Brics, Àngel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EL GRAFIT, CRÒNICA D’UN ART URBÀ
Àngel Brichs
URTX
22 URTX
Abstract
«El grafiti, crónica de un arte urbano» es un resumen general acerca del grafiti en cuanto a sus ámbitos social, his-
tórico y la dimensión artística que nos describe; ésta última, como una mezcla de estilos que no obedecen a la ima-
ginación del artista, sino que se encuadran dentro de un contexto que une el arte, el diseño y la moda.
«The graffiti, story of a urban art» is a general resume about the graffiti inside his social, historical and artistic aspects
which would like to describe us; under the last, as a mixture of styles what don’t obey to the artist’s imagination if not
that be show at the new art level linking the art with design and fashion.
Paraules clau
Grafit, graffiti, art urbà, art mural, grafiters catalans.
EL GRAFIT, CRÒNICA D’UN ART URBÀ
23URTX
segons Hjalursler [1]: «Per addició de l’ex-
pressió, la relació i el contingut (ERC)».
Amb freqüència identifiquem erròniament
amb el grafit el cartell i la pintada, els quals
s’han adscrit sempre a una modalitat socia-
litzada i col·lectiva molt diferent de l’ideal
que el mural i el tag, en ells mateixos, volen
donar a conèixer. Mentre que la pintura mu-
ral es fa sobre un suport de llarga durada,
normalment una paret, la pintada, lluny d’e-
xigir un pes excessiu a la imatge, confegeix
un interès superior al disseny pop, quant a
la fotografia en color, com ens féu entendre
Françoise Enel, i el text, que pot ser literari
o tan sols un acrònim, i que sovint reflecteix
una actitud conativa fugint del caràcter gò-
tic que representa el grafit en ell mateix; són
molt diferents dels eslògans i les pintades
aparegudes el Maig del 68 parisenc: «L’ima-
gination au pouvoir» (‘la imaginació al po-
der’) o «Sous le pavésil y a la plage» (‘sota el
pavés hi ha la platja’).
Si agafem qualsevol diccionari i hi busquem
la paraula graffiti, podrem veure diferents
al·lusions, entre les quals es defineix com
una subcategoria de la pintura, diferenciada
alhora d’aquella; un moviment artístic iniciat
l’any 1960 a Nova Jersey i Filadèlfia, i un
dels quatre pilars o elements bàsics de la
cultura hip hop, dins la qual s’anomena
grafo o grafiti a una persona específica. Uns
elements que podríem atribuir a Kilroy, un
dels primers mites del grafit, del qual llur
nom i eslògan, «Kilroy was here», s’ha entès,
més que com una expressió social, com un
sinònim d’aquest art.
A l’inici, el grafit existí com a llenguatge en
codi, produït per firmes o tags, les quals
s’encarregaren d’indicar missatges o de
L’interès de l’home per capgirar totes les co-
ses i regenerar-se en totes les variants ar-
tístiques que hagin existit ha marcat per
sempre el seu caràcter i, en conseqüència,
la seva evolució. Per això no és d’estranyar
que el grafit, quant a tendència pròpia del
final dels setanta, hagi estat influenciat per
conceptes socials (principalment, el cinema,
el còmic o la moda) que mai abans no es
veieren en cap estil pictòric conegut. Un
canvi d’enfocament que diagnosticà un fe-
nomen que canviaria la mateixa essència i
estètica de l’art per sempre.
Des del Paleolític fins als nostres dies,
l’home sempre ha manifestat escenes so-
cials pintant sobre parets i murs, fets de la
vida quotidiana o escenes més complexes o
subjectives de la realitat que l’envolta. El
grafit és, per tant, en llur format intern, quel-
com més que un art nou o un antiart, tal
com veuen alguns; és, davant de totes les
coses, un concepte social, públic, expressiu,
vital. Una imatge que neix, en part, de l’evo-
lució que ha mantingut l’estètica del cartell
i de la publicitat al llarg dels temps. L’únic
canvi: el wall (el ‘mur’), que s’entén com a
suport d’un canal de comunicació que conté
un missatge i que produeix diferents reac-
cions en el receptor (l’espectador). En ell
s’emmarcarien dos significats, un de semàn-
tic i un altre d’estètic, però, amb tot, queda
proveït d’una imatge coneguda com a icona,
la qual afegeix un principi de connexió indi-
recta amb el públic; en podem veure exem-
ples ja a les obres de cartellisme de Muckä,
típiques del Modernisme, com Étoile du Nord
(1927) o l’anunci de l’Expo de Weimar del
1923. Aquestes rèpliques del que comentà-
vem recreen un concepte clar pel qual sem-
pre destacarà aquest format públic de
concebre l’art: l’expressió, entesa com a unió,
24 URTX
marcar territoris entre bandes. No fou fins a
l’Època Pionera (1971-1975) que una suc-
cessió d’estils diversos capgirà per sempre
més aquesta barreja anodina d’art urbà i
moviment social. Lee 163, l’any 1971, fou el
primer grafiter que creà un estil ràpid i fà-
cil de llegir. Fou el primer rei de la línia de
metro de Manhattan (signava a cada cotxe
de la línia del Bronx) i el seguiren d’altres,
com Stay High 149, Goal Cliff 120, Dino Nod,
Lazar o Wicked Gary. Els seus estils eren
representats per les típiques «bombolles»
(bubbles), el Broadway (o cal·ligràfic) i el
masterpiece (obra mestra).
El grafit s’ha caracteritzat sempre per ser un
estil plàstic arriscat i temerari, els artistes del
qual sempre han viscut al marge de la llei,
no sent respectats fins fa poc temps ençà.
Hugo Martínez fou un dels primers a crear
un grup de grafiters d’elit, els quals més tard
feren possible la fundació de l’United Graffiti
Artists (UGA), fet que, amb l’aparició d’arti-
cles com l’«All city king» (1975), de Richard
Goldstein, portarien el món del grafit i llurs
components a la fama.
Si en aquella època la destrucció del mate-
rial urbà fou la conseqüència d’aquell art
naixent, la següent, la DieHard (1976-1988),
per mitjà d’institucions com l’MTA, propicià
una gran separació en aquell submón del
carrer, tot facultant l’aparició de bandes
marginals i d’associacions de veïns contra-
pintades, sumant a tot això l’esplendor del
crack, fet que impulsà un canvi sobtat en la
línia agressiva anterior per instal·lar-se a
l’Era Moviment Net (1989-actualitat).
El cas espanyol
Tal com acostuma a passar amb certes ten-
dències vingudes del continent americà, a Es-
panya el grafit no aparegué fins a la dècada
dels vuitanta, a banda d’un moviment social
anomenat Movida Madrileña, de la mà d’es-
criptors com Juan Carlos Argüello (Muelle) o
Bleck (La Rata). Ja pels vuitanta, s’importaren
diferents estils procedents dels EUA, tot in-
troduint-se en ciutats com València, les quals
es convertirien (amb el temps) en les capitals
del writing per excel·lència. Segons la majoria
Anna Taratiel.
Customització
d’OVNI.
25URTX
dels grafiters, emperò, Barcelona i Madrid
són considerats els dos destins preferits tant
pels veterans com pels iniciats.
D’altra banda, endinsant-nos en l’escenari
català (a banda del llenguatge social, so-
vint emparat en el «codi de carrer» al qual
aquesta disciplina resta integrat), amb l’a-
parició dels primers focus de llibertat, acce-
lerats pels canvis polítics que vingueren amb
la Transició democràtica, i al fil de nous ar-
guments plàstics avesats a una desmateria-
lització de l’art i a un interès per la ruptura
amb la pintura (corrents artisticosocials que
s’escenificaren a casa nostra amb conceptes
com la nova figuració o el pop art, molt lluny
del seus homònims americans), i també amb
noves propostes als països del nord d’Eu-
ropa, on la suma de disseny, moda i art co-
mençava a veure’s com un tàndem estel·lar
que preveia donar molt de si, l’aparició
d’artistes com Antoni Llena, Àngel Jové,
Muntadas o Francesc Torres, junt amb mo-
viments a mig pas entre l’arquitectura i el
disseny, com el Grup de Memfis (on un
Mariscal encara jove iniciaria llur carrera
artística), protagonitzaren, al costat de les
primeres manifestacions (fruit de fenòmens
derivats de la immigració, la marginalitat i
un nou marc de llibertats individuals) de les
noves classes urbanes (punks, rappers,
col·lectius LGTB i d’altres), un vast canvi (en
molt pocs anys) dins la nostra societat.
Un nou període d’autoreflexió transformà
les bases de la massa, tot orientant-la cap
a un rol conceptualista exempt de clixés
que definiria el nou espai artístic postmo-
dern. I en aquesta línia, l’audiovisual, en
concret, la fotografia i el cinema (aquest úl-
tim, en la variant documental), desenvolupà
un rol predominant en l’evolució del grafit
dels darrers vint anys. El «còmic under-
ground», com a valor semiòtic d’un conjunt
social molt definit (principalment, les clas-
ses socials del gueto del final del segle XX i
d’aquest XXI, és a dir, de la perifèria de les
ciutats), ha ratificat (i justificat) l’existència
d’aquest art «deconstructiu», sovint criticaire
i criticat. Revistes i fanzines com 1984, El Ví-
bora, Rambla o els volums barcelonins amb
un fort contingut sexual i social d’editorials
com Cúpula o Toutain, il·lustrats per dibui-
xants de l’altura de Rafa G. Negrete, Sala-
drigas o Josep M. Beà, han inspirat els joves
talents, sovint anònims, del grafit dels nos-
tres dies.
Tot i que el grafit actual ha perdut l’agressi-
vitat de temps enrere (grafiters catalans re-
putats de la talla de Kòsmick afirmen que el
grafit es troba en una contínua domestica-
Disseny de botiga 
a Barcelona; OVNI.
Grafit en un mur
d’Anna Taratiel
a Istanbul.
ció), els murs de les nostres urbs continuen
sent l’escena, cada dia menys marginal i
més respectada, de grups d’escriptors que
es reuneixen per ultimar els seus dissenys i
que també pinten sobre anteriors grafits a
mode de preservar els limitats espais (al-
26 URTX
guns cedits pels consistoris, d’altres no) dels
quals disposen per practicar aquest art d’a-
quest nou mil·lenni (que alguns crítics l’han
classificat com el vuitè). 
Unes reivindicacions que es perden i obren
les portes a la conseqüència directa, ja en
el terreny del disseny, sense deixar de banda
el seu caràcter rebel (submergint-se en pro-
postes socials d’àmbit ecologista, emprades
en un llenguatge a l’ús: l’ecoart), tal com po-
dem veure reflectit a l’epígraf d’un envàs re-
ciclable d’un paquet de Chesterfield: «Keep
planet clean», que és, a la vegada, obra d’un
conegut de Kòsmick, Raül de Dios (Dios), o
en les últimes creacions que presentà, fa
pocs mesos, a la Sala d’Art Arxiu Tobella de
Terrassa, l’exgrafitera Anna Taratiel (Ovni),
que és la viva imatge d’aquest canvi de mo-
del que ha subscrit l’art dels nostres dies, en
el qual l’experimentació sobre el que tenim i
la profunda ingerència de la imatge i el dis-
seny fan la resta.
Glossari
Escriptors, painters o writers: mots amb
els quals s’anomena els grafiters.
Mural: pintura maximalista, d’estils diversos,
en un mur.
Pintada: expressió gràfica com a resposta
o protesta.
Cartell: pintura reivindicativa, oficial o polí-
tica, en una paret o en un mur.
Rètol: en un àmbit exclusivament publicitari,
anunci.
Expo de Kòsmick.
Obra Tomorrow,
de Josep Cárceles.
Un mural hiperrealista
d’un amic de Kòsmick.
Kape, Àngel Brichs
i Kòsmick,
davant d’un mural retro
de la primera, a Terrassa.
27URTX
Bibliografia
Ars Nova: Dossier Catalunya. Barcelona: Ameda, 2002.
BECKET-GRIFFITH, Jasmine. Gothic art now. Barce-
lona: Gustavo Gili ed., 2009.
Biblioteca Salvat de Grandes Temas. Vol. 7: Arte
abstracto y arte figurativo. Barcelona: Salvat, 1973.
BRICHS, Àngel. «Entrevista a Anna Taratiel». Rubri-
cata [Rubí], núm. 2341 (dies mes 2010), [pàgines].
[En premsa]
CABRERIZO, Cayetano; CABRERIZO, José Manuel.
DISCÓMIC: De la viñeta al vinilo. Terrassa: Mate-
rial d’Edició, 2004.
CUITO, Aurora. Maximalismo. [Ciutat]: HK Edito-
res, 2002.
Designing the 21st Century. Köln: Taschen, 2005.
ECOTAIS, Emmanuelle de l’. El espíritu dadá. [Ciutat]:
H. Kliczkowski ed., 1998.
EMMERLING, Leonard. Basquiat. Köln: Taschen, 2003.
HELLER, S.; ILIC, M. La anatomía del diseño. Barce-
lona: Blume, 2009.
HENDRICKSON, Janis. Lichtenstein. Köln: Taschen,
2006.
LAILACH, Michael. Land Art. Köln: Taschen, 2007.
RAMÍREZ, Juan Antonio. Medios de masas e historia
del arte. Madrid: Cátedra, 1976.
SERRA, Albert. «Entrevista al grafiter Banksy». Time
Out [Barcelona], [núm.] (6-12 octubre 2010), p.
54. [En premsa]
THOMPSON, Don. El tiburón de los 12 millones de
dólares. 2a ed. Barcelona: Ariel, 2008.
WELLERSHOFF, Dieter. Literatura y praxis. Madrid:
Labor, 1975.


El grafit, crònica d'un art urbà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert