Riera, Anna

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

TEMES
De l’art amb ciència i la ciència en l’art
Anna Riera i Mora
L
’any 1981 vaig començar els estudis d’Història a la Universitat 
de Barcelona, sense tenir molt clar quina era la branca que més 
m’interessava. Aquell mateix any, el doctor Santiago Riera —que 
difícilment puc, ni vull, amagar, és el meu pare—, que era ja enginyer 
industrial i professor de Termodinàmica, estava acabant els seus estudis 
a la meva mateixa facultat. Aviat va entrar a formar part del Departament 
d’Història Contemporània com a professor d’Història de la Ciència i la 
Tècnica. Mentre jo acabava la meva llicenciatura en Història de l’Art i, sens 
dubte inﬂ uenciada pel professor Riera però també per l’entusiasme amb 
què els professors d’art modern impartien les seves classes, vaig decidir 
especialitzar-me en l’art català de ﬁ nals del segle XVIII  i primeres dècades 
del XIX.
Anna Riera i Mora160
A partir d’aquell moment, els camins com a historiadors del professor 
Riera i meu van començar a creuar-se. Ens vam trobar interessats per un 
mateix període històric i una mateixa institució oﬁ cial, aportant al seu 
estudi dos punts de vista diferents però complementaris. Hem col·laborat 
en diverses ocasions, hem coincidit en congressos i hem compartit 
«descobertes» als arxius i biblioteques. Avui en dia, malgrat la distància 
que ens separa, ens segueix unint la nostra passió per la Il·lustració, la Junta 
de Comerç i la Barcelona del segle XVIII.
El professor Riera té el privilegi d’haver conreat el saber cientíﬁ c i 
l’humanístic. I l’encert, en un món tan tecnològic com el nostre, de considerar 
que un no pot existir sense l’altre. L’any 1959, C.P. Snow va denunciar 
l’existència a la nostra civilització de dues cultures irreconciliables, la 
humanística i la cientíﬁ ca. Els seus escrits van obrir un profund debat en el 
qual ha participat també el professor Riera, defensant en diferents ocasions 
i seus que «admetre la dicotomia de cultures és admetre la possibilitat de 
viure —viure en el sentit de realitzar-se— prescindint d’una part important 
del que podríem anomenar saviesa. La concepció del món i de l’home és 
aleshores parcial i, doncs, incompleta»1. A la societat actual prevalen els 
valors de la utilitat, la pragmàtica, la immediatesa, l’eﬁ càcia, cosa que 
sens dubte explica la superespecialització d’alguns estudis i el poc interès 
institucional per d’altres.
És amb tristor que reprodueixo el paràgraf conclusiu del capítol IV 
del seu llibre Més enllà de la cultura tecnocientíﬁ ca, publicat el 1994: 
«Tanquem aquestes pàgines expressant el desig que l’interès institucional 
sobre la formació interdisciplinària esdevingui una realitat al més aviat 
possible»2. Tristor, perquè han passat més de deu anys i les notícies 
d’aquests dies3 demostren que algunes institucions governamentals són 
1
  S. RIERA, Més enllà de la cultura tecnocientíﬁ ca, Edicions 62, 1994, p.147.
2
  Ibídem, p. 170.
3
  M’assabento avui, 12 de maig, que el Consell de Coordinació Universitària està 
elaborant una nova catalogació d’estudis universitaris per homologar-se el 2010 a 
l’Espai Europeu d’Educació Superior. En la seva proposta, amb esperança he de dir 
que no deﬁ nitiva, desapareixen titulacions com Història de l’Art, Filologia Catalana 
De l’art amb ciència i la ciència en l’art 161
lluny d’entendre i valorar la cultura, el coneixement, la interpretació del 
món, és a dir, la saviesa, «com un tot». 
Quan se’m va demanar si volia col·laborar en aquesta publicació, de 
seguida se’m va acudir que el tema més adequat per fer-ho era, precisament, 
la relació entre l’art i la ciència. És clar que es tracta d’un tema molt ampli 
que es pot enfocar des de molts diversos punts de vista i, lògicament, en 
aquest article de poques pàgines només vull presentar algunes reﬂ exions. 
De la mateixa manera, no pretenc llistar una bibliograﬁ a especialitzada, sinó 
simplement fer referència a un nombre reduït d’estudis i treballs actuals 
que es plantegen des de metodologies diferents aquest complex debat sobre 
les inﬂ uències i acostaments art-ciència-tècnica. 
Encara que sembli obvi, cal aﬁ rmar que ens podem apropar al tema 
amb la lògica i les eines d’un cientíﬁ c o amb la sensibilitat i els recursos 
d’un historiador. Posem un exemple molt clar: es pot estudiar la cúpula 
del Duomo de Florència, obra de Brunelleschi, com a resultat dels avenços 
cientíﬁ cs del Renaixement o com a símbol de l’espiritualitat del moment, tot 
relacionant-la amb l’obra pictòrica i escultòrica del seu artífex. Això explica 
perquè aquesta cúpula4 pot ocupar gran part del temari de l’assignatura 
Art del Renaixement i, al mateix temps, ser la protagonista d’un curs de 
doctorat d’Història de la Ciència i la Tècnica. 
Aquest exemple ens serveix per constatar que no he parlat d’un tercer 
àmbit: la tècnica. Aquí no ens podem estar de fer una reﬂ exió ﬁ lològica: 
el vocable tècnica deriva del terme grec tékhne, que es pot considerar 
homòleg al llatí ars. Llavors, tècnica és el mateix que art? Durant molts 
segles va ser així, motiu pel qual calia distingir entre «arts mecàniques» i 
«arts intel·lectuals». Avui en dia l’art ha adquirit una connotació simbòlica 
que no té la tècnica (però sí la ciència). 
i Humanitats. Suposo que l’argumentació serà que es tracta de carreres massa 
«generalistes» o massa centrades en la particularitat d’una nació i, per dir-ho amb 
paraules breus, que no serveixen per a gaire. 
4
  Sobre el tema de la construcció de la cúpula de Brunelleschi, vegeu R. KING,
La cúpula de Brunelleschi: historia de la gran catedral de Florencia. Ediciones 
Apostrofe, 2002. 
Anna Riera i Mora162
L’art s’apropia de la ciència
El crític Renato Barilli en el seu article «Arte, scienza, tecnica»5
il·lustra la relació entre aquestes tres disciplines amb una imatge que ens 
sembla molt entenedora: la tècnica és el tronc de l’arbre, del qual neixen 
dues branques gruixudes, la ciència i l’art. D’aquestes neixen inﬁ nitats de 
branquillons que es van creuant ﬁ ns a formar la capçada de l’arbre, de 
manera que difícilment es pot dir si un branquilló té origen en la branca 
mare de l’art o de la ciència. Tornant al nostre exemple, no és possible 
parlar de la cúpula de Brunelleschi sense fer referència als mètodes de 
construcció emprats, a la innovació que suposà construir-la amb un sistema 
de corretges i ascensors sense les tradicionals bastides de suport. I no ho és 
tampoc sense referir-nos a l’ambient artístic de la Toscana dels Mèdici, o 
sense fer un salt en l’espai i acostar-nos a la llarga construcció de l’església 
de Sant Pere del Vaticà a Roma. 
De la mateixa manera, per citar altres exemples, és evident la importància 
que l’òptica té en el desenvolupament de la perspectiva6 o en la descomposició 
dels colors en el puntillisme7. I què dir de la inﬂ uència en l’art de l’aparició de 
la fotograﬁ a i el cinema?8 D’on neix el futurisme a inicis del segle XX? I De 
Stijl9, el suprematisme, la Bauhaus, l’art conceptual o el moviment Fluxus? Què 
5
  AA.VV. Arte e scienza, Ilisso, Nuoro, 1993.
6
  Vegeu M. KEMP, La ciencia en el arte: la óptica en el arte occidental de 
Brunelleschi a Seurat, Akal, 2000. 
7
  La National Gallery de Londres va organitzar l’any 2002 una exposició amb el 
títol «Light». Una de les seccions contenia pintures que exploren els efectes físics 
de la il·luminació. També va ser molt interessant l’exposició «L’art i el temps» 
(Brussel·les, 1984) en la qual van col·laborar cientíﬁ cs, ﬁ lòsofs i historiadors de 
l’art.
8
  La bibliograﬁ a és àmplia. Un llibre que relaciona art i fotograﬁ a amb el concepte 
d’espai, les noves teories del color i la llum de ﬁ nals XIX, inicis del XX, i les paral·leles 
revolucions en altres camps com les matemàtiques, especialment pel que fa a les 
primeres avantguardes: S. YATES (a cura de),  Poéticas del espacio: antología crítica 
sobre la fotografía, Gustavo Gili, 2002.
9
  Han estat ben estudiades les inﬂ uències que tingueren sobre De Stijl (especialment 
sobre Van Doesburg i Mondrian) els llibres del matemàtic Schoenmaekers, La
De l’art amb ciència i la ciència en l’art 163
pensar d’un quadre com Composició derivada de l’equació y=-ax2+bx+18 amb 
verd, taronja, morat (negre) de Georges Vantongerloo (1930)? 
A l’època contemporània, els nusos entre la branca ciència i la branca 
art es fan cada cop més espessos. La protagonista és ara l’alta tecnologia: 
no es pot dubtar del creixent impacte de les tecnologies digitals sobre 
l’experiència estètica. És emblemàtic el fet que el setembre de 1999 el sistema 
operatiu GNU/Linux rebés el premi del jurat al festival d’art i tecnologia 
Ars Electronica. Com explica Josephine Berry a Código al descubierto: el 
‘net art’ y el movimiento de software libre (publicat en línia a #Artnodes):
«Deixant de banda el gest duchampià del jurat de proposar que una eina per 
a la producció fos considerada art, es pot dir que l’esdeveniment va marcar 
la popularitat de l’analogia, avui en dia amb freqüència establerta, entre la 
pràctica de l’art d’avantguarda i la producció de software lliure. Aquesta 
analogia insisteix a reconèixer que ambdues activitats, la creació de l’art 
i la creació de software, es deﬁ neixen mitjançant la natura necessàriament 
col·lectiva de la producció intel·lectual i creativa».
Es va començar amb l’ús de nous materials i amb les imatges 
digitals10, per arribar al concepte de net art; al treball, per exemple, de 
0100101110101101.org, un grup d’artistes cibernètics; o a la utilització, 
especialment per part d’artistes japonesos i americans, de l’holograﬁ a per 
conferir tridimensionalitat a una imatge il·lusòria.11
nova imatge del món i Principis de Matemàtica plàstica (1915 i 1916). Vegeu: 
H.L.C. JAFFE, Per un’arte nuova, De Stijl 1917-1931, Milà, Il Saggiatore, 1964; 
Ch. GRECO, El espejo del orden: el arte y la estética del grupo holandés De Stijl,
Akal, 1997.
 De la mateixa manera, ha estat estudiada també la relació entre les teories 
d’Einstein i Minkowski i l’espai cubista. És interessant recordar que Einstein, amb 
un gust estètic clàssic, es va declarar tota la vida contrariat per la idea d’haver pogut 
contribuir a l’aﬁ rmació de les avantguardes modernes. 
10
  Com va explicar Dorﬂ es en un debat sobre el tema que ens ocupa: «Cada època 
té la seva tècnica; a la nostra època, quan la tècnica s’ha convertit en tecnologia i la 
mecànica ha evolucionat en l’electrònica, no podem deixar de costat aquests nous 
mitjans, que ens permeten noves formes artístiques.» (AA.VV. Arte e scienza, Ilisso, 
Nuoro, 1993, p.86).
Anna Riera i Mora164
El tema ha anat adquirint importància com queda palès en el 
creixement de fets i activitats que es projecten i es realitzen a partir del 
2000. En primer lloc, cal destacar la proliferació d’escrits i llibres en els 
últims anys12. La mateixa revista Lápiz dedicà el 2003 un número especial 
a les relacions entre art i ciència i entre art i tecnologia. 
També cal remarcar alguns cursos i conferències recents. L’any 
2004 Artnodes i el Comissionat de Cultura Cientíﬁ ca de l’Ajuntament de 
Barcelona van organitzar un cicle de conferències sobre «Art, ciència i 
tecnologia» que va ser inaugurat per Roy Ascott amb una xerrada sobre 
«The Connectivist Paradigm: art, science and consciousness». Ascott, 
prenent com a punt de partida les experiències dels seus alumnes al 
Planetary Collegium (Plymouth, Anglaterra), exposà la seva teoria sobre 
les relacions entre art i biotecnologies, nanotecnologies, biofotònica i mixed
reality. El mateix any tingué lloc el curs d’estiu «Arts, ciències i tecnologia: 
interseccions per a un nou humanisme en la societat del coneixement» 
(organitzat per la UOC), en el qual es considerà la Tercera Cultura (pont 
entre la cultura humanística i la tecnocientíﬁ ca) un nou Renaixement.
Més amunt m’he queixat de la manca d’interès que algunes 
institucions demostren cap a les branques humanístiques i, en 
11
  Algunes pàgines web que tracten aquesta matèria i aﬁ ns:
www.uoc.ed/artnodes/esp; http://www.aec.at/en/index.asp; http://netartcommons.
walkerart.org; http://www.walkerart.org/gallery9/; www.0100101110101101.org;
http://newmediabeijing.org; www.cartodigital.org/interactiva; www.dunadigital.com/
adee; www.isea-web.org 
12 La bibliograﬁ a, quasi exclusivament americana, va augmentant. Citem només 
alguns dels treballs més recents: M. EMMER, The Visual Mind. Art and Mathematic,
Cambridge, MIT Press, 1993; Ch. SOMMERER i L. MIGNONNEAU, Art @ Science. Viena, 
Springer, 1998; L. CILLERUELO, Arte de Internet. Génesis y deﬁ nición de un nuevo 
soporte artístico (1995-2000). Bilbao, UPV, 2001; P. WEIBEL (ed.), Net Condition: 
Art and Global Media (Electronic Culture), Cambridge, MIT Press,  2001; S. WILSON,
Information Arts: Intersections of Art, Science, and Technology. Cambridge, MIT 
Press, 2001;  C. GIANNETTI, Estética Digital. Barcelona, L’Angelot, 2002; R. ASCOTT,
Telematic Embrace: Visionary Theories of Art, Technology, and Consciousness.
Berkeley, University of California Press, 2003; M. LOVEJOY Digital Currents: Arts in 
the Electronic Ages, Oxford, Routledge, 2004; J. A. RAMIREZ (coord), Tendencias del 
arte, arte de tendencias, Madrid, Cátedra, 2004.
De l’art amb ciència i la ciència en l’art 165
conseqüència, cap a la cultura pont entre aquestes i les científiques. 
Per sort existeixen excepcions i una d’elles és l’espai suara citat 
Artnodes, un grup d’investigació de la UOC amb revista digital i 
portal d’informació, que estudia els punts en comú entre art, ciència 
i tecnologia en el marc de la Tercera Cultura. Aquest espai participa 
també en un projecte internacional (del qual forma part el Massachusetts 
Institute of Technology, MIT) que porta el nom de LABS (Leonardo 
Abstracts Service), una base de dades que recull en una pàgina web 
resums de tesis doctorals, tesines o treballs de final de màsters que 
tractin de la confluència art-ciència-tecnologia13.
L’estètica de la ciència
Fins ara he tractat la relació entre ciència i art posant de manifest la 
inﬂ uència de les teories cientíﬁ ques en l’obra d’alguns artistes i de l’impacte 
dels avenços cientíﬁ cs en les tècniques artístiques (nous materials, nous 
instruments, noves imatges). Aquests aspectes els podem llegir com a 
art igual a vehicle de divulgació de la ciència. També tenen aquest sentit 
els exemples «d’art cientíﬁ c», els més usuals dels quals són les ﬁ gures 
matemàtiques anomenades fractals.
Però hi ha un nexe més profund, que neix en l’àmbit de l’estètica, és 
a dir, que es manifesta quan percebem bellesa en una equació matemàtica o 
en una estructura teòrica. Això vol dir gaudir de la ciència de manera similar 
a gaudir de l’art. En aquest camp és interessant una experiència organitzada 
el 2003 per Universum, el Museu de Ciències de la Direcció General de 
Divulgació de la Ciència, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. 
Precisament basant-se en la idea que la ciència també toca l’estètica, aquest 
museu muntà l’exposició «ART/CIÈNCIA» en la qual es pretenia il·lustrar, 
13
  Leonardo és de fet el nom d’una iniciativa de la International Society of Art, 
Science and Technology que promociona i documenta projectes, publica el treball 
d’artistes que treballen amb la ciència i la tecnologia i difon l’estètica experimental 
i multimedial (http://mitpress2.mit/edu/e-journals/Leonardo).
Anna Riera i Mora166
amb exemples d’ambdues disciplines, alguns motius estètics comuns, com 
ara l’economia, la unitat en la multiplicitat, l’estructura amagada, l’ordre i 
la simetria.14
L’interessant d’aquesta experiència rau en el fet que per primer cop 
no es va tractar d’un museu o d’un centre d’art contemporani que exposava 
noves tècniques, nous materials o imatges digitals, sinó d’un museu de la 
ciència que explorava el que hi ha d’artístic en el coneixement cientíﬁ c; 
la semblança entre els processos creatius de l’artista i del cientíﬁ c; la 
idea que en construir teories, els cientíﬁ cs apliquen criteris estètics que 
tenen equivalents en l’art. La via estètica i la cientíﬁ ca no s’exclouen 
recíprocament, sinó al contrari, es compenetren, interfereixen entre elles. 
Sempre és possible aplicar els requisits d’una als productes que semblarien 
típics i exclusius de l’altra, i viceversa.
Per acabar vull transcriure unes paraules de Ciryl Stanley Smith, 
historiador de la ciència del MIT, que comparteixo plenament: «Dividir
les accions humanes en art, ciència i tècnica no té sentit. L’estudi de les 
interrelacions entre coneixement intel·lectual i experiència estètica no és 
només interessant, sinó també necessari per indicar vies de sortida a la 
nostra present confusió social».15
14
 Vegeu G. CAGLIOTTI, Simmetrie infrante nella scienza e nell’arte. Milà, CLUP,  
1983. G. CAGLIOTTI  «Una regola per la poesia? Il mondo dei frattali apre prospettive 
impensate a forme espressive innovative nella comunicazione visiva», Modo, num. 
113, abril 1989, pp. 58-59.
15
 «Art, Technology and Sciencie: Notes on Their Historical Interation», a H.D. 
ROLLER (a cura de), Perspectives in the History of Sciencie and Technology, 
Baltimore, University of Oklahoma Press, 1981, pp. 129 i ss.


De l'art amb ciència i la ciència en l'art

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert