Caminals, Roser

Revistes Catalanes amb Accés Obert

33
MONOGRÀFIC
II. John Webster
Pròleg de La duquessa 
de Malfi
Roser Caminals
Doctora en llengua espanyola i cap d’investigació del Departament de Literatura dels segles 
xix i xx  de la Universitat de Frederick, Maryland. Roser Caminals és també novel·lista, autora 
d’obres com El carrer dels tres llits, Herbes secretes, La petita mort, La dona de mercuri, entre 
d’altres, publicades en català i en castellà. 
J. Webster, publicat el 1927 i seguit de nom-
broses reedicions. Tradicionalment s’ha in-
serit Webster dins del grup universalment 
famós dels dramaturgs isabelins, dividit per 
alguns crítics en tres generacions: els noms 
més destacats de la primera són Kyd i Mar-
lowe; de la segona, Shakespeare; i de la tercera, 
Webster i Ford. En realitat, la producció més 
important de Shakespeare surt a la llum des-
prés de la mort d’Isabel I, i fou el seu successor, 
Jaume I, qui va dedicar més recursos i energia 
a promocionar representacions teatrals. Per 
tant, és més exacte considerar Webster i els 
seus contemporanis com a tràgics jacobins.
La rocosa i abrupta costa d’Amalfi —Malfi 
en versió websteriana—, al nord d’Itàlia, ofe-
La publicació de La duquessa de Malfi mar-
ca una fita en la història de la traducció li-
terària catalana. No tan sols és John Webster 
un gegant de la tragèdia anglesa, la qual no ha 
assolit altures comparables d’ençà, sinó que 
les seves obres, especialment La duquessa de 
Malfi, es continuen representant als escena-
ris anglosaxons gairebé amb tanta freqüència 
com les de Shakespeare. 
De la persona de Webster poca notícia se’n 
té. Fins i tot les dades del seu naixement i la 
seva mort (1578-1630) i de l’aparició de The 
Duchess of Malfi, impresa el 1623 però escri-
ta anys abans, són incertes. Gràcies a la labor 
de F. L. Lucas, però, conservem en quatre vo-
lums un recull dels seus títols, The Works of 
34
MONOGRÀFIC / II. John Webster
reix un rerefons adient a les maquinacions 
que teixeixen una teranyina indefugible en-
torn de la duquessa. Basada en una figura 
històrica, la jove vídua i mare, germana d’un 
cardenal i bessona del duc Ferran d’Aragó, es 
troba en la disjuntiva d’haver de triar, teòrica-
ment, entre mantenir el poder i estatus de la 
seva posició o casar-se amb l’home que esti-
ma. El fet que l’escollit sigui el seu majordom, 
i per tant membre d’una capa social inferior, 
complica encara més la situació. Tanmateix, 
l’heroïna no està disposada a renunciar ni al 
càrrec públic ni a la felicitat privada, decla-
rant-se encara duquessa de Malfi i recordant-
nos a la mateixa frase que és jove i encara fa 
goig. Per tant, es casa d’amagat i contra la vo-
luntat dels seus germans, que contracten un 
espia amb antecedents criminals, Bósola, per 
furgar dins dels secrets de la vida, que alguns 
consideraven doble, de la duquessa. 
L’elecció forçosa entre dues opcions, cap 
d’elles satisfactòria, es manté com una cons-
tant de l’esquema tràgic d’ençà que Agamèm-
non va haver de decidir entre immolar la seva 
filla als déus o perdre la guerra de Troia. Tí-
picament, la decisió de l’heroi, sigui la que si-
gui, comporta conseqüències desastroses. En 
el cas de la duquessa, el dilema tràgic no es 
resol, atès que ella refusa de triar, però desen-
cadena uns fets no menys dissortats.
No és fàcil identificar en poques paraules 
el tema de l’obra. Se l’ha qualificada de tra-
gèdia de venjança familiar o tribal, en la línia 
de Hamlet, i també de tragèdia d’amor simi-
lar a Romeu i Julieta. Es tracta de dos criteris 
parcialment vàlids però reductius. Més aviat, 
la temàtica de La duquessa de Malfi és la jux-
taposició de diferents visions còsmiques ex-
pressades per una conjunció d’esdeveniment 
dramàtic, llenguatge i caracterització, de la 
qual Webster n’és mestre. És a dir, estem da-
vant d’una tragèdia metafísica que té força 
parentesc amb La vida es sueño, de Calderón. 
La dialèctica que propulsa l’argument es pro-
dueix entre la protagonista i l’espia Bósola. La 
duquessa, envoltada d’intrigues i corrupció, 
erigeix un refugi, un univers familiar alter-
natiu que s’alimenta d’amor i es regeix per 
una escala de valors independent de la que 
imposa l’status quo. Igual que a Romeu i Ju-
lieta, el món dels amants és tan privilegiat 
com precari i, igual que tot heroi tràgic, la 
duquessa pateix d’una ceguera parcial, d’un 
taló d’Aquil·les que la fa vulnerable. Consis-
teix a refiar-se de Bósola i subestimar el poder 
i la malevolència que imperen enllà del cercle 
dels amants, la màgia del qual és ineficaç fora 
de la seva circumferència. Tal volta la seva 
bondat innata la incapacita per a abastar la 
profunditat de l’odi dels seus germans.
Per contrast, Bósola representa un concep-
te amoral i enterament destructiu del món. 
L’única realitat que coneix és la del mal; per 
això, quan un poderós el sol·licita, pregun-
ta com un autòmat: «A qui haig de tallar el 
coll?». Actuant com a comentarista de fons, a 
la manera del cor grec, Bósola té un coneixe-
ment total del que passa al seu entorn que el 
situa a l’altre extrem de la innocència de la 
duquessa. Tanmateix, quan aquestes dues vi-
sions antitètiques topen en el fet més tràgic 
i violent de l’obra, és la de la víctima, la du-
quessa, la que preval. Després de la seva mort, 
Bósola esdevé el personatge principal i, com 
a tal, no roman estàtic sinó que creix i es des-
envolupa fins a esdevenir la figura més po-
lièdrica del drama. La seva impermeabilitat 
moral es deixa penetrar per primera vegada 
per la visió benèvola de la duquessa, tan dife-
rent de l’única que ell ha conegut i de la qual 
n’és fruit, en adonar-se que ella no és una 
víctima com les altres. A partir d’aquí, amb 
més o menys encert i molt poc èxit, Bósola 
assajarà de fer el bé. El bé, però, resulta ser 
35
MONOGRÀFIC / II. John Webster
elusiu quan se’l busca, i les bones intencions, 
contraproduents. Si Webster vol demostrar 
que és massa tard per a Bósola, no ho fa des 
d’un punt de vista moralitzant ni exemplar, 
sinó filosòfic i psicològic. És que Bósola no 
pot practicar el bé perquè el seu destí és el 
mal? És aquest destí una força externa, deter-
minada per un fat inescrutable, o és l’impuls 
intern del temperament individual, tal com 
ens diu Sòfocles? Són preguntes que potser 
no podrem contestar, però que cal plantejar-
se al llarg de la lectura.
Un altre tema essencial és l’obsessió sexual 
que Ferran sent per la seva germana, més cor-
rosiva encara que la de Hamlet per la seva 
mare. Més que les suposades transgressions 
socials i morals de la duquessa, el que el 
pertorba són els aspectes íntims de la seva 
relació amb el marit, Antoni. La licantropia 
de Ferran —el trastorn psíquic que el fa sen-
tir llop— després de la mort de la duquessa 
expressa amb potència simbòlica la prepon-
derància dels instints més primaris a la seva 
personalitat, així com el desig de matar la 
seva pròpia ombra reflecteix com l’odi que 
l’ha portat a destruir la seva germana es gira 
contra si mateix. Si l’empatia de Webster està 
clarament de part de la duquessa, els perso-
natges de signe negatiu —Bósola, Ferran, el 
Cardenal— tenen una vitalitat maligna d’un 
valor dramàtic indiscutible.
La traducció de Rosa-Victòria Gras Per-
fontan és francament valenta, tant en els 
fragments de vers blanc com en els de pro-
sa. No esquiva les dificultats considerables 
de l’anglès jacobí ni doma la riquesa i ori-
ginalitat del lèxic de Webster, com fan altres 
traduccions dels clàssics per subornar els 
lectors. Al contrari, el criteri de Rosa-Vic-
tòria Gras tria expressions i estructures que 
capten, fins on és possible, la bellesa maca-
bra de The Duchess of Malfi. Poques vegades 
ens adonem que la traductora, a part d’un 
coneixement íntim i extens de dues llengües, 
necessita posseir els dots de l’escriptora. En 
el fons, traduir és escriure. I per haver rees-
crit l’obra mestra de John Webster, li donem 
les gràcies. 
n Portada de la primera edició de The 
Tragedy of the Duchess of Malfi, de John 
Webster.


Pròleg de "La duquessa de Malfi"

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert