Filella Pla, Xavier

Cercles Revista d Hist�ria Cultural

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ESPAIS 
Unes notes sobre les identitats a la Catalunya 
contemporània 
Xavier Filella 
HISTORIADOR
Jordi CASASSAS (coordinador), Les identitats a la Catalunya contemporània, 
Cabrera de Mar, Editorial Galerada, 2009. 
es identitats a la Catalunya contemporània és un volum valuós i 
encertat que ofereix una vasta panoràmica, feta a partir de 
múltiples enfocaments, del procés de fixació i evolució de la 
identitat a la Catalunya contemporània. La revisió, a càrrec d’historiadors, 
politòlegs i sociòlegs, és àmplia i considera una multiplicitat d’àmbits que 
inclouen l’esport, el moviment obrer, la religió, els col·legis professionals o 
les cambres d’indústria i comerç, juntament amb diversos aspectes que van 
de la toponímia i el cant coral als llocs de memòria i el discurs de gènere. 
Tot plegat amb l’objectiu —que els autors assoleixen a bastament— 
d’oferir un perfil de la identitat catalana contemporània, a través d’un llarg 
recorregut que s’inicia amb la Guerra del Francès i acaba en el període de la 
transició a la democràcia. 
En aquesta presentació, davant la multiplicitat temàtica i el vast 
recorregut històric examinat, voldria detenir-me justament en el títol que els 
autors, coordinats pel professor Jordi Casassas, han triat per a aquest volum. 
El primer que voldria és advertir la pervivència de la identitat com a qüestió 
oberta o, si ho prefereixen, per usar un llenguatge diferent, la pervivència 
de les particularitats culturals en les ciències socials. De fet, com explica 
Jordi Casassas en la introducció que obre aquest volum, el discurs relatiu a 
L
Cercles. Revista d’història cultural, ISSN: 1139-0158, nº 13, gener 2010, pp.107-112 108
les identitats és quelcom que posa especialment nerviós a un nodrit grup de 
professionals que s’adscriuen a diversos corrents que abracen des del 
racionalisme il·lustrat fins al progressisme positivista i el marxisme o, més 
recentment, el cosmopolitisme. 
La identitat ha estat considerada per bona part dels científics socials i 
durant un llarg període de temps com un residu del passat, destinada, doncs, 
a poc més que a dissoldre’s amb el progrés de la història. Les teories socials 
clàssiques, des del liberalisme fins al marxisme, han ignorat el paper de la 
identitat en l’estructuració de la societat. El liberalisme va fer arrelar les 
seves tesis en una noció de ciutadania summament abstracta que es 
desentenia de qualsevol particularisme cultural, mentre que el marxisme tan 
sols reconeixia les classes socials com a actors legítims del procés històric. 
Quins factors, doncs, han determinat el revifament del paper de la 
cultura i la identitat en les ciències socials? D’una banda, indubtablement, 
el replantejament dels estudis acadèmics sobre el nacionalisme que va oferir 
un debat particularment viu en els anys vuitanta del segle passat, marcat per 
la pugna sobre els orígens de la nació. Entre 1983 i 1986 es publicaven 
alguns dels llibres que han determinat l’evolució del debat sobre la qüestió 
nacional: Benedict Anderson publicava Imagined Communities: Reflections 
on the Origins and Spread of Nationalism1 (1983); Ernest Gellner publicava 
Nations and Nationalism2 (1983); Eric Hobsbawn i Terence Ranger 
publicaven The invention of Tradition3 (1983); i Anthony Smith, des d’una 
perspectiva ben diferent als anteriors autors, publicava The Ethnic Origins 
of Nations4 (1986). 
Nogensmenys, evidentment, el paper de la cultura i la identitat en 
l’estructuració de les societats humanes ha estat remarcat pel 
desenvolupament de l’antropologia, que ha subratllat la necessitat dels 
individus de pertànyer a un grup bàsic d’identitat, i pel desplegament de 
l’escola britànica d’estudis culturals, que ha impulsat la comprensió de la 
realitat social a partir de les identitats racial, de classe i de gènere. 
D’altra banda, però, també la centralitat de la cultura i la identitat ha 
vingut guiada per les notables transformacions de la realitat social en les 
                                                     
1 B. ANDERSON, Comunitats Imaginades, Catarroja-València, Editorial Afers-PUV, 2005. 
2 E. GELLNER, Nations and nationalism, Oxford, Blackwell, 1983. En català podeu 
consultar: E. GELLNER, Nacionalisme, Catarroja-València, Editorial Afers-PUV, 1998. 
3 E. HOBSBAWN i T. RANGER, La invenció de la Tradició, Vic, Eumo, 1988. 
4 A. SMITH, The ethnic origins of nations, Oxford, Blackwell, 1986. En català podeu 
consultar: A. SMITH, La nació en la història, Catarroja-València, Editorial Afers-
PUV, 2002. 
 Xavier Filella: Unes notes sobre les identitats a la Catalunya contemporània 109
darreres dècades i particularment amb relació a la multiplicació dels 
corrents migratoris. La progressiva multiculturalitat de les societats 
occidentals han situat la cultura i la identitat en primera plana de l’agenda 
política i han obligat a reconsiderar el mateix concepte de ciutadania, peça 
angular de les societats democràtiques. La progressiva adopció del model 
multiculturalista va ressaltar el nou paper de la identitat i les diferències 
culturals en les societats occidentals de finals del segle XX. Alguns 
politòlegs, començant pel canadenc Will Kymlicka,5 han subratllat els 
límits conceptuals de l’enfocament liberal i han contribuït a introduir una 
nova perspectiva que propugna una reinterpretació del liberalisme que, tot 
reconeixent que la identitat és un bé valuós, pretén acomodar dins del marc 
teòric del liberalisme els drets de les minories. 
Certament, el liberalisme va ser concebut com una teoria que 
desconfiava de qualsevol particularisme, de manera que no reconeixia la 
identitat diferencial de les minories nacionals, les minories indígenes o les 
minories ètniques. El gir culturalista impulsat per Kymlicka a finals dels 
anys vuitanta del segle passat promovia, però, una profunda revisió dels 
principis liberals tenint en compte la cultura i la identitat. De fet, l’eficient 
acomodació de les diferències seria, a parer d’aquest autor, un pas 
imprescindible per assolir una veritable igualtat. 
Diversos autors van coincidir amb Kymlicka a defensar que 
determinats drets col·lectius constitueixen, juntament amb els drets 
individuals, un bé fonamental. Yael Tamir6 publicava un explícit Liberal 
nationalism l’any 1993, mentre que Charles Taylor7 i David Miller8
publicaven The politics of recognition i On nationality, els anys 1992 i 
1995 respectivament. L’obra d’aquests autors venia a culminar, a meitat 
dels anys noranta del segle passat, la revisió del paper de la cultura i la 
identitat en l’articulació de les societats polítiques. La tradicional neutralitat 
liberal havia de ser acomodada, en la seva opinió, a la nova realitat política 
caracteritzada per una creixent visibilitat de les cultures i les identitats. 
                                                     
5 Will KYMLICKA publicava Liberalism, Community, and Culture l’any 1989 i 
Multicultural Citizenship l’any 1995 (hi ha una traducció catalana d’aquest llibre: 
Ciutadania multicultural, Barcelona, Proa, 1999). 
6 Y. TAMIR, «L’era de les disculpes. L’emergència d’un nou paradigma polític», 
Idees, núm. 7, 2000. 
7 C. TAYLOR, «Multiculturalisme: la política del reconeixement», dins À. 
CASTIÑERIRA (dir), Comunitat i nació, Barcelona, Proa, 1995, p. 193-234. 
8 D. MILLER, «Les dues cares del nacionalisme», dins M. GUIBERNAU (dir), 
Nacionalisme, Barcelona, Proa, 1999, p. 87-102. 
Cercles. Revista d’història cultural, ISSN: 1139-0158, nº 13, gener 2010, pp.107-112 110
Les particularitats culturals, doncs, no han estat engolides pel progrés 
de la història sinó que, per contra, han estat objecte d’atenció d’un nombre 
creixent d’investigadors. Permetin-me, doncs, que arribats a aquest punt 
retorni al títol d’aquest volum. Crec que no és gens casual que els autors 
parlin d’identitats en plural i no en singular. En primer lloc, i aquest crec 
que és un dels grans encerts del llibre, perquè perfilen un conjunt 
d’identitats particulars i distintes que coexisteixen en el conjunt de la 
societat catalana: una identitat esportiva, una identitat obrera, una identitat 
professional, una identitat local, una identitat de gènere, etc, etc. Són, crec, 
els elements que amb el temps acaben definint, a través d’un procés 
caracteritzat pel seu inacabable dinamisme, la identitat nacional catalana. 
Identitat en plural, també, perquè els autors perfilen dues identitats 
comprensives i excloents, la identitat nacional espanyola i la identitat 
nacional catalana. En aquest sentit, m’ha semblat molt oportú que Marta 
Rovira, en el capítol que dedica a la institucionalització de la identitat, ens 
recordi que el projecte nacional català incorpora, alhora que una identitat 
resistent i una identitat projecte, també una identitat legitimadora, aquest 
catalanisme banal que s’exerceix des de l’àmbit institucional. O també que 
Carles Santacana hagi perfilat els quaranta anys de la lluita entre 
franquisme i antifranquisme com la pugna entre dues identitats. Santacana 
no tan sols traça la progressiva afirmació d’una identitat catalana després de 
la fissura que va representar la derrota del catalanisme en la Guerra Civil, 
sinó que també analitza els intents del franquisme per contraposar-hi una 
alternativa regional prou atractiva per aturar el progressiu dinamisme de 
l’oposició antifranquista. 
Finalment, em sembla també encertat parlar d’identitats, en plural, 
perquè probablement a començaments del segle XXI ja no és possible fer-ho 
en singular. D’una banda, per la progressiva coexistència d’identitats distintes 
en un mateix territori, des del moment en què hi cohabiten diverses 
comunitats culturals. D’altra banda, també, i aquesta és una qüestió 
enormement polèmica, perquè la identitat en la societat contemporània és 
intrínsecament plural. Ens trobem en aquesta quarta fase a què fa referència 
Jordi Cassasas en aquest llibre, en què l’avenç de la globalització ha impulsat 
l’esmicolament de les identitats nacionals i el sorgiment d’una multiplicitat 
d’estils de vida que ha transformat la manera d’entendre la identitat. 
La mateixa expressió estil de vida, com ha explicat el sociòleg Anthony 
Giddens, no és un terme aplicable en les cultures tradicionals, ja que implica 
una tria entre una pluralitat de possibles opcions que, a més, ja no són 
transmeses, sinó senzillament adoptades. Així doncs, a diferència de la identitat 
tradicional o de la identitat en les societats nacionals del segle XX, la identitat en 
 Xavier Filella: Unes notes sobre les identitats a la Catalunya contemporània 111
les societats de la modernitat avançada és múltiple i es caracteritza perquè se’n 
poden adoptar diverses de forma simultània, que, a més, poden ser abandonades 
en qualsevol moment. La identitat, en definitiva, com ha explicat Zygmunt 
Bauman, el teòric de la modernitat líquida, «ja no és per sempre, sinó que s’ha 
de muntar i desmuntar contínuament».9
També, en aquest sentit, em sembla particularment útil parlar 
d’identitats, en plural. Potser sí que, com apunta Òscar Jané en el capítol en 
què analitza l’aplicació del concepte d’identitat, estem fent un ús excessiu 
del terme identitat i que sigui cert, com ha explicat Rogers Brubaker,10 que 
les ciències humanes han capitulat davant el mot identitat. Per què, doncs, 
parlem tant d’identitat? El periodista italià Benedeto Vecchi, en la 
introducció que obria una llarga entrevista mantinguda amb Zygmunt 
Bauman,11 explicava que la qüestió de la identitat està relacionada amb la 
fallida de l’Estat de benestar i el consegüent creixement del sentiment 
d’inseguretat. En una línia no gaire diferent, Rogers Brubaker ha explicat 
que la proliferació de reivindicacions identitàries que es va produir als 
Estats Units durant els anys seixanta es relaciona amb la relativa feblesa 
dels partits d’esquerra en aquell Estat. De fet, no poques vegades hem sentit 
parlar de l’explosió identitària que va seguir a l’esfondrament del 
comunisme. El cas català, i aquest llibre ho explica amb minuciositat, ens 
mostra que això no sempre és ben bé així. A Catalunya, fa més d’un segle 
que, d’una manera o altra, amb unes paraules o altres, parlem de la identitat. 
I, fet i fet, si en molts estats nació no se n’havia parlat durant un llarg 
període de temps va ser, com ens recorda Marta Rovira en aquest llibre, 
perquè la identificació amb la nació es donava per descomptada. Michael 
Billig ho va teoritzar magistralment des de les pàgines de Banal 
Nationalism (1995) en referir-se a l’inadvertit però inapel·lable oneig de la 
nacionalitat en les nacions amb Estat. 
La qüestió de la identitat, en definitiva, segons crec, sorgeix quan hi 
ha conflicte entre dues lleialtats (com en el cas català), o quan hi ha 
superposició entre identitats (com succeeix en les societats multiculturals), 
o quan hi ha canvi en la mateixa noció d’identitat (com succeeix amb 
l’adveniment de la societat líquida). 
Per acabar, no puc deixar d’interrogar-me si parlant d’identitat hem 
resolt alguns dels problemes metodològics que teníem quan parlàvem de 
                                                     
9 Z. BAUMAN, L’art de la vida, Barcelona, Paidós, p. 23. 
10 R. BRUBAKER, «Au-delà de l’“identité”», dins Actes de la recherche en sciences 
sociales, vol. 139, 3, 2001, p. 66-85. 
11 Z. BAUMAN, Identitat. Converses amb Benedetto Vecchi, València, PUV, 2005. 
Cercles. Revista d’història cultural, ISSN: 1139-0158, nº 13, gener 2010, pp.107-112 112
nació, de nacionalisme o de consciència nacional. Segurament no del tot. 
De la mateixa manera que no era senzill definir la nació o el nacionalisme, 
tampoc no ho és definir la identitat. En cert sentit, sembla com si la 
identitat, o les identitats, sigui un dels components determinants de la 
modernitat líquida que ha teoritzat Bauman, un concepte fluid, inestable, 
canviant, lleuger; en definitiva, una construcció. Apostar per la identitat 
serviria, en aquest sentit, per combatre l’essencialisme. Tanmateix, tan sols 
uns anys enrere l’ús que se’n feia no era aquest. Josep Maria Colomer, en 
un text que porta un títol tan explícit com Contra los nacionalismos, datat el 
1984, escrivia justament que «la noción metafísica de identidad se 
contrapone a la relatividad».12
Tot sembla indicar, doncs, que el concepte identitat no és gaire més 
precís que el concepte nació. Potser, si de cas, la noció d’identitat ens 
permeti mitjançar entre perennalistes i modernistes en el llarg debat sobre 
els orígens de la nació. En la seva controvèrsia amb els modernistes, 
Anthony Smith ha afirmat que les «invencions» dels nacionalistes moderns 
han de trobar ressò en un gran nombre dels seus connacionals, altrament el 
projecte fracassaria. Potser aquest «ressò» a què Smith fa referència el 
puguem conceptuar mitjançant el terme identitat, un enfocament que crec 
haver trobat en diferents capítols d’aquest volum, des del que signa Òscar 
Jané, que assenyala que no sembla inversemblant la possibilitat de trobar 
gèrmens identitaris durant els segles XV i XVI, fins al que signa Albert 
Ghanime, que decididament no s’està de subratllar l’existència d’una 
identitat catalana durant la Guerra del Francès. 
                                                     
12 J.M. COLOMER, Contra los nacionalismos, Barcelona, Anagrama, 1984, p. 93. 


Unes notes sobre les identitats a la Catalunya contemporània

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert