Gómez Rojas, Rafael

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Roda contínua de formació i consens
Annals de Medicina 2010; 93: 158-160.
158
Diagnòstics infermers: dificultats en la precisió diagnòstica
de les respostes humanes
Rafael Gómez Rojas
Àrea de Qualitat. Hospital Sant Joan de Déu.Martorell.
Correspondència: Rafael Gómez Rojas
Àrea de Qualitat
Hospital Sant Joan de Déu
Av.Mancomunitats Comarcals, 1-3
08760 Martorell
Tel. 937 742 020 ext. 145
Adreça electrònica: rgomez@hmartorell.es
Resum
L’objectiu principal d’aquest treball és reflexionar
envers la dificultat del concepte de diagnòstic infermer
i com això pot, en diverses ocasions, fer que les infer-
meres no identifiquin de forma adequada el veritable
problema de la persona. Aquesta situació pot provocar
que no es proporcionin unes cures de qualitat ni ade-
quades a la resposta de la persona objecte d’aquestes
cures.
Antecedents i estat actual del tema
Essent cada vegada més clar i definit el paper de la infer-
mera com a professional independent, en allò que fa
referència a la seva pràctica diària, la majoria de les infer-
meres, a més d’assumir aquest rol, compleixen també un
rol de col·laboració: aquest fet és molt important perquè
l’autonomia i la responsabilitat de què gaudeixen, així
com els coneixements requerits per a desenvolupar-los,
són diferents segons s’actuï des de l’un o l’altre.
L’any 1983, Carpenito1 va publicar el que va anome-
nar “model de pràctica clínica bifocal”. Segons aquest
model, les infermeres són responsables d’emetre dos
tipus de judicis clínics: diagnòstics infermers i problemes
de col·laboració. Analitzant la nostra pràctica infermera,
podríem dir que aquesta visió s’adequa bastant a la reali-
tat diària. Carpenito defineix els problemes de col·labora-
ció com determinades complicacions fisiològiques, que
controlen les infermeres, per detectar la seva aparició o
canvis en el seu estat. El maneig d’aquests problemes per
part de les infermeres es fa mitjançant intervencions pres-
crites pels metges i intervencions prescrites per elles
mateixes, per reduir al mínim les complicacions. Autors
com Luis Rodrigo (pàg. 31) els defineixen com proble-
mes de salut reals o potencials en els quals l’usuari reque-
reix que la infermera realitzi per ell activitats de tracta-
ment i control prescrites per un altre professional, gene-
ralment el metge2. Fonamentalment podríem dir que els
problemes de col·laboració se situen en l’àmbit de
col·laboració amb altres professionals i que la infermera
realitza activitats de vigilància i control.
D’altra banda, dintre del rol independent, es propor-
cionen cures que no es dirigeixen a la resolució de les
patologies de la persona, sinó cap a les respostes humanes
reals o potencials (Fernández Ferrín, pàg. 147)3. Segons
Kérouac4, el tenir cura convida la infermera, abans que
res, a assumir les responsabilitats que procedeixen del
centre d’interès de la seva disciplina, tot i que continua
treballant en col·laboració amb els seus col·legues metges
i d’altres disciplines. Luis Rodrigo fa èmfasi en el fet que
dintre d’aquest rol hi han situacions que la infermera
identifica, valida i tracta, essent ella la que té el control i
l’autoritat, i és ella la responsable del resultat final.
Aquests problemes, que constitueixen la responsabilitat
de les infermeres i suposen una contribució específica al
tenir cura, són els diagnòstics infermers.
Els diagnòstics infermers
Encara que molts autors coincideixen en senyalar la reu-
nió que es va celebrar el 1973 a l’escola d’infermeria de la
Universitat de St. Louis com el fet més important per a
l’acceptació i utilització dels diagnòstics infermers (DI),
les dues dècades que van precedir a aquesta reunió van
estar marcades per continus debats i intents d’aproximar la
professió al “diagnòstic infermer”. El grup d’experts que
es va reunir l’any 1973 va consolidar la utilització dels DI
com a fruit de la Primera Conferència Nacional de
Classificació de Diagnòstics Infermers, que es va celebrar
després que l’Associació Americana d’Infermeria (ANA)
aprovés l’ús d’aquest terme. Aquest grup d’experts, que es
va convertir posteriorment en la NANDA (North
American Nursing Diagnosis Association) i actualment es
coneix com NANDA-International (NANDA-I), vetlla
per l’actualització i adequació dels DI.
Són moltes les definicions de diagnòstic infermer que
podem trobar en els diferents textos, però la majoria d’e-
lles estan fonamentades en la identificació de les respos-
tes humanes als problemes de salut que les infermeres en
159
RAFAEL GÓMEZ ROJAS - DIAGNÒSTICS INFERMERS: DIFICULTATS EN LA PRECISIÓ DIAGNÒSTICA DE LES RESPOSTES HUMANES
l’exercici de la seva professió, basada en coneixements
propis de la seva disciplina, en la seva experiència i dins
del marc de la seva responsabilitat legal estan capacitades
per tractar independentment.
Encara que són nombrosos els autors que han tractat
de definir el concepte “diagnòstic infermer”, la discussió
detinguda de cadascun d’ells escapa a l’objectiu d’aquest
treball. No obstant això, voldria fer una ràpida revisió
d’algunes d’aquestes definicions. Gordon5, en la seva
definició de diagnòstic infermer, parla de problemes de
salut reals o potencials, en lloc de parlar de la resposta de
la persona a aquests problemes. Carpenito1 (pàg. 23), per
la seva banda, precisa més la definició de diagnòstic i
l’inclou dintre del procés infermer, definint-lo com una
explicació que descriu un estat de salut o una alteració
real o potencial en els processos vitals d’una persona
(fisiològic, psicològic, sociològic, de desenvolupament i
espiritual); en aquest cas, el terme explicació pot quedar
curt per assolir la complexitat del concepte de judici clí-
nic o raonament diagnòstic del que parlen altres autors, a
la vegada que els diagnòstics infermers no descriuen
estats de salut, tal com també diu Gordon, sinó les res-
postes humanes a situacions relacionades amb la seva
salut. A la seva definició, Carpenito afegeix que la infer-
mera utilitza el procés infermer per identificar i sintetitzar
les dades clíniques que li permetran prescriure les inter-
vencions que redueixin, eliminin o previnguin (promoció
de la salut) les alteracions de la salut i que pertanyin al
domini legal i educatiu de la infermeria; per tant, torna a
fer èmfasi en desequilibris fisiològics en lloc de les res-
postes humanes.
La NANDA-I (NANDA, 1999 citat per Luis Rodrigo,
pàg. 31)2 defineix el diagnòstic infermer com un judici
clínic sobre la resposta d’un individu, família o comuni-
tat a problemes o processos vitals reals o potencials.
Proporcionen la base per seleccionar intervencions infer-
meres que permeten assolir els resultats dels quals la
infermera és responsable. D’altra banda, l’Associació
Espanyola de Nomenclatura i Taxonomia Diagnòstica
Infermera (AENTDE) defineix el diagnòstic infermer
com un judici clínic sobre la resposta d’una persona,
família o comunitat a etapes de la vida o a problemes de
salut reals o potencials que la infermera identifica, valida
i tracta de manera independent, és a dir, a més de parlar
de judici clínic, parla de persona, família o comunitat6.
En aquestes dues últimes definicions sí que es parla
d’un procés de raonament, que pretén identificar com
afecten determinades situacions o problemes a les perso-
nes i emfatitzen el fet que els diagnòstics infermers són
competència de la infermera.
El judici clínic sobre les respostes humanes que repre-
senten els diagnòstics infermers només pot fer-se des de
l’especificitat dels models conceptuals propis, des d’on la
infermera pot identificar (diagnosticar) aquelles situa-
cions que són de la seva competència. Amb altres parau-
les, per poder delimitar clarament el servei que les infer-
meres presten a la societat es requereixen els models con-
ceptuals. Cada un d’ells proporciona un marc de referèn-
cia amb una perspectiva única. Al nostre entorn, el model
conceptual més estès, i adoptat per desenvolupar aquest
treball, és el model conceptual de Henderson7. Aquesta
teòrica considera que la persona té 14 necessitats bàsi-
ques i afirma que el paper de la infermera és: “assistir la
persona, sana o malalta, en la realització d’aquelles acti-
vitats que contribueixin a la salut o a la seva recuperació
(o la mort pacífica) que aquesta realitzaria sense ajuda si
tingués la força, la voluntat o el coneixement necessaris,
i fer-ho de tal manera que l’ajudi a guanyar la seva inde-
pendència com més aviat millor”.
Sota la visió d’aquest model conceptual, autores com
Luis Rodrigo i Fernández Ferrín8 defineixen el diagnòstic
infermer com: “judici clínic sobre el grau de satisfacció
de les necessitats bàsiques de la persona, tenint en comp-
te tant el seu nivell d’autonomia com de desenvolupament
del seu potencial”.
Però el procés diagnòstic, en si mateix, és una funció
intel·lectual altament complexa en la qual algunes persones
tenen més capacitat que altres; tot i així, i com passa amb
altres habilitats, és possible millorar-la. El desenvolupa-
ment d’aquesta habilitat passa, entre d’altres qüestions, pel
desenvolupament del pensament crític que, en infermeria,
es regeix per les normes professionals, codis d’ètica i lleis
i, curosament, identifica els principals problemes, qües-
tions i riscs que impliquen. El pensament crític i el judici
clínic es basen en els principis del procés infermer, del
mètode de resolució de problemes i del mètode científic.
Quan s’utilitzen cal aplicar la lògica, la intuïció i la creati-
vitat i basar-se en coneixements específics, habilitats i
experiència; es busquen estratègies per fer el millor del
potencial humà i compensar problemes creats per la natu-
ralesa de l’home. Pensar críticament implica pensar en el
pacient, la família i les necessitats de la comunitat i reque-
reix –per part de la persona que ho fa– constants reavalua-
cions, autocorreccions i intents de millora9.
Autores com Lunney10 parlen del concepte “inferme-
res diagnosticadores” com a persones que interpreten les
dades en el seu camp d’experiència amb la finalitat de
proveir els serveis requerits. Lunney, tal com ho fa
Alfaro-LeFevre11, fa èmfasi en la importància de desen-
volupar competències professionals per a la precisió,
entesa com el grau en què un diagnòstic es correspon
amb les dades de la història de la persona; d’aquesta
manera, els diagnòstics seleccionats estaran molt pro-
pers a les experiències dels usuaris i famílies. Lunney
afirma que per ser una bona diagnosticadora, tal i com
deia Benner, l’experiència sola no pot convertir ningú
en un expert; per tant, es requereixen tres tipus de com-
petències: intel·lectual, interpersonal i tècnica. La com-
petència intel·lectual té dos components: la consecució
de coneixement i les habilitats de pensament. El conei-
xement per l’ús dels DI es basa en saber la metodologia
infermera i conèixer les definicions, factors relacionats i
160
ANNALS DE MEDICINA - VOL. 93, NÚM. 4 2010
característiques definitòries; les habilitats de pensament
són habilitats cognitives i hàbits mentals. L’habilitat
interpersonal va dirigida a conèixer les persones i l’úni-
ca manera que tenim de conèixer-les és escoltar-les. Les
infermeres que diuen que coneixen els seus usuaris
sense escoltar-los no aconseguiran formular diagnòstics
precisos. En últim lloc, l’habilitat tècnica es requereix
per fer una bona valoració general i focalitzada i per fer
bons exàmens físics. D’acord amb aquestes premisses, i
essent l’elecció del diagnòstic infermer de vital
importància per establir un pla de cures adequat a la
situació de l’individu, es posa de manifest que el judici
clínic (pensament crític a la clínica) és crucial per influir
en la precisió del diagnòstic infermer seleccionat.
Aquesta manca de precisió es pot donar perquè s’utilit-
za informació poc fiable o inservible, per manca de
coneixements o interpretació errònia de la informació,
manca d’integració de dades importants per altres
diagnòstics, evidència que hi ha un altre diagnòstic més
precís o manca d’acord amb la persona, família o grup
subjecte del diagnòstic. Cal tenir en compte que la pre-
cisió també vindrà donada pel nombre, tipus i caracte-
rístiques de les dades; com més integració es faci de
totes les dades més precís serà el diagnòstic. En defini-
tiva, el que és veritablement essencial és captar la natu-
ralesa de la situació12 de la persona, des de la perspecti-
va específica dels models conceptuals infermers, i saber
assignar a aquesta situació el nom d’una terminologia
consensuada com és la NANDA-I.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1. Carpenito LJ. Manual de diagnósticos de enfermería. 9a. ed.
Madrid: McGraw-Hill-Interamericana; 2003. p. 22-3.
2. Luis Rodrigo MT. Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y
guía práctica. 7a. ed. Barcelona: Elsevier-Masson; 2006. p. 31-3.
3. Fernández Ferrín C, Garrido Abejar M, Santo Tomás Pérez M,
Serrano Parra MD. Enfermería fundamental. Barcelona: Masson;
2000. p. 136-7.
4. Kérouac S, Pepin J, Ducharme F, Duquette A, Major F. El pensa-
miento enfermero. Barcelona: Masson; 2007. p. 76-7.
5. Gordon M. Manual de diagnósticos de enfermería. 11a. ed. Madrid:
McGraw-Hill Interamericana; 2007. p. 11.
6. AENTDE. Definición de diagnóstico de enfermería (propuesta).
2001. Disponible a: http://www.aentde.com/modules.php?name=
Content&pa=showpage&pid=4. Consulta el 8 de juliol del 2008.
7. Henderson V. Principios básicos de los cuidados de enfermería.
Ginebra. Consejo Internacional de Enfermeras: 1971.
8. Luis Rodrigo MT, Fernández Ferrín C, Navarro Gómez MV. De la
teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el
siglo XXI. 3a. ed. Barcelona: Masson; 2005. p. 61.
9. Alfaro-LeFevre R. Critical thinking and clinical judgement. A prac-
tical approach to outcome-focused thinking. 4a. ed. Philadelphia:
Saunders Elsevier; 2008. p. 6-12.
10. Lunney M. Critical thinking & nursing diagnosis. Case studies &
analyses. Philadelphia: NANDA; 2001.
11. Alfaro-LeFevre R. Applying nursing process. A tool for critical
thinking. 6a. ed. Philadelphia: Lippincott Williams & Wilkins;
2006. p. 34-6.
12. Cuesta Zambrana A, Luis Rodrigo MT, González Carrión P, Ger-
mán Bés C, Coscollá Garcerá E, Benavent Garcés A, et al. El diag-
nóstico de enfermería en España. ¿una realidad apreciable? Index
de Enfermería. 1995;(IV):12-3.


Diagnòstics infermers: dificultats en la precisió diagnòstica de les respostes humanes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert