Guerra i Ribó, Gerard

Revistes Catalanes amb Accés Obert

248
Teatre en temps de 
guerra i revolució 
(1936-1939) - Exposició 
i catàleg
Gerard Guerra i Ribó
El Memorial Democràtic, sota el comis-
sariat de Francesc Foguet, historiador i crític 
de teatre, ha organitzat l’exposició «Teatre en 
temps de guerra i revolució (1936-1939)» i ha 
editat un catàleg —de disseny fresc i modern, 
al nostre parer un exemple de bona edició pro-
vinent d’una editorial petita i amb un catàleg 
coherent i de qualitat— que aplega un total de 
deu col·laboracions de diversos historiadors i 
estudiosos del teatre que analitzen les diverses 
cares de les arts escèniques del trienni bèl·lic. 
El llibre es clou amb una peça breu ambienta-
da en un context bel·licorevolucionari i escrita 
pel prolífic dramaturg Manuel Molins.
El llibre i l’exposició que ens ocupen s’ins-
criuen en el marc del projecte «Barcelona, 
capital de la República (1938)»,1 impulsat 
pel Centre d’Estudis sobre el Franquisme i la 
Democràcia de la UAB, amb la col·laboració 
de la Fundació Carles Pi i Sunyer, el qual vol 
commemorar la triple capitalitat de Barcelona 
durant el 1938, any en què confluïren el govern 
de la República, el basc i el català. És, doncs, 
en aquest context cultural on cal emmarcar la 
citada exposició, la qual, de fet, com va expli-
car Foguet el 14 d’abril durant la inauguració, 
«contribueix a visualitzar un dels objectius del 
projecte “Barcelona, capital de la República 
(1938)”: demostrar l’efervescència cultural i 
específicament teatral que, malgrat les condi-
cions hostils, visqué la ciutat en plena guerra». 
Exposició
L’exposició, produïda i realitzada a l’interior 
d’un autocar Pegaso, bo i inspirant-se en els 
famosos bibliobusos dels Serveis de Cultura al 
Front del Departament de Cultura de la Gene-
ralitat de Catalunya, presenta una condensació 
essencialitzada i molt divulgativa del contingut 
del llibre. El disseny expositiu, subjugat a les fi-
nalitats d’idees que es volen transmetre, imita 
un teló d’un escenari (a l’exterior de l’autobús) 
i els camerinos i la platea d’un teatre, a l’inte-
rior. Els dos espais interiors, clarament sepa-
rats per una cortina vermella i definits amb la 
intensitat de la llum, estan pensats amb dues 
finalitats concretes. 
En el primer cas, que és l’espai amb què 
primer topa el visitant, presenta sis plafons 
envoltats de bombetes, com si es tractés d’un 
249
mirall, en els quals s’exposen documents grà-
fics i explicacions succintes sobre «El teatre: 
un altre front de lluita», «La socialització dels 
espectacles públics», «La política teatral de la 
Generalitat Republicana», «L’escena amateur», 
«L’escena professional» i «La batalla teatral». 
També s’hi poden veure algunes pàgines te-
atrals de L’Esquella de la Torratxa i dues re-
produccions facsímils; una de Comiats a trenc 
d’alba, de Ramon Vinyes; i l’altra, de Nadal en 
temps de guerra, de Lluís Capdevila. 
L’altre espai, la platea, presenta una desena 
de cadires encarades a una pantalla en la qual 
es visualitza un vídeo d’uns dotze minuts de 
durada que presenta més documents gràfics i 
explicacions sobre el període històric. Hi ha, 
també, arraconada, una petita taula amb el 
llibre de visites (en el qual llegeixo: «Memò-
ria democràtica? Doncs sembla que el comis-
sari de l’exposició —“comissari” en el pitjor 
sentit de l’expressió— oblida —oblida?— al-
guns dels autors que més han investigat sobre 
aquesta qüestió, com ara Robert Marrast, i 
algun altre. En fi, senyor Foguet, vostè no té 
vergonya») i un catàleg de l’exposició per a 
lliure consulta. Em sembla evident que l’insa-
tisfet espectador n’ha obtingut una visió una 
mica parcial i poc completa. Llàstima que no 
hagi fullejat el catàleg de l’exposició mentre 
es queixava; potser s’hauria adonat que el seu 
llibre sobre el tema apareix en la bibliografia 
citada i que diversos dels col·laboradors (en 
compto sis dels nou) han citat Robert Mar-
rast. Però bé, si es fa sense ressentiment, quei-
xar-se és saludable. 
Al nostre parer, és cert que a l’interior de 
l’autobús la informació hi apareix molt su-
mària, potser en excés; però entenem que el 
possible espectador interessat no ha de ser 
necessàriament un entès en la matèria ni tan 
sols tenir gaire interès més enllà de fer-hi una 
ullada. De fet, vàrem poder comprovar que, 
en alguns casos, hi entraven turistes encurio-
sits, de manera que l’accés a la informació ha 
de ser essencial, bàsic. Potser aquest procés de 
divulgació comporta una pèrdua de qualitat 
—i també de quantitat— però s’ha intentat 
mantenir l’essència, la qual queda desenvo-
lupada a bastament al corresponent catàleg. 
En qualsevol cas, el resultat obtingut és veri-
tablement bo; una bona feina de producció i 
muntatge. 
Catàleg de l’exposició
El catàleg que complementa l’exposició —i 
la complementa notòriament— és un llibre 
de bona mida (de disset per vint-i-quatre 
centímetres, ni excessivament voluminós ni 
mida butxaca), de dues-centes pàgines, que 
presenta, a més de les nou col·laboracions 
d’investigació, una peça de creació de Manu-
el Molins, un pròleg de Foguet i un pòrtic del 
conseller Saura. Editat per Punctum i el Me-
morial Democràtic, amb coordinació i edició 
de Francesc Foguet i Boreu, el volum inclou 
diversos textos que sintetitzen els diversos 
factors que incidiren en el desenvolupament i 
l’organització dels espectacles arreu dels Paï-
sos Catalans durant el trienni bèl·lic. 
En el primer, «La socialització dels especta-
cles», Xavier Diez hi tracta la col·lectivització 
de l’escena catalana per part de la CNT, la 
qual pretenia unificar tots els teatres en un 
mateix sac i tractar-ne tots els treballadors 
amb les mateixes condicions laborals, esbor-
rant-ne, doncs, qualsevol principi jeràrquic. 
Es tracta d’una forma d’escenificar la revolu-
ció als teatres. L’escrit de Diez analitza amb 
profunditat tots els esdeveniments cenetistes 
al voltant del món escènic amb un bagatge 
històric prou important (el lector percep el 
domini de l’autor en aquest camp) i amb un 
to d’alta divulgació coherent amb la matèria 
tractada. 
Per contra, en «Les polítiques teatrals», Jordi 
Coca presenta un escrit força més divulgatiu, 
250
ESCENARIS / III. Ressenyes
proper a l’article d’opinió i, al nostre parer, no 
tan ben documentat ni amb fonts tan actualit-
zades com el cas de Diez. Quant al contingut, 
a més, resulta rellevant veure que mantenen 
opinions contràries respecte a la socialització 
del teatre i les seves conseqüències en la polí-
tica teatral endegada. Ara bé, això no fa menys 
interessant l’escrit de Coca, atès que hi tracta 
les diverses actuacions tant de la CNT com de 
la UGT i de la Generalitat per tirar endavant 
un teatre que anava descompassat amb el mo-
ment revolucionari. 
La tercera i la quarta col·laboració, «La dra-
matúrgia catalana», de Francesc Foguet, i «La 
dramatúrgia castellana», de Manuel Aznar, res-
pectivament, tracten amb força documentació 
històrica el repertori teatral català i castellà que 
es representava a Barcelona i palesen de forma 
clara com les idees revolucionàries implanta-
des en l’àmbit laboral durant la socialització 
dels teatres no tingueren el mateix pes en l’àm-
bit dels diversos repertoris, atès que les obres 
posades en escena mantenien un to clarament 
continuista amb el passat prerevolucionari. 
Dues bones mostres d’informació documen-
tada i contrastada sobre quin repertori es pre-
sentava i com aquest no s’avenia amb les idees 
teòriques que s’intentava de dur a terme. 
Joan Martori presenta una aproximació a 
les arts escèniques del Districte cinquè i con-
cretament d’«El teatre popular del Paral·lel». 
De manera clara i entenedora, explica quin 
tipus d’espectacles s’hi oferien, com van ser 
organitzats, quines polítiques renovadores i 
conservadores hi havia, les diverses veus críti-
ques amb els espectacles de varietats, que els 
consideraven espais d’immoralitat, etcètera. 
En qualsevol cas, «el teatre al Paral·lel durant 
la guerra i la revolució [...] va seguir amb la 
manifestació dels seus signes d’identitat. En-
tre la comicitat, la llàgrima fàcil i la frivolitat, 
i tants altres aspectes, va facilitar que se seguís 
somniant en un món que poc temps després 
s’acabaria ensorrant» (p. 111). 
Jordi Lladó s’encarrega d’«El teatre d’afici-
onats», un vessant molt vital del teatre abans 
de la guerra, i que durant l’època revolucio-
nària va patir diverses vicissituds per acabar 
finalment l’any 1939. Tal com conclou Lladó, 
«el desterrament fou un dels preus més durs 
que pagaren molts dels que l’impulsaren [...] 
Amb el triomf del nou règim acabà també una 
acció entusiasta i voluntarista, que tractava, 
especialment, de donar legitimitat a la lluita 
antifeixista, tot mostrant-ne les raons que la 
impulsaven». Una aportació molt interessant, 
la de Lladó, atès que massa sovint es menysté 
el teatre d’aficionats quan, de fet, als Països Ca-
talans hi ha tingut un paper molt important, 
tant pel que fa a l’aparició de nous actors com 
a la de nous dramaturgs. 
A «Els dramaturgs absents», Núria Santa-
maria presenta les vicissituds vitals i literàries 
de Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila, 
autors ben situats durant els anys previs a la 
guerra i que, precisament arran de l’esdeveni-
ment bèl·lic, hagueren d’exiliar-se. L’aportació 
històrica de Santamaria, a més, es veu reforça-
da per diverses citacions que acaben d’endinsar 
el lector en les aventures a què els dos escriptors 
es van veure forçats. Tot plegat té, a més, un aire 
narratiu molt atractiu, que n’afavoreix una lec-
tura plaent i ràpida, atès que va proporcionant 
el cuc de la curiositat paràgraf rere paràgraf. 
Josep Lluís Sirera ens parla d’«El teatre al 
País Valencià», el qual, tot i els intents de re-
novació teatral —tant pel que fa a l’escriptu-
ra com a la pràctica escènica—, va mantenir 
un repertori continuista com el mateix Sirera 
conclou al final del seu escrit: «Els milers d’es-
pectadors que aquests intents [de renovació 
teatral] van congregar tot al llarg del conflic-
te no poden fer-nos oblidar el que he apuntat 
més amunt: el públic valencià va continuar as-
251
ESCENARIS / III. Ressenyes
sistint en massa als espectacles de varietats i a 
les representacions d’obres de gèneres teatrals 
que ja gaudien d’àmplia acceptació abans del 
18 de juliol de 1936» (p. 164). Sirera, a més, 
acaba l’article amb un discret però merescut 
homenatge a «tots els actors i actrius, maqui-
nistes i tècnics, autors..., que van defensar de la 
forma que millor sabien [...] la República. Pro-
fessionals la gran majoria dels quals romanen 
anònims i que esperen encara un homenatge, 
tan merescut com obviat, per part de la pro-
fessió» (p. 165). Una forma elegant i noble de 
finalitzar una aportació de qualitat, d’alta di-
vulgació. 
Per acabar de completar la revisió del trienni 
bèl·lic falta analitzar «El teatre a les Illes». Anto-
ni Nadal explica que durant la guerra Mallorca 
i les Pitiüses, clarament fidels al bàndol nacio-
nal, oferiren un teatre coherent amb les idees 
antirepublicanes que propugnaven, motiu pel 
qual les representacions teatrals eren supervi-
sades. L’aportació de dades tant de companyies 
com de teatres i representacions és significati-
va i complementa el perfil històric presentat de 
manera raonada i gens embafadora. 
Finalment, el dramaturg Manuel Molins 
presenta l’obreta «Un vol de coloms», escrita 
ex professo per al volum que analitzem. L’autor 
agafa els personatges de Colometa de La Plaça 
del Diamant i Teresa Goday de Mirall Trencat, 
i l’escriptor George Orwell com a personatges 
d’aquest text d’agitprop que el mateix autor 
titlla de pamfletari, defensant una causa «pro-
gressista i ajustada a la veritat». L’acció és de 
curta durada, però amb una intensa càrrega 
reflexiva. Amb diàlegs àgils, coherents amb el 
context en què es desenvolupa l’acció —tant 
pel dialecte com per l’estatus dels personat-
ges—, l’acció canvia de la monotonia i la dis-
tensió inicial pròpia de la venda ambulant a la 
tensió central de l’interrogatori per part d’un 
desconegut per desembocar en el moment de 
zenit final, en què, carregat de lirisme, els co-
loms alliberats alcen el vol al mig de la plaça 
de Sant Jaume, centre neuràlgic de Barcelona 
i, per extensió, símbol d’aquella Catalunya re-
publicana que esgotava les seves últimes forces 
en la cruel guerra. Tot un homenatge a Mercè 
Rodoreda, en el centenari del seu naixement; 
a George Orwell, autor del cèlebre Homage to 
Catalonia; i a la dramatúrgia d’agitprop escrita 
en català durant la guerra. 
Així doncs, el catàleg segueix un, diguem-ne, 
fil expositiu molt coherent a l’hora de presen-
tar les diverses col·laboracions, de manera que 
el lector pot aprofundir en els coneixements 
que més endavant proporcionen les diverses 
col·laboracions estrictament literàries gràcies 
al fet que prèviament ha llegit quins van ser els 
esdeveniments polítics, socials i sindicals en-
degats en l’àmbit de les arts escèniques durant 
el trienni bèl·lic. Tot el llibre s’il·lustra amb un 
gran nombre de documents gràfics i fotogràfics 
inèdits, exhumats per a la publicació d’aquest 
volum que ens ocupa, la qual cosa confereix al 
llibre un valor afegit més enllà del que hem in-
tentat de palesar amb l’anàlisi presentada fins 
ara. Veritablement, un llibre de referència per a 
tot aquell estudiós i/o interessat en les arts es-
cèniques del trienni bèl·lic. 
NOTA
1. «Barcelona, capital de la República (1938)» s’inscriu en un projecte molt més global, plan-
tejat i coordinat per Manuel Aznar Soler, que s’adreça a commemorar la capitalitat de la Se-
gona República tant a València com a Barcelona.


Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939) - Exposició i catàleg

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert