Gras, Rosa-Victòria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

36
L’autor
Rosa-Victòria Gras Perfontan
El nom de John Webster, fins a data recent, 
i abans de tenir els resultat de les recerques 
de Mary Edmond, sembla que no s’associava 
a cap persona real concreta. Hom atribuïa 
l’autoria de dues grans tragèdies del període 
jacobí, The White Devil i The Duchess of Mal-
fi, a algú que duia tal nom i, possiblement, 
havia estat actor a més d’escriptor de teatre, 
com passava sovint, tant en l’època isabelina 
com més tard, en el període jacobí. El context 
històric i teatral de molts dramaturgs s’havia 
anat esvanint i, tan sols, en teníem les obres, 
les quals, a voltes, també havien desaparegut. 
Val a dir que a casa nostra el nom i la produc-
ció de John Webster, encara avui, romanen 
força aombrats per l’esclat de Shakespeare. 
Per aquesta raó és tan avinent la publica-
ció del text que el Dr. Ricard Salvat i el seu 
equip, a través de la revista de l’Associació 
d’Investigació i Experimentació Teatral, As-
saig de Teatre, permeten de fer arribar al pú-
blic català. 
Malgrat les llacunes biogràfiques, a hores 
d’ara sabem que John Webster va néixer el 
1578 o el 1579 en un populós i sorollós raval 
de Londres, on el pare feia carruatges i la fa-
mília prosperava expandint el negoci d’acord 
amb les demandes de l’època i de l’entorn. El 
pare de Webster —que també es deia John— 
aviat va ascendir en l’escala social i sembla 
que l’autor va anar a les prestigioses aules de 
la Merchant Taylors’ School, entitat de la qual 
el pare havia esdevingut membre, com tam-
bé en va arribar a ser el germà petit, Edward, 
i l’autor que comentem. Pot ser que John 
Webster prengués part durant força anys en 
les activitats comercials de casa seva, en tot 
cas, l’origen carreter —tant en el sentit de 
qui fa carretes i carruatges o de qui fa o lloga 
transports— no el va abandonar pas; el féu 
motiu de befa entre la gent del Black Friars i 
el continuà esquitxant amb acudits de caire 
sociològic. John Gibbons ens assabenta —en 
la 4a edició de The Duchess of Malfi— d’una 
sàtira en què es deia que Edward, en certa 
ocasió, no volgué llogar un cotxe per a un 
funeral perquè «ja els tenia tots compro-
mesos per traginar la duquessa en el darrer 
viatge». 
No hi ha certesa sobre els estudis que 
John Webster cursà en deixar l’escola, però 
hom creu que freqüentava els establiments 
on els joves benestants estudiaven Dret i, 
de fet, tota la seva obra demostra que va te-
nir interès especial per les lleis. Tanmateix, 
sí que és cert que ben aviat es féu conèixer 
com a persona activa en el teatre, un sector 
molt florent i prometedor a Londres. Féu 
nombroses col·laboracions amb escriptors 
de renom en aquell moment en obres com 
Caesar’s Fall, Christmas Comes but Once a 
Year, Lady Jane, The Malcontent..., algunes 
de les quals s’han perdut o han estat refo-
ses en títols ulteriors. Altres obres seguiren a 
les esmentades: encàrrecs de les companyies 
teatrals i peces més o menys de circumstàn-
cies. De tota manera, les produccions per les 
quals John Webster és més conegut foren 
escrites més tard, quan ja era home casat i 
emmainadat. 
37
El 1612 Webster estrenà The White De-
vil, que no fou gaire ben rebuda, però en 
aquell moment ja treballava en la tragèdia 
La duquessa de Malfi, que va ser represen-
tada abans de 1614 i obtingué un gran èxit. 
L’última de les majors obres de Webster és 
The Devil’s Law Case, de 1617-1618, que es 
va publicar conjuntament amb La duquessa 
de Malfi el 1623. A partir de llavors Webster 
va continuar escrivint teatre, però tan sols 
en col·laboració. La data de la mort d’aquest 
autor tampoc no és segura, però se situa pels 
volts de 1630.
Si volem descriure l’home que no coneixem 
a través de l’escriptura que ens va deixar hau-
ríem de començar per dir que John Webster, 
com Shakespeare, sovint va fer servir per a 
l’escriptura teatral obres d’altri, narracions 
ja existents o llegendes. La història de la du-
quessa de Malfi i del seu subordinat, Antoni, 
amb qui es casa i té fills, es troba en una de 
les novel·les de l’italià Bandello, de mitjan 
segle xvi, que va ser adaptada i traduïda al 
francès per François de Belleforest amb el 
títol Histoires Tragiques, el 1565. La versió 
que en va fer William Painter a l’anglès dos 
anys més tard, The second tome of the palast 
of pleasure, sembla que va ser on Webster va 
trobar el principal material per a The Duchess 
of Malfi. Belleforest escriví una obra consi-
derablement més extensa que Webster, plena 
de patetisme, però feixuga i sense gaire art, 
en la qual, amb severa moralitat, condemna 
el tarannà de la protagonista, que essent una 
vídua de sang reial es casa en secret amb un 
home comú empesa per la lleugeresa. La fi-
del versió anglesa de Painter no va influir pas 
gaire en Webster, en el sentit de censurar la 
duquessa, però sí que sembla que el va ajudar 
a planificar la divisió en actes segons els es-
deveniments principals que s’hi exposen, en-
cara que Webster va introduir-hi personatges 
i canvis importants en les actituds dels que 
ja existien. El tractament condescendent del 
personatge de la duquessa —Joana d’Aragó 
en la història—, a part de les simpaties que 
podia despertar en l’autor els atzars de la seva 
vida i el seu dissortat destí, segurament res-
ponia a la necessitat de satisfer les ànsies alli-
beradores de convencions, que ja comença-
ven a inquietar la part més jove del públic per 
al qual Webster escrivia. 
A més de l’acceptació de la moda ideolò-
gica, Webster acceptava el corrent literari i la 
manera de dir o d’escriure escaient als gus-
tos del sostre més educat del país. Per tant, 
trobem en Webster temes i expressions com-
partides amb Shakespeare, amb el poeta Sir 
Philip Sidney i amb d’altres autors més o 
menys contemporanis. Però en Webster hi 
ha sempre l’expressió dels múltiples crims o 
dels macabres horrors acompanyada d’una 
inclinació sarcàstica a interpretar el sentit 
de la vida humana; hom diria que el tema de 
sang i fetge era tenyit d’humor. Els estudiosos 
constaten en Webster calcs i préstecs —a vol-
tes exòtics— procedents de les seves darreres 
lectures, presents en la fraseologia, en les di-
tes i les metàfores, com apareixen també en 
l’obra d’altres dramaturgs jacobins. 
Després d’això esmentat, si volem rellevar 
característiques pròpies i constants de Webs-
ter, ens hauríem de fixar en dues de molt evi-
dents en ell: la capacitat de convertir en visual 
allò que és verbal i la justesa del registre en 
el parlar dels personatges segons l’escena —el 
sentit en situació, com dirien els semantistes 
d’avui.
Pel que fa a la primera característica es-
mentada: hom diu, i amb raó, que en La du-
quessa de Malfi hi ha molts recursos per aju-
dar a compondre les imatges visuals, potser, 
manllevats de les obres de Shakespeare; la 
foscor, les cel·les de presó, les claus, els espie-
tes, els clergues, el mocador perdut —que 
passa a ser paper perdut—, les preparacions 
per allitar-se la duquessa, l’estrangulació, 
etc. Val a dir que no són tan sols les imat-
38
ges visuals que es repeteixen en uns au-
tors i altres, sinó també les accions. A més 
d’aquesta part, tanmateix independent del 
text, hauríem d’esmentar la potent capaci-
tat visualitzadora que hi posseeixen les pa-
raules per elles mateixes. Ben segur que hi 
ha una retòrica en La duquessa de Malfi que 
pertany al «discurs repetit»; l’ús de frases 
proverbials que corrien de boca en boca, les 
al·lusions als costums i festes, les analogies 
d’ús popular, les citacions de la mitologia o 
de l’astrologia..., però hi ha, alhora, en John 
Webster, la manera moderna de destacar 
mots —sentits, més ben dit—, tot distri-
buint-los per a crear efectes de color o de so. 
Si va ésser actor, havia de ser un gran actor a 
més de gran dramaturg.
Els registres diversos; dels cortesans, 
del malvat, dels clergues, de les dames, de 
l’amistançada del Cardenal, de la vella, res-
ponen a un coneixement segur del món 
—descrit o suggerit— i del llenguatge efec-
tiu a l’escenari, acompanyat de la naturalitat 
i comoditat que necessita l’actor per a dir-
lo. Si «l’escriptura és l’home», John Webs-
ter és un tipus aspre i ferreny en el parlar, 
sovint, cantellut. Prefereix els mots vedats, 
els quals es manifesten en els homes ru-
des, que ell basteix amb especial grapa. Per 
això i més recargolaments en l’expressió de 
l’autor, la traducció del text de La duquessa 
de Malfi suposa molta de gosadia en el mes-
ter de recrear conceptes, sovint compartits 
en les dues cultures —l’anglesa i la catala-
na—, i de reproduir-ne el dring en un mo-
ment històric concret. La consecució de la 
recreació s’ha de fer amb mitjans diversos, 
és clar, però el resultat ha d’ésser equivalent. 
Esperem que ens hàgim apropat a on, acu-
radament, tendíem i a partir del camp que 
ens és conegut. El subjectivisme i els mites a 
l’entorn de la impossibilitat de traduir amb 
justesa van desaparèixer a mitjan segle pas-
sat, i no pas per l’arribada de la traducció 
automàtica, sinó pel traspàs a la lingüística 
d’allò que havia estat feu de la retòrica i de 
l’estilística. 
n Cartell de l’obra La duquesa de Malfi, de 
John Webster. Direcció: Vanessa Martínez. 
Companyia: Teatro de Fondo. Festival 
Clásicos de Alcalá, juny del 2005.
  (Teatro de Fondo)


L'autor

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert