Soler Masferrer, Narcís

Soler Subils, Joaquim

Revistes Catalanes amb Accés Obert

2010, Ll ibre Festa Major
El jaciment prehistòric del
tossal Gros, monument
megalític i cova sepulcral
Narcís Soler Masferrer, Joaquim Soler Subi ls
L’Empordà i el Montgrí prehistòrics
Els humans van arribar a l’Empordà fa més d’un mil ió d’anys, al mateix
temps que es començava a poblar tot Catalunya i Europa meridional. Durant
centenars de milers d’anys sabem molt poca cosa dels primers habitants del
que esdevindria l ’Empordà. Nòmades, van aconseguir sobreviure amb els
recursos que oferia la naturalesa, i només ens han deixat alguna eina de
pedra d’una tecnologia molt primitiva. Ara fa 300 o 400.000 anys ja tenim
més informació gràcies a les evidències conservades al cau del Duc de
Torroel la de Montgrí i al cau del Duc d’Ul là. Fa 13.000 o 14.000 anys els
magdalenians, que ja eren homes de la mateixa espècie que la nostra i uns
grans caçadors, van establ ir un campament a Sant Benet (Sant Fel iu de
Guíxols), i en fa uns 12.000 durant les seves expedicions de cacera feien
parades al cau de les Guil les de Roses.
De les èpoques més recents ja en sabem més. Poc després del 6.000 abans
de Crist van arribar els primers agricultors. Es va anar establ int una
civi l i tzació pagesa, sedentària, que coneixem amb el nom de neolítica.
Després s’anirien coneixent els primers metal ls, coure, or (calcolític) i
bronze (edat del bronze). Més tard, a l ’edat del ferro, s’han conservat molts
9
més hàbitats i poblats. Amb l’arribada dels grecs a Empúries en el segle VI
aC, i amb la del romans al segle I I I aC, l ’Empordà va entrar en la història.
Els jaciments prehistòrics empordanesos es concentren en els l locs elevats. A
la plana qualsevol testimoni del passat prehistòric ha tingut moltes menys
oportunitats d'arribar fins a nosaltres. Les importants variacions del nivel l del
mar i de la costa, els canvis en el curs dels rius, les contínues aportacions de
sediments, tot plegat fa que s'hagin esborrat i amagat els testimonis del
passat prehistòric.
Durant el neolític final , el calcolític i part de l’edat del bronze moltes cavitats
de les muntanyes de l’Empordà van ésser usades com a sepulcres. És el cas
de la major part dels caus del Montgrí i , entre el ls, del cau del Tossal Gros.
Situació
des cau
del tossal
Gros i
altres
caus del
Montgrí
10
2010, Ll ibre Festa Major
El tossal Gros
El tossal Gros es troba a la vora meridional del massís del Montgrí, que tanca
de forma sobtada i abrupta pel nord la plana del baix Ter. És aquí on presenta
les principals i més destacades alçades. Una d’aquestes elevacions que ha
merescut nom propi, una simple inflexió no gaire destacada en la serralada a
mig camí entre Torroel la i l ’Estartit, és el tossal Gros. Un tossal és, segons el
Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, una petita elevació de pendent no
gaire rost, en una plana o una serralada. A ponent del tossal Gros hi ha el
tossal Petit, una altra elevació poc destacada. Cap a l levant, en direcció al
mar, trobem les elevacions de torre Moratxa i roca Maura.
Té una altitud de 161 metres s.n.m. i , malgrat no ser l’elevació més alta de la
zona (torre Moratxa s’alça 221 m i roca Maura 226 m), disposa de grandioses
vistes sobre la plana del Baix Empordà, cap a les muntanyes de Pals i Begur
que tanquen aquesta plana pel sud i cap a les altres elevacions del massís
del Montgrí.
El cau del Tossal Gros
En el tossal s’obre una cavitat, el cau del Tossal Gros. Es tracta d’un avenç
avui dia obstruït en gran part. S’hi accedeix per una estreta obertura que
apareix arran de terra. Després de superar un fort pendent s’arriba a un
àmbit més planer, una gran sala d’uns 16 metres de l larg per uns 3 o 5
d’ample segons l ’ indret, a partir de la qual es van obrint galeries i altres
cavitats avui dia inaccessibles perquè es veuen gairebé totalment
omplertes per sediment i blocs caiguts de les parets, remoguts i acumulats
durant les intervencions de recerca que s’hi han fet. La cova es va anar
Exterior del tossal
Gros (foto N. Soler)
11
ompl int parcialment amb aportacions de terra i pedres petites de l 'exterior.
La formació de concrecions calcàries no és important.
L’estructura megalítica
El cau presentava una particularitat important. És una cavitat natural, però a
l’entrada s’hi va construir una estructura de l loses megalítica. Per això rep el
nom de paradolmen, una mena de dolmen que aprofita la cavitat natural com
a sepulcre. Fou estudiat per Lluís Esteva i Lluís Pericot, que van dibuixar la
planta i seccions de l’estructura i el van restaurar (Pericot & Esteva 1973).
Lamentablement fa uns anys va ésser destruïda i actualment trobem a
l’ interior les l loses que havien format part del dolmen de l’entrada, que van
ésser l lançades cap aval l . Tot i això, creiem que seria possible de refer
almenys parcialment l’estructura.
En les èpoques esmentades molts altres caus del Montgrí van ésser usats
com a sepulcres de les poblacions que vivien al mateix massís o a la plana
(Pericot 1939, 1950, Pons 1980, Toledo 1981, Soler 1988). Al Montgrí no s’hi
van construir altres dolmens ni paradolmens. Aquest fet és habitual a les
àrees calcàries on hi ha cavitats. Els dòlmens es contruïen en les àrees que,
com les Alberes, no són calcàries i no disposen de cavitats. El ritual funerari
exigia simplement dipositar els difunts i les ofrenes en una cambra
subterrània, fosca, accessible, ja fos natural o construïda.
Història de les investigacions
El cau del Tossal Gros, l’existència del qual ja era coneguda pels habitants de la
zona, va ser objecte d’una intervenció arqueològica el 21 l'agost del 1923 per
part de Lluís Pericot, que més endavant seria catedràtic de prehistòria de la
Universitat de Barcelona. La següent actuació arqueològica no va tenir l loc fins
al 29 d’agost del 1925, i aquest cop hi va assistir Pere Bosch i Gimpera,
professor de Pericot. La família Pericot va acoll ir Pere Bosch, que llavors dirigia
el Servei d’Excavacions Arqueològiques de la Mancomunitat de Catalunya, a la
casa que tenien a Torroella. Els dos arqueòlegs, acompanyats per Joan Pericot,
germà petit de Lluís Pericot, i tres vilatans més, van iniciar una excursió a peu
pel Montgrí fins al cau del Tossal Gros. Joan Pericot, que en aquell època tenia
18 anys, ens ha deixat un relat ple de vida d’aquestes dues visites al tossal
Gros, escrit en memòria dels dos grans arqueòlegs, el seu germà i Pere Bosch
Gimpera. De la primera el va impressionar molt la troballa d’un gran i magnífic
ganivet de sílex, avui conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya, que li va
fer bon servei: “No sé per què, ni com, ni qui deixà aquella eina dormida quasi
una eternitat, però confesso el plaer que vaig tenir en desvetllar-la, tot pelant
amb ella un magnífic préssec torroellenc” (Pericot J. 1986).
12
2010, Ll ibre Festa Major
Lluís Pericot i Lluís Esteva, tots dos grans estudiosos del megalitisme de
Catalunya, es van interessar més endavant per l’entrada megalítica del cau i
ja hem dit que la van estudiar en detal l (Pericot & Esteva 1973).
Després el cau va patir remocions sense control, de les quals només
coneixem els efectes perniciosos que van malmetre el jaciment. Durant
alguns anys membres del Centre d’Estudis del Montgrí, que donaven ja el
jaciment per definitivament destruït, visitaren periòdicament el jaciment i hi
recol l iren alguns materials. Així Josep Lloret hi va recol l ir un fragment de
ceràmica decorada amb incisions. Garbel lant terres van aparèixer també una
dena de col lar d’os, una destraleta i ossos i dents humans (Vert 1974).
El 1996 jo mateix vaig visitar amb alguns estudiants el cau del Tossal Gros.
Els esperava, en un racó de la gran sala, i damunt del sediment, un magnífic
ganivet de sílex. Davant d’aquesta prova del fet que el cau potser no estava
del tot destruït i saquejat, vàrem creure necessari intervenir per retirar les
terres remenades i intentar determinar si hi havia encara alguna zona de
reompliment intacte que permetés dur a terme una excavació arqueològica.
El 1998 vàrem poder reiniciar els trebal ls dins d’un projecte d’estudi i
valorització del cau del Montgrí en una col· laboració entre el Museu del
Montgrí i del Baix Ter i la Universitat de Girona.
Comprovàrem que el jaciment havia estat totalment remogut. Nosaltres vam
pujar part de les terres i les vàrem garbellar a l’exterior, cosa que ens va
permetre recol l ir un material escàs però interessant.
A més del ganivet ja esmentat, vam poder recol l ir una làmina de sílex amb
retoc pla i bifacial , denes de col lar fetes de diverses roques, una destral
Interior del cau del
Tossal Gros; trebal ls
arqueològics
(foto N. Soler)
13
polimentada, fragments de ceràmica, entre ells d’un vas campaniforme, una
dena d’or, i moltes restes humanes desgraciadament molt malmeses. També
vàrem poder assenyalar la presència alguns materials paleolítics que demostren
que el cau havia estat visitat durant les primeres etapes de la prehistòria.
El material arqueològic és sempre de valor i en general es tracta de materials
importats, com és el cas dels ganivets de sílex, que han de procedir de la val l
de l’Ebre o dels Alps, o de la làmina de sílex procedent del Llenguadoc. Es
tracta doncs d’objectes valuosos, dipositats al cau com a ofrena a alguna de
les persones enterrades. Avui dia es conserven al Museu de la Mediterrània.
En resum
El cau del Tossal Gros, malgrat indicis del pas d’humans des del paleolític fins
avui, mai no degué ésser un l loc d’habitació, ja que pel seu accés no reuneix
les condicions apropiades. En canvi va ésser usat intensament durant el
neolític final i començaments del calcolític com a sepulcre, quan es va
condicionar i protegir l ’entrada amb una estructura megalítica. El l loc ha
conservat nombrosíssimes restes òssies i algunes peces de l’aixovar que,
malgrat ésser poques, són molt significatives. És una l làstima que mai no
hagués estat objecte d’una investigació aprofundida, i que en el nostre segle
hagi estat tan malmès. Malgrat tot, alguna de les trobal les que s’hi han fet,
totalment excepcional, permet pensar que no pot estar totalment destruït i
que encara val la pena l’esforç de trebal lar-hi , de protegir-lo i de documentar
mil lor un tros de la història del Montgrí i dels homes que hi van viure.
Esperem que un d ia les recerques que s’h i han fet tingu in continuïtat i
que cu lmin in amb la reconstrucció de l ’estructura mega l íti ca del cau i la
Alguns dels objectes
arqueològics
recuperats del cau
del Tossal Gros al
1998, 1999 i 2002
(foto N. Soler)
14
2010, Ll ibre Festa Major
seva integració en un circu it cu ltura l sobre els caus i el patrimoni del
Montgrí.
Bibliografia
AGUSTÍ, Bibiana; FIEGO, Josep; MARGALL, Joan; PUJADAS, Raquel; RAMIÓ,
Sònia; ROVIRAS, Antoni; SOLER, Quim; SOLER, Narcís. Resultats d’una
intervenció arqueològica a la cova del Tossal Gros (massís del Montgrí, Baix
Empordà). Campanyes de 1998 i 1999. Cinquenes Jornades d’Arqueologia de
les Comarques de Girona. Olot, 12 i 13 de Maig del 2000. Servei
d’Arqueologia i Museu d’Arqueologia de la General itat de Catalunya,
Universitat de Girona, Diputació de Girona, Ajuntament d’Olot, Consel l
Comarcal i Museu Comarcal de la Garrotxa, Girona, 2000, p. 32-34, 1 fig.
AGUSTÍ, Bibiana; FIEGO, Josep. Estudi antropològic de la cova sepulcral del
Tossal Gros, Pirineus i veïns al 3è mil·lenni AC. De la fi del neolític a l’edat del
bronze entre l’Ebre i la Garona. Homenatge al Dr. Domènec Campillo. Centre
d’Estudis Ceretans, Puigcerdà, 2002, p. 723-728.
PERICOT, Luis. Las cuevas sepulcrales del Montgrí, Ampurias, 1, Barcelona,
p.113-137, 7 figs.
PERICOT, Luis. La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica.
Barcelona, p. 93.
PERICOT, Joan. Un record del Pere Bosch i Gimpera des de Torroel la, Torroel la
de Montgrí. Llibre de la Festa Major de 1986, Museu del Montgrí i del Baix Ter,
Torroel la, p. 1-5, 2 fots.
PERICOT, Luis; ESTEVA, Luis. La cueva-dolmen del “Tossal Gros” (Torroel la de
Montgrí, Gerona), Congreso Nacional de Arqueología, 12, XI I , (Jaén, 1971),
Zaragoza, 1973, p. 191-200 + 5 làms.
PONS, Enriqueta. Una aproximació a l'estudi del conjunt prehistòric del Montgrí,
Butlletí Informatiu, 23, Casal del Montgrí, Torroella de Montgrí, 1980, 3 p.
SOLER i MASFERRER, Narcís. El Montgrí, testimoni de la Prehistòria de
l 'Empordà, Papers del Montgrí, 7, Torroel la de Montgrí, 1988, p. 7-18, 4 figs.
SOLER i MASFERRER, Narcís; ROVIRAS i PADRÓS, Antoni; SOLER i SUBILS,
JOAQUIM; CASAS i MASCARÓS, Sandra; MARGALL i SASTRE, Joan; RAMIÓ i
IGLESIAS, Sònia. El cau del Tossal Gros: una cavitat paradolmènica del massís
del Montgrí, Pirineus i veïns al 3è mil·lenni AC. De la fi del neolític a l’edat del
15
bronze entre l’Ebre i la Garona. Homenatge al Dr. Domènec Campillo. Centre
d’Estudis Ceretans, Puigcerdà, 2002, p. 709-722, 7 figs.
SOLER Subils, Joaquim; CASAS Mascarós, Sandra; CRUSET GALCERÁN,
Gerard; MARGALL SASTRE, Joan; ROVIRA PADRÓS, Antoni; SOLER
MASFERRER, Narcís. Intervenció de 2002 al cau del Tossal Gros (L’Estartit,
Torroel la de Montgrí, Baix Empordà), Setenes jornades d’Arqueologia de les
comarques de Girona . Volum I , La Bisbal d’Empordà, 4 i 5 de juny de 2004,
General itat de Catalunya. Departament de Cultura, Museu d’Arqueologia de
Catalunya. Girona, Universitat de Girona, Diputació de Girona, Consel l
Comarcal del Baix Empordà, Gerard Cruzet ed. , Girona, p. 57-60, 1 figs.
TOLEDO MUR, Assumpció. Tres coves amb restes arqueològiques en el
Montgrí) . Estudi General, 1 , Miscel · lània commemorativa del desè aniversari
del Col · legi Universitari de Girona (1969-70/1979-80, vol . I , Girona, 1981, p.
31-36, 3 làms.
DIVERSOS AUTORS. El cau d'En Calvet. Un enterrament del Neolític. Papers del
Montgrí, 9, Museu del Montgrí i del Baix Ter, Torroella de Montgrí, 1992, 78 p.
VERT, Josep. Noves trobal les arqueològiques a la “cova dolmènica” del Tossal
Gros (Montgrí - Baix Empordà), Butlletí de l'Associació Arqueològica de
Girona, 03, Associació Arqueològica de Girona, Girona, 1980, p. 34-35, 1 fig.
16


El jaciment prehistòric del tossal Gros, monument megalític i cova sepulcral

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert