Colomines i Companys, Agustí

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Agustí Colomines i Companys 
 
178 
RESSENYES 
No tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire 
 
Agustí Colomines i Companys 
UNIVERSITAT DE BARCELONA 
 
Joan Ramon RESINA, La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d’una 
imatge urbana, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2008. 
Montserrat GUIBERNAU, La identidad de las naciones, Barcelona, Ariel, 2009. 
 
n una entrevista que li van fer, Joan Ramon Resina (Barcelona, 
1956), professor a la universitat nord-americana de Stanford, deia 
que el seu llibre «és un destil·lat de la meva relació prèvia amb la 
ciutat de Barcelona i la continuïtat molt potent de la ciutat en el propi 
imaginari personal». El llibre, que és una traducció de l’original anglès, és 
una anàlisi de l’aparició de la noció de modernitat a Barcelona i alhora de la 
voluntat de crear una ciutat moderna des de finals del segle XIX i fins que va 
entrar en crisi als anys noranta del segle XX. És la història de la ciutat durant un 
segle vista a través de la representació simbòlica. Certament, la història que 
explica La vocació de modernitat de Barcelona arrenca, per dir-ho així, amb 
l’impacte baptismal que l’atemptat del 7 de novembre de 1893, perpetrat per 
l’anarquista Santiago Salvador Franch, va tenir en l’imaginari social modern 
barceloní. Aquest atemptat, que va tenir lloc al Liceu, des d’aleshores baluard 
dels valors de l’elit del cap i casal, és considerat per Resina com una d’aquestes 
representacions simbòliques que van configurar la identitat barcelonina, com 
també ho foren les diverses exposicions universals, començant per la del 1888. 
Per contra, la victòria de Franco, la Transició, els Jocs Olímpics o el Fòrum són 
símbols de la desfiguració d’una Barcelona capital de la catalanitat. 

No tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire 179
L’origen d’aquesta història, que consisteix a descriure la voluntat de les 
classes dirigents al llarg d’un segle i mig per fer de Barcelona una ciutat 
mediterrània però sobretot europea, remunta a l’any 1848, que fou quan es va 
inaugurar la primera línia ferroviària d’Espanya que unia Barcelona amb 
Mataró, i el 1854, que fou quan es van començar a sentir les veus que 
reclamaven l’enderroc de les muralles i la reforma urbanística que donaria 
peu a l’Eixample de Cerdà. Hi ha un capítol sobre l’arribada del tren, la 
creació del ferrocarril, i el canvi que això provoca sobre com es mira la ciutat, 
i del que representa l’Exposició Universal del 1888. Un altre capítol tracta de 
la Guerra Civil i la difícil represa de la consciència de catalanitat a la 
postguerra, posant un èmfasi especial en la memòria, ja que l’etapa més dura 
del franquisme es caracteritza per la voluntat d’eliminar completament aquell 
corrent formador d’imatges de la ciutat que va de finals del segle XIX als anys 
trenta del segle XX. «On es refugia aquesta memòria dels anys de la foscor i 
com s’efectua la represa?» —es pregunta Resina. «Ho focalitzo —diu— a 
través d’una novel·la essencial per entendre tot aquest període, que és La 
plaça del Diamant». Aquesta burgesia, ofegada políticament però puixant en 
l’aspecte econòmic, va voler construir, doncs, una capital que fos europea i 
oberta —moderna, a la fi— i alhora capital de Catalunya, sense renunciar, 
però, a liderar la modernitat espanyola. Però amb Franco es van acabar les 
vel·leïtats de lideratge i va obligar l’elit catalana a acomodar-se al règim o bé 
a exiliar-se. La majoria es va acomodar i no va aixecar el cap fins a la 
Transició. I tanmateix, la tesi de Resina és que aquell model de Barcelona que 
s’havia anat consolidant guiat pel catalanisme polític i cultural des de finals 
del segle XIX fins almenys el 1936, a pesar de les batzegades com ara la 
dictadura de Primo de Rivera, l’any 2004 s’havia esgotat totalment. Ja no 
existia. O encara millor, havia portat fins al límit aquella desnacionalització 
que havia començat amb els gestors municipals barcelonins de la Transició, 
alguns dels quals s’havien forjat en les files del franquisme. La modernitat 
d’aquesta Barcelona olímpica, per resumir-ho molt, es va fer a costa de 
sacrificar la catalanitat de la capital per reduir-la a una realitat 
fantasmagòrica, mancada de referents històrics. Només cal recordar la 
polèmica sobre les ruïnes del Born, encetada pels defensors dels llibres 
davant les pedres, partidaris de soterrar un dels pocs testimonis físics de la 
destrucció de la ciutat a càrrec de les tropes borbòniques el 1714 amb el 
Agustí Colomines i Companys 
 
180 
pretext de dedicar l’edifici a «allò que de veritat interessa la gent». «Llibres 
contra pedres»; així es va resumir la polèmica, que es va resoldre amb la 
decisió d’integrar l’espai al circuit turístic, amenitzant-lo amb una àrea 
comercial, per fer de l’antic mercat del Born una mena de Covent Garden. Té 
raó Resina, perquè la meva discrepància amb aquesta solució és el que va 
portar-me a abandonar la comissió conjunta entre l’Ajuntament i la 
Generalitat que va prendre aquesta decisió. La qüestió del Born, per tant, s’ha 
convertit en la metàfora del declivi barceloní, perquè després de tanta 
polèmica, les ruïnes són, encara ara, pura runa, sense llibres ni pedres. I és 
que la Barcelona del període democràtic s’ha reconstruït, per dir-ho a la 
manera de Resina, «en clau de societat futuritzable despresa de les seves 
arrels culturals».  
El diagnòstic de Resina és molt negatiu, sobretot perquè creu que la 
descatalanització és avui dia més greu que fa vint, trenta o quaranta anys. 
Com molts altres acadèmics, Resina idealitza el període republicà, que 
quant a la catalanitat va ser molt menys exemplar del que l’anomenada 
historiografia frontpopulista ha explicat. L’ensenyament en català, per posar 
un exemple més que emblemàtic, era, al contrari d’ara, minoritari, com 
també ho eren els espectacles, diguem-ne populars, en català. Sigui com 
sigui, per a Resina la imatge cultural, econòmica i política de Barcelona es 
va forjar en les últimes dècades del segle XIX, que és quan es van fer 
evidents tots els elements que havien de dotar Barcelona d’una personalitat 
moderna: la puixança industrial, el naixement organitzat de la classe obrera, 
l’art i l’arquitectura modernista, l’estandardització de la llengua catalana 
(cabdal per al renaixement literari) i el sorgiment d’un nacionalisme català 
teòricament madur. I això és el que caldria recuperar, segons ell, atès que la 
Barcelona democràtica ha estat una oportunitat perduda, perquè no ha 
aconseguit que la capital catalana recuperi el lideratge cultural i econòmic 
que havia tingut entre el 1880 i el 1992, període de la veritable modernitat 
barcelonina, durant el qual, a més, no va renunciar mai a la identitat 
catalana que l’havia fet possible. 
L’enfocament de Resina és més literari que no pas històric, cosa que no 
ens ha d’estranyar gens, atesa l’especialització de l’autor. És per això que 
l’anàlisi sociològica i literària, molt ben representada en el capítol dedicat a la 
imatge que la novel·la de Juan Marsé El amante bilingüe ha projectat de 
No tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire 181
Barcelona, és el fonament de la seva argumentació. Resina, doncs, aborda la 
qüestió de les identitats, que és també, i sobretot, el nucli de l’assaig que 
Montserrat Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 1960) ha publicat recentment: La 
identidad de las naciones. Aquest llibre, que és una versió actualitzada de 
l’assaig publicat inicialment en anglès, arrenca amb un pròleg gairebé 
costumista en el qual l’autora ens explica, entre altres coses, el seu viatge 
diari a bord de l’autobús 25 des de l’estació de Liverpool Street fins al Queen 
Mary College, la universitat on treballa. El Queen Mary està situat a l’East 
End londinenc, l’anomenat Londonistan per la periodista Melanie Phillip en 
un famós llibre sobre la propagació de l’islamisme al Regne Unit durant els 
darrers vint anys. El plantejament de Guibernau és més acadèmic que no pas 
el de Phillip, atès que, d’entrada, es pregunta, sense escandalitzar-se, 
«cuántas nacionalidades, cuántas lenguas y religiones y cuántas identidades 
nacionales caben en un solo autobús que circula por una de las áreas más 
heterogéneas de Londres». Estudiosa des de fa temps dels nacionalismes i de 
les identitats nacionals, Guibernau analitza la transformació experimentada 
per la identitat a la llum de l’evolució dels estats nació, la descentralització i 
l’autonomia polítiques per donar resposta a les demandes de les nacions sense 
Estat; els condicionants que imposen les instàncies supraestatals com ara la 
UE, i, finalment, el que acabo d’explicar seguint el relat del seu viatge en 
autobús: el fenomen migratori, que a tot arreu s’ha convertit en el principal 
factor de desestabilització. Guibernau estudia en profunditat el repte plantejat 
als estats occidentals que no saben com fer-ho per mantenir la cohesió social i 
un mínim d’identitat compartida entre una població d’orígens molt diversos. 
I, per començar, constata que hi ha nous ciutadans que es neguen a participar 
de la cultura, les lleis i els principis d’estil de vida del país d’acollida. En 
aquest sentit, l’assaig de Guibernau connecta amb el de Resina, que també 
s’ocupa de la falta d’integració de la immigració, passada i actual, en el 
projecte de catalanitat compartida en l’espai urbà barceloní. 
Els problemes dels estats nació per aconseguir una cohesió identitària 
són els mateixos, segurament fins i tot incrementats, que els que tenen les 
nacions sense Estat per aconseguir sobreviure a pressions tan diverses i 
intenses. Davant d’aquest problema es produeixen dues reaccions, diu 
Guibernau: la proliferació de partits radicals de dreta populista, defensors de 
les identitats pures, que és el que ha passat a Àustria o a Holanda —però que 
Agustí Colomines i Companys 
 
182 
també va adquirint força a la Gran Bretanya o a Catalunya—, i l’aparició d’un 
cosmopolitisme segons el qual totes les persones haurien de rebre un tracte 
igual dins els límits del nacionalisme democràtic i un sentiment de ciutadania 
mundial. Seguint els casos d’Àustria, Gran Bretanya, Espanya, Canadà i els 
Estats Units, Guibernau va desglossant el sentit d’aquesta seva proposta per 
fer front, en definitiva, a les conseqüències de la immigració en les nacions 
occidentals en un món globalitzat. Partint, doncs, d’un enfocament sociològic 
i politològic, Guibernau creu que les identitats nacionals no han perdut força 
amb la globalització. Al contrari, ens diu, és probable que s’enforteixin en el 
futur precisament perquè la immigració transforma la identitat nacional, però 
al capdavall també la reforça. No vull dir amb això que Guibernau defensi 
l’estèril multiculturalisme. No, de cap manera, perquè més aviat és del parer 
que a mitjà termini hi haurà una reacció adversa en contra d’Europa i dels 
Estats Units. Com en el cas de Resina, Guibernau pren posició i reclama el 
deure dels immigrants d’acceptar els valors de les institucions i la cultura 
política de la societat d’acollida —i aprendre’n la llengua, els principis i les 
tradicions—, tot respectant-los, és clar, el dret a la pròpia cultura. 
La proposta de Guibernau per encarar els reptes de la nova modernitat 
és el que ella anomena «identitat cosmopolita». A parer seu, en l’era global 
els principis cosmopolites representen un avenç, un objectiu i una aspiració 
envers un món més just, amb menys desigualtat i amb menys misèria. El 
cosmopolitisme representa un progrés ètic i moral, de la mateixa manera que 
en un temps passat la democràcia i la sobirania popular van representar un 
avenç respecte de l’Antic Règim, quan el govern dels pobles no era decidit 
d’acord amb el consentiment dels ciutadans, sinó de forma arbitrària apel·lant 
al llinatge, a la voluntat de Déu o a la força. La identitat cosmopolita que ens 
proposa Guibernau no és, en aquest sentit, dissolutiva de les identitats 
nacionals. Més aviat n’és una reinterpretació. Com va escriure Francesc-Marc 
Álvaro a «Todos podríamos ser Walt Kowalski» (La Vanguardia, 
13/04/2009), el llibre de Guibernau aborda teòricament el que la pel·lícula 
Gran Torino, de Clint Eastwood, tracta visualment: el racisme, la por i la 
incertesa de Walt Kowalski, un obrer blanc jubilat, veterà de la guerra de 
Corea, que viu en un barri repoblat per asiàtics als quals odia. Gran Torino és 
una metàfora sobre el món globalitzat, perquè «la cinta explica bien como el 
tradicional melting pot norteamericano (italianos, irlandeses, judíos, polacos 
No tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire 183
y demás, todos agrupados bajo unos valores básicos) se ve puesto en duda 
por la acentuación de un mosaico multicultural donde la exaltación de lo 
particular no encuentra acomodo fácil en un nuevo relato colectivo». Aquest 
és sempre el problema. La tensió entre la identitat pròpia i l’espai comú, 
col·lectiu, que es transforma a una velocitat tan ràpida que de vegades hi ha 
qui no és capaç d’assimilar-ho. Guibernau defensa, i jo ho comparteixo, com 
també ho fa Álvaro, que el futur passa per buscar una síntesi entre els 
postulats cosmopolites i els nacionalismes democràtics per afavorir identitats 
nacionals poroses i articulades a partir dels valors del pluralisme. Només així 
es podrà fer front al creixement del populisme xenòfob i als intents de 
dissoldre totes les identitats en l’aire d’un multiculturalisme que, de fet, és 
fragmentador. Ser moderns és viure una vida de paradoxes i contradiccions, 
assegurava Marshall Berman en un assaig titulat, precisament, All that is solid 
melts into air (Nova York, 1982). És estar dominats per organitzacions 
burocràtiques gegantines que tenen el poder de controlar, i sovint de destruir i 
d’amenaçar tot el que som: les comunitats, els valors i les vides. I tanmateix, 
ser modern també és la capacitat d’enfrontar-nos a aquesta inèrcia, de lluitar 
per canviar el món i fer-lo nostre. En fi, ser revolucionari i conservador 
ensems sense cap mena de complex.  
Els professors Resina i Guibernau ens han ofert dos assajos sobre la 
identitat que caldria prendre en consideració. No sé si ho farem, perquè en 
aquest nostre país, que discuteix sense parar sobre si la catalanitat és viva o bé 
si a dures penes sobreviu, tendim a fer molt pot cas dels il·lustres exiliats 
acadèmics, el prestigi dels quals, tanmateix, està avalat per la posició 
acadèmica de cadascú, als EUA i a la Gran Bretanya. 


No tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert