Russi, Daniela

Revistes Catalanes amb Accés Obert

172 en moviment | 173
L’equivocada política europea sobre biocombustibles 
Daniela Russi, ICTA, Universitat Autònoma de Barcelona
Els nostres sistemes de transport i la nostra economia depe-
nen estretament de l’automòbil i de les indústries petrolieres. 
És preocupant que l’extracció de petroli pugui arribar aviat a 
nivells altíssims (potser a 100 milions de barrils diaris), com 
ja va anunciar fa molts anys el geòleg M. K. Hubbert. També 
preocupa la producció de diòxid de carboni i d’altres gasos 
generadors de l’efecte hivernacle.
Una resposta podria consistir a reduir la dependència del 
transport individual, a utilitzar menys el cotxe, desplaçar-se 
més amb tren i amb bicicleta, basar les economies en la pro-
ducció regional —amb més decisió de la que hi apliquem ac-
tualment—, deixar d’inundar les ciutats i urbanitzacions amb 
tants cotxes, deixar d’entestar-se en una orgia d’ocupació del 
sòl mitjançant les autopistes i l’expansió urbana —que és el 
que està passant a Catalunya avui dia—.
Hi ha una altra resposta: Indultem els cotxes! Afavorim 
l’automòbil fins i tot més que ara, incorporant noves fonts de 
combustible, biodièsel i etanol.
De fet, als països industrialitzats els biocombustibles es 
consideren cada cop més com una de les solucions a l’ex-
cessiva dependència dels combustibles fòssils importats. Per 
aquest motiu, la nova estratègia energètica europea estableix 
que els biocombustibles haurien de representar com a mínim 
un 10% de tota l’energia consumida per al transport, l’any 
2020 (encara no hem arribat ni a l’1%). Tanmateix, és real-
ment aconsellable l’estratègia d’utilitzar recursos públics —en 
forma de subvencions agrícoles, reduccions d’impostos i l’ús 
obligat de biocombustible— per a promoure la producció de 
biocombustible en gran escala?
Al Pla d’Acció sobre la Biomassa, de la Unió Europea, es 
calcula que, per a arribar a subministrar un 5,75% de l’ener-
gia consumida en el transport, com estableix la Directiva 
2003/30/EC sobre biocombustibles (al voltant d’un 1,7% de 
l’ús final de l’energia, ja que el sector del transport suposa un 
terç de la demanda energètica total), caldrien aproximada-
ment 17 milions d’hectàrees, és a dir, una cinquena part de 
la superfície conreable d’Europa. Per aquest motiu, al Pla 
d’Acció sobre la Biomassa s’hi destaca que Europa promourà 
la producció de primeres matèries per a biocombustibles a 
països extraeuropeus.
Això significa que l’impacte de l’agricultura dedicada a 
l’energia s’exportaria, en part, a països del Sud. De fet, els bi-
ocombustibles no són tan verds com poden aparèixer a pri-
mera vista. Normalment, l’agricultura de biocombustibles 
implica l’ús de tècniques agrícoles intensives (monocultius 
extensos i amb l’ús intensiu de fertilitzants, plaguicides, sis-
temes de reg i maquinària), perquè altrament la producció 
seria fins i tot més baixa i, consegüentment, la necessitat de 
superfície conreable seria més gran. L’agricultura intensiva 
comporta un impacte ambiental elevat, pel que fa a conta-
minació, erosió del sòl i reducció de la biodiversitat salvatge i 
agrícola, i una minva de la disponibilitat i la qualitat de l’aigua. 
A més, la producció de biocombustible en gran escala pot es-
timular l’ús d’organismes modificats genèticament (OMG). 
De fet, els conreus de soia, blat de moro i colza (que figuren 
entre les primeres matèries més utilitzades en la producció de 
biocombustible) són, respectivament, el primer, segon i quart 
cultius més importants d’OMG.
Les polítiques de promoció del biodièsel poden fomentar la 
competència per les terres de conreu i fer augmentar el preu 
dels aliments. Un exemple recent n’ha estat la duplicació del 
preu del blat de moro que s’ha esdevingut a Mèxic. La raó 
principal d’aquest fenomen va ser la creixent demanda de bi-
oetanol obtingut de blat de moro, als Estats Units (Mèxic és 
importador net de blat de moro dels EUA). D’altra banda, un 
augment de la demanda mundial de biocombustible pot mo-
tivar els països tropicals a substituir els boscos originaris. Les 
plantacions de palmeres són responsables de la major part de 
la desforestació del sud-est asiàtic i signifiquen una autèntica 
amenaça per als boscos nadius que encara queden. El mateix 
es pot afirmar de les plantacions de sucre de canya del Brasil.
 Al costat dels preocupants impactes socials i mediambi-
entals que es podrien produir, l’estalvi global de combustibles 
fòssils (i la consegüent reducció d’emissions d’efecte hiverna-
cle) seria molt baix. La raó és que també es fan servir combus-
tibles fòssils a la fase de conreu (adobs, productes fitosanitaris, 
maquinària); a la fase de processament, i també per al trans-
port de les primeres matèries a la planta de processament i 
des d’allà fins a l’usuari final. Per això, el Retorn d’Energia per 
Inversió (Energy Return On Investment, EROI) dels biocom-
bustibles, és a dir, la relació (generació d’energia)/(aportació 
directa + indirecta d’energia) és baixa, com han assenyalat, 
durant els vint darrers anys, diversos investigadors als quals 
no s’ha fet cas. Per exemple, Giampietro i Ulgiati1 indiquen 
un EROI d’1,16 per al biodièsel obtingut de gira-sol, de ma-
nera que l’energia proporcionada pel biodièsel processat és 
gairebé la mateixa que l’absorbida al procés de producció, 
en forma de combustibles fòssils! Potser als països tropicals 
l’EROI podria ser més alt, mitjançant uns altres conreus, com 
ara sucre de canya en comptes de blat de moro, per a fer-ne 
etanol, i oli de palma, en comptes de gira-sol, per a fer-ne bi-
odièsel. Tanmateix, en aquest cas l’impacte ambiental podria 
augmentar: per exemple, el cultiu de sucre de canya està asso-
ciat a una alta erosió del sòl.
Fins i tot considerant un EROI molt optimista de 2,5 (Ber-
nesson i altres, 2004), vam calcular que assolir l’objectiu d’un 
5,75% a Europa significaria estalviar al voltant de 36 mili-
ons de tones d’equivalent de CO2, és a dir, menys de l’1% de 
les emissions de la Unió Europea el 2004. A més, tenint en 
compte les emissions de CO2 originades pel transport i l’aug-
ment de CO2 a l’atmosfera, a causa de la desforestació (els 
boscos són xucladors de CO2), el resultat final podria ser un 
augment global de l’efecte hivernacle, en comptes de la reduc-
ció desitjada.
La idea que el biodièsel podria ser una solució per a la crisi 
energètica no només és falsa, sinó que també és perillosa. De 
fet, podria afavorir una actitud de fe en solucions tecnològi-
ques per al problema de l’energia. No hauríem d’oblidar mai 
que, si volem reduir l’ús dels combustibles fòssils, no tenim 
cap vareta màgica: l’única solució possible és modificar les 
pautes de consum. s
Daniela Russi
1 M. Giampietro i S. 
Ulgiati: “Integrated 
assessment of large-
scale biofuels”, Critical 
Reviews in Plant 
Sciences, 24, 2005, pàg. 
365-384 (20). Mario 
Giampietro és un nou 
professor de recerca 
d’ICREA a l’ICTA (UAB).
Daniela Russi és llicenciada en Economia per la Universitat 
de Siena i màster en Economia Ecològica i Gestió Ambien-
tal per la UAB; recentment ha finalitzat la seva tesi docto-
ral sobre l’avaluació amb criteris múltiples de les polítiques 
d’energies renovables, a l’Institut de Ciència i Tecnologia 
Ambientals (ICTA), de la UAB. Ha estat entrevistada per la 
BBC, France Internationale i d’altres mitjans de comunica-
ció entorn de la seva tesi sobre biocombustibles.


L'equivocada política europea sobre biocombustibles

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert