Bohigas, Oriol

Revistes Catalanes amb Accés Obert

f ragment d'un diari de memóries 
Vl 
"' Ol 
.e 
o 
ll) 
o 
~ 
o 
Palermo, dilluns, 1 de febrer de 1988. 
He escrit i he parlat prou vegades sobre Josep M. Jujol per no 
haver-hi d'insistir ara que em sembla un deis arquitectes més 
interessants del segle xx, un deis pocs que mantingué en la seva 
obra un lligam amb allo de que sempre es parla en referencies 
més aviat teoriques pero gairebé mai precisarles en fets concrets: 
l'art nouveau a les avantguardes. Em sembla que no hi ha, en 
aquesta línia, cap altre exemple de major nivell qualitatiu. 
N o perdé mai el se u gaudinisme fidel, abnegat, a prova de bomba, 
sinó que sempre hi posa un nou ferment d'artisticitat que , 
gairebé sense que ell mateix se n'adonés, se l'emporta cap a un 
expressionisme que pren una volada propia i que arriba a 
jerarquitzar-se dins de l'avantguarda. L'església de Vistabella, la 
casa deis Ous de Sant Joan Despí, la casa Planells de la Diagonal 
de Barcelona, el banc del Pare Güell s'han vist sovint com 
fórmules gaudinianes o postgaudinianes. Pero són també 
anticipacions d'una arquitectura, una escultura i una pintura que 
paral·lelament s'anava desenvolupant a tot el món; unes 
anticipacions genials perque eren formularles sense coneixer 
aquestes experiencies paral·leles i sense conviure'n les 
motivacions culturals, ni les circumstancies socials. És difícil 
d'imaginar-s'ho, pero és cert. Quan Jujol feia les incrustacions 
ceramiques del Pare Güell no sabia res de les ruptures inicials de 
les avantguardes que portaven cap a les experiencies de l'objet 
trouvé o de la recomposició cubista de les ruptures. Quan agafava 
el llenguatge de les línies gaudinianes tra«;ades a sentiment i 
les geometritzava a la torre deis Ous o a la casa Planells, 
quan convertia en escultures les claraboies de la fabrica Manyach, 
29 
no ho feia pas com un mimetisme provincia 
-que ja hauria estat esplendorosament mati-
ner i original- de l'evolució de l'expressionis-
me alemany o de les derivacions puristes de 
la Viena wagneriana. Per a Jujol, tot era en-
cara una devota continultat de l'art nouveau, 
una ingenua creen¡;a en la categoría univer-
sal de l'originalitat i, per aixo, tot prenia aquell 
aire tan personal i, per tant, genuí, fundacio-
nal i internacionalitzable, com no ho ha acon-
seguit cap altra arquitectura en aquest país . 
Fa un parell d'anys vaig acompanyar Beth 
Galí, Maria del Mar Arnús i Xavier Nieto a 
fer un recorregut d'obres de Jujol perque es-
taven preparant una exposició sobre Gaudí i 
els seus contemporanis per a la Hewitt Coo-
per de Nova York. 
Jujol hi havia de tenir un paper protagonis-
ta, pero no ho van acabar d'aconseguir per-
que des de Nova York, Judith Rohrer, seguint 
l'opinió de George Collins, ho va decantar més 
cap a Gaudí i perque els hereus familiars de 
Jujol posen, inexplicablement, tots els incon-
venients que poden a cedir material original, 
no sabem si per gasiveria, per incultura o per 
pur edipisme. Segurament, una de les raons 
perles quals Jujol no ha esdevingut encara una 
estrella internacional és la inaccessibilitat al 
seu arxiu i la manca d'una catalogació serio-
sa. Entre les diverses sorpreses que dignifica-
ren culturalment el viatge, hi hagué el desco-
briment, a Vistabella, d'una !Hmtia, mig 
abandonada en un entresol pie de trastos, feta 
només amb trossos de fusta i fil ferro que se-
gurament eren deixalles de les obres de la ca-
pella. És una pe<;a sorprenent, inclassificable 
per la data en que fou feta, pero que ara els 
radicals de !'arte pavera i altres reduccionis-
tes no dubtarien a considerar-la com a ante-
cedent genial. Aixo demostra, per altra ban-
da, que és massa senzill atribuir a Jujol la 
invenció de tantes avantguardes, des del dada 
30 
i el cubisme fins a !'arte pavera. Com he dit 
abans, el que cal atribuir-li és, només, aquella 
voluntat d'invenció i de creativitat artística 
que per a ell tenia un valor categoric. 
A l'escola era un professor anarquic, des-
controlat, difícil d'entendre, volant sempre en-
tre acudits culturals insolits. El seu pes peda-
gogic radicava més en el tipus d'exercicis que 
posava, que en la seva presencia directa, so-
vint escassa i una mica desmenjada. Ens feia 
copiar lapides gotiques que després havíem de 
reproduir a l'aquarel-la, a dimensions naturals, 
imitant bé les ombres, els escarbots i el carac-
ter romantic de la ruina. Quan venia a classe 
es dedicava sobretot a llegir i traduir el text 
llatí de les lapides i a fer-ne comentaris histo-
ries i iconografics. Quan algun alumne no el 
seguía prou bé i no entenia les seves llatina-
des, li deia, amb una cara de sorpresa trans-
cendental: «Pero, veste no sap llatí i vol ser 
arquitecte?» 
Ens quedavem tots bocabadats quan agafa-
va elllapis per il·lustrar amb dibuixos preci-
sos i explicatius algun detall que les lamines 
li suscitaven o per endegar uns retols sump-
tuosos, retorics i avassalladors que havien de 
completar tetes les lamines. Era el dibuixant 
més habil i més precís que he conegut mai. 
Es t reia de la butxaca de !'americana negra-
adornada amb successives incrustacions de 
caspa centenaria -o de !'armilla de color 
groc- tan destacat sota el negre de !'ameri-
cana que, a vegades, deiem que anava vestit 
de taxi barceloní-, un llapis que no tenia més 
de set o vuit centímetres de llargaria i el feia 
lliscar sobre el paper sense desconnectar-lo 
mai. Quan acabava la immensa línia contínua, 
s'hi podía llegir -amb les dificultats d'una 
abarracada estetica gotica -modernista- el 
títol de l'objecte representat, el nom de l'alum-
ne, la data i a vegades alguna adjectivació de 
collita propia. Aleshores ja només calia seguir 
les seves instruccions i pintar el retal amb l'al-
ternanc;a del gouache vermell i blau i, sobre-
tot, amb unes grans masses de purpurina dau-
rada. 
Sovint aquests retols eren els autentics pro-
tagonistes de les lamines. Recordo que un dels 
exercicis que a mi em va correspondre, des-
prés de la serie de lapides, fou el dibuix a di-
mensions naturals d'un pilar de la catedral de 
Barcelona. Un cap acabada la feina d'amida-
ments i de dibuix geometric, em vaig presen-
tar a classe amb un paper d'embalar que de-
vía fer quinze o vint metres quadrats , en el 
qual només hi havia una línia fina contínu a 
en tata la periferia que reprodui'a la serie de 
motllures del pilar, mentre que, al centre, que-
clava un buit descoratjador com a protagonis-
ta inútil. Li ho vaig mostrar molt desanimat 
perque em semblava d'una pobresa absurda al 
costat de les aquarel·les de les rajoles de la 
Casa de Convalescencia, de les frontisses i els 
picaports de Santa Maria del Mar o deis vi-
tralls de la desapareguda rosassa del Pi que 
presentaven els meus companys. Em va dir: 
«No es preocupi; ja ho adornarem». Es va treu-
re el llapis minúscul i de genollons a terra va 
omplir tot el b uit amb una immensa inscrip-
ció llatina que ho explicava tot. El davassall 
de gouache i purpurina fou un espectacle gran-
diloqüent. Ho haguérem de fer a cops de ga-
lleda. Al final, la meticulosa secció del pilar 
de la catedral gairebé va desapareixer i els 
quinze metres quadrats de paperassa es con-
vertiren en una abstracció al·lucinant de blaus 
i vermells sobre camp daurat. 
Sovint ens queixavem de la seva desaten-
ció, potser accelerada perque ja estava a prop 
de la jubilació i havia perdut ]'entusiasme pe-
dagogic que devia tenir els anys anteriors. Més 
que una desatenció era un a'illament respecte 
de tata !'estructura de l'escola. Era un ésser 
anomal, incontaminat i aixo, a vegades, resul-
31 
tava fins i tot anguniós. Recordo que un dia 
va arribar a classe i s'acosta discretament a 
un dels estudiants per dir-li en veu baixa: «Vos-
te sap si avui em pagaran el sou a secretaria?» 
Un altre dia, en parlar-li de la font de la pla-
c;a d 'Espanya, i comentar-li alguns aspectes es-
t ilístics que m'estranyaven, em digué amb un 
punt d'excitació: <<Yoste coneix algú de l'Ajun-
tament? Em podria fer un favor? Demani que 
em paguin la resta d'honoraris d'aquell pro-
jecte que encara em deuen.» 
He pensat moltes vegades sobre !'eficacia 
d'aquella estranya pedagogía jujoliana. Ara 
l' entec millar que aleshores. Potser sí que la 
reproducció acurada deis elements de la mi-
llar arquitectura historica que teníem al vol-
tant ens inicia en la comprensió deis valors 
que la perpetuen per damunt dels estils i les 
funcions . Potser sí que aquell taranna caotic 
era !'única manera de transmetre un batee ar-
tístic, una inquietud cultural.1 
1. Aquesl lcxl és parl d 'un !libre de memories encara inédil. 


Fragment d'un diari de memòries

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert