Fosse, Jon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

QUAN UN ÁNGEL CREUA L'ESCENARI
	
Per JON FOSSE
Noruega
Traducció: Núria Salvat
1
Em dic Jon Fosse i sóc noruec. M'han convidat aquí peí fet de ser dra-
maturg, i de fet ho sóc, encara que hauria de dir la veritat, mai no havia
 vol-
gut ser-ho. Més aviat tot al contrari: no m'agradava el teatre; i he dit en diver-
ses ocasions, en entrevistes, per exemple, que odiava el teatre o com a mínim
el teatre noruec. I potser era per aquest motiu que els directors de teatre
noruecs em demanaven d'escriure teatre, cosa que vaig refusar durant molts
anys.
Era i sóc, per damunt de tot, un escriptor. He publicat quasi trenta
llibres, majoritáriament novel•les, peró també reculls de poesia, assajos i lli-
bres per a nens.
M'he guanyat la majar part de la me ya vida adulta com a escriptor
independent. Fa cinc anys, peró —com passa quan no tens una entrada regu-
lar de diners—, tenia molt pocs diners i em tornaren a demanar que escrigués
una obra, i com que necessitava algun ingrés vaig acceptar de mala gana.
Fou llavors quan vaig seure per primera vegada per intentar escriu-
re una obra. Abans de seure, vaig decidir que volia escriure una obra amb
pocs personatges, que transcorregués en un sol lloc, en un únic espai de
temps, i que fos una história tan intensa que canviés la visió de la vida de la
gent que l'anés a veure.
No faré més a•usions a aquestes aspiracions, peró com a mínim
aquestes limitacions que vaig imposar en l'escriptura m'esqueien molt bé. He
estat, per naturalesa, una mena de minimalista, i crec que el teatre és una
forma d'art minimalista, amb moltes estructures constitutivament minimalis-
tes, amb limitació d'espais, limitació de temps, etcétera.
Per a sorpresa meya, quan vaig seure per primera vegada per escriu-
re una obra, em va agradar escriure les acotacions i els diálegs que havien de
reflectir el que es volia venir a dir i fins i tot molt més, o potser tot el contra-
ri sense arribar a ser irónic.
Quan vaig acabar d'escriure la meya primera obra estava segur d'ha-
ver escrit un bon text, peró no estava segur que funcionés sobre l'escenari. La
gent de teatre em deia que sí, i —grácies a Déu— la me ya manera d'escriure
era adient també sobre rescenari. A vegades, estic segur, funciona tan bé que
la meya escriptura millora la seva qualitat i com a mínim la dobla.
Evidentment, hi ha vegades que no resulten, peró en tots el casos he
aprés que és possible que les meves obres funcionin sobre l'escenari.
Veure el meu treball a escena fou una experiéncia increíble, quasi
mágica, veure com les meves paraules prenien unes ales humanes, veure com
altres persones prenien part del meu art, tot aixó em féu perdre la por i les
neurosis i ser més sociable.
Com podeu comprendre, vaig deixar d'odiar el teatre.
En cinc anys he escrit nou obres, set de les quals encara s'estan repre-
sentant en teatres importante de Noruega, i les altres es representaran en un
futur próxim.
Les meves obres han estat traduides a nou llengües i es produiran a
diferents pisos, en breu a Estocolm, Budapest, Copenhagen, Londres i París.
Des que vaig comentar a escriure teatre no he escrit més ficció, així
doncs sembla que el que abans odiava el teatre ha canviat i ha passat ha con-
siderar-se un escriptor que és dramaturg.
II
Intentaré parlar ara una mica de les coses que em fascinen més quan
escric per al teatre.
Milan dit que a Hongria sovint diuen que quan una nit de teatre és
bona és que un ángel ha creuat l'escenari una, dues, diverses vegades. I per
mi aquest moment és l'esséncia del teatre, el teatre és el moment quan un
ángel creua l'escenari. Qué ocorre en aquests moments?
No ho sé, ningú no ho sap, ja que només ocorre o no ocorre, una nit
a una part de l'obra, la nit següent en una altra.
Per mi aquests moments intensos i clars, encara que són difícils d'ex-
plicar, són moments de comprensió on la gent que n' és testimoni, els actors,
el públic, experimenten conjuntament alguna cosa que els fa entendre coses
que no havien entés encara, o com a mínim no de la mateixa manera com ho
fan ara.
La comprensió no és majoritáriament intel•lectual, és una mena de
comprensió emocional, com ja he dit, difícil d'explicar inte•ectualment.
Probablement no pot explicar-se, només pot mostrar-se, és una comprensió
per mitjá de les emocions.
Quan escric teatre intento escriure obres que puguin arribar a
aquests moments intensos i clars, sovint moments de dolor profund, peró
també sovint moments que provoquen el riure per la seva humanitat feixuga.
Penso que si l'obra que he escrit és bona, la gent que la veu, o com a
mínim una part, haurien de riure i plorar. Crec que les meves obres són típi-
cament tragicómiques.
Per mi és com si escrivís obres que estan molt próximes, molt rela-
cionades —en la seva história, en la seva atmosfera, en el seu radi d'acció-
amb les llágrimes i les rialles. Paradoxalment també escric obres molt ober-
tes, obres que són tan básiques que poden aconseguir aquests moments quan
la dinámica tancada de l'obra s'obre.
Quan escric una obra redueixo, i concentro, i aquesta concentració
reductiva fa possible l'explosió sobtada d'una mena de saviesa intensa no
parlarla, que és a la vegada trista i divertida.
Crec que és en aquestes situacions on es troba el drama genuí, no és
en Facció en si, sinó en l'enorme tensió que s'estableix entre la gent que, tot
estar lluny Puna de raltra, a la vegada está profundament próxima, no només
socialment, sinó que també comparteix la comprensió.
Aquests moments, aquesta preséncia increíble, está débilment lliga-
da, quasi gens, als temes centrals de l'actualitat, de qué es parla als mitjans
de comunicació.
El teatre bo pot tractar de gairebé tots els temes. El que és important
no és de qué tracta sinó de com es tracta. Es una qüestió de sensibilitat, musi-
calitat i de pensament, no una discussió de temes actuals.
Crec que aquesta és una de les raons per les quals els clássics ocupen
una posició tan Porta en el món de la nove•a.
Llavors, per qué escriure teatre? Potser perqué cada época produeix
una nova manera —o una nova variant dominant— de la sensibilitat, una
nova musicalitat i un nou pensament.
Una obra contemporánia, una de bona, ha de mostrar una sensibilitat,
musicalitat i pensament mai vistos encara, ha d' aportar una cosa que curiosa-
ment estava allá 'Dere) que no thavíem vist abans, en altres paraules: un bon dra-
maturg ha de tenir la seva própia veu, i expressar-se tal com ho fa normalment.
L'art, també el teatre i els dramaturga —si és que es tracta d'art i no
dentreteniment, educació o discussió política—, consegüentment, ha de dir el
que vol arribar a dir majoritáriament per la seva forma, i em refereixo a la forma
en un sentit molt ampli, parlo més d'una actitud que no d'un concepte. El que
és el contingut per als altres és la forma per a l'artista, tal com va dir Nietzsche.
Parlo com un home de teoría, encara que no ho sóc. S& un home
práctic, un escriptor práctic.
Aixó es una altra raó per la qual m'agrada tant escriure teatre. El tea-
tre és molt concret, no pots enganyar, has de mostrar el camí correcte, no et
pots amagar darrere una o altra abstracció, ideología o política, etc.
Tal com G. W. F. Hegel, un deis homes de la més alta abstracció, va
escriure: "Die Wahrheit ist immer Konkret" ("La veritat és sempre concreta").
Per concloure diría que el teatre és la més humana —i per mi la més
intensa— de les formes artístiques.


Quan un àngel creua l'escenari

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert