Badia i Homs, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

2006, llibre de la festa major 153
El passat dia de Sant Jordi es va complir el vint-i-cinquè aniversa-
ri de la mort de Josep Pla, com tots sabem; i a més, enguany es
commemora un altre esdeveniment planià: els 40 anys de la publi-
cació d’El quadern gris, segurament el seu llibre més important.
En els darrers temps de la seva vida, Pla es manifestava escèptic
en relació amb el futur de la seva obra, perquè, comentava
sovint, “la literatura puja i baixa”. Solia afegir que vint-i-cinc anys
després de la seva mort potser aniria caient en l’oblit.
És evident que els temors o recels del nostre gran prosista no
s’han vist confirmats en absolut, tot al contrari. Ha passat aquest
quart de segle i Josep Pla continua essent l’escriptor català més
llegit, constantment reeditat i estudiat des d’enfocaments i aspec-
tes diversos, com rica i heterogènia és l’extensa obra que ens ha
llegat. La seva permanència entre els lectors del país ni tan sols
va remetre després de la intensa i exagerada allau, arreu del
país, d’actes acadèmics, divulgatius, lúdics i de tota mena de
l’Any Pla 1997, quan es complien cent anys del naixement; una
ostentació que, ben segur, ell hauria comentat amb la seva iro-
nia insidiosa i aguda.
Aquest 2006, quan encara és força recent la densa i complexa
celebració del centenari, no s’ha convocat cap celebració oficial
col·lectiva. Però, per ara, s’han produït esdeveniments prou inte-
ressants, i alguns de ben significatius, que mostren indicis de
superació de certes polèmiques i la naixença d’altres. És una
Vint-i-cinc anys sense Josep Pla
Joan Badia-Homs
demostració palpable de la vigència de Pla i la seva obra entre
bona part de la intel·lectualitat catalana i entre els lectors.
llibre de la festa major, 2006154
Josep Pla vist
per l’artista
torroellenc
Francesc
Soler. Dibuix
inèdit de
1974, cedit
per Miquel
Puig.
Cal destacar de forma especial la recuperació d’una selecció de
les cròniques del període de la República que Pla va publicar
principalment a La Veu de Catalunya (1931-1936). La producció
literària d’aquell grafòman incorregible encara avui és una font
que no s’esgota.
Una polèmica nova -o no tant- ha sorgit entorn de la vàlua de
Pla com a novel·lista, protagonitzada pels escriptors Baltasar
Porcel i Miquel de Palol, amb motiu de la reedició de Nocturn de
primavera en la versió original de 1953. El primer defensa
aquest text primitiu -en el qual, afirma, Pla “aconsegueix un petit
Proust...”-, enfront de la reelaboració que en va fer l’autor l’any
1972 per a l’Obra Completa (Album de Fontclara, volum 23).
Segons Porcel l’allargament i la subdivisió de la novel·la van des-
proveir-la de tensió i, en definitiva, la van espatllar. Com és nor-
mal, no tots els lectors hi estarem d’acord.
Una altra contribució d’enguany ha estat l’aparició de Les pre-
guntes pendents de Josep Pla de Xavier Febrés, llibre que incideix
en les controvèrsies i en alguns aspectes més o menys anecdò-
tics generats pel món planià: la relació de Pla amb les dones, les
polèmiques entorn del Premi d’Honor, el llegat de l’escriptor, les
correccions de l’Obra Completa, etc.
Ara bé, d’una manera molt especial m’atreveixo a recomanar -a
tots els lectors de Pla i en especial als empordanesos que encara no
ho hagin fet- la lectura de la tesi doctoral de l’antropòleg Eliseu
Carbonell: Josep Pla: el temps, la gent i el paisatge, amb el subtítol
Una etnografia de l’Empordà franquejant la literatura. És un dels lli-
bres més interessants i atractius sobre l’univers planià. L’autor ana-
litza el que Pla va escriure sobre el temps en sentit ampli, el natu-
ral, l’humà i el social; demostra que va construir un model de cul-
tura empordanesa i que la seva obra és el millor retrat etnogràfic
de l’Empordà i, per extensió, de Catalunya, del segle passat.
2006, llibre de la festa major 155
També prop d’aquest any d’aniversaris, concretament l’octu-
bre de 2005, es va produir un fet que temps enrere hagués
estat impensable. A la seu d’Òmnium Cultural, a Barcelona,
es va celebrar un cicle de conferències i una taula rodona en
homenatge a la figura i l’obra de Josep Pla, que es va titu-
lar, significativament, Josep Pla i la reivindicació de la llen-
gua catalana. Si tenim en compte que la dita institució li va
negar sistemàticament durant anys la concessió del Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes per motius extraliteraris,
com és ben conegut, és evident que aquests actes contenien
de forma implícita un desgreuge pòstum. I no ens pot estra-
nyar, perquè la visió negativa de la catalanitat o del patrio-
tisme de Pla que encara pervivia com un tòpic inamovible en
alguns cenacles barcelonins, ha anat quedant justament des-
armada; almenys per a les persones amb mentalitat oberta i
sense prejudicis.
Es veu que les 30.000 pàgines de l’Obra Completa, per a
alguns, encara no devien ésser suficients per desfer del tot el
tòpic del Pla anticatalà. No hi ha dubte que la publicació de
documents personals durant el període que va de l’any del
centenari a les commemoracions actuals haurà contribuït, més
que altres esdeveniments, a projectar la veritable personalitat
del nostre escriptor. A través de textos que no eren destinats a
la impremta, hi apareix un Pla defensor aferrissat de la llen-
gua i la literatura catalanes, de la nostra cultura, ja en els anys
més difícils de la immediata postguerra. Per posar un exem-
ple, Pla havia manifestat en relació amb la sèrie dels
Homenots: “... jo no puc fer res més que ajudar a salvar les
restes d’un gran naufragi”.
L’edició de la correspondència amb Joan Coromines ha repre-
sentat un testimoni contundent en aquest sentit, i potser encara
més una aportació que crec fonamental, la correspondència
llibre de la festa major, 2006156
entre Pla i l’editor Josep M. Cruzet entre 1946 i 1962, editada a
cura de M. Josepa Gallofré (2003). L’editorial Selecta de Cruzet
és la primera de la postguerra que publica en català. Deixant de
banda les col·laboracions a la premsa, des de 1946 Pla tenia un
projecte on no hi havia lloc per a la continuïtat dels llibres en cas-
tellà, i el repte ambiciós de les obres completes; parla de “la
intenció de publicar 50 volums en català...”, ja que “...els llibres
castellans s’han acabat”. Un projecte estroncat per la mort de
Cruzet el 1962, que es faria realitat amb Destino.
A les cartes a Cruzet, hi trobem de manera diàfana l’expres-
sió de les preocupacions de Pla envers el país i la seva cultu-
ra d’aquells moments, després de la victòria franquista;
segons ell, la situació “més tràgica per la qual ha passat, en
els temps moderns, el nostre esperit”. Pla recomana a Cruzet,
i aquest li’n fa cas quasi sempre, l’edició de diferents obres
fonamentals de la literatura catalana: “...crear, amb les
pedres disperses del nostre esperit, l’edifici de les més sòlides
possibilitats de l’edició catalana normal”. En una altra ocasió
comenta al seu editor: “No li ha pas d’estranyar que els dia-
ris i revistes no parlin dels llibres catalans. ¿Com vol que en
parlin, si els que els fan són furiosament -encara que dissimu-
ladament- contraris?”.
Podríem retreure moltes altres cites, algunes amb opinions con-
tundents sobre tant de botifler aprofitat: “...Mateu ha cregut
durant 10 anys -o 15- que la literatura catalana estava comple-
tament acabada... és un franquista desenganyat -que és la pit-
jor classe que es pot donar de franquisme- perquè és l’home que
veu que s’ha equivocat”.
Per defensar la llengua i tirar endavant projectes literaris cata-
lans, Pla fins i tot proposava lemes de resistència: “Lluitar és
feina d’homes. Lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents”.
2006, llibre de la festa major 157
Josep Pla, Torroella i el Montgrí
En la relació de Pla amb la vila de Torroella, el seu ambient i la
seva gent, s’hi entronquen les vivències personals. És una mena
de relació d’amor-odi per tota aquella cosa de la plantació de
l’arròs en la qual s’hi interfereixen records familiars.
Aquí no podem aprofundir-hi; és un tema que no es pot resumir en
poques pàgines. Vaig conèixer Josep Pla durant les darreres dèca-
des de la seva vida i sóc testimoni de l’estima profunda que tenia
per Torroella i tot el seu entorn; en els seus comentaris i les consi-
deracions sobre l’Empordà eren una referència constant. Ja sabem
que precisament a la segona versió ampliada de Nocturn de prima-
vera, publicada l’any 1972 a les Obres Completes (l’Àlbum de
Fontclara), la primera part, titulada L’herència, que és la nova, la
que s’afegeix a la novel·la apareguda el 1953, està inspirada bàsi-
cament en trets fonamentals de Torroella de Montgrí. La descripció
física de la vila, la presència d’un baró prepotent i certs personat-
ges i situacions conegudes fan que els torroellencs de tota la vida
no tinguin cap dubte en aquest sentit. Si la vila de Fontclara -en ori-
gen Vilaplana- de Nocturn de primavera té les arrels a la Bisbal, la
Fontclara de L’herència és indubtablement Torroella.
llibre de la festa major, 2006158
Josep Pla va mantenir un
interès apassionat per l’art
de Francesc Gimeno. Aquí
el veiem en la inauguració
dedicada a aquest artista, a
la sala d’exposicions de “la
Caixa” de Torroella de
Montgrí -17 de març de
1978-.
(Foto Branguli. Fundació
Josep Pla, col·lecció
Mariona Pau)
La relació literària i humana de Josep Pla amb Torroella, la seva
història i la seva societat, amb incidència a tot l’entorn -el pai-
satge, el Montgrí i les Medes, el Ter, la pagesia, el món de la sar-
dana...- mereixerien una monografia. La veritat, m’agradaria
tenir l’empenta i la traça necessàries per emprendre-la.
El Montgrí, com a fita del paisatge més interioritzat, símbol de
l’univers empordanès, és per si sol un tema cabdal dins de
l’obra planiana. Pla ens diu que als empordanesos, com més
mirem el Montgrí més ens agrada: “...No ens cansem mai de
mirar-lo. I quan som fora del país el portem a la nostra memò-
ria més íntima, personal i callada”.
Aquesta o alguna altra cita de Pla, crec que estaria bé que la tin-
guéssim escrita sobre d’una placa ben escaient, sòlida i perdu-
rable, en un lloc de la vila destacat on la muntanya sigui visible,
o potser millor al propi Montgrí, al pilar de la creu del coll de
Santa Caterina, per exemple. Penso que en honorar Pla a la nos-
tra muntanya sagrada, tots plegats -els habitants de Torroella-
ens posaríem una medalla petita i simbòlica.
2006, llibre de la festa major 159
Una altra imatge de la inau-
guració de l’exposició dedi-
cada a Francesc Gimeno.
(Foto Branguli. Fundació
Josep Pla, 
col·lecció Mariona Pau)
Referències bibliogràfiques
PLA, Josep. “Obra Completa”, 47 volums, Edicions Destino,
Barcelona, 1966-1992.
BONADA, Lluís. L’obra de Josep Pla, Editorial Teide, Barcelona,
1991.
Epistolari Joan Coromines & Josep Pla. Josep Ferrer, Joan
Pujades, editors; pròleg de Marina Gustà, Fundació Pere
Coromines / Edicions Destino, Barcelona, 2001.
JOSEP PLA / JOSEP M. CRUZET. Amb les pedres disperses. Cartes
1946-1962, edició i pròleg de Maria Josepa Gallofré Virgili,
Edicions Destino, Barcelona, 2006.
CARBONELL CAMÓS, Eliseu. Josep Pla: el temps, la gent i el pai-
satge. Una etnografia de l’Empordà franquejant la literatura,
Edicions de 1984, Barcelona, 2006.
FEBRÉS, Xavier. Les preguntes pendents de Josep Pla. Actualitat,
polèmiques, revelacions, L’Esfera dels llibres, Barcelona,
2006.
PLA, Josep. La Segunda República Española. Una crónica, 1931-
1936, edició de Xavier Pericay, pròleg de Valentí Puig, traduc-
ció al castellà de Jorge Rodríguez Hidalgo, Edicions Destino,
Barcelona, 2006.
PLA, Josep. Nocturn de primavera, epíleg de Baltasar Porcel,
Edicions Destino, Barcelona, 2006.
llibre de la festa major, 2006160


Vint-i-cinc anys sense Josep Pla

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert