Villagrasa, Fèlix

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

RESSENYES
Antoni Téllez i Solà, historiador de la lluita 
armada llibertària antifranquista 
Fèlix Villagrasa i Hernàndez
HISTORIADOR 
’historiador, pensador i militant llibertari Antoni Téllez i Solà va 
néixer a Tarragona el 18 de gener de 1921, els seus estudis 
acadèmics finalitzaren al primer de batxillerat. El gener de 1936 
treballava com a aprenent en una fusteria i inicià la seva militància a la 
Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Provà d’incorporar-se a 
la lluita iniciada per la part rebel de l’exèrcit republicà en la columna Los 
Aguiluchos, però no fou acceptat a causa de la seva poca edat. Comptava 
aleshores 16 anys d’edat. Durant el 1939 fou considerat madur per incorporar-
se a una de les darreres lleves de l’exèrcit republicà, en franca retirada un cop 
perduda la Batalla de l’Ebre (1938). La seva marxa marcial, a recules, el dugué 
a travessar la frontera francesa el 10 de febrer de 1939, juntament amb el gruix 
de l’exèrcit derrotat i de molts milers de civils que van ser rebuts com a 
enemics pel govern socialdemòcrata francès. Téllez fou internat en el camp de 
concentració de Prats de Molló fins que fou transferit a Sepfonds.  
El 13 de febrer de 1940 aconseguí la llibertat a través d’un contracte 
de treball que va aconseguir com a obrer per a la fabricació de pólvora 
(bona experiència per a la futura lluita armada clandestina) a Lannamesan, 
prop de l’Arieja, que aleshores es trobava en plena producció per fornir un 
exèrcit francès que al cap de poc temps signà l’acord de col·laboració amb 
L
Antoni Tèllez i Solà; historiador de la lluita armada llibertària antifranquista 311 
l’expansiva Alemanya de Hitler, que dividí en dues zones la França
continental: la d’administració directa pels alemanys i l’autònoma sotmesa 
igualment pels invasors. 
Després de la derrota francesa Téllez va ser novament detingut pels 
agents del govern de Vichy i reingressat en un camp de concentració, d’on
s’escapà als dos mesos. Vivint clandestinament es guanyà la vida com a 
jornaler en una granja. El 9 d’octubre de 1940 els gendarmes el tornen a 
agafar i és enviat al malaurat camp d’Argelès-sur-Mer. 
Malgrat la seva negativa inicial, no exempta d’estratègies com la 
d’amagar-se en la zona de la infermeria dedicada als malalts de tuberculosi 
i sarna, l’1 de març de 1941 es veié forçat a apuntar-se a una de les 
Companyies de Treballadors amb què el govern titella francès contribuïa a 
l’esforç bèl·lic alemany. En el seu cas es tractà de condicionar, per a 
l’exèrcit, la caserna de Mende, capital del departament de Losera. El salari 
consistia en cinquanta cèntims d’un franc molt devaluat  i quatre paquets de 
tabac, cosa que provocà una protesta. Com a resposta els funcionaris van 
facilitar als obrers un formulari per tal que expressessin el seu malestar 
directament al Ministeri de l’Interior. La mesura dissuasiva va funcionar 
amb tots llevat de Téllez, que fou enviat, per esperonar els companys, a la 
dura mina d’antimoni de Le Collet de Dèze (Losera) el febrer de 1943. 
En el seu nou destí Téllez, fidel als seus principis socials i polítics, que 
li impedien acceptar l’autoritat totalitària, es va prendre un dia de permís
sense consultar ningú. Castigat sense tres dies de jornal, protestà iradament 
als encarregats de l’obra i fou denunciat als alemanys per l’enginyer 
responsable. Per a sorpresa tant de l’acusat com del delator, els oficials 
alemanys d’aquell destacament havien lluitat en la guerra d’Espanya i 
admiraven el temperament vehement de la seva gent, així que van donar 
suport a les seves reivindicacions perquè la direcció de la mina atengués les 
reivindicacions dels semiesclaus que utilitzava com a mà d’obra baratíssima. 
Téllez, a més, treballà a les fortificacions del port de Seta, a Agde, i 
en un hospital de guerra a Avairon fins al març de 1944, quan va rebre una 
ordre de presentar-se a Rodès, equipat d’una flassada i una escudella per tal 
de ser integrat en el Servei de Treball Obligatori. En comptes d’aprofitar 
l’ocasió de visitar Alemanya de franc, es féu fonedís a les autoritats i es 
dedicà a col·laborar en el maquis, en un centre de transmissions i d’evasió
 Fèlix Villagrasa i Hernàndez312
de presoners de guerra russos. Durant aquell any s’incorporà a grups 
d’acció armada, i va formar part dels escamots que atacaren Pont de Salar 
(Avairon) i desnazificaren, entre altres ciutats i pobles, Rodès (10 de 
setembre). En aquestes accions comptà amb el seu company Junale. En 
altres de posteriors, amb Cipriano Mera. 
Amb mitja Europa ocupada per les forces «democràtiques i 
parlamentàries», tot feia pensar que havia arribat el torn de desfeixistitzar 
Espanya. El Partit Comunista d’Espanya, animat per l’ofensiva soviètica en 
el front oriental, preparà una operació militar que li donés prestigi i una 
bona posició en el futur govern espanyol quan les forces nord-americanes 
forcessin la dimissió del Caudillo. Així, la Unión Nacional Española, 
dominada pel PCE, va organitzar una incursió en el territori d’Andorra, en 
la qual participaren no pocs militants llibertaris, companys en el maquis de 
militants d’altres tendències. Téllez va rebre el grau oficiós de tinent, i amb 
els seus vuit homes van arribar fins a Salardú, on van mantenir vuit hores 
de tiroteig amb les forces atrinxerades de la Guàrdia Civil sense poder 
progressar. A les envistes dels camions de soldats que enviava el general 
Moscardó, cap de les operacions de contraatac, Téllez i la resta de 
guerrillers van haver d’afanyar-se per guanyar la frontera francesa fins a 
arribar a un refugi de Saint Girons (l’Arieja).
Mal planificada, pèssimament equipada, l’operació de la Vall d’Aran 
va significar el final de la col·laboració entre anarquistes i comunistes, 
abans agermanats en el maquis francès. Téllez i els seus 37 companys van 
deixar l’UNE, l’Estat Major de la qual els formà un ridícul consell de 
guerra, on, en canvi, no es tenia en compte la incompetència irresponsable 
del comandament estalinista en la desastrosa operació. Téllez intentà
d’enllaçar amb el maquis d’Astúries i de Santander, sense èxit per la falta 
de mitjans amb què passar a l’ofensiva.  
Membre de la FIJL des de 1936, formà part del seu Consell Nacional 
de novembre de 1945 juntament amb Benito Milla, Raúl Carballeira, Joan 
Alcácer i Llibert Sarrau, que durarà uns mesos fins al Congrés de la Borsa 
de Treball a Tolosa de Llenguadoc. 
Amic íntim de Josep Lluís i Facerias, guerriller urbà, a la seva mort 
(1957) fundà la revista Atalaya, òrgan de la FIJL, des de 1944 participava 
en Ruta, de la mateixa organització, i en Solidaridad Obrera, de la CNT. 
Antoni Tèllez i Solà; historiador de la lluita armada llibertària antifranquista 313 
Més recentment escrivia a Historia Libertaria des d’on aportà testimonis 
valuosos de primera mà per poder reconstruir els fets i les tensions de 
l’important sector llibertari ibèric que, primer el franquisme i després la 
partitocràcia postfranquista, han maldat per desarrelar i anorrear de la 
història del país. Téllez compaginava la tasca revolucionària amb la feina 
de periodista a France Press. Quan es produí la caiguda d’un altre amic seu, 
Francesc Sabaté i Llompart (gener de 1960), un dels darrers mites de 
l’activisme armat llibertari (l’últim, Ramon Vila, morí cosit a bales el 
1963), Téllez, que portava des de 1954 prenent notes, decidí abandonar la 
militància orgànica i dedicar-se a escriure la història dels grups d’acció
anarquista que li havien estat afins a través de la biografia de lluita dels seus 
personatges més propers i populars, però sense descuidar-se de donar el 
relleu adient a cada persona indicada, sempre que això no signifiqués
comprometre els implicats davant de la policia feixista d’Espanya. Cal tenir 
present que aquests grups i altres de posteriors sorgits des de la FIJL van 
ser, com a poc, boicotejats pel sector més burocràtic de la CNT i de la FAI. 
L’obra d’aquest historiador no acadèmic es barrejava sempre amb la 
militància llibertària. L’any 1974, després del segrest del director del Banc 
de Bilbao a París —acció realitzada per anarquistes per evitar que fossin 
condemnats a mort i executats dos companys de Puig Antich— Téllez fou 
convocat diverses vegades per la policia francesa per interrogar-lo, un cop 
el grup fou detingut, perquè tenia íntima amistat amb alguns dels membres 
que cometeren l’acció.
Amb insistència, com altres historiadors llibertaris —Octavi 
Alberola, Pons Prades, etc.— Antoni Téllez es va dedicar a la recuperació
de la memòria. Va escampar articles de recerca i de memòria pròpia en 
publicacions periòdiques llibertàries ja citades, però a més es dedicà a 
aplegar biografia militant de Josep Lluís i Facerias: Guerrilla urbana 1. 
Facerías (Ruedo Ibérico, 1974 i Virus, 2004), nomenclatura en el títol que 
presagiava tota una col·lecció sobre els principals organitzadors d’accions 
armades antifranquistes gràcies a l’amistat de Téllez amb el responsable de 
les edicions José Martínez, antic simpatitzant de les Joventuts Llibertàries. 
La Guerrilla urbana en España: Sabaté aparegué editada per Belibastre el 
1972, per Plaza & Janés el 1978 i en diferents reedicions de Virus (la 
darrera, el 2001). La Historia de un atentado aéreo contra el general 
 Fèlix Villagrasa i Hernàndez314
Franco aparegué l’any 1993 editada pel col·lectiu Virus; l’any següent, el 
mateix grup publicava El MIL y Puig Antich. Vist l’èxit que tenien els 
escrits de Téllez entre les noves generacions i entre les anteriors —
ignorants del que fou la lluita més compromesa contra la dictadura— Virus 
tragué La red de evasión del Grupo Ponzán (1996), basat en un mecanoscrit 
de l’any 1984 titulat Francisco Ponzán en la guerra secreta (1936-1944),
on es referia a l’organització d’un grup de guerrillers anarquistes dedicats a 
amagar i conduir lluitadors antinazis en zones fora de perill o a facilitar 
contactes entre les diferents zones ocupades. Una obra no gaire extensa, 
però d’un gran valor testimonial sobre la lluita antifranquista. Lluita 
armada, això sí, que solament les víctimes del terror d’Estat i els 
calculadors (hereus del franquisme) podien refusar en un context sense 
llibertat (i sense ni tan sols legitimitat política). Conscients d’això,
franquistes i transicionistes han fet mans i mànigues per minimitzar el 
coneixement de la història dels lluitadors llibertaris a qui el tarragoní
Antoni Téllez dedicà bona part de la seva vida. Un altre treball de Téllez,
poc conegut, son els Apuntes sobre Antonio García Lamolla y otros 
andares con un recuerdo del mismo por José Peitats, que edità el 1992 a 
Vitòria l’Asociación Isaac Puente. 
L’any 2003 aquest autor va aportar el seu testimoni al documental La 
casita blanca, de Carles Balagué, on s’explicava l’acció que portà a terme 
el grup de Facerias per obtenir fons: allà, un important industrial barceloní
fou assaltat mentre jeia amb la seva neboda.  
Antoni Téllez i Solà va morir el 26 de març de 2005 a la capital del 
Rosselló, Perpinyà, on acabà instal·lant-se durant l’exili. Ha esdevingut un 
dels historiadors llibertaris de referència per a tothom que vulgui estudiar o 
simplement entendre la part més dura del moviment llibertari espanyol, 
mentre es consolidava la dictadura pseudofeixista implantada a Espanya 
arran de la derrota republicana de 1939. 


Antoni Tèllez i Solà; historiador de la lluita armada llibertària antifranquista

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert