Badenas, María José

Revistes Catalanes amb Accés Obert

REVISTA BORJA. REVISTA DE L’INSTITUT INTERNACIONAL D’ESTUDIS BORGIANS, 1 [277]
 
 
 
 
Miguel NAVARRO SORNÍ, Alfonso de Borja, papa Calixto 
III en la perspectiva de sus relaciones con Alfonso el 
Magnánimo, València: Institució Alfons el Magnànim; 
Diputació de València, 2006, 661 p. Traducció italiana: 
Callisto III. Alfonso Borgia e Alfonso il Magnanimo, 
Roma: Roma nel Rinascimento, 2006, 594 p. [Anna 
Maria Oliva i Myriam Chiabò (trad.)] 
  
 
CALIXT III, PAPA I ESTRATEG 
 
Damunt és dit   que virtud pren exill 
Si l’om, obrant,    obra per interés 
E per delit;   que l’àbit complit és, 
E sens aquest   no vall un gra de mill. 
Mas si delit   és sola caus·al fet,  
per interés   nomenar se farà; 
no·l cal pensar,   al qui bé obrarà,  
se v·a delit,   e tristor a malfet. 
 
Poema CVI, XXVIII, Ausiàs March 
 
 
Aquesta ressenya s’enceta amb una cita d’Ausiàs March on s’exposa una 
profunda reflexió al voltant de les bones obres i dolentes, totes dues motivades 
per algun interès, i tot plegat encara més el vers “per interès nomenar se farà”, 
és al nostre parer un símil que resumeix molt clarament la doble actitud dels 
dos Alfons, objecte d’estudi de Miquel Navarro al llibre que presentem. 
La biografia d’Alfons de Borja, futur papa Calixt III, amb el títol Alfonso de 
Borja, papa Calixto III en la perspectiva de sus relaciones con Alfonso el Mag-
nánimo, és el resultat fructífer d’una investigació de llarga durada iniciada amb 
motiu de la tesi doctoral de l’autor i que ha continuat tenint present com a ob-
jecte de les seues investigacions habituals, com es podrà observar en l’abreujada 
relació bibliogràfica adjuntada a la fi d’aquesta ressenya.  
Encara que el gènere triat, la biografia, és molt conegut, aquesta n’és una 
mostra ben poc usual, perquè en ella intervenen el protagonista i el seu corres-
ponent antagonista, Alfons de Borja i el Magnànim. És un treball únic gràcies a 
la seua profitosa i ben rendible tasca de recerca inèdita, aporta llum sobre fets 
tan foscos com les dades relatives al naixement i infantesa d’Alfons de Borja, per 
exemple. Sempre mantenint com a ideari la captura de la font primera, que for-
neix el treball rigorós i seriós a propòsit de la història, conjuntament amb la crí-
tica de les cròniques i opinions de coetanis, sempre interessades, i que cal pren-
dre amb el corresponent coneixement de causa. Aquest llibre és un treball de 
recerca històrica, amb una acurada crítica de les fonts i articulat de manera nar-
rativa, comprensible per a un lector mitjà, i amb el detall que exigeix el lector 
professional, amb una allau de dades, fruit de la consulta en pedreres (arxius) 
R.1: MARÍA JOSÉ BADENAS [278]
de tan gran caliu com l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Secret Vaticà, l’Arxiu 
d’Estat de Milà, de Mòdena, Roma o Venècia, per citar-ne alguns. 
El títol descriptiu ens revela l’objectiu de l’obra: contar la vida d’Alfons de 
Borja, atenent sempre a les seues envitricollades relacions amb el monarca de la 
Corona d’Aragó, que molt sintèticament podríem titllar primer d’idíl·liques i 
després de tempestuoses. El tema central és l’enfrontament entre dos homes 
forts, de personalitat molt semblant i acostumats a guanyar; es tracta d’indi-
vidus que reuneixen entre les seues virtuts la constància implacable per a portar 
a terme allò en què creuen: la del monarca de la cristiandat i el rei de la Corona 
d’Aragó. En definitiva, és una biografia a dues bandes, que se centra en el futur 
papa i especialment aprofundeix en la seua connivència i desacord amb el rei.  
Dues personalitats ben complexes, amb l’anècdota onomàstica de compar-
tir sant, marcades per circumstàncies temporals i espacials comunes, però amb 
trajectòries vitals ben oposades. Un lleuger repàs per les seues procedències 
demostra que els seus orígens són molt diferents: mentre que el rei de la Corona 
d’Aragó pertanyia al llinatge reial, Alfons de Borja, en canvi, surt d’una petita 
ciutat (Xàtiva-Canals), es fa a si mateix, i amb una bona dosi d’energia i forma-
ció assoleix el 1455 el soli pontifici, resultat de les seues maquinacions i estratè-
gies diplomàtiques. Els darrers anys de les seues vides (des de 1455, quan Alfons 
de Borja és nomenat papa) s’uneixen en un gran conjunt de semblances. Alfons 
de Borja és ara el papa de tota la cristiandat, ungit per la força de l’Esperit Sant, i 
Alfons V el Magnànim és un monarca ben poderós, de tal manera que les seues 
dissemblances desapareixen sumides en les constants disputes dels tres anys del 
pontificat de Calixt III, tot i que ja s’havien palesat alguns anys abans.  
La mort d’ambdós resulta quasi coincident (el 27 de juny per a Alfons V i el 
6 d’agost per al papa). Aquest petit avantatge tret per Calixt III li permet gaudir 
d’una immensa alegria, tot just conèixer la notícia, cosa que als ulls de la nostra 
moralitat ens sembla trista, sobretot per a dos homes que havien compartit mol-
tes vivències. Tal vegada s’havien perdut en consolidar el seu temible poder, 
potser eixa tristor d’ànim ve portada pel “malfet”, com ens recorda Ausiàs 
March.  
Aquest llibre compta amb el mèrit d’abordar la personalitat d’Alfons de 
Borja sense jutjar la seua conducta, simplement aportant dades desconegudes, 
fent del lector un millor coneixedor d’un període històric molt emprat pel cine-
ma i la literatura de ficció, del qual sembla haver-hi molts especialistes i malau-
radament només trobem en la majoria de les ocasions lectors de veus secundà-
ries, d’escrits coetanis als protagonistes, en els millors dels casos, que 
s’assumeixen com la veritat suprema sense exercir la corresponent crítica, tasca 
que es realitza perfectament en aquesta obra. Cal esmentar també que la llum 
aportada sobre una figura quasi desapercebuda, que passa de puntetes, és cab-
dal per a entendre el posterior encimbellament de la família Borja, així com els 
odis sembrats en Roma cap als valentini. 
El llibre es divideix al nostre parer en tres parts ben clares: la primera, que 
comprèn l’aliança i sintonia entre els dos Alfons; mentre la tiara es presenta llu-
nyana i inimaginable, Borja és un fidel conseller al servei del rei que rep les cor-
responents contraprestacions a la seua tasca com a “funcionari de la cúria reial” 
(p. 125). La segona, l’elecció de Calixt III com a papa de la cristiandat i la 
col·lisió d’interessos en el nomenament de càrrecs influents en el si de l’Església 
per part d’ambdós, on s’endevina que la independència i autonomia presa pel 
nou papa no agradaria al monarca per a qui havia estat un excel·lent servidor. 
En últim extrem, d’altra banda, el capítol oriental, l’aventura de la croada, per-
REVISTA BORJA. REVISTA DE L’INSTITUT INTERNACIONAL D’ESTUDIS BORGIANS, 1 [279]
fectament imbricat dins el segon, però que per la seua complexitat és tractat per 
separat, on s’escorcollen estratègies diverses d’ambdós per a desenvolupar una 
influència major en tots els territoris de la cristiandat. Cadascú portat pels seus 
propis motius: Calixt III, envaït pel seu esperit de salvació envers el Turc, i Al-
fons el Magnànim portat per l’esperança de ser senyor de més territoris, que li 
proporcionarien ingressos, prestigi i la victòria en el joc d’escacs que ambdós 
havien encetat.  
La personalitat d’Alfons de Borja, donada a pinzellades al llarg de l’obra, 
ens reflecteix un home complex, satisfet per tot el que havia aconseguit, mesu-
rat, auster, sobri i religiós, lliurat a la seua família i preocupat per ella, arrogant-
se el paper de cap de la mateixa destinat a traure-la endavant i vetllar pel seu as-
cens, vessant totes les seues forces a promocionar els seus nebots amb les mà-
ximes pretensions. El seu particular mecenes, protector i amic, Alfons el Mag-
nànim, se sentí traït en bona part per l’egoisme del papa. Potser Calixt havia 
aprés en l’observació molt dilatada en el temps del seu instructor i “creador”, 
posant especial atenció en la seua actitud dominadora i nepotista, el que darre-
rament li faria guanyar-se enemics, i fins i tot somniar a ocupar el regne de Nà-
pols a la mort del Magnànim, tal vegada en una mena de repte per a evidenciar 
la seua creença en la superioritat manifesta davant un príncep mundà. 
Mentre les seues forces i enginys s’adrecen en la mateixa direcció no hi ha 
cap problema; el primer conat de conflicte es dóna a propòsit de la intenció del 
Magnànim de fer pagar una quantitat gens insignificant als eclesiàstics de Va-
lència, Mallorca, el Rosselló i la Cerdanya al·legant simplement el dret de con-
questa, sense comptar amb l’aprovació papal (1448, p. 189). Tot i que definiti-
vament se soluciona positivament per a tots amb la mediació diplomàtica 
d’Alfons de Borja, representant dels interessos de tots dos bàndols oposats, la 
primera espurna s’havia donat i això serviria per a comprendre amb posteriori-
tat l’actitud del que es convertí en el nou papa. 
No obstant això, aquestes primeres diferències acaben per deixar-los tri-
omfants i amics. Aquesta situació es perllonga fins al conclave on es dirimeix 
que el nou papa siga Alfons de Borja, fet que es veurà com a una estratègia por-
tada a terme i dissenyada per la ment del Magnànim. Però immediatament Bor-
ja entén que és el monarca de la cristiandat i no sols un súbdit del rei d’Aragó, 
de tal manera que, primer pel propi consell del Magnànim i després perquè la 
política eclesiàstica engegada pel monarca xoca de ple amb la seua pròpia dinà-
mica de nomenar i apropar els seus nebots al papat, les diferències entre amb-
dós definitivament es faran irreconciliables.  
Alfons de Borja, d’ara endavant Calixt III, molt conscient del privilegi de la 
seua posició, inicia, amb cautela, el camí del seu pontificat, marcat per les pors 
dels territoris italians envers la condició de súbdit del rei d’Aragó, i per la seua 
aposta personal, conscient de la seua vàlua de diplomàtic, ignorant les deman-
des del monarca, donant la callada per resposta, o allargant-les per tal de man-
tenir la cordialitat, una situació hipòcrita que reforçarà la teatralitat d’una rela-
ció que potser sempre havia estat marcada pels interessos compartits d’ambdós.  
Contràriament a allò que podrien esperar les potències de la península ita-
liana, el gran enemic de Calixt III acabaria esdevenint aquell qui d’alguna mane-
ra havia contribuït al seu ascens i nomenament. Aleshores, la pregunta immedi-
ata és: per què?  
Alguns motius que podrien explicar eixe continuum de conflictes podrien 
sintetitzar-se en aquest sentit: 
R.1: MARÍA JOSÉ BADENAS [280]
Primer, el rei oblidava que s’adreçava a un altre monarca (com diu Le 
Goff, el papat és la monarquia més antiga coneguda), el de la cristiandat, que 
comptava amb certs avantatges envers un monarca terrenal, estava ungit per 
Déu, i els seus dominis anaven més enllà de la mundanitat; per eixe motiu pot-
ser la seua monarquia era més universal que la de la Corona d’Aragó. Mentre 
que el cardenal Borja havia estat el seu soci i aliat en el gran joc d’escacs, des-
prés de ser nomenat papa esdevindria un gran rival, ben coneixedor de les tàcti-
ques i estratègies del seu oponent i adversari. 
Segon, Calixt III, revestit amb la tiara, no se sentia súbdit de ningú i atenia 
les seues responsabilitats piadoses al temps que se n’adonava de la seua oportu-
nitat per tal de perpetuar la seua dinastia, com si d’un monarca a l’ús es tractés, 
protegint i fent dels seus nebots peces clau en la política pontifícia del moment.  
I tercer, els interessos del Magnànim i de Calixt III havien deixat de ser co-
incidents i cadascun d’ells pretenia imposar la seua voluntat. Calixt mantingué 
la seua coneguda diplomàcia i per tots els mitjans evità l’enfrontament obert 
amb el monarca, però el seu comportament enfadà contínuament el rei, i a la fi 
Calixt III prengué la mort del Magnànim com una alliberació per a portar final-
ment a terme totes les seues dèries i els nomenaments efectius dels seus nebots, 
paralitzats en diverses ocasions.  
Un altre capítol tradicionalment vinculat a la personalitat del papa Calixt 
III fou la seua actitud cap a la croada per l’Orient, que es presentava enorme-
ment difícil, perquè calia pacificar primer la península italiana, cosa que el rei 
de la Corona d’Aragó impedia una i altra vegada amb els seus atacs a Gènova. 
Sols Georgios Scanderbeg semblava preocupat per l’avanç del Turc i fou el veri-
table peó del papa per a aturar l’enemic de la religió davant els territoris italians. 
El gran èxit en aquest sentit fou sens dubte la victòria sobre Belgrad, clau en les 
aspiracions i desitjos del papa; tant és així que la casualitat féu coincidir la seua 
mort amb la commemoració de la presa d’aquesta ciutat, el dia de la festa de la 
Transfiguració del Senyor, per ell instituïda amb la intenció de recordar aquesta 
victòria.  
L’esbós d’un retrat de Calixt III reflecteix la seua evolució vital. Fou un 
home intel·ligent, gran diplomàtic, geni del dret, amb un pensament format en 
el saber escolàstic, del qual va intentar superar els límits amb l’impuls del rao-
nament i capaç de desplegar una estratègia fera per tal de satisfer les seues ànsi-
es de poder, de deixar de presentar-se com a membre d’una família humil. La 
seua personalitat es veié marcada pel càrrec papal. En els seus darrers dies, el 
dominà el desig de fer recular el Magnànim, paralitzar els plans que 
s’encaminaven a afavorir els interessos personals del mateix; i conscient, des 
que fou nomenat papa, que havia assumit la responsabilitat de vetllar per la 
concòrdia de tot el món cristià, es veuria en la disjuntiva d’actuar com a àrbitre 
en els constants atacs que es dirigien les diverses potències italianes. Calixt III i 
el Magnànim foren uns grans estrategs en el món renaixentista que s’obria pas, 
aturats l’un i l’altre pel seu corresponent adversari i per la mort que a tot posa fi, 
però amb la basa inesperada del papa que encimbellaria el seu nebot Roderic de 
Borja al soli pontifici.  
Calixt III se situa en eixe període mitjancer entre l’Edat Mitjana i el Renai-
xement i assenta les bases per a un món nou, que haurà de batre’s amb nous 
reptes, però també representa una lluita típicament medieval: la de les dues es-
pases, el debat de les investidures, novament viu quan Calixt III es nega a reco-
nèixer Ferran, fill d’Alfons V, com a rei de Nàpols, però amb una ment política i 
capacitat diplomàtica que enlluerna en els seus inicis i frustra alguns dels seus 
REVISTA BORJA. REVISTA DE L’INSTITUT INTERNACIONAL D’ESTUDIS BORGIANS, 1 [281]
enemics, un papa que, gràcies a aquesta publicació, caldrà restaurar de l’oblit a 
què s’havia condemnat.  
Allò que demostra encara més, si calia, l’interès suscitat per l’obra és la se-
ua recent traducció a l’italià. El gran canvi que ha introduït la traducció italiana 
en aquesta obra d’història és que ha fet esdevenir el que naix com a llibre de lec-
tura tradicional en un llibre de consulta, perquè la incorporació d’un índex de 
“nomi”, on per ordre alfabètic es dóna una relació onomàstica i de topònims, 
demostra que les dades que aporta són ingents i s’ha decidit atorgar-li un ús 
nou, el de llibre de referència.  
Si voleu conèixer les trames en detall d’aquestes dues personalitats marca-
des per un sentiment doble: d’amistat i odi, aleshores us recomane que comen-
ceu a llegir aquest treball d’historiador que pot semblar una gran novel·la de fic-
ció, però que compta amb l’al·licient del seriós tractament de les fonts primeres, 
per tant amb l’efecte veritat propi dels treballs d’historiadors, cosa que les no-
vel·les no haurien de pretendre mai, encara que avui dia una bona part del pú-
blic creu irremeiablement que és així. 
 
 
BIBLIOGRAFIA  
 
NAVARRO SORNÍ, Miguel, “El enfrentamiento entre Calixto III y Alfonso el Mag-
nánimo por el obispado de Valencia”, dins Cum vobis et pro vobis. Home-
naje de la Facultad de Teología San Vicente Ferrer, de Valencia, al 
Excmo. y Rvdmo. Dr. D. Miguel Roca Cabanellas, València: Facultat de 
Teologia, 1991, p. 709-727. 
NAVARRO SORNÍ, Miguel, “Calixt III i l'Església del seu temps”, dins Els temps 
dels Borja, València: Ajuntament de Xàtiva; Consell Valencià de Cultura, 
1996, p. 59-77. 
NAVARRO SORNÍ, Miguel, “Breves del papa Calixto III en el Archivio di Stato de 
Milán”, Anthologica Annua , 44 (1997), p. 675-734. 
NAVARRO SORNÍ, Miguel, “Alfonso de Borja, obispo de Valencia”, Anales Valen-
tinos, 52 (2000), p. 315-356. 
NAVARRO SORNÍ, Miguel, “Documentos inéditos sobre el vaticinio de san Vicente 
Ferrer a Alfonso de Borja, la Torre de Canals y los abuelos paternos de Ale-
jandro VI”, dins Teología en Valencia: raíces y retos. Buscando nuestros 
orígenes de cara al futuro. Actas del X Simposio de Teología histórica, 3-5 
de marzo de 1999, València, 2000, p. 59-71. 
NAVARRO SORNÍ, Miguel, “De Alfonso de Borja a Calixto III: el inicio de la fortu-
na de los Borja”, dins Los Borja. Del mundo gótico al universo renacentis-
ta, València: Generalitat Valenciana; Museu de Belles Arts, 2001, p. 79-91.  
NAVARRO SORNÍ, Miguel, Calixto III Borja y Alfonso el Magnánimo frente a la 
Cruzada, València: Ajuntament de València, 2003.  
NAVARRO SORNÍ, Miquel, “‘Un tro en la Itàlia’: Alfons el Magnànim i les seues 
empreses mediterrànies”, dins Ausiàs March i el seu temps, València: Ge-
neralitat Valenciana, 1997, p. 87-109. 
RUBIO VELA, Agustín, Alfons de Borja y la ciudad de Valencia (1419-1458), Va-
lència: Fundación Valencia Tercer Milenio, 2000, 294 p. 
 
 
MARÍA JOSÉ BADENAS POBLACIÓN 
Universitat de València 


Miguel Navarro Sorní, Alfonso de Borja, papa Calixto III en la perspectiva de sus relaciones con Alfonso el Magnánimo, València, 2006

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert