Larios, Agustí

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

RESSENYES 
Cercles. Revista d’Història Cultural 15/2012: 211-216  ISSN: 1139-0158  
UNA APORTACIÓ A LA HISTÒRIA DE LES UNIVERSITATS  
 
Agustí G. Larios 
GEHCI-UB 
Mariano PESET [et. al.], Facultades y grados. X Congreso Internacional de 
Historia de las Universidades Hispánicas (Valencia, noviembre 2007), 
València, Universitat de València, 2010, 2v.  
Des de fa algunes dècades la historiografia sobre les universitats ha 
experimentat un desenvolupament gens menyspreable a Europa i, més 
concretament, a l'Estat espanyol. Aquesta certa embranzida de la història de 
les universitats s'ha produït a l'ensems d'una renovació metodològica —que 
ha ultrapassat les aportacions sobre la història de les universitats de tarannà 
positivista— i de la creació d'alguns grups de recerca especialitzats en 
aquesta temàtica. El Congreso Internacional de Historia de las 
Universidades Hispánicas és una iniciativa de coordinació d'aquests grups 
especialitzats en la recerca sobre la història de les universitats, com ara els 
de la Universitat de València, el de la Universidad de Salamanca, el de la 
Universidad Carlos III i el de la Universidad Autónoma de México. D'ençà 
de la seva primera convocatòria, el 1987, aquestes trobades s'han realitzat 
amb una periodicitat irregular però continuada, i el novembre de 2007 va 
tenir lloc, a València, la desena edició —més recentment, el novembre de 
2011 se n'ha celebrat l'onzena edició, encara inèdita. Facultades y grados 
aplega, en dos volums editats encertadament per la Universitat de València, 
totes les col·laboracions que els participants en el desè congrés hi van 
presentar. 
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 15, 2012, pàgs. 211-216 
 
212 
A diferència d'altres congressos d'història, en els quals les temàtiques 
d'anàlisi resten ben acotades en les convocatòries llançades pels 
organitzadors, en el cas d'aquests congressos sobre història de les 
universitats hispàniques, per contra, acostumen a presentar-se com un 
fòrum obert d'especialistes, la convocatòria dels quals és mancada 
intencionadament de delimitacions cronològiques, metodològiques i, 
gairebé també, geogràfiques i temàtiques. Així doncs, a recer de tan àmplia 
convocatòria, aquestes trobades permeten, sobretot, un intercanvi sobre les 
recerques realitzades o en curs de realització dels participants. L’obra que 
comentem, Facultades y grados, és, per tant, una compilació de totes les 
aportacions fetes pels participants en el X Congrés, sense cap altre criteri 
d'ordenació que no sigui l'alfabètic dels cognoms dels seus autors. 
D’entrada podem afirmar que amb Facultades y grados s’ha fet això que 
hom pot qualificar com una aportació significativa a la construcció del 
coneixement sobre el passat de les universitats hispàniques, una tasca de 
fons no gaire espectacular per al gran públic lector, la continuïtat i la 
constància de la qual convé destacar especialment en moments com els 
actuals, d'incertesa davant el futur dels projectes de recerca històrica. 
Aquesta obra monumental, per tant, té un fil conductor que és mostrar i 
donar a conèixer els treballs d'investigació sobre les universitats 
hispàniques. Una funció, d'altra banda, que, segons com, pot provocar un 
xic d'incertesa en el lector no gaire avesat en la temàtica, a causa de la 
combinació de l'amplitud de la convocatòria, de l'abundor de les 
col·laboracions i de la manca d'agrupació en blocs d'aquestes. 
Certament, si miréssim d'introduir alguna mena de criteri de 
classificació en el garbuix de textos del Congrés, qualsevol dels resultats 
possibles esdevindria més entenedor per al lector no professional de la 
història, que no pas la publicada alfabèticament. L'agrupació dels materials 
segons criteris geogràfics o cronològics, posem per cas, faria més evident al 
lector algunes de les característiques de l'obra que apuntem tot seguit. En 
primer lloc, convé fer notar el predomini dels estudis centrats en la 
Universitat de València —quelcom, d'altra banda, ben lògic ja que el 
Congrés es va celebrar en aquesta universitat—; amb tot, no podem 
menystenir el nombre considerable de textos sobre altres centres 
universitaris de l'Estat espanyol —com ara les universitats de Valladolid, 
(Central) de Madrid i de Salamanca—, així com també els textos que 
Agustí G. Larios. Una aportació a la història de les universitats 213  
estudien els casos d'algunes universitats estrangeres —principalment 
llatinoamericanes. Segonament, com a conseqüència de la indefinició 
cronològica del Congrés, el material publicat cobreix, en conjunt, un 
període inusualment extens de cinc segles. I és que s'hi barregen textos de 
temàtica propera, com ara «La investigación y la enseñanza técnica en el 
ministerio de Lora-Tamayo (1962-1968)», de Marc Baldó, amb d'altres que 
reculen fins a començaments del segle XVI —i, fins i tot, abans, com 
«Juristas hispanos, no pertenecientes al Colegio de España, doctorados en 
Bolonia (1378-1788)», d'Antonio Pérez. En relació amb això, en general, 
podríem indicar una certa correlació entre contemporaneïtat i estudis sobre 
les universitats d'Espanya, per un costat, i entre època moderna i estudis 
sobre universitats no espanyoles, per un altre costat. I, finalment, l'altre tret 
a destacar des d'un punt de vista cronològic és la compaginació de textos 
que abasten lapses de temps força limitats, circumscrits a conjuntures ben 
concretes, convulses i de trencament —com ara un any en concret, la 
Guerra Civil espanyola o la immediata postguerra, entre d'altres—, amb 
altres textos de periodització dilatada que estudien continuïtats —com ara 
una centúria, la Il·lustració o l'edat moderna, entre d'altres. Val a dir que, en 
aquest darrer aspecte, també podríem observar, en termes generals, una 
certa correlació entre contemporaneïtat i conjuntures concretes, per un 
costat, i entre etapa moderna i períodes dilatats, per un altre costat.  
Tot i amb això, a banda d’aquestes dues coordenades esmentades —
espaial i temporal—, hom també pot bastir una anàlisi temàtica, més 
propera a la historiografia universitària. Des d’aquesta perspectiva, doncs, 
cal constatar que l’organització de les universitats és la temàtica que aplega 
el nombre més elevat de col·laboracions dins de l’obra que comentem. 
Certament, en la història cultural, un primer i prioritari motiu d’interès 
temàtic passa per conèixer les institucions que actuen com a plataformes de 
generació cultural; i, en el cas de la historiografia universitària, veiem com 
aquesta tendència continua sent perfectament vàlida encara per al cas de les 
universitats hispàniques. Així, doncs, preocupa conèixer com va ser la 
relació de les universitats amb els poders externs, ja fossin el poder reial, 
els municipis o les institucions catòliques; però també, d’altra banda, com 
es va configurar i modificar al llarg del temps l’organització interna dels 
centres universitaris en els diferents casos. En definitiva, un gruix molt 
destacat dels estudis publicats en aquest volum són exemples d’història del 
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 15, 2012, pàgs. 211-216 
 
214 
poder. A tall d’exemple, n’esmentem alguns, com ara «Poderes y 
universidades en México y Guatemala. Estudio comparativo», d’Adriana 
Álvarez; «El Colegio de Nobles Americanos. Un proyecto para conservar el 
imperio español», de Margarita Menegus; i «Un seminario conciliar entre 
dos iglesias, Quito 1565-1583», de Leticia Pérez. La naturalesa 
institucional de les universitats a l’època moderna apunta preferentment a 
una qüestió clàssica, com és el pes de les corporacions dins de la universitat 
i als projectes regalistes de reforma (per exemple, «Crisis y extinción del 
patronato municipal sobre la Universidad de Valencia a raíz de la abolición 
de los fueros (1707-1827)», de Javier Palao). A més, l’abast i l’efectivitat 
dels intents reformistes il·lustrats menats pels monarques espanyols 
connecta amb certs estudis sobre algunes personalitats universitàries, com 
ara a «Crítica y reforma de la universidad del setecientos: Lanz de 
Casafonda y el referente de Salamanca», de Juan Luis Polo; «La reforma de 
la universidad valenciana en la correspondencia mayasiana», de Vicente 
León i Telesforo M. Hernández; i «La doctrina regalista en el doctor Juan 
del Castillo Sotomayor», de Salustiano de Dios. 
Dins d’aquest grup de treballs que analitzen, des de diferents 
perspectives, l’organització institucional de les universitats, 
malauradament, trobem a faltar la presència de treballs que s’hi acostin a 
partir de l’estudi de les dades econòmiques d’aquests centres. Entenem que 
les finances de les universitats, la procedència dels ingressos, 
l’administració i distribució de les despeses, etc., aportaria una informació 
força valuosa i acurada de l’evolució dels centres i de les relacions de poder 
internes i externes. 
Un segon grup d’estudis correspon als treballs sobre les persones 
vinculades amb les universitats. Més enllà de la seva condició d’institució 
cultural, les universitats han estat l’espai vital i professional –en alguns 
casos de pocs anys, però en altres durant tota la vida adulta d’aquelles 
persones que han esdevingut l’elit intel•lectual als territoris hispànics 
durant els darrers cinc segles. A banda dels gestors universitaris, destaquen 
les figures dels professors universitaris i de l’alumnat. En el cas de 
l’alumnat, els pocs textos que se n’ocupen, ho fan de manera col·lectiva, 
com ara «Estudiantes vagos en la Valencia del XVIII», de Pilar García, i 
«Los estudiantes valencianistas. Una minoría en la universidad de la 
Restauración a la República, 1875-1936», de Germán Perales. En el cas 
Agustí G. Larios. Una aportació a la història de les universitats 215  
dels professors, hi ha alguns estudis que els aborden col·lectivament, com 
ara «Primeras oposiciones y concursos de filosofía del derecho tras la 
guerra civil (1940-1941», de Yolanda Blasco i Jorge Correa, «Los rectores 
republicanos y la guerra civil. Valencia, capital de la república», de M. 
Fernanda Mancebo –publicació pòstuma , i «El profesorado y las cátedras 
del Doctorado en la Facultad de Derecho de la Universidad Central (1900-
1936)», de José M. Puyol; però, sobretot, predominen els textos que 
responen a estudis de cas, com, per exemple, «La polémica destitución de 
Melchor de Villena (1564-1655) de las cátedras de Botánica Médica y de 
Método de Valencia», d’Amparo Felipo i Francisco Javier Peris, o «Emilio 
Navarro Beltrán y Mercedes Maestre Martí: universidad, guerra y exilio», 
de José Vicente Martí i Antonio Rey, entre d’altres. Sigui com sigui, en tots 
els casos excel·leix l’acurat coneixement sobre el personatge o personatges 
estudiats que demostren aquesta mena de textos. Ara bé: també aquí, a 
parer nostre, trobem a faltar, malauradament, estudis més seriats sobre els 
col·lectius universitaris, amb informacions propsopogràfiques i 
sociològiques, que permetrien copsar la interrelació entre universitat i 
societat, o, altrament dit, la projecció social de la universitat. 
Les persones, o personatges, que interactuaren col·lectivament o 
individualment dins de la institució universitària, al capdavall, maldaven 
per construir i transmetre un corpus de coneixement propi d’una branca del 
saber que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant molt en connexió 
amb l’evolució institucional del territori hispànic i, també, segons com, de 
la seva societat. És a aquest àmbit temàtic –el dels estudis universitaris i, en 
menor mesura, el de l’activitat docent– que es dedica el darrer grup 
d’estudis de Facultades y grados. Tot i que hi ha algunes mostres 
interessants de col·laboracions centrades en diversos àmbits del saber –
n’esmentem, a tall d’exemple, «Incidencias de la implantación de la visión 
realista en las facultades de Arte y Teología del inicial Estudio General de 
Valencia», de Manuel Vicente Febrer, «La enseñanza de la tecnología de la 
navegación en la España renacentista», de José M. López, i «El control del 
ejercicio médico en la Valencia foral: las corporaciones locales frente al 
poder real», de M. Luz López– , és clar i evident el predomini dels treballs 
sobre temàtiques jurídiques, tal vegada a recer del mestratge del promotor 
d’aquests congressos i prologuista de l’obra, Mariano Peset; i és que no 
debades en podem esmentar un bon grapat: «Academias jurídicas y 
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 15, 2012, pàgs. 211-216 
 
216 
reformismo ilustrado en la Universidad de Salamanca (1749-1808)», de Paz 
Alonso, «Las “academias” o la enseñanza práctica del Derecho en la 
primera universidad liberal», de M. Pilar Hernando, «La legislación obrera 
en los manuales de derecho administrativo (1900-1936)», de Mario 
Francisco Quirós, i «El derecho administrativo en los primeros manuales 
liberales», de Carlos Tormo. 
Recordem que aquesta obra no és una síntesi globalitzadora sobre les 
universitats hispàniques, sinó una compilació de treballs força interessants 
que, mitjançant un procés d’agregació, posen a l’abast del lector una visió 
encara fragmentària sobre el passat de les universitats hispàniques. De 
Catalunya estant, no podem sinó lamentar-nos de la manca d’aportacions 
sobre les universitats catalanes, que tal vegada reflecteix la tradicional 
manca d’interès historiogràfic per les universitats entre la majoria dels 
professionals catalans. En qualsevol cas, paga la pena recomanar la lectura 
de Facultades y grados, principalment perquè ofereix un material de força 
bon nivell i rigorositat, amb un treball d’arxiu molt sòlid, que pot ajudar a 
eixamplar el coneixement actual sobre la realitat cultural dels darrers cinc-
cents anys, motiu pel qual regraciem els organitzadors del X Congreso 
Internacional de Historia de las Universidades Hispánicas; i, en especial, 
per la concertació d’esforços i la posada en sintonia de gran quantitat 
d’historiadors i historiadores que investiguen sobre les universitats. 
 


Una aportació a la història de les Universitats

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert