Puig Taulé, Oriol

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ppp: PASOLINI, PIRANDELLO, BELLINI, ROSSINI, 
PUCCINI, BERLUSCONI... 
Oriol Puig Taulé 
ppp. Dramatúrgia: Llu'isa Cunillé i Xavier Albertí. Direcció i iHuminació: Xavier Albertí. Escenografia: 
Lluc Castells. Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: jordi Collet. T raducció del poema «Versos del 
T estament»: Narcís Comadira. Moviment: Damián Muñoz. Ajudant de direcció: Caries Femández .. 
Alumne en practiques de direcció de l'lnstitut del T eatre de la Diputació de Barcelona: Marc 
Artigau. Construcció del mur: Xavier jansana SL. Perruqueria: T oni Santos. Interprets: jordi Collet, 
Tonet Escámez, Montse Esteve, Oriol Genís, Lina Lambert, Xavier Pujolras, SOvia Ricart. Veu en 
off: Pere Arquillué. Producció: T eatre Lliure. Espai Lliure. Del 15 de desembre de 2005 al 15 de 
gener de 2006. 
ppp és Pier Paolo Pasolini. ppp és paraula, música i imatges que ens parlen d'un autor i d'una 
epoca, d'una manera d'entendre el món i I'art, de la vida i la mort d'un poeta. Xavier Albertí i Llu'lsa 
CuniHé han agafat els textos de Pasolini i han constru'lt un deis espectacles més rodons d'aquesta 
temporada, recuperant una figura tan necessaria com poc coneguda al nostre país. L'espectacle té 
el to del cabaret literari, del recital poetic íntim, que gracies a les perfectes proporcions de I'Espai 
Lliure ens arriba com si hagués estat creat expressament per a nosaltres, privilegiats espectadors 
d'aquests moments de bellesa i poesia. La música té una presencia constant en escena, ja sigui 
a través de les guitarres que toquen els actors o amb les can<;ons que canten, convertint-se així 
en una protagonista més de I'espectacle, amb entitat propia, que segueix i acompanya la paraula, 
ja sigui fent-li de coixí o bé de trampolí cap a esferes més elevades. El tandem Cunillé-Albertí 
ha creat un espectacle senzill, auster, que conté un element imprescindible perque es produeixi 
bon teatre (que darrerament costa for<;a de trobar en els nostres escenaris). La veritat d'uns 
dramaturgs que estimen la feina que fan i hi creuen, i que ens presenten la figura de Pasolini 
sense voler-ne imposar la signatura, sense la pretensió de voler ser més grans que el text ori-
ginal. La veritat d'uns interprets volcats en I'espectacle, dirigits com si d'una petita orquestra de 
cambra es tractés, donant el maxim d'ells mateixos pertal de crear una obra inteHigent, ve rita-
ble i emocionant. La veritat d'un espectacle, en definitiva, en que totes les peces encaixen a la 
perfecció, des de I'elegant vestuari de Maria Araujo fins a la sobria escenografia de Lluc Castells, 
amb la presencia del mur com a símbol d'extraradi, de frontera, de límit entre territoris, el lIoc 
on segurament Pasolini es trobava més a gusto Una petita meravella escenica, amb el tempo d'un 
adagio xiuxiuejat a cau d'orella i en que els actors estan tan harmonicament compenetrats i 
condueixen I'espectacle amb tanta gracia i naturalitat que mereixen ser tractats un a un. Oriol 
Genís té el privilegi de ser la primera veu que obre I'espectacle i ho fa amb una gran seguretat 
265 
i elegancia, interpretant el Pasolini madur que dissecciona la societat italiana amb la precisió del 
millor cirurgia i amb la lucidesa del poeta, Montse Esteve personifica Mamma Roma, el mític 
personatge interpretat per Anna Magnani a la peHícula homónima de Pasolini, que canta des-
vergonyidament en dialecte del sud d'ltalia, es dirigeix directament al públic com si es trobés a 
I'escenari d'EI Molino i baila un tango amb el seu fill, a qui no pot deixar de protegir i estimar, ja 
que és I'únic home que realment té al seu costat. Silvia Ricart es converteix miraculosament en 
la beata gairebé integrista que promulga la beatificació i canonització simultanies de sant Pier 
Paolo Pasolini, poeta del poble i deis «diferents», i amb la mirada desorbitada per la devoció 
ens mostra el lIapis de memória que conté tota la informació sobre els miracles que va fer el 
sant «ppp» en vida, com ara trobar productor per a les vint- i-una peHícules que va rodar en 
catorze anys, Xavier Pujolras, un actor amb personalitat própia que no s'assembla a ningú i que 
un públic excessivament «barcelonitzat» podria qualificar «de poble», diu un monóleg sobre 
la poetica del futbol absolutament deliciós, fent la peripecia de jugar a futbol assegut en una 
cadira i captivant-nos amb la comparació deis estils de joc deis pa'¡'sos sud-americans, sempre 
passionals i poetics, amb la fredor calculadora i racional del futbol europeu, Jordi Collet, respon-
sable també de I'espai sonor, esdevé el Pasolini jove que relata la trobada sexual, clandestina i 
anónima entre dos homes que busquen el mateix, una mica de companyia, i és qui pronuncia 
ppp, dramatúrgia de L/ui'sa Cunillé i Xavier Albertí. Teatre L/iure. Espai L/iure. 
(Ros Ribas) 
266 
les darreres paraules de I'espectacle, rere el mur que finalment es desploma, com impulsat pel 
pes de la justícia, Lina Lambert, glomouroso com sempre, es queda sola a I'escenari per explicar-
nos un relat en primera persona que descriu la seva visita al Museu Criminologic de Roma, on 
fent-se passar per periodista va poder tenir accés a la capsa on estan desades totes les proves 
de I'assassinat de Pasolini, Un relat aparentment fred i sense emoció que descriu, amb incredu-
litat, com és possible que el seu assassinat encara no hagi estat resolt, i que conclou amb unes 
paraules que queden gravades a la memoria de I'espectador per la seva cruesa i veritat extrema: 
«aixo és un escandol, aixo és un esca.ndol, aixo és un escandol .. ,» Finalment, T onet Escámez és 
la representació del roggozzo di vito, el noi del camp jove i bell, la presencia pura i innocent que 
segueix tot I'espectacle assegut en una cadira entre el públic, objecte del desig de Pasolini per la 
seva be Ilesa, tant física com espiritual, i que amb un somriure és capac;: d'iHuminartota la sala, La 
conversió de la canc;:ó «Fais-moi mal, Johnny», de Magali Noel, en «Fes-me mal, Gennariello» és 
un deis moments més divertits de I'espectacle, esplendidament interpretat per Oriol Genís i una 
companyia, en allo que alguns anomenarien «veritable estat de gracia», En definitiva, la saviesa 
musical i escenica de Xavier Albertí i I'extrema inteHigencia de Llu'l'sa Cunillé a I'hora d'agrupar 
paraules han produ'lt aquest petit miracle escenic anomenat ppp, Un espectacle petit, senzill i 
poetic, escrit en minúscules, Unes minúscules molt més poderoses que totes les majúscules més 
arrogants i pretensioses del món, Tres minúscules fetes amb tant d'amor i entrega que permeten 
que avui en dia encara continuem creient en el teatre, 
267 


"ppp": Pasolini, Pirandello, Bellini, Rossini, Puccini, Berlusconi

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert