Villagrasa, Fèlix

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

RESSENYES
Víctor Alba: militància política i treball 
intel·lectual d’un marxista heterodox 
Fèlix Villagrasa i Hernàndez 
HISTORIADOR
ere Pagès i Elies, nom legal de Víctor Alba, ha estat un dels 
referents més actius que han pogut tenir les generacions de 
l’esquerra democràtica des del final de la Segona República fins 
a la seva mort, l’any 2003, per la seva vocació divulgadora —sempre es 
considerà periodista per damunt de la feina genèrica d’escriptor— durant la 
Guerra Civil, la Guerra Freda, el franquisme i la transició democràtica o 
restauració monàrquica. Conjuntura complicada per a aquells que, com 
Pagès, van ser derrotats per partida doble a Espanya (primer pels 
estalinistes, després pels feixistes) i se sentiren descontents amb 
l’alternativa d’haver de triar entre la dictadura del capital i el comunisme 
totalitari abanderat per la URSS. Pagès, però, mai no es va deixar aclaparar 
per les dimensions d’una lluita tan desigual i esmerçà tota la seva vida a 
emetre els seus missatges crítics contra tot allò que, segons ell, signifiqués 
un perill per a l’eixamplament de la llibertat i la igualtat entre els individus 
i els pobles. El seu compromís amb l’estudi i l’aprofundiment del 
pensament «socialista», en el sentit ampli de la paraula, el portà a cedir 
bona part de la seva biblioteca i del seu arxiu personal a diferents 
institucions catalanes des de molts anys abans de la seva mort. 
P
 Víctor Alba: militància política i treball intel·lectual d’un marxista heterodox 303
Pere Pagès havia nascut a Barcelona l’any 1916 en el si d’una família
de classe mitjana. Format a l’Escola del Mar i a l’Institut Jaume Balmes, 
mai no es va considerar un obrer, tot i que des dels setze anys milità en 
organitzacions defensores de la classe treballadora. S’incorporà al Bloc 
Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín i assolí les tesis 
revolucionàries crítiques amb la deriva estalinista que imperava entre els 
comunistes filosoviètics; també va participar en la fundació de l’Associació
d’Estudiants Revolucionaris i inicià la seva feina periodística en els diaris 
Última Hora, La Humanitat i La Rambla mentre cursava la carrera de Dret, 
que mai no finalitzà. Partícip en els esdeveniments del 6 d’octubre, va 
haver de passar una temporada amagat fins que la crisi de la coalició
conservadora al poder a Madrid va permetre novament l’activitat dels 
partits i sindicats revolucionaris. Durant la primavera de 1936 el Bloc de 
Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin van fusionar-se en el Partit 
Obrer d’Unificació Marxista (POUM), dins les joventuts del qual Pagès
s’integrava com a membre del comitè executiu i responsable del seu 
setmanari Joventut Comunista. Des de juliol de 1936 passà a la redacció de 
La Batalla, portaveu del POUM. Durant aquests mesos va fer coneixença
amb George Orwell, de qui llavors ignorava la labor literària. Patí amb els 
seus companys la persecució del govern Negrín, teledirigit pel PCE, arran 
dels fets de maig de 1937 i poc després s’incorporà a l’exèrcit republicà en 
ser mobilitzada la seva lleva. Un dels seus pitjors records d’aquella època
fou constatar com cap dels intel·lectuals destacats del sector republicà
s’atreví a aixecar la veu contra la injustícia que es cometia amb el petit 
partit, ni es cuidaren d’esbrinar què en va ser del seu líder, Andreu Nin. 
D’altra banda, sempre considerà la guerra i la revolució com una 
experiència privilegiada que van viure les generacions implicades, al marge 
de la llarga pervivència del terror contra els perdedors un cop finalitzada.  
Acabada la guerra Pagès fou capturat a València i empresonat primer 
a Alacant —on va ser objecte d’un simulacre d’afusellament— i després a 
la presó Model de Barcelona. Poc després de beneficiar-se d’un indult, 
tornà a ser detingut i torturat a causa de les seves activitats polítiques 
antifranquistes i proaliades, que desenvolupà amb altres companys 
poumistes. De nou en captiveri, continuà col·laborant amb la premsa 
clandestina i reforçà els seus coneixements d’anglès i alemany. L’any 1945, 
 Fèlix Villagrasa i Hernàndez 304
aprofitant la llibertat condicional mentre esperava el judici, passà
clandestinament a França i continuà la seva militància (aquell any sorgí a 
París el Moviment Socialista de Catalunya com a iniciativa dels poumistes 
exiliats), així com la seva obra literària i periodística col·laborant a la 
revista Combat, que dirigia Albert Camus, al qual donà a llegir una novel·la
redactada en presidi. L’escriptor francoalgerià, amb qui traduí al francès
l’obra poètica de Joan Maragall Cant Espiritual, li desaconsellà publicar-la; 
Pagès, però, mantingué com a pseudònim propi el nom del personatge de la 
novel·la descartada: Víctor Alba. De la relació amb Camus, n’extragué la 
idea bàsica que la vida és absurda, i que la feina de cadascú és buscar un 
sentit a la pròpia existència. D’aquesta època és Insomnie espagnole 
(1946), considerat el primer llibre sobre el franquisme (publicat en anglès
l’any següent).
Durant el 1947, poc després de casar-se amb Noemí Boune, emigrà
cap a Mèxic, on romania a l’espera d’un retorn cada vegada més incert una 
bona part de la intel·lectualitat i del món polític catalanoespanyol a l’exili. 
Allà treballà a la redacció de la crònica policíaca i de successos del diari 
Excelsior, el més important del Mèxic posterior a la revolució. Edità la 
revista Panorama, finançada per capital privat a través del Centro de 
Estudios y Documentación Sociales, dedicada a temes socials, i participà en 
les publicacions dels exiliats catalans La Nostra Revista i Pont Blau,
dirigides per Avel·lí Artís i Balaguer i Vicenç Riera i Llorca 
respectivament. Tanmateix, no perdé el contacte amb els companys del vell 
continent, ja que exercí la corresponsalia a l’Amèrica Llatina per a La 
Giustizia de Roma, Il Ponte de Florència, Le Franc-Tireur de París, el 
Socialist Commentary de Londres i l’agència Reuter. En aquesta darrera 
consideraven que els seus reportatges eren més pintorescos que polítics.
Amb la perspectiva del temps, Pagès va adoptar una visió de les persones 
menys preconcebuda segons el seu origen social, i considerà que el tarannà
conservador o progressista depenia del caràcter i de la personalitat, no de la 
classe on s’ha nascut i de l’adscripció política triada. Sembla ser que la seva 
entrevista amb Ramon Mercader, l’assassí de Trotski, a la presó mexicana 
de Lecumberri, va servir per desemmascarar-lo definitivament.  
De la nombrosa producció de l’època mexicana destaquen la Histoire 
des Républiques Espagnoles (1948), Historia del comunismo en América 
 Víctor Alba: militància política i treball intel·lectual d’un marxista heterodox 305
Latina (1953), ambdues considerades obres pioneres en els seus àmbits 
respectius, la novel·la Els supervivents (1950) i els assajos sobre la situació
internacional Israel y Egipto. ¿Guerra o democracia en el Cercano 
Oriente? (1956) i Hungria, 1956. ¿Quién vencerá a Moscú? (1957), on 
aventurava que serien els «satèl·lits» incorporats després de la guerra els 
que forçarien l’evolució soviètica cap a la democràcia parlamentària, un 
cop Kruixev reconegué els excessos de l’estalinisme.  
Des de 1957 Pagès/Alba, esposa i filla, nacionalitzats mexicans, 
fixaren la seva residència als Estats Units —sempre temporal, pensant en el 
retorn, però sense esperar que aquest es produís aviat—. El primer destí era 
Washington, on s’havia de cuidar de les publicacions de l’OSP (Oficina 
Sanitària Panamericana), filial de l’OMS a Amèrica, i col·laborà al diari 
The New Republic. Posteriorment visqué a Nova York i entrà en contacte 
amb el mallorquí Àngel Palerm, a través del qual treballà per a  revistes de 
l’OEA (Organització d’Estats Americans) i dirigí durant cinc anys la revista 
Américas, que es publicava en castellà, portuguès i anglès. Mentrestant 
escrivia la Historia del movimiento obrero en América Latina (1964), 
publicada en castellà i anglès. Era una versió augmentada de treballs 
anteriors i li donà prestigi entre el sector esquerrà, però antiestalinista, de la 
intel·lectualitat del país. D’aquesta època daten les primeres trameses de 
llibres —no sense alguns impediments del servei espanyol de correus— cap 
a la casa que la seva família materna li construí a Sant Pere de Ribes (el 
Garraf) amb les divises enviades regularment. 
El 1965, malgrat que no posseïa titulació universitària superior, va 
exercir la docència a la Universitat de Kansas com a professor de Ciències 
Polítiques i d’Història del Moviment Obrer. Dos anys més tard continuarà
la tasca pedagògica a la Universitat Estatal de Kent, a Ohio, de la qual 
formarà part fins a jubilar-se als anys vuitanta. Alguns dels cursos impartits 
eren pioners en les matèries respectives als EUA (les ideologies socials, la 
política i les dones, els intel·lectuals, la joventut, la vellesa, les classes 
mitjanes) i van servir per elaborar treballs posteriors publicats a Barcelona. 
A banda de les seves responsabilitats docents, Pagès seguí escrivint en 
premsa per a l’agència ALA del seu amic i correligionari Maurín i per al 
diari The New Leader (Nova York), on feia cròniques sobre una 
Llatinoamèrica en plena efervescència revolucionària en substitució de 
 Fèlix Villagrasa i Hernàndez 306
Víctor Serge. També col·laborà amb l’Institut Americà per al 
Desenvolupament del Sindicalisme Lliure (AIFLD) impartint cursets de 
sindicalisme. Dels Estats Units sempre considerà que, malgrat les 
diferències econòmiques provocades pel capitalisme i alguns errors en 
política exterior, era un país prou lliure com per generar en el seu si 
l’autocrítica més dura i, per tant, considerava que disposava de prou 
elements de renovació i de reforma, cosa que no passava, com es demostrà
més tard, amb les dictadures emparades pel PCUS. 
L’any 1968, després de vint-i-tres anys, es produí el seu retorn 
eventual a Catalunya —treballava a Kent durant dos trimestres cada curs—
no exempt de polèmica amb els qui seguien defensant el comunisme 
prosoviètic. Aquells que el 1937 l’havien acusat de feixista ara asseguraven 
que era un agent de la CIA, i la consigna divulgada s’ha mantingut viva fins 
avui, malgrat que molts dels seus acusadors s’han reciclat a fons dins del 
sistema que desacreditaven. 
Durant la dècada dels setanta Pagès va accelerar la seva tasca 
divulgadora coincidint amb el final del règim franquista. D’aquesta època
són obres com Retorn a Catalunya (1970), primera de la trilogia sobre 
temàtica catalana editada per Pòrtic, força retallada per la censura, cosa que 
també succeí amb Catalunya sense cap ni peus (1971); Homo Sapiens 
Catalanibus (1974) era un anecdotari força innocu sobre alguns catalans de 
l’exili. Més interessants pel coneixement del moviment polític obrer fou El
marxismo en España 1919-1930 (1974), editat a Mèxic com a versió
castellana d’El marxisme a Catalunya. 1919-1939 (1974-1975), on 
apareixien les monografies sobre la història del BOC, la del POUM i les 
biografies de Joaquim Maurín i d’Andreu Nin. Altres títols d’aquest 
període fecund foren: USA centre de la revolta mundial (1974), on, seguint 
les tesis marxistes, es considera que el veritable socialisme arribarà en el país
més capitalista;  Historia social de la mujer (1974), fet a partir dels apunts 
d’un curs universitari; la novel·la El pájaro africano (1975), finalista del 
premi Planeta d’aquell any; Los liquidadores de un imperio (1975), anàlisi de 
la situació dels EUA després de Vietnam i del cas Watergate on el que destaca 
és la capacitat autodepurativa de la societat nord-americana; Els problemes 
del moviment obrer a Catalunya (1976), assaig sobre la conjuntura de la 
doble crisi, econòmica i política, en la societat catalana, i la Historia social 
 Víctor Alba: militància política i treball intel·lectual d’un marxista heterodox 307
de los intelectuales (1976), un estudi sobre la funció dels intel·lectuals en el 
món occidental, les seves condicions de vida material, les relacions amb el 
poder polític, la influència social, la burocratització i la integració com a 
subjectes productors en la societat de consum. 
Una altra sèrie de llibres amb la política espanyola com a tema 
principal comença amb 1936-1976. Historia de la II República Española
(1977), on s’atreveix a proposar la ficció del que podia haver-se esdevingut 
si s’hagués avortat el cop de juliol de 1936; Los sepultureros de la 
república (1977), anàlisi crítica del paper dels màxims responsables 
republicans durant la guerra; Historia de la resistencia antifranquista
(1978), un dels primers estudis publicats a Espanya sobre un tema 
condemnat a l’oblit en els primers anys de la transició i que en els darrers 
anys ha concitat una atenció mediàtica aprofitada per les editorials;  El
Partido Comunista de España. Ensayo de interpretación histórica (1979), 
estudi crític del marxisme prosoviètic a Espanya, que ampliarà més tard 
amb la Historia del estalinismo. 1923-1953 (1981) i, acabada la dècada,
Todos somos herederos de Franco (1980), on apunta les transformacions 
que el llarg període franquista va operar sobre la societat espanyola. Les 
seves col·laboracions més destacades en la premsa del moment eren a les 
planes del diari Avui i d’El Noticiero Universal (en aquest escriví fins que 
fou tancat l’any 1986). 
En els primers temps de la transició elements del POUM van formar 
part del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional (BEAN), però el partit 
no es reconstituí com a tal, donades les diferències de criteri existents entre 
els antics militants, a causa, per exemple, del catalanisme, defensat per 
Pagès en termes polítics i menystingut per altres companys que ho 
consideraven un invent cultural de la burgesia. Tampoc coincidien en el 
grau de vigència dels postulats marxistes tradicionals ni en l’acceptació del 
marc polític de la monarquia parlamentària establerta arran de la 
Constitució de 1978. 
Durant els anys vuitanta la progressiva retirada de l’activitat docent, 
instal·lada la família a Sant Pere de Ribes, li va permetre dedicar-se del tot 
a la tasca de divulgació històrica i a la reflexió sobre el pensament 
d’esquerres en el moment present des d’un punt de vista cada vegada més
afí als postulats llibertaris i democràtics, utilitzant els elements d’anàlisi del 
 Fèlix Villagrasa i Hernàndez 308
materialisme dialèctic, però lluny d’interpretacions sistemàtiques que poden 
portar fàcilment al dogmatisme («El marxismo continuaba pareciéndole 
útil como método, pero no como guía política», escriu a les seves memòries 
redactades en tercera persona). També avisava dels perills de caure en la 
insolidaritat i la desmobilització social si se seguia el camí exclusiu dels 
alliberaments individuals. Políticament es mantingué proper al PSC, on 
havien ingressat alguns dels seus antics companys, i també al sindicalisme 
llibertari de la CGT, que seguia el possibilisme de Seguí, Pestaña i Peiró
amb un tarannà menys centralista que el de la CNT (sempre li havia 
amoïnat la «N»). D’aquells temps data la seva preocupació per donar un 
destí escaient als milers de llibres i de documents que va anar aplegant al 
llarg de la seva vida. En un primer moment va establir contactes amb 
l’Ajuntament de Barcelona, quan Maria Aurèlia Capmany ocupava la 
regidoria de Cultura, però no obtingué resposta satisfactòria. Més tard va 
donar la documentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya i el gruix principal 
de la seva biblioteca, uns cinquanta mil volums entre llibres i opuscles, al 
Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, 
situat al Pavelló de la República de Barcelona. A més, altres llibres van 
anar a parar a diverses biblioteques universitàries, a la Biblioteca de 
Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès. Una part d’aquests llibres eren 
donacions de Francisco Giner de los Ríos quan s’encarregà durant uns anys 
de l’Editorial Universitària mexicana. 
Durant la darrera dècada del segle XX Pere Pagès publicà els dos 
primers volums de les seves memòries vitals i polítiques, que aparegueren 
inicialment sota el camusià títol de Sísif i el seu temps l’any 1990. 
L’escepticisme amb què les experiències de joventut marcaren la seva vida 
de militant fan d’aquests records biogràfics un bon contrapunt a les versions 
més ideològiques sobre els principals esdeveniments de la República i la 
guerra. A més, donen una visió de primera mà sobre els inicis d’un jove 
periodista en l’ambient de les redaccions de la premsa d’esquerres i sobre la 
vida cultural barcelonina (l’Ateneu, la Universitat) de l’època. Més tard les 
memòries foren ampliades amb un tercer lliurament subtitulat L’edat de 
l’emprenyament (1995), un recull d’articles publicats a la premsa catalana i 
espanyola. La rauxa, la ironia i l’actitud crítica —i autocrítica—, les va 
mantenir fins al darrer moment de la seva vida, com ho exemplifiquen els 
 Víctor Alba: militància política i treball intel·lectual d’un marxista heterodox 309
títols de les seves darreres produccions, redactades a través d’aforismes 
estructurats alfabèticament: Diccionari de la mala llet (1997), Diccionari de 
les cabronades (2000), Diccionari de les ximpleries, bajanades, badoqueries i 
trapelleries (2001) i Diccionari d’anònims amb nom (2002). 
La darrera de les seves obres assagístiques fou Los colectivizadores
(2001), una recapitulació de l’experiència que més profundament marcà
aquest periodista, historiador i novel·lista, on considerava la revolució
espanyola —sobretot la que es va fer a través del procediment llibertari—
l’única revolució de l’Europa contemporània autènticament obrera, 
espontània i, en els seus inicis, fora del control de les classes dirigents que 
fins aleshores solament havien produït «revolucions mesocràtiques».
Víctima d’una neoplàsia pulmonar, Víctor Alba no es deixà vèncer
per la malaltia fins a última hora i mantingué la seva col·laboració setmanal 
al diari Avui —que datava de la fundació de la publicació el 1976— sense 
perdre en cap moment la personalitat combativa i crítica demostrada en el 
centenar llarg de monografies que deixava escrites. Tanmateix, el cos humà
que l’animava, Pere Pagès, deixava d’existir el dia 10 de març de 2003, a 
les cinc de la tarda, a l’Hospital Sant Camil de Sant Pere de Ribes. 


Víctor Alba: militància política i treball intel·lectual d'un marxista heterodox

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert