Pujades i Bataller, Ramon J.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

REVISTA BORJA. REVISTA DE L’INSTITUT INTERNACIONAL D’ESTUDIS BORGIANS, 1 [285]
 
 
 
 
José María CRUSELLES GÓMEZ; David IGUAL LUIS, El duc 
Joan de Borja a Gandia. Els comptes de la banca 
Spannochi (1488-1496), Gandia: CEIC Alfons el Vell, 
2003, 251 p. 
 
 
Amb aquest títol els autors ens presenten l’edició d’un llibre de comptes 
peculiar, redactat pel personal de la sucursal valenciana de la banca Spannochi a 
manera de memoràndum informatiu de l’activitat econòmica de l’empresa amb 
un client molt especial: Joan de Borja, duc de Gandia. El manuscrit es conserva 
a la Sección de Nobleza de l’Archivo Histórico Nacional (Toledo) en el fons de la 
Casa de Osuna, lligall 745, núm. 1. Els autors fan la transcripció íntegra del 
manuscrit i l’acompanyen de tres articles introductoris dedicats a situar-lo con-
venientment en el context de les vicissituds històriques de la família Borja en 
aquella etapa, de l’activitat econòmica de la banca senesa dels Spannochi i de la 
comptabilitat mercantil medieval en general. 
L’interès de l’edició d’un nou llibre de comptes d’una banca tardomedieval 
no necessita ja de molts comentaris davant la fretura d’aquest tipus de publica-
cions que pateixen les nostres terres. Des de la segona meitat del segle XII i els 
primers anys del segle XIII hom comença a trobar al nord d’Itàlia els primers 
testimonis de comptabilitat mercantil i bancària (de 1156 són els comptes d’An-
saldo Boialardo conservats en el protocol genovés de Giovanni Scriba, i de 1211 
el primer llibre de comptes conegut d’un banquer toscà), i per als anys de la 
transició del segle XIII al segle XIV la multiplicació dels testimonis demostra que 
als grans centres econòmics del nord de la península la pràctica de portar una 
comptabilitat bastant acurada de les activitats econòmiques es trobava ja molt 
difosa entre les empreses de certa envergadura. De fet, les pràctiques compta-
bles havien madurat molt al llarg del segle XIII, de manera que a les acaballes de 
la centúria ja trobem entre els itàlics els primers exemples del sistema de “par-
tida doble”. Els avanços es difongueren amb rapidesa per les ciutats més im-
portants de la Mediterrània occidental, com demostren tangiblement els llibres 
que han pervingut. A la Corona d’Aragó, els testimonis més antics són de la 
ciutat de Barcelona, on es conserven diversos exemplars de la primera meitat 
del segle XIV (dels Tarascó, dels Mitjavila, dels Benet...). Tanmateix, i malgrat 
que es tracta d’exemples ja molt madurs que evidencien l’existència d’anys de 
tradició comptable prèvia, la realitat és que, a més de tardans en comparació als 
itàlics, de tot el període medieval i protorenaixentista en conservem molt pocs. 
Efectivament, la hiperabundància de referències indirectes demostra que, 
simple o per partida doble, la immensa majoria de les companyies comercials 
i/o bancàries que actuaren en aquells segles als regnes de la Corona d’Aragó 
portaven un control comptable bastant acurat dels seus negocis, però les restes 
pervingudes d’aquella florida són mínimes. En tractar-se de documentació pri-
vada d’empreses que no sobreviuen al pas dels segles, només l’entrada excep-
cional de la font en un context institucional (com ara la Pia Almoina barcelo-
nina) o en l’arxiu d’una gran família noble (com en el cas del llibre que ens 
ocupa) els ha evitat la destrucció. En definitiva, ens trobem davant d’un tipus 
R.3: RAMON J. PUJADES [286]
documental que, com els llibres de manifest de les naus o d’altres generats per 
aquell mateix context d’efervescència comercial i creditícia, té una ratio de su-
pervivència terriblement baixa a tota l’Europa mediterrània, però especialment 
dramàtica en el cas de la Corona d’Aragó: la desamortització, d’una banda, i la 
destrucció de gran part dels arxius parroquials durant les guerres d’època con-
temporània, de l’altra, acabaren amb els pocs contextos arxivisticoinstitucionals 
que podien haver conservat algun exemplar més. 
I, justament, és aquest contrast entre difusió àmplia i pervivència mínima, 
la que, unida a la seua pròpia natura, els proporciona un interès extraordinari 
com a font històrica. Un valor que fa especialment sorprenent i desafortunat que 
la major part dels pocs testimonis que conservem als arxius catalanoaragonesos 
no hagen estat editats encara. Des que l’incansable Josep Maria Madurell i Ma-
rimon publicara en el número XXXV de l’Anuario de Historia del Derecho Es-
pañol el llibre de comptes de Mitjavila l’any 1965, en tancar-se el segle XX ben 
poc s’havia avançat en aquest sentit. Sembla que, per sort, amb l’entrada de la 
nova centúria alguna cosa comença a canviar. L’any 2002 Daniel Duran i Duelt 
publicà el Manual de Berenguer Benet a Romania, 1341-1342, i poc després 
apareixia l’edició de Carles Vela Aulesa del manual de comptes de l’apotecari 
barceloní Francesc ses Canes (1378-1381). Recentment ha vist la llum l’edició de 
Víctor Hurtado d’un altre dels llibres dels Mitjavila (1345-1370), i tinc constàn-
cia que es prepara l’edició d’alguns dels llibres dels Tarascó i dels Benet, i 
d’algun altre exemplar de llibres de comptes conservats en el fons de la Pia Al-
moina barcelonina. El llibre dels Spannochi se suma així a aquesta recent i de-
sitjada embranzida editora.  
Ara bé, si pel que acabe d’explicar, l’edició de qualsevol llibre de comptes 
dels segles XIV i XV en català ja és molt benvinguda, aquest presenta dues parti-
cularitats que el fan especialment important. La primera que, com explica molt 
didàcticament Enrique Cruselles en el seu article introductori i jo mateix desta-
cava inicialment, es tracta d’un llibre especial, d’un llibre auxiliar confeccionat 
des de la informació dels llibres de comptabilitat general per tal que el client es 
pogués assabentar de quina era la seua situació econòmica amb la companyia. 
Salvant els més de cinc segles que ens separen, el llibre és l’equivalent de les 
nostres llibretes bancàries, tot especificant les entrades i eixides de capital, el 
motiu i la procedència o destinatari. El més interessant, però, és que, per 
aquestes característiques, el llibre presenta davant dels ulls del lector, d’una 
manera indirecta, tota la complexa estructura de la comptabilitat d’una banca 
italiana renaixentista i, directament, la manera en què es relacionava l’empresa 
amb els seus clients més il·lustres. 
La segona raó que atorga un caràcter molt especial a aquest llibre de 
comptes és el seu protagonista, no-res-menys que el jove Joan de Borja, nou duc 
de Gandia en haver mort el seu germà Pere Lluís. Des de com foren els ingressos 
derivats de les rendes que els reportaren els beneficis i càrrecs eclesiàstics (es-
pecialment les transferències enviades des de Roma) les que serviren per a fi-
nançar l’estratègia patrimonial de la família i per a cobrir els deutes derivats de 
la gestió quotidiana del ducat de Gandia, fins a les despeses sumptuàries, 
l’alimentació o l’armament del duc i dels seus homes, passant pel fort endeuta-
ment censalista, els interessos senyorials en els trapijos sucrers saforencs, els 
salaris pagats als servidors o les solidaritats familiars davant la desgràcia, una 
gran part de les estratègies econòmiques i de la vida quotidiana de la família rep 
una llum intensa malgrat el caràcter tan rònec dels assentaments comptables. 
REVISTA BORJA. REVISTA DE L’INSTITUT INTERNACIONAL D’ESTUDIS BORGIANS, 1 [287]
També des d’un punt de vista filològic el text resulta ben interessant. La 
brevetat i el caràcter reiteratiu dels assentaments dels llibres comptables han fet 
que els filòlegs no els hagen prestat, al meu parer, l’atenció que mereixen. Obli-
den així que, de la mateixa manera que el propi salt dels vulgars a la condició de 
llengües d’escriptura és absolutament inseparable de les necessitats de gestió 
del renaixement comercial i creditici dels segles XII i XIII, la seua maduració lin-
güística baixmedieval no es pot entendre sense el fenomen de l’expansió de 
l’alfabetisme en llengua vulgar i l’escripturació quotidiana del català en la gestió 
dels negocis. De ben cert, el llibre dels Spannochi no servirà per a aprofundir el 
coneixement de la retòrica erudita de l’època, però molts estudis fonètics, sin-
tàctics i, sobretot, lèxics, en podrien traure un gran partit. En aquest, sentit, he 
de destacar que l’edició sembla molt digna i, sense l’original a la vista, només 
crida l’atenció la manca d’algun diacrític que contribuiria a facilitar la lectura i 
alguna concordança de gènere que no veig del tot clara. 
Tanmateix, diplomàticament l’edició sí que presenta dos defectes que em 
semblen més rellevants, perquè la publicació d’un llibre de comptes no només té 
sentit pel seu contingut informatiu, sinó per la seua pròpia natura com a tipolo-
gia documental. Per això mateix, no és gens encertada la manera de presentar la 
transcripció, que no respecta la nítida separació entre la columna de 
l’assentament del motiu del moviment i la columna de les xifres, la qual cosa 
traeix la imatge d’instrument de finalitat comptable. Aquesta manera 
d’impaginar contrasta, curiosament, amb el respecte a les xifres romanes origi-
nals. Un tret, aquest darrer, molt d’agrair, perquè altres edicions transcriuen 
directament en xifres aràbigues. Aquelles edicions tampoc no tenen present que 
en canviar el tipus de xifra s’oculta l’actitud diglòssica respecte a les xifres aràbi-
gues que caracteritzà la comptabilitat medieval de tot l’occident mediterrani, i 
segons la qual la xifra aràbiga era usada constantment en les operacions comp-
tables, però rara vegada era escrita sobre els llibres mestres, que en cas de litigi 
podien tenir valor probatori. De la mateixa manera, no em sembla acceptable 
que no s’haja posat cap fotografia d’algunes pàgines representatives, perquè la 
presentació del contingut del text no ha de ser mai aliena a la materialitat de la 
seua presentació física. Algunes fotografies en blanc i negre de pàgines escolli-
des no hagueren fet pujar gran cosa els costos editorials, ni d’aquesta ni d’altres 
edicions en les quals la presentació davant del lector de la materialitat docu-
mental és completament oblidada per a desesperació dels que som conscients de 
la seua transcendència. 
De totes maneres, i fora els peccata minuta que troben els ulls de l’arxiver, 
hem d’agrair molt als autors l’esforç d’oferir-nos un text tan sucós en una edició 
seriosa i amb una contextualització meticulosa des de les tres perspectives més 
rellevants d’aproximació històrica a la font. 
 
 
RAMON J. PUJADES I BATALLER 
Arxiu de la Corona d’Aragó 
 
 


José María Cruselles Gómez; David Igual Luis, El duc Joan de Borja a Gandia. Els comptes de la banca Spannochi (1488-1496), Gandia, 2003

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert