Barniol i Roca, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

do s s i e r 
 L’EROL 23
raMon BarnIol 
Queralt per dins
Visites des de lluny
Parelles que trobes pel carrer. 
Parlem una mica i no triga a sortir 
de part d’ells: – Ah, hem buscat un 
pis a Berga, a la Valldan, a Avià..., 
un pis des del qual es veu Queralt. 
Segurament que no es queden 
només mirant la muntanya.
Els estudiants quan tornen de 
la terra baixa i albiren Queralt 
comenten: 
– Ja som a casa!
A l’hospital. Quan parles amb 
un malalt, enllitat, a la banda 
obaga: 
– Mira, m’estimaria més que 
m’haguessin posat al cantó del 
sol, és més alegre, però des d’aquí 
tinc l’avantatge de poder veure 
Queralt.
Quan el 31 de maig de 1995 
un llamp va espatllar la cova i es 
cremava l’enllumenat artístic, 
la primera cosa que vam fer va 
ser reparar l’enllumenat, perquè 
són molts els qui vénen a Queralt 
de nit.
Per un casament, per unes 
bodes d’or o de plata, per una tro-
bada de família, per la presentació 
d’una criatura, per una caminada, 
per una associació, comunitat, 
escola, si volen una celebració 
sagramental procurem de prepa-
rar-les força. Intentem que siguin 
personalitzades i cristianes.
Visites al santuari
Les de cada dia i en diferents ho-
res. Caminadors i caminadores 
que amb uns bons bastons, amb 
gos o sense, fan la seva via. La 
majoria solen passar a dir alguna 
cosa a la Mare de Déu.
Visites freqüents a les dues mis-
ses de cada festa. La quantitat de 
gent depèn molt del temps.
Ha arribat un autocar, i a l’esca-
la se sent xerrameca i els esbufecs 
dels iaios. Ens reunim a la plaça i 
mirem de situar-nos, i que vagin 
descobrint el que veuen. Entrem 
a l’església, posem la imatge mòbil 
ben a prop i, entre tots, la inter-
pretem. Acabem resant, ni que 
sigui una avemaria.
Avui, ni xerrameca ni esbufecs, 
tot són crits i saltirons: un grup de 
quitxalla. No sé si els caps els dei-
xaran entrar a l’església, i encara 
sé menys quan llantions rebran.
Les visites convingudes, les 
tradicionals de vot de poble, les 
de gent gran de parròquies de 
la comarca, les de la novena de 
la Gala i de sant Marc, solen ser 
participades i viscudes.
Visites que impressionen
• Passa poc, però passa. Una 
persona que es renta els peus als 
pedrissos de la font de la plaça, 
després es calça, però ha deixat 
un petit rastre de sang. No t’estàs 
de preguntar-li perquè puja des-
calça. Et contesta conciliadora i 
convençuda:
— Mossèn, si es trobés com em 
trobo jo....
• La visita de minusvàlids o de 
persones que s’ho passen mala-
ment. Avui, els pares i tres fills, 
dos dels quals amb cadira de 
rodes.
— No cal que agafeu la cadireta de 
pujar al cambril, ja tenim a punt 
la imatge mòbil. Com us dieu?, 
d’on veniu?
• Et sorprenen per la seva penosa 
situació, i més quan veus que la 
seva pregària és més d’agraïment 
que de queixa. Alguns acaben 
cantant i tot.
• Les visites d’aquelles persones 
que, tal com es miren la imatge i tal 
com la petonegen, no enganyen.
• Els pares que conviden els seus 
fills a resar, i veure com després 
estimen la imatge de Maria.
• La d’una família amb el fill d’uns 
14 anys i la filla d’uns 16. Som dalt 
del cambril davant mateix de la 
imatge. Dono el comandament a 
la noia perquè faci girar la imatge 
de cara al cambril. La mare de la 
noia mira la filla de dalt a baix 
i comenta: Xiqueta, avui tu fas 
creure la Mare de Déu. A veure si en 
endavant la Mare de Déu et fa creure 
a tu. Quina pregària!
• Les visites de parelles que es 
prometen davant la Mare de Déu.
• Gent molt gran, generalment 
acompanyades per familiars més 
joves. Algunes vegades l’acom-
panyant no entra, i trobes el vell 
o la vella sols i arraulits als últims 
bancs. T’hi acostes, et presentes 
i mires de ser acollidor. Els dos 
anem cap al primer banc, davant 
de la imatge mòbil, i resem junts. 
Solen buidar el pap. L’acomiada-
ment et corfereix. Ell, ella procura 
de dir-t’ho amb veu baixa perquè 
ningú no se n’assabenti: 
Trobada internacional de 
jovent a Queralt, el 2011. 
ARxiu R. BARniOL
24 L’EROL
— Mossèn, no em veurà gaire 
més, potser mai més a Queralt... 
perquè els de casa meva no tenen 
temps per pujar-m’hi. Coses com 
aquestes no us pessiguen?
• Persones de tota mena amb qui 
parles de les vistes, del seu ahir i 
el nostre avui, d’intimitats com 
aquestes:
— Abans, quan podia treballar, la 
meva pregària començava amb 
un “Gràcies a Déu”. Ara que no puc 
ni menar un tros d’hort, la meva 
pregària, de vegades de queixa, sol 
acabar amb un “Alabat sigui Déu”.
• Una altra:
— Mossèn, ens hem d’agafar les coses 
bé! Tenia una feina que em permetia 
tractar molta gent. Surto força i parlo 
amb tothom. Com que les fesomies 
se me’n van, no sempre sé amb qui 
parlo. Llavors no goso anomenar-los 
per no vessar-la. Com que ens hem 
d’agafar les coses pel bon cantó, 
miro de tractar sempre amablement 
s tothom. Quines lliçons reps de 
la gent!
• Hi ha qui diu que no creu en 
Déu, però no li toquis la Mere de 
Déu de Queralt. És veritat? Potser 
que vulgui dir que creu més en la 
Mare que en el “déu” que els hem 
presentat. Potser que ho digui per 
un queraltinisme excloent, o per 
fer-se veure, o perquè, com tots, 
ens podem muntar una fe inte-
ressada i a la nostra mida.
Lector, lectora, acostem-nos 
a la Mestressa?
Comencem una visita guiada.
¿Si Maria, la mare de Jesús, 
s’hagués quedat Jesús per a 
ella, si Maria hagués estat un 
mare gelosa del deu fill, avui no 
tindríem tantes imatges d’ella 
escampades arreu i amb tants 
noms diferents? Ben segur que 
no. Els apòstols i els primers 
cristians van parlar tan bé d’ella 
que tot seguit es va estendre la 
seva bona fama. I ja les primeres 
comunitats la veneraven. Més 
encara, se la feien tan seva que la 
pintaven o esculpien una imatge 
amb motius propis del seu lloc 
de culte.
Fem una possible interpretació
• Sota els peus. Sota el peu es-
querre, un senglar. Aquests porcs 
salvatges feien mal als camps dels 
pobres pagesos de muntanya, i 
no els deixaven cap vianda. Però, 
atenció, el peu de la mare no ai-
xafa el porc, només l’aguanta per-
què faci bondat. Res de violències.
• Una sabata i una espardenya al 
peu dret. Tots anem per la vida 
amb una sabata i una espardenya. 
Tots tenim qualitats i defectes; ni 
creguts ni decaiguts.
• Una oreneta a la mà. Queralt és 
a 1.100 m d’altitud, i amb el fred 
esperem la primavera. És l’ocell 
que anuncia la fi de l’hivern, és 
el símbol de la primavera.
• Jesús dempeus amb la bíblia i 
beneint. Jesús sempre està a punt 
d’escoltar-nos i beneir-nos. És el 
Jesús de la Mare de Déu de Que-
ralt. Aquell qui parli d’un Jesús 
castigador, no parla de Jesús, fill 
de Maria. Jesús és el salvador.
• Mà llarga i estesa. Busquem 
algun detall que destaqui, que 
atregui. A vegades ens costa do-
nar la mà a segons qui, fem com 
si no l’haguéssim vist, i així no cal 
acostar-nos-hi massa. A vegades, 
segons qui ens ofereix la mà, amb 
prou feines arribem a tocar-li la 
punta dels dits. La Mare de Déu de 
Queralt és representada amb una 
mà molt gran i oberta. Ens ofereix 
la seva mà per acostar-se a tots.
• La Mere de Déu de l’Amistat. 
Arribem a la cara. Quan ens 
donem sincerament la mà, una 
escalforeta ens puja del cor i ens 
obre un somriure. La nostra Mare 
de Déu de Queralt ens rep amb 
una rialleta, amb un somriure, 
amb la mà oberta.
Quan entren a l’església un 
grup de batxillers i batxilleres, 
o grups de primària, solem fer 
rotllana entorn de la imatge de 
Maria donant-nos les mans i la 
saludem amb aquesta advocació: 
“Mare de Déu de Queralt, a més 
de ser patrona de les Queralts, dels 
berguedans i de tants devots, sou la 
Mare de l’Amistat. Sempre amics, 
grans i xics”.
Això és el que jo veig i visc 
dintre Queralt.
Ramon barniol i Roca
Capellà de Queralt
grup de gimnàstica d'Avià, en 
una trobada a Queralt, el 2011. 
ARxiu R. BARniOL
Presentació d'un infant, a 
Queralt, el 2011. ARxiu R. BARniOL


Queralt per dins

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert