Bassa i Pasqual, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

2011, Ll ibre Festa Major 65
Juli Casino, un torroellenc
vingut del Poblenou
Jaume Bassa
Als anys cinquanta Torroella era una vila pagesa, rica, però una mica pansida.
Va treure-la d’aquest ensopiment una colla de gent d’orígens molt diversos,
torroellencs de soca-rel i torroellencs sobrevinguts. D’entre aquests, Juli Casino
Sánchez, que té 88 anys, és un dels més populars. Va arribar a la nostra vila
l’any 1945, es va enamorar d’una pubil la, s’hi va casar, i fins ara. Viu amb ella,
la Pilar Espígol, al carrer del Carme, antic carrer dels Bous, en una casa notable,
tot i la seva aparença senzil la. A la façana, la pedra de la ll inda duu gravada
una inscripció amb la data “Any 1704”, i una finestra petita, també de pedra,
amb una data encara més antiga, “1589”. A dins, les estances són acoll idores, i
un pati encantador, amb un pou i molts de testos plens de flors. En Juli i la seva
dona em reben amb afecte i em fan seure al menjador.
— A Torroel la tothom et coneix sobretot per la teva dedicació i pels teus èxits
amb la bicicleta. L’afició et venia de petit, de famíl ia?
— I tant! Vaig néixer l’any 1923 en una famíl ia molt modesta del barri barce-
loní del Poblenou, en aquells temps barri d’obrers i anarquistes de la CNT i de
la FAI. Érem set germans, l ’Antonio, després jo, dos nois més i tres noies, i els
pares feien el que podien per pujar-nos i formar-nos tot i els seus mitjans
66
escassos. Però, a més, a tota la família ens agradava sortir, fer excursions, fer
esport. El pare havia estat un ciclista destacat, havia arribat a subcampió de
Barcelona de veterans, i ens va encomanar l’afició als fills. Devia ser l’any 1931
que vaig pujar per primer cop en una bicicleta, tenia vuit anys, i aviat el meu
germà gran Antonio i jo vàrem participar en competicions. Però va venir la
guerra, varen cridar per anar al front l’Antonio, que només tenia disset anys, amb
l’anomenada quinta del biberó, i tots ho vàrem passar molt mala-ment. Acabada
la guerra, l’Antonio encara va haver de seguir a l’exèrcit, i quan finalment va
tornar, després de cinc anys, estava mig malalt, ja no servia per competir amb la
bicicleta. Ja no vaig poder formar equip amb ell, vaig haver de continuar sol.
— Vares viure de ple la guerra civi l , que et va tocar de ben a prop, el teu
germà al front, tu a casa amb la famíl ia. . . En deus tenir records molt
desagradables.
— Sí, records horribles, ja ho veuràs. Abans de la guerra, els pares havien
trobat una solució per educar-me. Dels cinc fins als dotze anys em varen portar
a una guarderia que teníem al costat de casa, on estudiava i també hi menjava.
En Jul i Casino l 'any
2008 (foto J . Serenó)
2011, Ll ibre Festa Major 67
Després, inquiet per la meva formació, vaig demanar i obtenir una plaça a les
Colònies Escolars públiques situades en un mas, als afores de Martorelles. M’ho
podien concedir per un mes, però també podia ser per dos anys, i jo vaig
aconseguir un termini de dos anys. Hi vaig entrar el març de 1936, però al juliol
hi va haver la revolució i a Catalunya varen guanyar les forces lleials a la
República, es varen imposar els anarquistes, i un dia d’agost, quan amb altres
alumnes grans tornàvem d’una sortida, ens vàrem adonar que havia passat
alguna cosa greu. Sorra escampada pel pati amagava taques de sang i vàrem
demanar explicacions. Un grup armat descontrolat havia matat dos professors.
La ignorància feia assassinar mestres! Va ser un dia terrible, l’escola va tancar.
— Només tenies tretze anys. Tornes a Barcelona. Què vares poder fer?
— L’agost de 1936 a Barcelona es vivia la revolta i les primeres conseqüèn-
cies de la guerra civi l . Tot i la meva edat, vaig veure que havia d’ajudar la
famíl ia, vol ia trebal lar, i ho vaig aconseguir a The Direct, una companyia de
cablegrames situada a l’edifici de Correus. La meva feina, portar informació a
les ambaixades i a corresponsals de guerra, a peu, en tramvia o amb
bicicleta, moltes vegades enmig de bombardeigs.
Quan el 1938 l’Antonio va ser cridat per anar al front, jo vaig aconseguir de
substituir-lo d’escrivent en una gran botiga i magatzems de merceria i bijuteria,
Novetats Record, del carrer de l’Hospital, 27. Però tot i ser en temps de guerra
jo continuava preocupat per aprendre més, de dies treballava, però després de
la jornada anava a estudiar a l’Escola Pere Vila, prop de l’Arc del Triomf.
A més, tot i la feina i els estudis, feia esport, jugava a pilota i no deixava mai
la bicicleta. Em cartejava sovint amb el meu germà, que combatia a la serra
de Pàndols, a l ’Ebre. A Barcelona la guerra també era terrible. Un dia, amb
uns companys, vàrem sentir avions, era un bombardeig, uns es l lançaren a
terra, uns altres no tan prudents no ho feren, i quan em vaig aixecar, em vaig
adonar que dos amics havien estat destrossats per la metral la.
Va ser un temps espantós, els vailets d’aquells anys ens vàrem fer grans a
cops. Els dissabtes i diumenges jo, amb quinze anys, anava amb el pare en
bicicleta lluny de Barcelona, i tornàvem de nit carregats amb sacs pesants i
pedalant com podíem. Sacs de patates si anàvem cap a Argentona, de grana,
mongetes, etc. , si sortíem cap a Gelida. A canvi, els portàvem bacallà, tabac.
Quilòmetres i quilòmetres amunt o avall, travessant collades a la fosca perquè
no ens enxampessin els controls de la Guàrdia Civil que vigilaven l'estraperlo.
— I al cap de cinc anys de guerra i de servei mil itar torna a Barcelona el teu
germà gran. També torna a la feina d’abans i tu l ’has de deixar?
68
— Jo era interí, suplent, i efectivament havia de deixar per al meu germà la
plaça d’escrivent del carrer de l’Hospital . Tenia disset anys. Vaig buscar feina i
vaig poder entrar d’aprenent de mecànic ajustador a can Magriñà, on feien
articles d’ortopèdia i cirurgia. Al mateix temps que treballava, per millorar la
meva formació per a l’ofici, vaig voler aprendre dibuix industrial, i em vaig
inscriure a l’Escola del Treball del carrer d’Urgell. Vaig fer el que vaig poder per
aprofitar aquells estudis, vaig aconseguir puntuacions màximes, i tinc la
satisfacció que un dels meus treballs, emmarcat, es va exhibir en un local de
l’escola, no sé si encara hi és. Però vaig haver de plegar a segon curs perquè
l’empresa feia hores intensives, ja no podia sortir a les sis ja que acabava cada
dia a les deu del vespre. Treballa que treballaràs. Per aquell temps els meus
pares van muntar una botiga de merceria i perfumeria, i els diumenges al matí,
per fer algun diner més, acompanyava el pare a vendre espardenyes a l’onada
d’immigrants que vivien a les barraques de les platges de Somorrostro i del
Bogatell. Això sí, era jove i em divertia els diumenges a la tarda, que anava
amb els amics a ballar al Casino de l’Aliança del Poblenou o a l’Ateneu Colom.
— I la bicicleta?
— Més que mai. Em vaig fer del Club Cicl ista del Poblenou, i feia excursions,
sortides, la Festa del Pedal, però ara hi havia d’anar sol, el meu germà ja no
podia seguir. L’any 1941 vaig guanyar el Premi Poblenou del Frente de
Juventudes, i en anys següents el Gran Premi del Vendrel l , de Sant Faust de
Ll icència de
corredior cicl ista.
1947.
2011, Ll ibre Festa Major 69
Campsentel les, de Granollers, etc. , i aviat ja vaig competir amb els
professionals, amb la meva ll icència d’Independent de 1a. Vaig tenir la
l l icència de la Federación Velocípeda Española l ’any 1944, i la vaig anar
renovant fins al 1947.
— A partir d’aquel l moment va començar un seguit d’èxits que et duen fins al
primer pla del cicl isme català, no és així? El Mundo Deportivo et va citar en
una crònica com una de les nostres deu promeses, al costat de Miquel Poblet,
Salvador Fi lbà, Massip, Serra, Bernardo Ruiz. . .
— La veritat és que vaig poder situar-me al costat d’aquestes figures del
cicl isme que van ser Poblet i d’altres com Bernardo Ruiz, Juan Gimeno,
Vicente Carretero, etc. Guardo documentació d’aquel la època i sí, en una
l l ista dels mil lors corredors de 1945, em varen situar en un l loc destacat.
Consta que aquell any havia guanyat 1.422 pessetes (Bernardo Ruiz,
vencedor de la Volta a Catalunya, en va guanyar 16.150). També tinc un
contracte que vaig signar l’any 1946 amb el club cicl ista de Sants anomenat
Clips i amb Talleres Notario. (Del Cl ips en deien el Sans petit per comparació
amb l’altre, la Unión Deportiva de Sants, que era el gran club organitzador de
la Volta a Catalunya). Aquest contracte deia que em comprometia a participar
a totes les curses que em fossin assignades, em pagarien l’equip complet,
portaria propaganda dels tal lers, i si em classificava cobraria 15 pessetes per
cada copa guanyada, a més dels premis de la cursa.
— Amb aquests sous no podies pas deixar la feina. . .
— I tant que no. Però sí que vaig canviar d’empresa. Vaig deixar Magriñà, vaig
treballar sis mesos a Iberia Radio, i vaig entrar després a indústries Saime, que
fabricaven peces de ràdio, com ara per a Radio Lucarda. Un acudit del moment
deia que en una casa de senyoretes uns homes fan cua, i un diu a un altre: “L’u
carda, jo sóc el dos, aviat em tocarà a mi”. . . què te’n sembla? En fi. . . L’empresa
Saime era a les Corts, prop de l’antic camp del Barça, i jo hi anava cada dia
matí i tarda en bicicleta. De casa meva del Poblenou fins a l’empresa són uns
set quilòmetres, vol dir que feia uns vint quilòmetres diaris, bon entrenament. I
durant tres anys. Després vaig anar a treballar de matricer en una nova
empresa, ca l’Anglada, on feien joguines i objectes de regal.
— Jo també vaig trebal lar un parel l d’anys a Iberia Radio, al Poblenou. . . Quins
anys! Deixem-ho. Finalment, véns a Torroel la. Com va anar?
— El servei mil itar va capgirar la meva vida. Era l’any 1944, jo tenia 21 anys.
Em tocava anar a Girona, a l ’antic edifici de Sant Domènec, que havia estat
convent, després presó, i ara caserna, ocupat per set quintes no l l icenciades
70
(soldats de set anys successius). Hi vaig fer la instrucció i hi anava en
bicicleta, ho podia combinar com he fet sempre, i també trebal lava, ara a
Óptimus, on fabricaven ràdios, ja que la meva destinació al regiment, com a
enllaç, em permetia tenir les tardes l l iures.
És aleshores que els soldats vam anar a parar a Torroel la amb motiu d’unes
maniobres on jo feia d’enl laç cicl ista. Amb els meus companys passejàvem
per la vi la, ens hi acl imatàvem, coneixíem gent, i començarem d’anar a
comprar el berenar a la botiga d’en Pere músic del carrer d’Ul là. Hi
despatxava una seva neboda, la Pi lar Espígol, i l ’acompanyaven una col la
d’amigues, Maria Alabau, Angelina Forcada, Nuri Tauler, Maria Cruset. Eren
joves i feien tabola. Jo cantava, havia estat de la coral quan era a Martorel les,
entonava bé. I tot plegat va acabar amb el festeig amb la Pi lar i el compromís
de casar-nos l’abri l de 1948.
Durant la resta de la mil i a Girona, vaig continuar competint i era cada
vegada més popular entre els torroel lencs. Els estudiants que eren a Girona
en aquell moment, Casel las, Capellà, Vi là, etc. , em seguien i m’animaven, “és
el xicot de la Pi lar Espígol! ”.
— Però et l l icencien, te n’has de tornar a Barcelona. . .
— Vaig tornar a ca l ’Ang lada , i h i feia dos torns, ca l ien d iners per poder-
me casar. Des del moment que em van l l i cenciar l ’any 1946, la Pi lar i jo
ens escrivíem cartes cada d ia , l ’un i l ’a l tra enviàvem 365 cartes cada
any, va ser un festeig de cartes! L’any de la nevada, va ig rebre set
cartes de cop! També m’entrenava corrent d i ferents d istàncies, i mol tes
vegades l ’entrenament consistia en una anada i tornada a Torroel la en
bicicleta el cap de setmana. Quatre hores cada viatge. Venia el d issabte
a l vespre, anàvem a ba l lar a can Col l o a l Cinema, el d iumenge a l cine i
trobar-nos amb els amics, i el d i l l uns a l matí cap a Barcelona a l tre cop. A
Barcelona , m’afanyava a guanyar d iners per poder-nos casar a la data
decid ida .
— Es va complir la data fixada, us vàreu casar l’abri l de 1948?
— Es va compl ir, ens vàrem casar el 17 d’abri l de 1948. A partir d’aquel l
any ja no vaig renovar la l l icència de cicl ista professional . No podia córrer a
Torroel la, no hi havia l ’ambient adequat, si m’entrenava per la muntanya
m’haurien pres per boig. Vivia a casa dels sogres i trebal lava a can Costa
mecànic del passeig de les Cases Noves (avui de Catalunya), i quan va
decidir dedicar-se només a maquinària agrícola, jo em vaig quedar el tal ler
de les bicicletes, una mica més aval l , a la cantonada del passeig i el passeig
2011, Ll ibre Festa Major 71
de Vicenç Bou. Eren uns baixos que havien estat un bar, La Punxa, de
reputació dubtosa. La mestressa s’havia trasl ladat al pis, i en el local jo
reparava i venia bicicletes, i després velomotors i tota classe de motos
(Ossa, Guzzi , etc. ) .
— I també feies de pagès.
— Sí. Com saps, la meva muller era pubil la d’una casa de pagesos petits, can
Viola. Quan plovia cal ia posar gal ledes i palanganes pels degoters del teulat, i
amb les portes tancades els gats passaven amb la cua dreta. . . Però quan vaig
trebal lar, i més endavant quan em vaig establ ir pel meu compte, vàrem
poder fer els teulats nous, ens els va fer en Fausto, i amb el temps hem anat
reparant la casa com ara està i com tu la veus.
Jo, quan podia, ajudava l’avi Isidre carregant el carro d’userda i descarregant-
lo al migdia, abans d’obrir el tal ler, anava a la sega i fer garbes, dur-les a l’era
d’en Pujadas per batre el gra, en fi , feia el que podia. Vaig fer plantar al camp
de la Pagesa, per a en Jaume de l’estanc, unes de les primeres pomeres que
es varen plantar a Torroel la. L’avi ja estava fumut i ens va deixar, i no obstant
això, encara el tercer any de tenir les pomeres l i vaig entregar 36.000
pessetes, que ell deia que no les havia vist mai juntes. Si hagués viscut més
temps, quina l làstima! , hauria estat tan fel iç!
— I després de jubi lar-te, tornes a fer de pagès.
Ju l i Casino amb
un amic a la
porta del seu
tal ler l ’any 1981
(foto arxiu
fami l iar)
72
— Llavors vaig fer arreglar l ’ol ivar i amb l’ajuda d’un bon amic, més gran que
jo però molt valent, el pare de la Susi de les sardanes, el vàrem escatir i
durant més de deu anys el vaig cuidar i trebal lar, i obtenir ol i per a nosaltres i
per vendre’n una mica. Veus, Jaume, ho feia tot, era un polifacètic. . .
— És veritat. Una prova més és que des del primer moment que vares ser a
Torroel la, deixes la bicicleta de competició però continues vinculat a l’esport,
ara com a corresponsal, i et dediques a impulsar l ’esport torroel lenc.
— Sí, a causa dels anys dedicats al cicl isme jo coneixia el món dels
periodistes esportius i el ls em coneixien a mi, i per això em varen proposar, i
jo vaig acceptar de bon grat, de ser corresponsal a Torroel la del Mundo
Deportivo, Los Sitios (ara Diari de Girona) i d’El Punt (un temps), que vaig
mantenir fins fa uns deu o quinze anys.
Al mateix temps, com dius, vaig contribuir a engegar i impulsar noves
iniciatives esportives. En aquell moment jo trobava que, en molts aspectes, i
sobretot en l’esportiu, Torroel la era una població ensopida. Devia ser els
primers anys cinquanta que amb en Domènech del Molino i l ’ Isidre Sul lastres
ens vàrem dedicar a organitzar i entrenar un equip de bàsquet format amb
nois molt animosos.
Els frares del Col· legi Sant Miquel del carrer de Sant Genís ens deixaven el pati,
que tocava a la carretera, i per fer-hi una tanca, en Genís Baquer va anar amb el
carro a collir canyes al riu, i els taulers els varen fer a can Jordi Bassó carrosser. A
més d’aquests dos, jugaven en Míliu Garcia, Quimet Torres, Josep Puig, Joan
Bonada, Plàcid Guspí, i en temps de vacances us hi afegíeu els estudiants, més
entrenats, com en Santi Vives, Pere Capellà, Joan Vilà, Josep M. Manich, tu mateix
algun cop. Aquell equip de bàsquet va competir al campionat provincial de l’Obra
Atlético Recreativa, s’enfrontava als de Palafrugell, la Bisbal, Olot, i vàrem quedar
campions. La final d’Espanya va ser a Saragossa, jo no hi vaig ser, l’equip estava
format bàsicament pels estudiants que he citat abans, un equip molt justet de
jugadors. Te’n deus recordar perquè tu hi eres.
— Me’n recordo bé, va guanyar el campionat Tarragona, i Torroel la va quedar
segona. Però tu aquells anys feies també altres activitats en l’àmbit de
l’esport, i sobretot del cicl isme, que ens hauries d’explicar.
— Per ajudar a impulsar més l’esport, em vaig implicar en l’organització de la
Festa Major dels anys 1951 i 1952 amb altra gent inquieta, l ’Anselm Isern, en
Joan Sabrià, l ’ Ignasi de les Gorres. I l ’any 1953 ja vàrem engegar la Cursa
Cicl ista que se celebra des de llavors cada any per la Festa Major, amb
alguna petita interrupció.
2011, Ll ibre Festa Major 73
També va ser important per reviscolar l ’ambient de la vi la l ’organització d’un
final d’etapa de la Volta Cicl ista a Catalunya a l’Estartit, en Pepe Muntaner i jo
vàrem representar Torroel la. Els anys següents també vam participar com a
comissió de Torroel la en l’organització de les etapes de la Volta a Girona que
passaven per la nostra vi la.
Als anys vuitanta vaig col· laborar amb el Casal del Montgrí, una entitat que
trebal lava molt per la vida cultural de Torroel la, i l ’any 1982, amb una col la
d’esforçats, vàrem crear el Club Cicl ista Montgrí. Me’n recordo que a la junta
que em va tocar de presidir hi havia en Francesc Cros, en Lluís Fabrel las, en
Joaquim Radresa, en Rosel ló, en Payet, en Cruset. . . De seguida vàrem ser
molts socis, vàrem organitzar la Festa del Pedal, i proves diverses, a més de
la Cursa de la Festa Major. Fèiem excursions i marxes cicloturistes dominicals,
a diferents destinacions, entre el les fins i tot a França, a Amélie-les-Bains. El
club va rebre l’any 2007 la Medalla del Montgrí.
Ju l i Casino davant de
la vitrina de casa
seva on guarda els
trofeus guanyats en
la seva vida
esportiva,
especialment de
cicl ista.
(Foto J . Serenó)
74
Després vaig continuar en altres àmbits, secretari i delegat d’Excursions de la
junta del Recer, president de la secció de Petanca. . . i fins ara.
— I varen arribar els reconeixements.
— Sí, estic content, ho pots veure en aquesta vitrina, que ja no hi caben més
copes i medalles. L’any 1998 la Federació Catalana de Cicl isme em va atorgar
la Insígnia d’Or per la meva dedicació a aquest esport, l ’any 2004 se’m va
concedir la Medal la del Montgrí. Finalment, l ’any 2006 vaig ser condecorat
amb la Medalla a l’Esport de la General itat de Catalunya. Tinc una esposa i
companya amb qui hem fet junts 63 anys, tenim fi l les i néts que ens estimen,
tenim amics pertot arreu. Què més puc desitjar?


Juli Casino, un torroellenc vingut del Poblenou

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert