Rull Muruzàbal, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

RessenyesTerminàlia núm. 2	 
ressenyes
Des de fa força anys, l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), per mitjà de l’Obser-vatori de Neologia (OBNEO), s’ha dedicat a 
l’estudi dels neologismes (és a dir, els mots nous) en 
català. Tal recerca es fa, sobretot, a partir del buidatge de 
premsa escrita (i alguna altra font, com ara ràdios), pri-
mer l’editada a Barcelona i recentment, gràcies a la xarxa 
NEOXOC —en què participen altres universitats a més 
de la UPF—, l’editada en altres punts del domini lingüís-
tic català (Alacant, Principat d’Andorra, Catalunya Nord, 
les Illes Balears, Tarragona-Ebre, Lleida i Girona).
La recerca feta per l’OBNEO permet diverses aplica-
cions. La primera, més pràctica, és alimentar els dic-
cionaris catalans (el Diccionari de la llengua catalana de 
l’Institut d’Estudis Catalans i el Gran diccionari de la llen-
gua catalana d’Enciclopèdia Catalana s’han servit dels 
treballs de l’OBNEO). La segona, més acadèmica, és 
saber com crea el català les paraules noves. És a dir, si 
s’usa més un recurs neològic que un altre; si s’adapten 
més o menys els manlleus; si hi ha tendències diver-
gents o paral·leles segons el territori, etc.
Amb el llibre Les paraules noves. Criteris per detectar i 
mesurar els neologismes, en què han participat diversos 
autors, s’ha posat a l’abast de tothom els resultats de 
la recerca. L’expressió «a l’abast de tothom» no és gra-
tuïta: d’entrada, si bé en principi l’obra s’adreça a la 
comunitat científica (els investigadors sobre la matè-
ria), el format del llibre està pensat perquè també pugui 
ser llegit pel gruix d’estudiosos del català, encara que 
sigui a nivell amateur. A més, dins la comunitat cien-
tífica, és una obra d’interès per a l’alumnat i el profes-
sorat de la carrera de Filologia Catalana o de Llengua i 
Literatura Catalana (dos noms per a la mateixa cosa), 
però també pot ser d’interès per a disciplines afins, 
com ara Humanitats, Comunicació, Traducció i Inter-
pretació, etc. Finalment, qui es vulgui dedicar a l’as-
sessorament lingüístic, a la lexicografia (confecció de 
diccionaris), a la planificació lingüística (sobretot a la 
planificació del corpus) o a la terminologia aplicada ha 
de conèixer bé quins són els patrons neològics del cata-
là. Per això, en el cas dels terminòlegs, l’obra té molt 
de profit. En efecte, a l’hora de proposar terminologia 
nova, un terminòleg ha de saber quins són els proces-
sos més habituals per a la creació de mots en català. Ja 
ho deia M. Teresa Cabré i Castellví en el manual La ter-
minologia (Empúries, 1992, p. 180) quan afirmava que 
«En terminologia les regles que regeixen la formació de 
les unitats especialitzades no són pas diferents de les 
que descriuen el lèxic general [...]. La utilitat que té per 
als terminòlegs de conèixer les regles de formació del 
lèxic és ben evident. Les propostes de denominació que 
han de fer els terminòlegs i els especialistes per deno-
minar els conceptes nous requereixen un bon coneixe-
ment de tots els recursos que la llengua ofereix a fi de 
poder seleccionar els més viables per cobrir una deter-
minada parcel·la de denominació; i això tant si es trac-
ta de la primera denominació d’un concepte original 
com si es tracta de la proposta d’una denominació de 
recanvi per substituir una forma considerada poc ade-
quada.» (i encara afegeix en una nota a peu de pàgina: 
«Els terminòlegs han de conèixer en profunditat tots 
els recursos que el sistema d’una llengua els ofereix per 
arribar a fer propostes completes [...].»). Aquesta preo-
cupació —compartida per altres autors que han reflexi-
onat sobre la qüestió, com ara Lluís Marquet— té sentit 
en qualsevol idioma; però en el cas de la llengua cata-
lana encara en té més. En efecte, és evident que el lèxic 
català es renova no tan sols per generació pròpia, sinó 
que rep l’influx de l’anglès, de l’espanyol i del francès i, 
encara, d’altres llengües (rus, àrab, xinès, hebreu, etc.) 
en el cas de productes com els aliments, la roba, etc. 
Quan es vol crear una terminologia des dels propis 
recursos del català, que sovint ha de ser una traducció 
o un complement a una denominació d’origen forà, va 
bé conèixer al detall les tendències pròpies del català.
Cabré	i	CasTellví, M. Teresa; esTopà, Rosa [ed.] (2009)
Les paraules noves. Criteris per detectar 
i mesurar els neologismes
Vic; Barcelona: Eumo; Universitat Pompeu Fabra, 214 p.
(Llengua i Text; 11)
ISBN 978-84-9766-317-5
Ressenyes 	 9	 Terminàlia núm. 2
Cabré	i	CasTellví, M. Teresa; esTopà, Rosa [ed.] (2009)
Les paraules noves. Criteris per detectar i mesurar els neologismes
L’obra és una exposició dels patrons neològics més 
usuals en català. En aquest sentit, és un complement 
del manual Llengua catalana i neologia (Meteora, 2004), 
sorgit també de l’IULA. El llibre Les paraules noves, però, 
aporta més dades estadístiques, ja que apliquen filtres 
i comparacions a les dades obtingudes, i això el fa més 
complet respecte del seu antecessor.
Una aportació teòrica interessant que es troba en els 
apartats I, II i IX del llibre és la definició mateixa de 
neologisme, els criteris per a detectar i tractar els neo-
logismes, etc. Aquesta qüestió és força important. Cal 
tenir present que no és fàcil establir límits d’aquests 
conceptes. La definició de neologisme és aparentment 
simple (‘paraula nova’); però a banda que caldria posar 
un límit temporal a la idea de «nou», pot passar que, 
per a un parlant, un mot sigui habitual mentre que, per 
a un altre parlant, sigui nou (perquè no l’havia sen-
tit mai). Això passa en paraules que es generen en un 
àmbit d’especialitat (ja sigui científic o professional), 
però també hi pot haver casos de divergència en la 
percepció de tipus geolectal o argòtic. Per tal d’evi-
tar aquestes valoracions —que sovint estan lligades a 
percepcions subjectives dels parlants— es pot optar 
per un criteri formal, com ara que allò que no figura 
en un diccionari és un neologisme (idea amb la qual 
han treballat a l’IULA). Tanmateix, aquesta formula-
ció, aparentment tècnica i neutra, tampoc és exemp-
ta de problemes (la citació d’una reflexió d’Antoni 
M. Badia i Margarit al final del llibre és impagable). 
En efecte, pot passar que el lexicògraf, en fer un dic-
cionari, es deixi un mot o un significat simplement 
perquè no hi ha caigut. En un diccionari, doncs, una 
absència determinada no ha de voler dir necessària-
ment que aquell mot no es digui en català, sinó que 
pot ser que es digui i que no figuri en el diccionari per 
raons diverses (per descuit, perquè s’ha considerat no 
apte per al llenguatge general, etc.). Afegim-hi, enca-
ra, que obres com el Diccionari català-valencià-balear de 
mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll 
contenen força derivats per sufixació (cas de capella-
num) o mots populars rossellonesos deguts al francès 
o l’occità (cas de franximan) que no apareixen en dic-
cionaris generals més moderns, com el de l’Institut 
d’Estudis Catalans o el d’Enciclopèdia Catalana, que 
són els que se solen emprar com a corpus d’exclusió. 
En aquest sentit, cenyir el corpus d’exclusió només 
en diccionaris utilitaris moderns i rebutjar diccionaris 
de caràcter més històric pot ser un factor de distorsió. 
Cal sumar-hi, finalment, la dificultat de detectar, amb 
aquest mètode, neologismes semàntics (metàfores) o 
sintàctics (habilitacions gramaticals, gramaticalitzaci-
ons, lexicalitzacions, etc.). En aquest sentit, els apar-
tats I, II i IX es poden considerar una aportació teòrica 
rellevant des del punt de vista acadèmic.
El manual té força coherència interna, però —sent 
com és una obra feta per diversos autors— algun detall 
queda descompensat entre un capítol i un altre. Així, al 
llarg del llibre apareixen exemples que il·lustren el que 
s’exposa (exspice, coliderat, pepetele, chaise-longue, ristretto, 
skin, tàper, desminatge, beure de ‘fornir-se d’informació 
de’, puntcom, etc.), però hi ha algun capítol amb una 
presència mínima d’exemples i d’altres que en tenen 
més. Fins i tot, en algun cas els exemples ocupen més 
espai del que correspondria pel seu pes en el conjunt de 
la llengua (vegeu, a tall de mostra, les denominacions 
dels membres o seguidors d’equips de futbol, del tipus 
granota, matalasser, gunner, blanc, periquito, etc., que ocu-
pen gairebé quatre pàgines (p. 100-104) quan la mitja-
na de pàgines per capítol és de vora vint).
En definitiva, aquest llibre és una aportació impor-
tant en l’anàlisi del lèxic català. I gairebé es podria con-
siderar un punt i a part en l’evolució dels estudis de 
neologia, ja que els autors es replantegen qüestions 
teòriques que fins llavors havien format part del seu 
utillatge de treball. Un replantejament així pot ser el 
punt de partida de nous enfocaments teòrics en l’es-
tudi de la neologia.
Xavier rull
Universitat Rovira i Virgili


Cabré i Castellví, M. Teresa; Estopà, Rosa [ed.] (2009). Les paraules noves. Criteris per detectar i mesurar els neologismes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert