Ragué-Àrias, Maria Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

NOVES PUBLICACIONS D'ALBERTO MIRALLES
DURANT EL DARRER ANY
Maria-josep Ragué-Arias
Quan vaig escriure aquest comentara de les darreres obres d'Alberto Miralles sabia que
estava molt malalt, peró pensava que encara el podria Ilegir. No ha estat aixi.Ahir, una part de mi
mateixa moría amb Alberto Miralles, l'amic de tata la vida, qui més va influir en la me ya dedicació
professional al teatre, quan jo encara era molt jove, l'amic de ránima amb qui ho comentava tot,
qui sempre m'aconsellava, m'ajudava i a la vegada em feia riure.
Ara, després de la seva mort, caldria parlar de moltes més coses en relació amb la vida i
l'obra d'Alberto Miralles (Elx 1940-Madrid 2004), un home que en molts moments ha tingut un
paper important en la história del teatre. La seva obra teatral sempre ha estat crítica, perqué ell
era conscient que el teatre ha d'entretenir, peró que mai no pot ser neutre, que té una funció
com a art que pot incidir en la política, en la societat: des que va crear el grup Cátaro a Institut
del Teatre de Barcelona, l'any 1966, un grup en sintonia amb el teatre radical europeu i americá
d'aquells anys, fins a la seva darrera publicació, Presidenta, una farsa excedida, peró que també
conté una crítica i una denúncia, el seu teatre ressegueix la história del nostre país.
Ahir, 3 de maro, va morir un home important del nostre teatre.
En aquest article parlem d'en. Comencem pel final de la seva obra de quasi quaranta anys,
comencem per les seves darreres obres publicadas.
Teatro breve 3. Ed. Fundamentos. Collecció «Espiral/teatro», 279. Madrid, 2003. 143 págines.
Inclou: A.M. (premi Barahona de Soto 2003), Adórame Trialú (premi Rafael Villar en la XVI Olim-
píada del humor, 1993), ¡Qué horrible familia tengo!, Patera. Réquiem, Céfiro agreste de olímpicos
embates (premi Valladolid de Teatro Breve 1980).
A.M. Ayuntamiento de Lucena. Collecció «Premios de Teatro Luis Barahona de Soto». Lucena
(Córdoba), 2003. (Premi de Teatro Luis Barahona de Soto 2002).
Los amantes del demonio. SGAE. Collecció «Teatroautor», 141. Madrid, 2003. (Premi SGAE 2002).
Presidenta. Ed. La Avispa. Coblecció «Texto Teatro», 132.
El ritme de producció d'Alberto Miralles és sens dubte molt alt.També ho és la seva facilitat
com a autor de construir obres interessants, critiques i sovint ágils i divertides entorn deis mo-
ments que viu l'autor, que, compromés amb la societat que l'envolta, podria dibuixar a partir de
la seva obra una história de l'Estat espanyol deis darrers quaranta anys. El nucli de la seva
199
Alberto Miralles
Cuando las mujeres no podían votar
El crepúsculo del paganismo romano
creativitat parteix sovint de situacions concretes, i el punt de partida l'estableix forra vegades a
les seves classes de teatre, amb els seus alumnes. És la seva manera de viure, atent als esdeveni-
ments que l'envolten, vital en la seva creativitat, d'una gran immediatesa. Més de trenta estrenes
més de trenta publicacions, al marge de sis (libres importants d'assaig i investigaciá teatral i dues
novelles, sán el resultat d'una activitat teatral de quasi quaranta anys, a la qual cal afegir tres vo-
lums d'obra curta, sempre d'un gran enginy i teatralitat.
espiral/teatro
Portada d'un deis darrers llibre d'Alberto
Miralles, en qué es publicaren dues de les seves
obres de teatre: Cuando las mujeres no podían
votar i El crepúsculo del paganismo romano.
Va ser editar per Fundamentos
(Serie Teatro) l'any 2000.
200
El 2003 s'ha editat el tercer volum, que inclou obres premiarles i representades i altres
d'inédites. Céfiro agreste de olímpicos embates, premi Valladolid de Teatro Breve 1980 (en catalá
en una versió de durarla normal i amb el títol de Sueus, vándals, alans i vigatans, va ser premi San-
tiago Rusiñol al Festival de Teatre de Sitges, el 1981), era una crítica del sistema de subvencions
i el tractament de la cultura per part deis governs espanyols d'aquells anys. A.M. ha estat premi
Barahona de Soto 2003 i es publica també aquest mateix any per separat en l'edició que fa el
premi.Aquesta obra és una crítica que l'autor fa des de l'afecte i l'admiració a un altre gran A.M.
del teatre, mort fa un parell d'anys, Adórame, Trialú, premi Rafael Villar el 1993, inédita fins ara, és
una divertida crítica de les relaciona de parella, a partir d'un personatge femení i un de masculí,
que conté un component important que analitza la situació des de punts de vista feministes.
Crítica i elogi de la familia és el breu monóleg femení ¡Qué horrible familia tengo! A Patera.
Réquiem, onze personatges fan desfilar en l'obra curta escrita amb un vers poétic la trisca situa-
ció deis qui en pastera, amb perill per les seves vides, busquen refugi, acollida i una situació per
sobreviure en un país que no és el seu.
Miralles és un magnífic retratista de situacions, a les quals dóna els elements básics del seu
teatre: agilitat, entreteniment i compromís. No es tracia quasi mai de codicies íntims, els seus
personatges, sense ser mai plans, no profunditzen en les seves angoixes interiors, sinó que mos-
tren situacions viscudes a les quals l'autor proveeix de la seva visió crítica i també del seu sentit
de l'humor.
Presidenta és un acudit, una joguina cómica, una farsa política, una comédia per partir-se de
riure. L'anécdota, inversemblant peró plena de contingut, ens mostra una presidenta de govern
que ha estat escollida amb l'objectiu de ser víctima d'un complot polític i económic en el qual
l'han ficada l'home de qui está enamorada i la seva amiga íntima, que és justament l'amant
d'aquell home. Peró en aquesta farsa Miralles ens fa veure una corrupció política en tots els
nivells, i a la vegada, en paraules de la víctima, de la presidenta, sempre amb agilitat, expressa
importants paraules sobre la possible corrupció en el nostre món. No és una de les obres més
significatives de l'autor, peró és un text ágil, divertit i pie d'interés, que representa a més a més un
regal per a tres bons actors capaÇos a la vegada de manifestar sentit cómic i una interpretació
plena d'humanitat.
Potser Los amantes del demonio és l'obra més lúcida i valenta de les que comentem, i forma
part de la dramatúrgia més seriosa i crítica de Miralles.Tractar la compromesa qüestió del ter-
rorisme no és freqüent en un teatre que, si observem la cartellera de les grans ciutats, sembla
fugir de qualsevol actitud compromesa. Ho han fet autors com Mayorga, Amestoy, Bebe', Ortiz
de Gondra i potser d'altres, peró tractar del terrorisme d'ETA és una gosadia enorme que
només hem trobat el darrer any en dues obres: Eusk i Los amantes del demonio. Peró mentre
Eusk és una obra «de combate, signada amb el pseudónim de Koldo Barrena, i que es podria
anomenar «Terror i miséries d'Euskadi» per la seva escriptura, que segueix l'empremta del gran
Bertolt Brecht, Los amantes del demonio té totes les característiques d'una gran obra de teatre
contemporánia quant al tema i l'escriptura, i seria bo de veure-la en una posada en escena im-
portant i valenta.
Miralles ens ofereix una visió que evidentment condemna tota la violéncia, tot el terrorisme
consegüentment, ETA. Peró la construcció teatral del text és absolutament moderna. Es divi-
201
deix en quatre atemptats, o millar dit, en quatre visions d'un mateix acte: la vísió que en té la
víctima —un poeta revolucionara— al principi de l'obra es complementa amb la de la seva
esposa, amb la de la nava parella de la dona, amb la idea que se'n fa l'activista. Passat i present es
van unint i alternant al ilarg de tres anys en un text en clau de tragédia que utilitza fonts docu-
mentals per fer una denúncia clara. El record modifica la memória, i la realitat s'enfronta a uns
'bits imprecisos. Pero els tres anys que passen entre l'atemptat i el present permeten l'aparició
d'informacions que constitueixen un ric subtext que donen a aquesta obra un ritme i una tensió
adients per a una intriga policíaca que l'espectador lector ha de desenmascarar, Són cinc persa-
natges que, tret de la víctima, viuen vides complexes i uneixen el sentiment polític a les seves
situacions intimes i privades. Es una obra que va més enllá del discurs polític per ser un text
d'una gran amenitat que reuneix les dues característiques més freqüents en el teatre d'Alberto
Miralles: amenitat i compromís. La seva actitud no deixa lloc a dubtes; és el rebuig absolut de tot
fanatisme, ja sigui del signe que sigui, de tota violéncia. Hi ha informació sobre el funcionament
del terrorisme, peró hi ha també una historia amorosa entre dos triangles de personatges en
qué les accions polítiques sovint interíereixen en el seu món privat, els seus sentiments. Es una
estructura complexa, circular, que deixa molt clara les conclusions en un final poétic a cárrec de
la víctima, del poeta que diu «mataréis al poeta, no a la poesía». Los amantes del demonio és un
text característic de Miralles, de la seva concepció del teatre com un art directament unit a la
realitat, de la seva idea de l'autor teatral com algú que s'ha de comprometre políticament amb
la realitat, peró que ha de ser capas a la vegada d'entretenir el públic duna manera amena i ágil.
202


Noves publicacions d'Alberto Miralles durant el darrer any

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert