Villagrasa, Fèlix

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

RESSENYES 
Cercles. Revista d’Història Cultural 17/2014: 215-219 ISSN: 1139-0158  
EUGENI D’ORS DES DE LA FILOSOFIA CATALANA ACTUAL
Fèlix Villagrasa 
GEHCI-UB 
Josep-Maria TERRICABRAS (ed.), El pensament d’Eugeni d’Ors, Girona, 
Documenta Universitària, 2010. 
Un dels fruits més reeixits dels treballs de la càtedra Ferrater Mora de 
Pensament Contemporani, de la Universitat de Girona, ha estat aquest estudi 
sobre la figura i obra d’Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona 1881-Vilanova i la 
Geltrú 1954). És el sisè volum dels estudis dedicats als pensadors catalans, i 
compta amb col·laboracions molt destacades entre els estudiosos de la filosofia 
de dins i fora de l’àmbit acadèmic. Una distinció purament geogràfica que, tot 
sovint, no implica diferències en la qualitat dels treballs aportats. 
Si volem entendre, i també poder posar un preu just al valor de l’activitat 
vital i cultural d’Eugeni d’Ors, ha de fer dos esforços per evitar que els 
apriorismes no entelin la nostra lent. El primer, no establir, d’entrada, un xoc 
ideològic amb la posició de l’observador actual, establerta a partir del resultat 
de l’evolució cultural i política d’un segle XX molt agitat i contradictori; això 
fóra jugar amb avantatge respecte del nostre subjecte d’estudi, un intel· lectual 
actiu en el primer terç d’aquella centúria. El segon manament és obligat per a 
qualsevol historiador: mirar d’entendre l’acció del personatge en les 
circumstàncies de la seva època, valorar-lo en el seu moment temporal i 
espacial, i no des del present. Aquest és l’esforç que ha hagut de fer qui escriu 
aquest comentari, revisant una actitud que pot partir més del prejudici que no 
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 17, 2014, pàgs. 215-219 216
pas del coneixement acurat del problema, i que amb l’ajuda dels diversos 
articles d’aquesta obra ha pogut enfocar millor. 
Sembla una llei molt humana que cada generació esmeni l’anterior, 
enfrontant-s’hi i carregant contra les formes, si no contra els seus eixos 
fonamentals, adoptant sovint noves bases en l’antítesi dels dogmes rebuts. Així, 
D’Ors desplegà durant la seva joventut els plànols del que ell mateix batejaria 
com a Noucentisme en reacció directa vers la Catalunya modernista heretada 
d’un segle XIX bigarrat i espasmòdic, que va configurar, en bona part, el món 
contemporani a partir de l’industrialisme, el nacionalisme, l’imperialisme, la 
democràcia, el socialisme, el cientifisme i el creixement urbà. Unes 
transformacions inaudites que semblaven culminar el procés iniciat durant el 
neolític i que demanava un reordenament urgent de les societats occidentals, 
mirall i fèrula per a la resta del món. Els instruments de la vella civilitat 
apareixien insuficients per a canalitzar la nova situació a Europa, a Amèrica i a 
les antigues civilitzacions orientals. La força transformadora de l’economia 
industrial tendia a desequilibrar-ho tot. La nova burgesia, com a substituta de 
l’aristocràcia, es veia desbordada pel seu propi invent. El creixement de la 
classe obrera urbana era material altament inflamable sota la influència de 
catalitzadors ideològics que podien desbordar el nou ordre d’unes societats 
basades en l’imperi de la llei —més que no pas en les creences— que la 
política parlamentària maldava per garantir, cercant en l’expansió exterior la 
canalització d’aitals energies. D’alguna manera, el liberalisme espanyol seguí 
aquest esquema, que era vàlid, sobretot, en l’àmbit català, més sincronitzat amb 
el procés europeu que no pas la resta de la península. És en aquest terreny on es 
mou el primer D’Ors, pensador, visionari i activista polític, a través de la 
premsa, dels cercles barcelonins i, per damunt de tot, de la mà d’Enric Prat de 
la Riba, enginyer de les primeres institucions catalanes contemporànies en els 
inicis frenètics de la Mancomunitat de diputacions catalanes. 
D’Ors portà la seva rauxa regeneradora del paper a l’acció a través del 
secretariat de l’IEC i de la direcció d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. 
S’estaven posant les bases de la recuperació institucional de Catalunya a partir 
de la qual la nació catalana havia de prendre la direcció moral i material de 
l’Espanya posterior a l’ensulsiada del 98. Un regeneracionisme per la via 
imperial que estudia des del punt de vista de les idees Josep Maria Ruiz Simón 
en el tercer article del llibre que anima aquest comentari, i que queda completat 
amb el que segueix, de Maximiliano Fuentes, on la Gran Guerra redefineix el 
Fèlix Villagrasa. Eugeni d'Ors des de la filosofia catalana actual 217
mapa mental de tots els europeus. En un altre lloc, Henry Ettinghausen posa de 
manifest els elements conceptuals i estètics que acosten la figura i la intenció de 
La Ben Plantada vers una visió totalitària, organicista i elitista de l’univers 
mediterrani, convertit novament en un gresol d’idees i d’accions que marcarien 
a foc la primera meitat del segle XX. Xènius, de vasta i profunda formació, de 
ploma fèrtil i de conversa abassegadora, implacable, acabà contrapuntat amb 
una part important de la bona societat barcelonina, que considerava el seu èxit i 
els avenços cap a una certa autonomia local com el resultat de la política 
localista a través de la Lliga, i tenia el Modernisme com la forma cultural més 
original des dels temps del gòtic. La mort de Prat i el seu relleu per Puig i 
Cadafalch va significar el distanciament definitiu d’Eugeni d’Ors del projecte 
mancomunitari, però també l’inici d’un exili voluntari de la seva terra i de 
l’escriptura en sa llengua materna. 
Tanmateix, els textos d’aquests autors no aprofundeixen, ni tenen per què 
fer-ho, en els afanys ni en les anècdotes d’aquest home, que és segurament 
l’exemple més evident de l’intel· lectual-professional obstinat, més que 
compromès, en la materialització de les seves teories. D’Ors, idealista però 
pragmàtic, classicista però amant del barroc —contrapuntat amb Benedetto 
Croce, com explica Antonino González en el seu escrit—, positivista fins a cert 
punt i contrari a l’individualisme, però impossibilitat per a crear escola —molts 
no l’entenien, però ell no pretenia ser entès per molts—, reprèn la seva actuació 
a la capital del regne amb la mateixa metodologia premsa - tribuna cultural - 
acció política, aproximant-se als cercles del nacionalisme espanyol d’inspiració 
feixista que, a poc a poc, forjaren la Falange Española durant la República, i la 
mentalitat totalitària i intransigent que molts encara recordem com l’entorn 
oficial de la nostra infància. En l’article de Josep Murgades es juga amb aquest 
afany d’Eugeni d’Ors per intentar construir nacions mirant de fer-lo passar per 
l’adreçador d’Eric Hobsbawm i el seu desllorigador de tradicions inventades, 
en què tot fet diferencial i identificador és artifici pur, i els segles anteriors a la 
revolució francesa no semblen existir, cosa que dificulta molt la comprensió 
àmplia dels processos històrics i del pensament contemporani. 
D’Ors va ser un cremador d’etapes fulgurant, tant com ho eren els 
esdeveniments del seu món de joventut i de maduresa. Passava, sense pair-ho 
gaire, d’una influència a una altra, del pragmatisme al feixisme, del 
nacionalisme a l’imperialisme, i, com la seva època, acabà esclafat contra la 
realitat d’una guerra que se saldà, relativament, amb el triomf, en l’àmbit 
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 17, 2014, pàgs. 215-219 218
d’Occident, de les idees toves de democràcia, socialcristianisme i marxisme 
diluït. Ell, però, es mantingué fins a la mort dins la càpsula homeopàtica que 
representà Espanya (i Portugal) com a mostra del que havia estat el pensament 
totalitari d’entreguerres, respectat com a teòric de primera hora, però apartat 
del poder real i de la influència política. Marginat dels aparells culturals 
majoritaris, el model polític i moral que contribuí a crear no l’encimbellà massa 
amunt, com li havia passat en els cercles catalanistes de la Mancomunitat. Geni 
solitari, nietzscheà, però àvid de reconeixement, entenent l’activitat intel· lectual 
com un exercici per a minories, va conviure sempre amb un entorn de rivalitats, 
confrontacions i desavinences que el van anar allunyant progressivament de les 
elits executives. Amb un talent que el situava per damunt de la mitjana del món 
cultural de l’època, el fracàs que ell mateix reconeixia al final de la seva vida es 
degué, potser, a qüestions més de temperament que no pas a desencerts. I 
potser, comptat i debatut, va ser més el que va donar a banda i banda de l’Ebre 
que no pas el que va rebre. 
Entre la resta d’articles que inclou el volum destaquen els de Norbert 
Bilbeny, centrat en els aspectes lògics i psicobiològics del pensament d’un Ors 
que deixà rastre en la filosofia hispana del segle XX, i el de Joan Cuscó, que 
engruna alguns aspectes de Xènius en relació a un altre pensador català, coetani 
seu, i també amb lligams familiars amb Vilafranca del Penedès: Francesc 
Pujols. Molt original en la seva concepció, Cuscó repassa algunes de les 
coincidències i divergències de tots dos personatges, a qui el destí deparà sorts 
diverses en els avatars de la vida, i que apareixen com les cares apol·línia i 
dionisíaca d’una mateixa moneda. Tots dos van influir concèntricament en el 
pensament del seu temps des de fora de les universitats, aprofitant els 
instruments de comunicació que tenien a l’abast com eren la premsa, l’edició de 
llibres, les tertúlies i, sobretot, en el cas d’Eugeni d’Ors, l’accés als cercles 
restringits del poder. 
En resum, com apuntava Miquel Siguan en el primer dels articles 
d’aquest recull, la cultura catalana tenia un compte pendent amb Eugeni d’Ors, 
i malgrat no sentir-se’n deutor intel· lectual, i malgrat també haver lluitat al 
front de Terol contra l’Espanya que recolzava D’Ors, considerava Siguan que 
la seva figura «mereix i necessita una revisió». Perquè d’una obra tan complexa 
es poden extreure moltes lliçons sobre el funcionament general de la nostra 
civilització i dels mecanismes conceptuals i psicològics que van donar fruits tan 
diversos sota les mateixes condicions espaciotemporals. 
Fèlix Villagrasa. Eugeni d'Ors des de la filosofia catalana actual 219
Les despulles de Xènius reposen en una tomba de Vilafranca, tal com ell 
havia volgut. Hi rep poquíssims visitants directes, però sí que comparteix amb els 
altres morts l’espai d’un cementiri pensat per ser un jardí, sense parets que els 
separin de l’exterior. Prop del panteó dels Milà i Fontanals, de la tomba dels 
Vidal i de Valenciano i a quatre passes de l’ossari que un dia acollí la pols de 
Llorens i Barba. Arribarem a la Vall de Josafat amb la càrrega dels nostres pecats, 
perquè som humans. 


Eugeni d'Ors des de la filosofia catalana actual

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert