Trias i Rubies, R.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

36
Sense amnèsia
Memòries d’exili
Ramon Trias i Rubiés
Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Barcelona.
Correspondència: Dr. Ramon Trias i Rubiés
Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
C/ del Carme, 47
08001 Barcelona
Tel. 934 153 429
Adreça electrònica: 2369rtr@comb.es
Annals de Medicina 2010; 93: 36-38.
1938: l’inici de l’exili a Pau 
El meu pare, com tants altres, no va pensar que aca-
baria a l’exili fins a les acaballes de la guerra perquè no
militava en cap partit i la seva única característica ideolò-
gica era el catalanisme. Sí que va tenir, però, càrrecs
acadèmics rellevants durant la República; era degà de la
Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i
director de l’Hospital Clínic de Barcelona. 
Després dels bombardejos del març de 1938, els pares
varen decidir que els petits dels nou germans marxessin a
França junt amb la mare, preveient el final de la guerra i
el probable exili. Les nostres germanes ja eren a França.
Per Pasqua, sense haver acabat el curs, la nostra mare i els
tres petits (Ramon, Antoni i Pere) vam sortir de Barcelona
en un cotxe oficial que ens va prestar l’aleshores rector de
la Universitat Autònoma de Barcelona, Bosch i Gimpera.
No recordo com vam passar la frontera, però sí l’arribada
amb tren, que anava força ple, a Perpinyà, on ens espera-
va la meva germana gran. La nostra mare parlava bé el
francès, perquè abans de casar-se havia exercit de lectri-
ce a l’École Normale de Carcassona, però nosaltres no
enteníem res. Jo, per indicació del meu pare, havia anat a
l’escola alemanya de Barcelona, perquè en aquell temps
era l’idioma científic que tots els metges estudiaven. 
De Perpinyà vam anar a Agen, on la meva germana
gran feia de lectrice a l’École Normale. Com que eren
vacances de Pasqua, vam poder allotjar-nos a l’escola,
aleshores buida. Allí vam retrobar-nos amb les germanes,
que feia un any que no vèiem. Va ser una retrobada molt
emotiva. La meitat dels germans i la mare, que estava
malalta, vàrem passar uns dies a Agen. El nostre pare
continuava a Barcelona i altres germanes vivien a
Tarbes i a Pau. Passats pocs dies, una mestra francesa,
Mme. Lussagné, molt amiga de les meves tietes, ens va por-
tar amb cotxe (un d’aquells Citroën coneguts com “patos”)
a l’escola que les Dames Negres (orde de religioses de l’en-
senyament) tenien a Pau, una ciutat molt bonica situada als
Pirineus Occidentals, prop del País Basc, d’Oleron i
Biarritz. Les meves germanes havien estudiat abans de la
guerra a l’escola que aquesta orde tenia a Barcelona. 
Recordo que un dia, mentre jugàvem, se’ns va acostar
un senyor molt ben vestit i amb ulleres i, en sentir que
parlàvem català, ens va preguntar si érem espanyols. Ell
parlava castellà i va presentar-se com el senyor Alcalà
Zamora, expresident de la República. Ens va preguntar
com ens dèiem, perquè suposava que érem refugiats, i al
dir el cognom Trias va estar content, perquè coneixia la
família. De vegades he dubtat de coses viscudes en aquells
anys, perquè em sembla que no varen ser reals, però no fa
gaire vaig llegir les memòries d’Alcalà Zamora, on expli-
ca que visqué exiliat a Pau el mateix any que nosaltres hi
érem, de manera que aquesta anècdota deu ser veraç. 
A Pau, com que la meva mare estava malalta, el meu
germà Toni i jo mateix fèiem els encàrrecs. Com que no
parlàvem francès, la nostra mare escrivia en un paper el
que necessitava i nosaltres, molt avergonyits, amb el
paper a la mà, entràvem a la botiga. Un dia vam decidir
aprendre de memòria el que posava al paper i anàrem al
Boulevard des Pyrenées, on hi havia uns grans magat-
zems, per comprar un plomí, que aleshores s’utilitzava
per escriure. El paper deia “une plume comme celle-la s’il
vous plaît” i havíem d’ensenyar un plomí que portàvem
de mostra. En arribar a la venedora, vàrem recitar el que
havíem après i ella va contestar alguna cosa que no vam
entendre, així que vam repetir la frase una segona i una
tercera vegada. La dependenta, a la fi, va exclamar:
“Ah, vous êtes des espagnols!” i amb gestos ens va fer
entendre que no tenien el que demanàvem. A França érem
“les espagnols”, no sempre ben vistos, perquè veníem del
cantó republicà. 
Vivíem al mateix convent, en una sola habitació amb
la nostra mare i el germà petit, en Pere. La nostra germa-
na Glòria estava interna en aquest col·legi des d’abans de
la nostra arribada i, per tant, vivia amb la resta d’internes.
Nosaltres érem nois i l’escola mixta no existia. Ens varen
fer un gran favor tolerant que visquéssim amb la mare en
una escola de noies i, tot plegat, sense pagar res. 
El curs acadèmic del 1938-39 vàrem ingressar com a
interns al Lycée Louis Barthou, que tenia, i encara té avui
en dia, un gran prestigi. Vàrem entrar al curs d’ensenya-
ment primari per aprendre francès i a la classe érem cone-
guts com “les espagnols”. La convivència era molt agra-
dable i fàcil, tot i que els primers dies no enteníem res del
que ens deien. El capellà del Liceu dirigia el grup d’es-
coltes i formar-ne part permetia fer excursions o anar al
cine amb el grup. Com que nosaltres no teníem diners, els
companys feien una col·lecta per pagar-nos l’entrada i les
despeses. Als tres mesos, ja no teníem problemes amb l’i-
dioma. 
1939: vida a Carcassona 
El febrer del 39 el pare va sortir d’Espanya cap a l’e-
xili i va venir a Pau, des d’on va anar a Carcassona amb
la mare i el nostre germà petit. En Toni, la Glòria i jo
ens vàrem quedar interns en els respectius col·legis fins
que va acabar el curs. 
A Carcassona el meu pare havia trobat la possibilitat
d’exercir de cirurgià a l’estil descrit en la novel·la d’Erich
Maria Remarque “Arc de Triomf”, que consistia a ope-
rar sense tenir permís per a l’exercici professional a
França. El meu pare era catedràtic de cirurgia a Barcelona
i comptava amb l’ajuda del cirurgià titular de la clínica,
un francès que havia estat víctima del que jo en dic “exá-
menes patrióticos”, amb els quals es facilitava el títol a
aquells que havien anat al front. Acabada la guerra, com
a premi o compensació pel sacrifici patriòtic que havien
fet, pràcticament els regalaven el títol, fet que es traduïa
en una falta de preparació que arrossegarien al llarg de
tota la seva vida professional. 
Acabat el curs del 1939, els germans que no tornàrem
a Espanya vam quedar-nos a Carcassona allotjats a la clí-
nica del Bastion, propietat del doctor Delteil, que va
pagar els nostres estudis i l’estada a canvi de la feina pro-
fessional del nostre pare. Així vàrem viure durant uns
anys, fins que de mica en mica vàrem anar tornant de l’e-
xili. En aquest temps vam estar diverses vegades a punt
de marxar a Mèxic i, fins i tot, vam estar a la cua que els
refugiats feien davant del consolat per embarcar cap a
Amèrica. 
A Carcassona hi havia molts exiliats, i a la clínica vaig
conèixer el Dr. José Giral, catedràtic de Farmàcia i antic
membre del Govern de la República. El recordo tot sol en
una habitació de la mateixa clínica. Un altre era el coro-
nel de Sanitat Militar, Minguillón, que també s’allotjava
allí. Incorporat jo mateix al Lycée de Carcassona, rebia
classes particulars de llatí amb un personatge que havia
estat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts de la
República, i que políticament pertanyia al grup denomi-
nat “Els Jabalís”. Es deia Domingo Barnés, havia estat
catedràtic d’Institut, penso que a Segòvia o Sòria.
Després va marxar a Mèxic. El vaig acompanyar a la cua
de refugiats i quan li va tocar dir el seu nom, recordo que
el va dir cridant: “¡Domingo Barnés, Ministro de la
República!” També em donava classes de matemàtiques
un coronel d’artilleria (Orbaneja) que vivia a la rue de
Verdun, en un pis molt petit. Deia que havia estat cap
de guarnició de Badajoz, quan la sublevació militar.
Ell, fidel a la República, va fugir cap a Portugal aca-
bada la resistència. 
A la clínica del Dr. Delteil, els dissabtes venien a
sopar els metges espanyols que estaven en el camp de
concentració de Bram, acomboiats pel metge militar
francès destinat a la sanitat del camp, el Dr. Sabatier.
A aquestes reunions hi havia personatges importants,
com Diego Ruiz, psiquiatre fundador del psiquiàtric de
Salt (Girona), on havia iniciat la nova psiquiatria, i el Dr.
Mas Robles. El meu germà i jo dormíem en una habita-
ció contigua al menjador i escoltàvem la tertúlia i les dis-
cussions. Un dia, penso que abans de l’estiu, o sigui a l’i-
nici de la Segona Guerra Mundial, i enmig dels auguris
de si hi hauria o no guerra, els meus germans i jo vam
voler gastar una broma. Mentre sopaven els tertulians
del camp de Bram, nosaltres, apostats darrera de la porta,
vàrem cridar: “Mars est revenu”, referint-nos a les estre-
lles que hi havia en el cel aquell dia. En aquell moment,
molta gent associava les profecies i l’aparició de Mars
(déu mitològic de la guerra) al començament de la gue-
rra. Això va provocar la indignació dels nostres pares i
dels tertulians, perquè van creure que ens rèiem d’una
situació certament molt inquietant amb les fortes proba-
bilitats de guerra. 
Al juny o al juliol, el Govern francès va decretar la
mobilització general. Recordo que els espanyols estaven
espantats, a diferència dels francesos, molt tranquils per-
què havien guanyat la Primera Guerra Mundial i creien en
la superioritat del seu exèrcit. Consideraven que l’exèrcit
espanyol era de pacotilla (crec que, en part, tenien raó) i
que ells tenien el millor del exèrcits, per això no els feia
cap por l’exèrcit alemany. El general Gamelin n’era el
cap i això era una garantia, pel seu suposat geni militar i
perquè era deixeble del mariscal Pétain, aleshores ambai-
xador de França amb en Franco, amb qui es coneixien per
les respectives accions militars al Marroc i per afinitats
polítiques. 
Nosaltres continuàrem estudiant. A l’estiu del 39 es
feien sessions de cine a l’aire lliure, al Boulevard Jean
Jaurés; la nit del dilluns 11 de setembre estàvem veient
una pel·lícula quan es va interrompre la projecció i va
aparèixer l’ordre de mobilització general. Als minyons
escoltes ens varen posar en estat d’alerta i havíem de vigi-
lar possibles atacs aeris fent de vigies a les muntanyes del
voltant de la ciutat. L’ambient entre els francesos no era
pessimista. A casa fèiem vida normal. 
La declaració de guerra va produir-se quan els ale-
manys varen envair Polònia. Començà la Segona Guerra
Mundial i es va convertir en una situació estranya. No hi
havia enfrontaments armats perquè s’interposava la línia
37
RAMON TRIAS I RUBIÉS - MEMÒRIES D’EXILI
Maginot, que era considerada inexpugnable i que anava
de la frontera suïssa a la belga. 
Recordo que el curs acadèmic de 1939 va començar
normalment i nosaltres anàvem a classe, on hi havia jueus
fugits d’Alemanya. Els dijous ens posaven en grups sepa-
rats als catòlics, protestants, jueus i laics per rebre una
hora de classe que ens impartien el capellà, el pastor, el
rabí, o el professor d’ètica, segons els desitjos dels nos-
tres pares. La guerra va estar inactiva (per això se li deia
la “drôle de guerre”) fins al maig de 1940, quan
Chamberlain va dimitir i Churchill va ser elegit presi-
dent. Daladier va ser substituït per Paul Raynaud. 
1940: viatge a Andorra 
Vam presenciar l’èxode dels exèrcits belgues i holan-
desos. L’arribada de milers de persones amb carros, cot-
xes i tren, procedents de la mateixa França, Bèlgica o
Holanda, era patètica, però els espanyols ho trobàvem
natural perquè ja ho havíem viscut. El president del
govern de Bèlgica va fer un discurs contra el rei
Leopold tractant-lo de “roi felon” i, tot seguit, va mar-
xar amb tot el govern cap a Anglaterra. La clínica on
estàvem es va omplir de refugiats de totes menes i pro-
cedències. La reina d’Holanda i la seva secretària es
dirigien cap a Espanya i van haver de dormir amb els
malalts. 
Aleshores jo estudiava l’últim curs de batxillerat i des-
prés tenia previst anar cap a Andorra la Vella, on els nos-
tres pares pensaven instal·lar-se i obrir una clínica amb
l’ajuda del doctor Nequi. Recordo que, quan vam arribar-
hi, ens vam allotjar a l’Hotel Pyrenées, propietat dels
Pérez, una parella de pagesos aragonesos, analfabets, víc-
times de les lluites sindicals dels anys 20, que s’havien
exiliat a França quan la República. 
Poc després, jo vaig tornar a Barcelona, tot i que els
meus pares es van quedar a Andorra on el meu pare havia
dut a terme la iniciativa de crear una clínica. Ells no van
poder tornar a instal·lar-se a Espanya fins l’any 1947. 
38
ANNALS DE MEDICINA - VOL. 93, NÚM. 1 2010


Memòries d'exili

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert