de Quintana i Justafré, Albert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

2005, llibre de la festa major 9
Mn. Viver va cultivar tots els gèneres literaris: teatre, poesia èpica
i lírica, prosa narrativa, estil periodístic, però, sens dubte, el més
rellevant, fruit de la seva vocació sacerdotal, és la lírica de tema
religiós, especialment eucarístic. La seva inspiració s’eleva a
altures místiques que ens recorden les de sant Joan de la Creu.
En qualitat  destaca el sonet -composició molt elegant, però molt
difícil d’arrodonir- dedicat a la Llàntia del sagrari que va ser pu-
blicat al Llibre de Festa Major de l’any 1957, tot i que desconei-
xem la data de sortida de la seva ploma, tot i que sembla de
final del segle XIX o principi del XX, època en què va residir a
Girona i és la més fecunda del seu estre.
Altres poemes importants dintre aquesta temàtica són Salm
d’amor, Missa nova, Salm d’humilitat i la petita sèrie de versos
d’inspiració bíblica a l’estil del Cantar dels Cantars entre l’es-
posa (l’ànima) i Jesucrist (l’espòs).
De l’època d’estada a Girona, essent encara molt jove, és la seva
col·laboració en diverses revistes literàries (Vida, de la qual va
arribar a ser redactor en cap, El Gironès, L’Ideal) amb composi-
cions ja d’estil modernista i en les quals segueix l’escola de Mn.
Cinto Verdaguer, allunyant-se del caire romàntic de la Renaixença.
Mossèn Francesc Viver
al besllum de la seva obra
Albert de Quintana i Justafré
El Llibre de la Festa Major també es vol sumar a l’homenatge a
Mossèn Viver, impulsor i col·laborador d’aquesta publicació,
amb motiu del cinquantenari de la seva mort.
llibre de la festa major, 200510
D’aquesta intensa espiritualitat, tema constant en la seva obra,
valguin els següents exemples, entre multitud que podríem trobar:
En La cançó de Rubén, acte segon, escena setena, la Verge Maria
en un esplèndid monòleg, referint-se a la seva humana petitesa
enfront la grandesa de Déu, diu:
... em sembla ser una volva de llum
i a dintre meu hi miro
la plenitud d’un sol que no es consum.
i, més endavant:
Infant: la humana escòria
us serveix de bressol!
sostingueu ma flaquesa en tanta glòria:
gota  de cera sóc en flams de sol.
metàfora inspiradíssima, per damunt de tot comentari.
Com també en El cant de la terra (premi Reina Regente, Girona,
1898), l’estrofa:
Igual que l’amor tendre suau pel cor s’escorre
sentia en  mi discórrer
de la virtut divina l’alè vivificant;
a son escalf les plantes, exuberants eixiren
i tendres i vistoses amb sa verdor cobriren
als continents que estaven tristeses somniant.
Molts, versos també, encara que no tants,hem trobat dedicats a
la Mare de Dé o el nostre poeta combina l’amor divinal amb el
de mare protectora,i especialment concreta el de patrocini que
ostenta sobre la catalanitat la Verge de Montserrat.
Una idea molt original és la continguda en el poema de La
cançó de la Mare Verge on Mn. Viver s’endinsa en el cor de
Maria per esbrinar els seus sentiments en el moment del naixe-
ment de Jesús.
Reconeix el gran miracle d’haver infantat el fill de Déu. Humana,
en la seva petitesa
2005, llibre de la festa major 11
Mossèn Francesc Viver
(Foto Can Quintana)
“...i he collit com un lliri...
... aquell Déu, gran, infinit,
inefable de l’Empiri...”
Barrejats amb mostres d’amor diví, la mouen sentiments
humans, de mare que petoneja i omple de moixaines el nadó i
exulta d’alegria perquè
“Ell ma sang mateixa ha presa,
i es ben meu, sent Creador,
hi ha junyit a ma puresa
una maternal amor.”
Conseqüència lògica d’aquesta espiritualitat no és tan sols
l’amor de Déu que respira tota la seva obra; també l’amor al
proïsme, sense el qual no es pot dir, des d’una perspectiva cris-
tiana, que existeixi el primer. Dintre els valors humans és una
qualitat que sempre ha estat molt lloada, però per contra, i des-
graciadament, ben poc emprada en el seu veritable sentit.
Exemple claríssim del que diem és el passatge del seu estudi
dramàtic Amor qui triomfa (versió sense personatges femenins),
acte segon, escena primera, en què el comte Atili diu: “Jo no puc
ser fill del cor d’aquella dona (es refereix a la seva mare), tota
misericòrdia, tota bondat. Jo, l’afalagat en públic a causa del
temor, però l’avorrit, el temut en secret per mos crims abo-
minables; ella, beneïda, l’adorada com en un altar en cada cor
dels pobres, la reverenciada per totes les ànimes nobles i pures.”
Aquest sentiment no resta en unes lloances de paraula, tot i que
es repeteix al llarg tant de la poesia com de la prosa de Mn.
Viver: es confirma amb fets com la seva dedicació al casal d’in-
fants, les representacions d’obres de teatre, sobretot dels
Pastorets que ell mateix muntava i dirigia, i el grapat de pastilles
llibre de la festa major, 200512
Juanola que sempre portava a la butxaca en atenció a la maina-
da que el saludava pel carrer.
I quan es tracta dels pobres, desvalguts, marginats, oprimits, víc-
times de la injustícia, indefensos, dèbils, malalts, aleshores aque-
st sentiment esclata en accents vigorosíssims.
La cançó de Rubén, a. III, e. 4a
“No em robeu el blanc colom,
no em lleveu pas l’esperança;
destrosseu-nos primer, com
un covard amb vostra llança.
Mes, no! Maleïda fura!
perd-te, ja que estic perdut.”
De L’amor qui triomfa, a. IV, e. 1a
“... i la multitud  es desfà i va cridant encara:
morin els rics i tots els acaparadors de queviures!”
D’El pes d’una corona
“Oh bèstia maligne. Aquest serà el teu darrer crim.”
(A. IV, e. 1a)
“Ni morint sota les urpes d’un tigre podríeu pagar els
vostres crims.” (A. IV, e. 4a)
Quan fullegem especialment la poesia lírica de Mn. Viver ens
salta a la vista de seguida la seva compassió per l’extrema mi-
sèria (La colla de la fam, El breviari, Pel món) i sobretot la malal-
tia greu, en fase terminal, com avui diríem.
Mn. Viver tenia un germà dos anys més jove que ell, també
2005, llibre de la festa major 13
capellà, poeta, escriptor, amb qui es sentia molt unit, sobretot a
final del segle XIX i a principi del XX en què ambdós residiren una
temporada a Girona capital, i tots dos col·laboraren en les
mateixes publicacions.
Aquest germà, Antoní, va contraure tuberculosi pulmonar, malal-
tia a la qual avui no donem massa importància, però que
aleshores era el temor de la societat, per incurable, i que feia
estralls, especialment entre la joventut, perquè era molt conta-
giosa. Normalment era llarga i de procés lent, de manera que
feia patir més d’esperit que físicament. Al nostre mossèn
Francesc va afectar molt la desgraciada situació del seu germà.
En pocs anys coincidiren en diverses parròquies, fins que tots dos
varen quedar destinats a Torroella; se suposa que per poder tenir
millor cura del malalt.
Li va dedicar un inspirat poema, amb ocasió de la seva missa
nova en què tan sols parla de sentiments místics, però la xacra,
llavors coneguda per tisi, i els desafortunats tísics sovintegen al
llarg dels escrits de Mn. Viver caracteritzats per personatges indi-
viduals, també diferents, que reaccionen cadascun segons el seu
tarannà i la seva idiosincràsia, però tots sentenciats a una mort
més o menys propera.
Així, l’home de Fa fred es plany, però fa que els seus s’allunyin
perquè no es contagiïn. La xicota de Tísica, abandonada pel
promès a causa del mal que pateix reacciona dignament i entera
acceptant la crua realitat, rebutjant enèrgicament qualsevol
manifestació hipòcrita i extemporània de fal·laç estimació. El
jove del Pintor, amb mal dissimulat  pessimisme veu i deixa pas-
sar, esperant l’inevitable. A la Nina colradeta de Dolora li reca la
pèrdua de l’estimat, però és jove i procura refer sa vida. L’artista
d’Idi·lli és la personificació de la resignació que es veu recom-
pensada per la caritat cristiana d’una mare que permet a sa fi-
llibre de la festa major, 200514
lleta, que és la nina dels ulls del malalt, que s’acosti a aquest a
donar-li l’últim adéu. El fosser de La cançó del fosser continua
vivint artificialment la melangia d’un amor de sempre impossi-
ble, però que ni la mort ha pogut destruir. El nen d’Orfe es con-
sola de la seva solitud i desemparança pensant que ara té dues
mares al cel. En aquell sufrir model el poeta ens descriu una mort
santa i exemplar. Sempre, i en tot cas, posats per davant l’entere-
sa d’esperit i acceptació de la voluntat de Déu.
La tan cristiana virtut de la humilitat és tan constant en la vida
com evident en l’obra de Mn. Viver. Les proves són tan paleses i
freqüents que es fa gairebé impossible trobar algun exemple
suficient omnicomprensiu que ell sol fes sobresortir tots els
aspectes que ens agradaria destacar ací. Personatges que es
tenen per menys del que valen i que es rebaixen voluntàriament
davant els altres són fàcils de trobar, però hi ha una situació
dramàtica en L’amor qui triomfa que no podem deixar passar
sense dedicar-hi uns -encara que siguin breus- comentaris.
El comte Atili, home madur, però encara fort, amb un passat ple
d’abusos, egoismes i una vida regida pel voluntarisme, ha donat
paraula al comte Roderic, personatge mancat de principis, de
retenir i guardar a son castell la jove Llúcia, protagonista de l’obra,
fins que arribi el moment de lliurar-la al qui vol pretendre tenir drets
feudals sobre ella i que no porta gens de bones intencions.
L’Atili, al principi inclinat a fer-li el joc al comte Roderic, és amo-
nestat pel cardenal qui li enlletgeix el crim del qual està a punt
de fer-se còmplice. En conseqüència, capgira en un instant la
seva actitud i amb tota valentia s’oposa a continuar la trama
preparada. L’altre, frustrat i encolerit exigeix, amb espasa nua,
l’acompliment de la sagrada paraula d’honor d’un noble.
L’interpel·lat, també prest a la lluita, li argumenta, ferm, que
2005, llibre de la festa major 15
“El concepte d’honor ... des d’algunes hores va
canviant en mon cor y mon cervell.”
i, quan el comte Roderic apel·la al jurament prestat li manifesta,
incommovible, que l’honor i tot l’esperit de la cavalleria està per
sota de les normes del Cristianisme, ja que:
“L’honor és paraula vana, si és contra Llei i Justícia”
Aquesta escena es pot considerar a primera vista com a repre-
sentativa de l’orgull i de la supèrbia, entesos segons la mentali-
tat de l’antiga cavalleria, però si ens esforcem una mica a pe-
netrar l’últim sentiment que l’autor ens ha volgut comunicar,
descobrirem que la sobtada mudança d’Atili té dos moments psi-
cològics successius i diferenciats: el primer és un sotrac produït
pel gairebé tallant toc d’atenció a la seva consciència que es des-
perta; el segon és l’efectiva conversió per a la qual cal un acte
d’humilitat en rebaixar-se voluntàriament davant el comte
Roderic, l’arrogància del qual suporta per acomplir la llei de
Déu, que reconeix per sobre de qualsevol regla humana de com-
portament; tot plegat amb un acte de voluntat per mantenir sa
postura per sempre.
Com hem dit, Mn. Viver cultivà també altres gèneres i altres
temes. Penetrat per l’amor a la pàtria, cantà tant al patriotisme
local:
a Torroella, en Scherzando
“Torroella, Torroella, Dintre teu que déu florir...”
a l’Estartit, en Recordatori
“Vora una mar que palpita com un bleix de l’infinit...,”
com l’amor a Catalunya, que vessa en poemes i articles pe-
riodístics. En ells es declara amant de Catalunya, un amor que
llibre de la festa major, 200516
diu que ha de ser total: amor a la llengua, als nostres costums,
a la nostra manera d’ésser, a la nostra riquesa natural (precur-
sor d’ecologistes), als nostres pares, a la nostra llar i a les nos-
tres glòries  i  s’autodefineix  d’un  descarat  catalanisme,  fort  i
constant, encara que deslligat de disciplines polítiques. També
podem considerar escrits patriòtics els goigs a sant Genis, a
santa Caterina i altres patrons de les rodalies de Torroella -Verge
de la Fossa d’Ullà i a la Mare de Déu de la Fontsanta de Jafre-.
Sacerdot i mestre, era un gran entusiasta de la cultura. Impulsà
el Casal Infantil, el Centre Catòlic i l’Escola Dominical, la
preparació de la mainada per a la representació dels seus
Pastorets i la creació, a Torroella, dels Pomells de Joventud.
Va ser un gran entusiasta de l’esperanto i deia que era tan fàcil
d’aprendre que podia decaure i li augurava tots els èxits. Per ell
seria el llatí del futur, la llengua universal.
I quan s’arriba a l’amistat, Mn. Viver ens inunda de poemes i
versos, moltes vegades curts i escarits, sovint amb tot l’aire d’im-
provisats, però sempre plens d’estimació a aquella persona a la
qual van adreçats.
Sempre amb tota correcció i finura, l’autor deixa pas a l’humor, que
no és absent a la seva obra, però que, com és natural, es refugia
en teatre i lírica profana. Amb una ironia intel·ligent, candorosa i
suau, són especialment sucoses les descripcions de les dones recent
casades que melosament porten els marits per on elles volen. A
vegades l’humor té unes notes àcides, conseqüència de la realitat
de la vida, com al Breviari i La sagala. I, per passar-hi una bona
estona, una petita peça teatral, de la qual ens ha arribat una tra-
ducció al castellà i sense títol amb l’argument dels Pastorets, però
en què els personatges són tots pastores, amb reaccions  -les bones
i les dolentes- d’acord amb el tarannà femení.
2005, llibre de la festa major 17
Era gran coneixedor de la condició i la naturalesa humanes i,
així, tant t’esbrina l’interior d’una persona honrada, com una
d’hipòcrita i les conseqüències  dels vicis (La borratxa). Tots els
seus personatges són trets de la mateixa vida real, són inequívo-
cament versemblants i reaccionen tal com s’espera del seu
caràcter i forma de ser. En aquest tema són especialment inte-
ressants les reaccions de la jove parella de Coses de família. El
marit, jugador empedreït, arriba a casa havent perdut, fins i tot
la setmanada que necessiten per viure. Està penedit, és conscient
del seus actes i les seves conseqüències, però coneix la seva
feblesa i addició, i li prega a la seva dona que el mati per no
continuar perjudicant-la a ella i a la fillona que dorm
assossegadament el son de la innocència. La dona el calma i
amb tota serenitat li dóna un parell d’arracades que guardava a
la calaixera. I davant la desorbitada reacció del marit, barreja de
sorpresa, confusió, agraïment, encara amb el sentit de culpabi-
litat, ella, amb actitud modèlica, el tranquil·litza parlant-li d’un
futur venturós; i a la pregunta d’ell:  que no contes amb nostra
pobresa i amb el meu poc senderi?, li replica fermament i he-
roica: No; però confio en ton amor de pare.
Tothom ha pensat en algun moment en un tipus de vida que hom
considera ideal per al transcurs de la nostra existència. Entre les
diverses opcions possibles existeix, des de l’antiguitat clàssica, tot
un seguit de poetes que han cantat la vida retirada, bucòlica,
sense ambicions de fama ni de pompes mundanes.
Una és la que fa pròpia com a capellà i que descriu en la seva
poesia Recordatori, de quan s’estava a l’Estartit:
“Vora una mar que palpita
com un lleix de l’infinit
tinc una casa petita
al poble de l’Estartit.
llibre de la festa major, 200518
A un costat, l’esglésiola
a l’altre, un hortet bufó;
en mig ma vida s’escola
amb dolç ritme de cançó.
Entre llibres i xicalles
i uns bons mariners fornits
prop Jesús que en l’altar calla,
vetllant de dies i nits.”
Però, com que és persona humana, també pensa en els que no
segueixen la vida religiosa, compon i posa en boca del prota-
gonista del Gat amb botes (quadre IV, escena 4a):
“Jo no sóc vanitós, només desitjo
un amor pur sense ombra de renyina;
una casa modesta, neta i clara;
un jardí amb heures, una casa amb llibres
uns quants infants que vetllin ma vellesa,
pocs amics, pocs criats, vida tranquil·la
ni deutes ni ambicions, el seny claríssim,
i de cabòries a tothora lliure,
i així esperar la mort, l’ànima neta
com la casa on s’espera una visita,
amb la dona i els fills que els ulls em cloguin
per no deixar amb recança aquesta vida.”
Dos punts de partença: per a religiosos, l’un; per a laics, l’altre,
amb una mateixa finalitat: la pau.
Escrivia en un català depurat i elegant, d’abans de la norma-
lització. En alguna de les seves composicions utilitza frases i
paraules erudites, però generalment és un idioma  entenedor i
assequible. I no en parlem quan descriu escenes populars o de
persones senzilles, ja que aleshores fa servir molts mots i alguna
2005, llibre de la festa major 19
forma gramatical que avui rebutjaríem per incorrecte. És notable
el cabal de girs lingüístics dialectals, gairebé tots emprats a la
pagesia.
L’obra de Mn. Viver no ens pot fer el retrat físic del poeta i sa-
cerdot, però ens dóna una clara idea de la seva personalitat
d’home religiós, complidor, més enllà de les seves obligacions
com a capellà, auster i modest; pacífic i amic dels seus amics,
especialment de la mainada i defensor dels marginats, pobres i
humils, escriptor de gran cultura i (no cal dir-ho) magnífic poeta,
estudiós i filòsof, bon patriota i bon català amb un sentit de l’hu-
mor molt nostre. En una paraula: un home bo.
llibre de la festa major, 200520


Mossèn Francesc Viver al besllum de la seva obra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert