o el Dictionnaire Robert Historique són els exemples més clars. Fins i tot en l’àmbit
del català, es pot considerar que el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll és un
diccionari històric (Seco, 2003).
La Real Academia Española ha iniciat, dues vegades al segle XX, sengles projectes de dic-
cionari històric, però en ambdós casos ha abandonat davant plantejaments massa ambicio-
sos i metodologies antiquades, més pròpies de la lexicografia del segle XIX.
Davant aquesta mancança, el nostre grup s’ha plantejat omplir una part d’aquesta llacu-
na elaborant un diccionari històric, limitat, d’una banda, a la llengua de la ciència i de la tèc-
nica, i d’una altra, a una època, l’època moderna (segles XVIII i XIX), moment en què es for-
men les terminologies científiques i tècniques en moltes disciplines.
Aquest objectiu té un doble interès per a la ciència lingüística, ja que els estudis sobre la
història del lèxic espanyol s’han centrat tradicionalment en la llengua literària, deixant de
banda la llengua de la ciència i de la tècnica, i, a més, l’atenció dels filòlegs ha estat dirigida
de forma quasi bé exclusiva als primers segles de formació de la llengua, ja que s’ha consi-
derat que a l’època moderna, a partir de la Il·lustració, la llengua és transparent i no neces-
sita interpretació. Per últim, la idea, tan consolidada, que a Espanya no hi havia ciència i
que, per tant, l’espanyol era una llengua apta per a la literatura però no per a la ciència, ha
tingut un paper decisiu a l’hora de deixar de banda l’estudi de la història de la llengua de
la ciència i de la tècnica. Val a dir, en aquest sentit, que el desenvolupament dels estudis
d’història de la ciència en la segona meitat del segle XX han permès als filòlegs conèixer mi-
llor la realitat científica peninsular i adonar-se que hi ha un corpus de textos de ciència i tèc-
nica d’alt valor filològic, que poden servir per a interpretar la història d’una part important
de la llengua espanyola moderna.
En aquesta comunicació, ens proposem explicar un aspecte de la metodologia seguida
per a l’elaboració del Diccionario histórico del español moderno de la ciencia y de la técnica
(DHEMCYT), el de la selecció dels textos, i mostrar el valor que la història de la ciència té
per als filòlegs, com a eina que ens permet interpretar la importància d’aquests textos. I ho
exemplificarem en uns quants autors catalans, els textos dels quals són fonamentals per a la
penetració de diversos vocabularis especialitzats en espanyol.
La importància de les fonts documentals: els corpus
La lexicografia actual és una de les disciplines lingüístiques que més ha aprofitat l’avenç de
les noves tecnologies. És impensable l’elaboració d’un diccionari seriós sense un corpus lin-
güístic que serveixi de base a la descripció del lèxic.
Però els corpus disponibles en espanyol no són de gran ajut en el nostre cas. Es tracta de
corpus de textos generals, en els quals els textos de ciència i tècnica són escassos, i sovint no
són els més representatius. A més, com és sabut, la llengua de la ciència i de la tècnica és un
subsistema subsidiari de la llengua general, de manera que en un text especialitzat la major
part de les unitats lèxiques són paraules no especialitzades. Així les coses, es necessitaria in-
340 F. RODRÍGUEZ; C. GARRIGA
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 340
troduir una enorme quantitat de textos especialitzats perquè estadísticament el lèxic de la
ciència i de la tècnica fos representatiu.
Respecte a la selecció dels textos que han de formar part del corpus, només des del co-
neixement que ens subministren els historiadors de la ciència es pot determinar quins són
els més adequats. Veiem-ne un exemple.
Un dels corpus més complets en l’àmbit de l’espanyol és el Corde (Corpus diacrónico
del español), elaborat per la Real Academia Española i disponible per mitjà de la seva pà-
gina web.2 Es tracta d’un corpus escrit, de text complet, que pretén recollir 125 milions de
paraules des del començament de l’idioma fins al 1975. En aquest corpus, els textos dedi-
cats a ciència i tècnica suposen el 15 %. A més, els textos estan classificats segons una pe-
riodització; un dels talls és el que va de 1714 a 1812, i un altre el que va de 1813 a 1898.
Doncs bé, si busquem quins textos hi ha en l’àmbit de la física, trobarem que se’n recullen
dos:
— CASAS BARBOSA, José (1881), Manual de electricidad popular, Madrid, Editorial de G.
Estrada. [44.185 paraules]
— VICUÑA, Gumersindo (1881), Manual de física popular, Madrid, Biblioteca Enciclo-
pédica Popular Ilustrada. [57.414 paraules]
Com es pot observar, per a un període de pràcticament dos-cents anys, se seleccionen
dos textos del mateix any, del final del període. Però, a més, és dubtós que aquests autors si-
guin els més representatius. És cert que Casas Barbosa va publicar obres de divulgació com
Las maravillas de la telefonía (1879) o Las maravillas de la electricidad (1880), i que Vicuña va
ocupar importants càrrecs institucionals (catedràtic de Física Matemàtica de la Facultad de
Ciencias de Madrid, membre de l’Academia de Ciencias, diputat a Corts, director general
del govern conservador, etc.),3 però hi ha textos més representatius en la història de la físi-
ca espanyola de l’època, com ara la traducció de Vázquez y Morales de l’Ensayo para la elec-
tricidad de los cuerpos (1747), de J. A. Nollet, text que introdueix nombrosos tecnicismes a
l’espanyol, o com les obres de Sigaud de la Fond (traduït per Tadeo Lope, 1787), el Diccio-
nario universal de física de Brisson (traduït per Cristóbal Cladera, 1797) o els informes i
memòries de Gimbernat o de Juglà i Font... (Rodríguez Ortiz & Garriga, 2005).
Així les coses, amb un bon coneixement dels textos fonamentals de la ciència, el filòleg
pot determinar, per mitjà d’una lectura atenta, i amb el suport de les obres lexicogràfiques
que proporcionin els primers testimonis disponibles, els termes de ciència i tècnica amb un
esforç menor del que suposaria constituir un corpus d’aquestes característiques.
És en aquest sentit que hi ha una sèrie d’obres de ciència i tècnica escrites o traduïdes per
autors catalans que esdevenen fonamentals per a la descripció de la història de la llengua es-
LA DOCUMENTACIÓ D’AUTORS CATALANS EN EL DHEMCYT 341
2. <www.rae.es>.
3. Vicuña va mantenir un dura polèmica amb Ramon Manjarrés perquè defensava el trasllat de l’Escola d’Enginyers In-
dustrials de Barcelona a Madrid, tal com explica Lusa Monforte (s. d.).
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 341
panyola de la ciència moderna. Vegem-ne alguns casos, molts dels quals han estat treballats
amb finalitats lingüístiques, encara que d’altres estan pendents de ser estudiats:4
— Benet Bails (1730-1797): matemàtic barceloní, autor de diversos tractats de matemà-
tiques i arquitectura, va destacar per la seva formació humanística i la sensibilitat lingüísti-
ca que va demostrar en les seves obres. Va ser membre de la Real Academia Española.
— Antoni de Martí i Franquès (1750-1832): científic tarragoní, nascut a Altafulla, que va
practicar diferents ciències, però que des del punt de vista lingüístic destaca per ser el pri-
mer en el qual es poden documentar termes de la nova nomenclatura química de Lavoisier,
fins i tot abans que es publiqués en francès (Garriga, 1996).
— Francesc Salvà i Campillo (1751-1828): metge, físic i enginyer barceloní. Des del punt
de vista lingüístic, destaquen les seves aportacions sobre l’electricitat aplicada a la telegrafia
(Moreno Villanueva, 1995-1996).
— Francesc Sanponts i Roca (1756-1821): enginyer barceloní fundador i director de
l’Escola de Mecànica de Barcelona, per a la qual va publicar, com a llibre de text, els Princi-
pios de mecánica, text fonamental de la disciplina, juntament amb la traducció del francès del
Tratado elemental de mecánica e hidrodinámica de l’abat Saury.
— Antoni Juglà i Font:5 la seva obra Memoria sobre la construccion y utilidad de los para-ra-
yos (1788) és fonamental per a descriure la història del primer lèxic de l’electricitat en es-
panyol (Moreno Villanueva, 1995-1996).
— Francesc Carbonell i Bravo (1768-1837): farmacèutic que va estudiar química a
Montpeller amb Chaptal i que va ser un dels més importants divulgadors de la nova quími-
ca per mitjà de les seves classes a la Reial Junta de Comerç de Barcelona. La seva obra Ele-
mentos de Farmacia va ser llibre de text a les facultats de farmàcia espanyoles. També va ser
molt important, des del punt de vista lèxic, la traducció de la Química aplicada a las artes de
Chaptal, el Curso analítico de química de Mojón (Gutiérrez Cuadrado, 1998) i la publicació
de l’Arte de hacer y conservar el vino (1820), considerat el primer tractat d’enologia en es-
panyol (Bajo, 2001).
— Pere Vieta i Gibert (1778-1856): catedràtic de Física Experimental del Real Seminario
de Nobles de Madrid. A petició seva, la Junta de Comerç de Barcelona va acordar establir
l’escola gratuïta de Física Experimental i el va nomenar catedràtic. Traductor del Tratado de
física completo y elemental (1827-1828) (Moreno Villanueva, 1995-1996).
— Josep Garriga i Buach (1787-?): químic i metge gironí, va estudiar a Montpeller i Pa-
rís. Amb José María San Cristóbal va publicar el Curso de química general aplicado a las artes,
en dos volums, considerada com la primera obra escrita originalment en espanyol amb
342 F. RODRÍGUEZ; C. GARRIGA
4. Les referències bibliogràfiques que apareixen són únicament d’estudis lingüístics d’aquests textos. Les referències a
estudis d’historiadors de la ciència no les podem afegir ateses les limitacions d’espai. En altres treballs del grup, consul-
tables a <http://seneca.uab.es/neolcyt>, s’hi poden trobar.
5. Ni a l’Enciclopedia Espasa ni a la Gran enciclopèdia catalana se’n dóna la data de naixement ni de la mort.
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 342
aquest enfocament, i en la qual es manifesta ja una llengua plenament normalitzada,
d’acord amb la nova nomenclatura química (Garriga, 2004).
— Josep Roura i Estrada (1787-1860): enginyer gironí. Es va formar a Montpeller i Bar-
celona i va succeir Carbonell al capdavant de la càtedra de la Reial Junta de Comerç de Barce-
lona. La popularitat li va arribar pel fet d’haver fet possible la primera instal·lació de gas a
Espanya. Com a catedràtic de Química Aplicada també certificà la qualitat mineralògica en
el prospecte Camino de hierro titulado de la serenísima Infanta Doña Maria Luisa Fernanda des-
de las Minas de Carbon de Piedra inmediatas a San Juan Las Abadesas al puerto de Rosas (1844),
un dels primers projectes ferroviaris peninsulars.
— Melcior de Guàrdia i d’Ardèvol: disposem de poques dades sobre aquest autor. Segons
la Gran enciclopèdia catalana, va ser magistrat de l’audiència i alcalde de Barcelona (1812-
1813). Destaca lingüísticament per ser autor d’una de les dues traduccions dels Elementos
de química teórica y práctica de Morveau – Maret – Durande (1788), obra que contrasta per
les solucions lèxiques adoptades en front la traducció de Tadeo Lope Aguilar, un any més
tard (Garriga, 1998).
— Agustí Yáñez i Girona (1789-1857): científic barceloní que es va dedicar a diverses
disciplines: història natural, mineralogia, química, farmàcia, etc. Destaca per la publicació
de les seves Lecciones de historia natural (1820), primera obra didàctica d’aquest tipus en es-
panyol.
— Joaquim Hysern i Molleras (1804-1833): metge gironí que va ser professor de fisiolo-
gia del Real Colegio de Cirugía de San Carlos, i va destacar en especialitats com la urologia,
l’oftalmologia i l’homeopatia. Va ser també un dels tres traductors de Daguerre, amb l’obra
Exposición histórica de los procedimientos del daguerrotipo y del diorama (1839), obra a través
de la qual va penetrar a l‘espanyol el lèxic de la fotografia (Gállego, 2003).
— Pere Mata i Fontanet (1811-1877): metge i polític tarragoní. La seva obra més impor-
tant va ser el Tratado de medicina y cirugía legal (1846), però té un interès lingüístic especial
per ser un dels tres traductors de la primera obra de Daguerre, Historia y descripción de los
procederes del darregotipo y del diorama (Gállego, 2003).
— Narcís Monturiol i Estarriol (1819-1885): conegut per ser un dels inventors del sub-
marí, va ser autor de l’Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), text en què
es documenten per primera vegada paraules com ictíneo, escafandra, etc.
— Jaume Ferran i Clua (1852-1929): metge tarragoní famós per la seva dedicació a la mi-
crobiologia. Va ser un dels primers d’administrar vacunes a humans. Però el seu interès lin-
güístic deriva de ser l’autor, juntament amb el seu col·laborador Innocent Paulí, del manual
La instantaneidad de la fotografía (1879), un dels textos essencials per a la divulgació de la fo-
tografia a Espanya, incorporant una part fonamental del lèxic fotogràfic a l’espanyol (Gálle-
go, 2003).
— Eduard Maristany i Gibert (1855-1941): enginyer de camins barceloní, implicat en el
desenvolupament de les primeres línies ferroviàries catalanes i autor entre 1885 i 1889 de
LA DOCUMENTACIÓ D’AUTORS CATALANS EN EL DHEMCYT 343
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 343
mitja dotzena de projectes i manuals com Enclavamientos entre señales, agujas y otros apa-
ratos de vía, que van introduir gran part del lèxic del ferrocarril en espanyol (Rodríguez Or-
tiz, 1997).
Aquests són només alguns exemples que des del punt de vista lingüístic ens semblen re-
llevants. Per a la història de la llengua, ens mostren una altra cara d’una realitat lingüística
que cal descriure sense prejudicis, amb el suport dels historiadors. Per a la lexicografia, ens
forneix d’un conjunt de textos que permetran descriure els processos d’introducció de les
terminologies en espanyol. Per a la història de la ciència, en fi, posa de manifest la necessi-
tat d’establir lligams entre historiadors i filòlegs per tal de poder donar una imatge més com-
pleta de la importància de determinats científics i dels seus textos.6
344 F. RODRÍGUEZ; C. GARRIGA
6. En aquest sentit va la introducció de Blecua et al. (2003) al dossier monogràfic d’Asclepio «Historia, lengua y ciencia:
un encuentro necesario», així com l’estudi de Gutiérrez Rodilla (2003) en el mateix volum.
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 344
Bibliografia
BAJO, F. (2001), «El arte de hacer y conservar el
vino de Francisco Carbonell y Bravo: primer ma-
nual de enología científica española». A: BRUM-
ME, J. (ed.), La historia de los lenguajes iberromá-
nicos de especialidad, Barcelona, Frankfurt am
Main, Madrid, IULA (UPF), Vervuert, Iberoamerica-
na, 131-144.
BLECUA, J. M. et al. (coord.) (2003), «La historia
de los textos científicos en la mirada del filólogo y
del científico», Asclepio, 55 (2), 3-5.
GÁLLEGO, R. (2003), «El léxico de la fotografía en
los textos del siglo XIX en España», Asclepio, 55
(2), 135-157.
GARRIGA, C. (1996), «Apuntes sobre la incorpora-
ción del léxico de la química al español: la influencia
de Lavoisier»,Documents pour l’Histoire du Français
Langue Étrangère ou Seconde, 18, 419-435.
— (1998), «Química, enseñanza y divulgación de
la terminología: las Lecciones de química teórica y
práctica de Morveau, Maret y Durande». A: BRUM-
ME, J. (ed.), La historia de los lenguajes iberorro-
mánicos de especialidad (siglos XVII-XIX); solucio-
nes para el presente, Barcelona, UPF, 163-174.
— (2004), «El curso de química general y la estan-
darización del léxico químico a principios del si-
glo XIX». A: ALSINA, V.; BRUMME, J.; GARRIGA, C.;
SINNER, C. (ed.), Traducción y estandarización,
Madrid, Frankfurt amMain, Vervuert, Iberoamerica-
na, 127-141.
GUTIÉRREZ CUADRADO, J. (1998), «F. Carbonell
y Bravo y su texto Curso analítico de química escri-
to en italiano por F. Mojón». A: GARCÍA TURZA et
al. (ed.), Actas del IV Congreso Internacional de
Historia de la Lengua Española, Logroño, AHLE,
Gobierno de La Rioja, Universidad de La Rioja,
219-230.
— (2002), «La lexía gas del alumbrado». A: PÖLL,
B.; RAINER, F. (ed.), Vocabula et vocabularia:
Études de lexicologie et de (méta-) lexicographie
romanes en l’honneur du 60è anniversaire de
Dieter Messner, Frankfurt am Main, Peter Lang,
161-182.
GUTIÉRREZ RODILLA, B. (2003), «La historia del
lenguaje científico como parte de la historia de la
ciencia», Asclepio, 55 (2), 7-25.
MORENO VILLANUEVA, J. A. (1995-1996), «La re-
cepción del léxico de la electricidad en el DRAE:
de Autoridades de 1884», Revista de Lexicografía,
2, 73-97.
RODRÍGUEZ ORTIZ, F. (1997), Introducción y de-
sarrollo del léxico del ferrocarril en la lengua espa-
ñola, tesi doctoral, Barcelona, Publicacions Univer-
sitat de Barcelona.
RODRÍGUEZ ORTIZ, F.; GARRIGA, C. (2005), «La
lengua de la ciencia y de la técnica moderna en el
CORDE: los Anales de química de Proust». A: BER-
NAL, E.; DECESARIS, J. (ed.), Palabra por palabra.
Estudios ofrecidos a Paz Battaner, Barcelona,
IULA, 291-232.
SECO, M. (2003), «Las palabras en el tiempo: los
diccionarios históricos», Estudios de lexicografía
española, Madrid, Gredos, 109-156.
LA DOCUMENTACIÓ D’AUTORS CATALANS EN EL DHEMCYT 345
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 345
33 Francesc Rodriguez.qxp:33 Francesc Rodriguez.qxp  17/6/09  08:32  Página 346


La Documentació d'autors catalans en el DHEMCYT

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana